Estigueu alerta

1 diumenge Advent any C
Lc 21, 25-28. 34-36

En aquest començament de l’Advent l’evangeli que acabem d’escoltar pot esdevenir un projecte de vida. Jesús ens convida a desvetllar-nos, a evitar que el nostre cor s’afeixugui. Jesús coneix bé l’ésser humà, sap que estem envoltats de moltes realitats que ens pesen, que ens dificulten estar desvetllats.

Les preocupacions no ens deixen caminar: preocupacions econòmiques, familiars, conflictes de la parella, amb els fills, amb els pares, amb els germans...; dificultats de convivència amb els veïns, preocupacions amb la salut, la pròpia i la dels que ens envolten, mort d’algú que ens estimem i amb qui comptàvem, inestabilitat del moment actual, por al futur.

Tantes raons per estar preocupats, tant se val que siguem joves o que siguem més grans.

En aquest començament de l’Advent Jesús ens convida a escoltar la seva paraula, a transformar les dificultats i les preocupacions, essent capaços de sortir fora de nosaltres i anar cap a Ell i cap als altres. A pregar-li amb aquelles paraules de Teresa de Calcuta: “Senyor, quan estic ferit, dóna’m algú a qui consolar, quan estic desanimat, envia’m algú a qui animar, quan necessito que em comprenguin, dóna’m algú que necessiti la meva comprensió...”

 L’Advent ens obre a l’esperança: quan ens sembla que tot s’enfonsa al nostre voltant, quan el pessimisme i el desànim sembla que ens guanyin, la fe ens reenvia a l’esperança, ens fa reconèixer “el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat”

 Es tracta, però, d’una esperança que no ens adorm a l’espera de la fi dels temps, al contrari, ens desvetlla i ens fa actuar, convidant-nos a viure d’acord amb el que esperem: Un Regne de Justícia, de Pau, de Veritat, de Llibertat, d’Amor.

El papa Benet XVI abans de ser papa havia escrit : “No hi ha només la darrera vinguda a la fi dels temps: el Senyor desitja sempre venir a través nostre. Truca a la porta del nostre cor: estàs disposat a donar-me la teva carn, el teu temps, la teva vida? Així és la veu del Senyor, que vol entrar en la nostra època, vol entrar dins la història humana a través nostre. Busca també un lloc on viure, la nostra vida personal. Aquesta és la vinguda del Senyor. És el que volem aprendre una altra vegada durant el temps d’Advent: que el Senyor pot venir a través nostre.”

Aquestes paraules ens ajuden a comprendre que la festa de Nadal que ens disposem a preparar no és només el record d’un esdeveniment històric, el naixement de Jesús, sinó un esdeveniment actual. Déu segueix fent-se carn, Déu continua naixent avui.

Déu va escollir Maria per donar a llum Jesús. Déu ens ha escollit a nosaltres perquè donem a llum Jesús en les nostres vides.

Estem a punt, com Maria, a respondre a la seva crida dient-li: “que es compleixin en mi les teves paraules”?   

 Que aquest temps d’Advent sigui per a cada un de nosaltres un temps oportú per avançar, que no sigui un retorn al que ja vam celebrar fa un any com si haguéssim tornat al punt de sortida. Amb els cicles litúrgics no girem sempre en rodó, sinó que anem avançant. Cada temps d’Advent ha de ser diferent al de l’any anterior, cada festa de Nadal ha de ser diferent a la de l’any anterior. Si no fos així voldria dir que els nostres cors són feixucs, incapaços de caminar.

Que l’Eucaristia sigui una ocasió perquè l’Esperit de Jesús penetri en els nostres cors i els renovi, ens doni la força que necessitem per seguir qui va davant nostre indicant-nos el camí que ens porta a Aquell que ens ha estimat des de sempre.

La meva reialesa no és cosa d’aquest món

34 Diumenge durant l'any B - Jesucrist Rei de l'univers
18, 33b-37

Quin és el sentit de la celebració d’aquest diumenge dient que Jesús és Rei de tot el món. Sembla clar que Jesús no és rei en el sentit polític, i malgrat això a molts dels qui l’envoltaven els hauria agradat que Jesús fos rei en el sentit clàssic de la paraula. Un rei com David o com Herodes. Un cabdill per liderar un moviment contra els romans. L’evangeli que acabem d’escoltar ens recorda que els sacerdots de Jerusalem van utilitzar aquesta estratègia, la de fer creure a Pilat que Jesús pretenia ser rei per acusar-lo. I és amb aquesta acusació que serà clavat en creu pels romans, executat de la manera que executaven a aquells que intentaven rebel·lar-se contra seu. El cartell sobre la creu ho deia ben clar: “Jesús de Nazaret, Rei dels Jueus”.

Recordem dos textos de l’evangeli que hem escoltat aquest mateix any: A l’estiu vam escoltar la multiplicació dels pans i els peixos. Després de realitzar aquest signe, l’evangeli ens diu: “Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya”

I no fa gaire diumenges Jesús deia als deixebles: “Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor,  i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”

 Aquests dos textos sols ja ens diuen quina era la manera de pensar de Jesús respecte a la pretensió de fer-lo rei, i sobre els grans d’aquest món. Els qui el volen seguir no han de tenir una altra pretensió que posar-se al servei dels altres i han de fugir dels llocs d’honor.

Aquest és el Rei de tot el món que avui celebrem. No és un rei com els d’aquest món, no és un president com els d’aquest món. La seva reialesa no té res a veure ni amb el poder polític, ni amb el diner o la riquesa i molt menys amb el despotisme, la corrupció, la recerca de privilegis i de llocs importants.

La seva reialesa és la reialesa del servei, de la donació de si mateix, de l’amor generós, gratuït i sense fronteres.

Per a nosaltres que creiem en ell, Jesús és rei en el sentit que és el nostre punt de referència, el camí que ens porta cap a Déu.

 Proclamant-lo Rei de tot el món, mirem l’infant nu i fràgil que neix en un pessebre perquè no troba lloc a la ciutat humana.

Proclamant-lo Rei de tot el món, mirem l’home nu i fràgil clavat sobre una creu i que no té aparença humana de tan desfigurat que està.

 Però sobretot, proclamant Jesús Rei de tot el món, mirem aquest Déu que és Pare i que ressuscitant Jesús s’ha posat al costat de la humanitat fràgil i nua, tractada injustament, pobra, esclava, víctima de la violència, immigrada o refugiada.

Un Déu que vol un Regnat de Justícia, Llibertat, Amor i Veritat.

Un Déu que ens convida ja ara a participar d’aquest Regnat, intentant viure aquests valors en les nostres vides.

Un Déu que crida els seguidors del seu Fill, l’Església, a fugir del poder, de la riquesa, de les influències, a posar-se al costat dels petits i dels pobres. Es aquesta la imatge de l’Església avui?

L’Església som tots! Intentem cada un de nosaltres ser testimonis de Jesús i del seu Regne. Ser propers dels altres, posar-nos al seu costat i no a sobre, donar la mà, ser acollidors. Fugir de tot el que és egoisme, violència, racisme, mentida, venjança…

Amics, que l’eucaristia que celebrem ens ajudi a ser ciutadans del Regne de Jesús. Que combregant amb ell, creixem en comunió amb la humanitat que Déu estima.

les meves paraules no passaran

33 Diumenge durant l'any B
Mc 13, 24-32

Diumenge vinent s’acabarà l'any litúrgic. Un any que ens ha permès seguir a grans trets l'evangeli de Marc. Aquest evangeli va ser el primer a ser escrit, cap a l'any 70. Més encara, sembla que Marc és el que va inventar aquest estil literari que en diem evangeli, és a dir posar els ensenyaments i els fets de la vida de Jesús en forma de vida. Fins aleshores es conservaven col·leccions de paraules, de miracles, de paràboles... Només el relat de la passió existia en forma de « vida de Jesús ». Què passa a l'any 70 perquè Marc vulgui construir una « vida de Jesús » a partir dels diferents materials que existien? Cap a l'any 70 els testimonis directes de  la vida de Jesús, aquells que el van veure i escoltar amb els propis ulls i orelles van desapareixent. Aquests testimonis, d'alguna manera, eren la garantia que el que havia succeït 40 anys abans no era una filosofia, uns ensenyaments, una revelació vinguda directament des del cel, sinó la vida d’un home de carn i ossos, Jesús de Natzaret, en el que Déu se’ls havia revelat, però sense deixar de ser un home de carn i ossos.

Marc, escrivint aquesta « vida de Jesús », ajudava a continuar el testimoni d'aquells que van conèixer directament l'home Jesús. La seva idea no era supèrflua. En els anys que vindran, hi haurà moviments que intentaran separar el que Jesús  va ensenyar de la seva persona humana. Seguiran uns ensenyaments, unes paraules, però no seguiran una persona.

Els quatre evangelis ens ajuden a reproduir l'experiència d'aquells pescadors de Galilea, apropar-nos d'aquell home, i a través d'ell apropar-nos de Déu. 

 El text que hem escoltat avui ens parla de la fi dels temps. Són textos que no tenen la intenció de fer-nos por, d'anunciar-nos catàstrofes. De fet, de catàstrofes, ja en tenim prou cada dia, en podríem fer una llarga llista, des de la situació de crisi econòmica, a la crisi dels refugiats, a veritables catàstrofes en moltes llars, a les catàstrofes naturals que de tant en tant ens impacten, i a aquelles catàstrofes humanes endèmiques com són les guerres, la fam, el terrorisme, la pobresa.

     Aquests textos el que volen és revelar-nos que més enllà d'aquestes realitats que ens colpeixen tan sovint, hi ha sempre una història d'amor, unes històries d’amor, que a vegades no són fàcils de descobrir. I revelant-nos-ho, se'ns convida a participar activament en aquesta història d'amor amb els nostres gestos de servei, d'acolliment, de perdó, de donació...

 I fer-ho fins i tot quan sembla que el cel caigui sobre nostre, per la malaltia, les dificultats personals i familiars, la pèrdua de treball, la mort inesperada d'algú proper, els malentesos amb la nostra parella, amb els nostres fills, amb els nostres pares, amb els nostres veïns...

 És al bell mig d'aquesta vida real, que l'evangeli ens vol aportar una bona notícia, la bona notícia que Déu ens estima com un pare, que som fills i que ens hem de tractar com a germans.

 Allà on nosaltres veiem foscor i desànim, se'ns diu que les paraules de Jesús no passaran mai. Que les nostres llàgrimes, el nostre dol, el nostre sofriment passaran, però l'amor no passarà mai. Que l'amor restarà i que val la pena apostar per ell a través dels gestos, ni que siguin petits i limitats, d'amor.

 I aquest missatge Jesús el diu precisament just abans de la seva passió. És una manera de dir als deixebles que el que viuran en els dies següents no és la darrera paraula, és una manera de dir als primers cristians perseguits, que el que estan passant no és la darrera paraula, és una manera de dir-nos avui a nosaltres que els nostres entrebancs i dificultats no són la darrera paraula.

 L'eucaristia que celebrem cada diumenge es mou entre la nostra realitat i la nostra esperança. En el pa i el vi, allò que és més quotidià de les nostres vides, hi descobrim aquell que es va donar fins al final per amor. Per això l’eucaristia ens compromet i ens envia a ser missatgers d'aquesta esperança enmig de les realitats més dures i difícils.

Ella ha donat tot el que necessitava, tot el que tenia per a viure

32 Diumenge durant l'any B
1Re 17, 10-16  Mc 12, 38-44

En les societats tradicionals, avui encara, la situació de les vídues és força complicada. Pensem en països com la Índia o en països africans. La dona, que pel casament deixa la seva família i s’integra a la família del marit, en morir aquest es queda al descobert. Hi ha a Àfrica poblats de viudes, que són una manera de protegir-se mútuament davant d’aquesta situació.

En el temps de Jesús, pel que sabem, la situació tant de les vídues com dels orfes era molt precària.

Com tantes vegades a l’evangeli, són aquestes persones insignificants des del punt de vista social, desprotegides, les que esdevenen importants per a Jesús. Que és una manera de revelar-nos que són aquestes persones les que són importants per a Déu.

Es cert que sovint diem que per a Déu som tots iguals, però aquesta afirmació no impedeix que Déu tingui els seus preferits. Ve a ser una mica semblant a allò que en diem discriminació positiva cap a aquells col·lectius més desprotegits i amb risc d’exclusió. Podem dir que aquesta discriminació positiva és ben cristiana. Té un esperit semblant a aquella manera de fer de Jesús que s’apropava més dels petits, dels pecadors, de les dones, dels infants. Això ens ha de fer pensar una mica, quan potser nosaltres mateixos critiquem el que l’administració fa amb certs col·lectius, sovint de gent vinguda de fora, i que reben ajudes que considerem que són excessives. Una mica com la reacció del fill gran veient la festa que el pare prepara per al fill que havia deixat la casa.

En el cas de les lectures d’avui, a més, els personatges són dones, dones senzilles, que passen per dificultats, però que malgrat això, són capaces de compartir, de donar-se. De dones, com la viuda de Sarepta, que saben fer confiança. De dones, com la viuda del Temple, que fa un gest amb una riquesa interior molt gran. Un gest que surt del seu cor.

 Quantes dones, ahir i avui, fan milers de gestos anònims, gestos de generositat, gestos que  surten del cor, cap als seus fills, cap a la seva família i cap als més necessitats.

  Quantes dones dins de l’Església fan feines discretes, prenen responsabilitats que ningú no vol prendre, com a catequistes, assistentes socials, en accions de solidaritat, en despatxos parroquials... Aquestes disponibilitats tan freqüents de les dones a l’Església recorden aquella viuda que no dóna del que li sobra sinó de la seva pròpia vida.

El judici de Jesús és molt més sever cap a aquells homes, Mestres de la Llei, representants oficials del judaisme. Homes que cerquen els llocs importants, de poder, de privilegis… Quin avís cap a nosaltres homes, i encara més cap a nosaltres sacerdots o bisbes que estem sempre temptats d’ocupar els llocs importants, de buscar privilegis o de creure’ns superiors als altres!

La lloança de Jesús cap a la viuda, ella que externament sembla ser no-res, però que té un cor generós, és una crida a no fixar-nos en les aparences exteriors, els prejudicis per raons de raça, d’aspecte exterior, de classe social, de religió. Una crida a que, com Jesús, intentem veure el que hi ha a l’interior dels altres, allò que és invisible als ulls, però que es veu amb el cor. Per veure amb el cor cal apropar-se de l’altre, trencar barreres, dialogar, perdre temps abans de fer judicis ràpids que condemnen. Una crida ben actual en la nostra societat multicultural on ens creuem amb immigrants i refugiats.

També, la lloança de Jesús, és una crida a donar més de nosaltres mateixos, a saber compartir la nostra vida. És cert que a vegades cal que fem una aportació a una organització humanitària, però això no ens dispensa de donar-nos. De donar el nostre temps, les nostres qualitats. Unes paraules amables, un somriure, són més eficaços que una moneda, i més encara si aquests gestos surten del cor.

Amics, que aquesta eucaristia ens ajudi a canviar els nostres cors, que ens deixem tocar per la paraula de Jesús. Que l’exemple de la vídua del Temple ens faci avançar en generositat, en servei i en donació de nosaltres mateixos.