Doneu-nos més fe

27 diumenge durant l'any C
Lc 17, 5-10

“Doneu-nos més fe”. Paraula complexa, que té significats diferents segons qui la digui. Paraula important, central. Què vol dir tenir fe? Creure el que no veiem, acceptar veritats, ser practicant, ser pietós...?

Crec que la paraula que millor lliga amb la fe és la paraula “confiança”. Confiança en Déu, confiança en Jesús, confiança en els altres, confiança en la vida...  És una confiança en majúscula però que s’arrela en les confiances en minúscula que vivim contínuament, sobretot les confiances en les persones. En qualsevol relació personal, d’amistat, d’amor, hi ha sempre una dosi de confiança, ja que l’ésser humà és un misteri. Si no som capaços de fer confiança en l’altre, si no arrisquem, mai no arribarem a estimar. Si no som capaços de fer algun tipus de confiança en la nostra existència humana, viure se’ns faria insuportable. Fins i tot al no creient, a l’agnòstic, a l’ateu... li cal fer confiança, ja no només en les persones que l’envolten, sinó en la seva pròpia existència. Una vida sense gens ni mica de confiança està abocada al no-res.

La fe que els deixebles demanen a Jesús, la fe que també nosaltres demanem a Déu, és aquella confiança en el sentit positiu de l’existència, la confiança que hem de fer enmig de totes aquelles situacions que ens inclinarien a no confiar, a creure que la vida és un sense-sentit. I hi ha tantes situacions d’aquestes! En la vida personal, familiar, social... Malaltia, sofriment, desànim, catàstrofes, injustícia, pobresa, violència...

Travessar aquest oceà de sense-sentits només es pot fer amb una confiança que nosaltres, creients, ancorem en Jesús, en la seva pròpia vida, que va ser una vida de confiança enmig dels sense-sentits que culminen en la creu.

La nostra fe, la nostra confiança no es fonamenta en idees, en filosofies, en il·luminacions... es fonamenta en una vida ben concreta que ens dóna llum i ens guia en el nostre camí.

No és una fe que ens fa acumular mèrits davant Déu ni davant ningú. És una fe que aterra sempre en la vida. Hem de ser servidors fidels, no perquè ens ho apuntin en una llista, sinó com a conseqüència d’aquesta confiança que hem posat en la vida, en Jesús, en Déu.

Hem d’estimar, no per guanyar mèrits, no per por a un càstig, sinó com a conseqüència de la nostra fe. La fe ens condueix a l’amor, a la justícia, a la solidaritat, perquè aquell en qui hem posat la nostra confiança ens ha fet descobrir el sentit  de la nostra vida, i aquest sentit es resumeix en un manament: “Estima Déu, estima els altres”, o bé: “ets fill estimat de Déu, ets germà de tots els fills de Déu”.

Això que Jesús ens ha fet descobrir, no ens ve de fora, és dins nostre. És la imatge i semblança de Déu en la que hem estat creats. Jesús ens ha ajudat a entrar dins nostre, allà on l’Esperit ens crida a ser fills i germans.

No demanem més fe per pujar de categoria, per ser millors que els altres. La fe és regal, l’únic que podem fer és donar-la, fer-la sortir en una vida per als altres.

L’eucaristia que celebrem no és un acte de pietat, l’acompliment d’una obligació.  És expressió de la nostra fe, de la nostra confiança en una humanitat en comunió, unida, solidària al voltant de la mateixa taula. Celebrant-la ens comprometem amb la causa del Regne, amb la causa de Déu.

Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin

26 diumenge durant l'any C
Lc 16, 19-31

Tornem a escoltar avui una paràbola pròpia de l’evangeli de Lluc. Recordeu dues altres que hem escoltat recentment i que també són pròpies de Lluc: la del bon samarità i la del pare i els dos fills.  Totes dues amb un tema central: la misericòrdia.  

 Aquesta paraula, misericòrdia, a vegades sona malament en el nostre món d’avui. I penso que aquesta mala fama és deguda al fet que moltes vegades la misericòrdia s’ha quedat en el plany. En el plany de dir “ai pobrets”, sense fer res més.

Això no és ser misericordiós tal com Lluc ho entén. La misericòrdia de Lluc és la del samarità que veient l’home ferit en el camí es commou, se li remouen les entranyes, es posa en el seu lloc i d’immediat actua, i a més actua amb eficàcia. És l’actitud de l’home, de la dona, que surten dels seus petit mons, amb els seus petits o grans problemes per arribar al món d’aquell que encara ho passa pitjor que ell. I al sortir, busca la manera de millorar la situació de l’altre, d’ajudar-lo de servir-lo.

 La misericòrdia de Lluc és la del pare que sap perdonar quan el seu fill torna. És la del pare que surt del seu petit món en el que podria estar dolgut per l’actuació del fill i pels perjudicis que li ha ocasionat, per arribar al cor d’aquest fill i comprendre que necessita perdó, acollida i amor.

L’any de la misericòrdia en el que estem, convocat pel papa Francesc, penso que ha ajudat a comprendre millor què és ser misericordiós. En unes declaracions seves de fa ja un temps deia: “els ministres de l'Església han de ser misericordiosos, fer-se càrrec de les persones, acompanyant-les com el bon samarità que renta, neteja i consola el seu proïsme.” o també: “el que l'Església necessita amb major urgència avui és una capacitat de curar ferides i donar escalf als cors dels fidels, proximitat, acostament.”

 En la paràbola de Llàtzer que hem escoltat avui hi trobem l’exemple contrari al del samarità o al del pare. És l’home que no és misericordiós. I no perquè faci mal directament a Llàtzer sinó per no fer res. És l’home que viu tancat en el seu món de benestar, en una bombolla que no el deixa escoltar ni veure el pobre que viu tan a prop. És l’home que no sap posar-se a la pell de l’altre, és l’home amb un cor de pedra, insensible i indiferent a la sort de l’altre.

I també aquí hi ha una bonica homilia del papa Francesc quan va fer la seva primera visita fora de Roma a Lampedusa, una illa al sud d’Itàlia, on arriben moltes pasteres des del nord d’Àfrica.

Va dir: “La cultura del benestar ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles als clams dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó, que són maques, però no són res, són el miratge de la futilitat, del provisional, que porta a la indiferència cap als altres, és més, porta a la globalització de la indiferència. En aquest món de la globalització hem caigut en la globalització de la indiferència. Ens hem acostumat al patiment de l’altre, no ens pertany, no ens interessa, no és cosa nostra!”

Com ressona en aquestes paraules la paràbola de Llàtzer! No són els homes i dones del Tercer Món aquells que voldrien les engrunes que cauen de les taules del nostre Primer Món?

Al final de la paràbola Lluc ens dóna una pista per aprendre a ser misericordiosos. Per ser-ho ens cal escoltar. Fer que el nostre cor sigui capaç d’escoltar el crit del pobre, de l’exclòs, del refugiat, de l’immigrant, del  malalt, de qui es troba a l’atur, de qui ha d’anar a fer cua per buscar menjar per la seva família.

Tants homes i dones que ens parlen i que esperen de nosaltres un gest fraternal que es concreti en una ajuda material, en un temps dedicat a ell, en un somriure...

 Que aquesta eucaristia sigui l’aliment que ens cal per créixer en amor, en misericòrdia, en atenció als altres.

No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses

25 diumenge durant l'any C
Am 8, 4-7  Lc 16, 1-13

La darrera frase de l’evangeli que acabem d’escoltar és la clau d’interpretació de tota la paràbola : « No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses ».

Si ho veiem així no hem de pensar que Jesús fa un elogi de la malversació de l’administrador o de les manipulacions que fa amb els deutes del seu amo.

Això seria contrari als molts textos de l’evangeli on Jesús és crític amb el diner i les riqueses, especialment quan serveixen per a fer mal al qui està necessitat i per endurir el cor dels qui les posseeixen.

Amb una certa ironia, Jesús posa l’administrador com a model, però no per imitar-lo en la seva actuació, sinó per imitar-lo en la seva astúcia, i en la previsió que fa per al seu futur. El consell que ens dóna és d’utilitzar les riqueses i el diner per guanyar amics, però no els amics per interès sinó els veritables amics. Per aconseguir-ho, des de l’evangeli, crec que només hi ha un camí que és el de compartir aquestes riqueses amb els qui són els amics de Jesús, els pobres. Fent-ho així, perdrem part de les nostres riqueses enganyoses però guanyarem les riqueses veritables. La fidelitat que Jesús ens demana no és la fidelitat a les riqueses enganyoses sinó a aquestes riqueses veritables que ens fan rics per la solidaritat, la justícia i el compartir.

La lectura del profeta Amós també ens il·lumina. Escrita fa tants anys ens revela que hi ha actituds humanes que no han canviat amb el pas dels anys: L’estafa, la trampa, l’avarícia, l’abús de poder... Una realitat ben actual malauradament. No caiguem, però, en el parany de creure que només afecta als polítics i als qui tenen molts diners. A petita escala ens pot afectar a tots. Quantes enemistats dins de les famílies són degudes als diners, a les herències... Quantes amistats es trenquen per raons econòmiques.

En el temps de Jesús el diner estava personificat en un ídol anomenat Mammon, que és la paraula que surt en l’original de l’evangeli d’avui per dir diner. Adorar aquest ídol que és el diner és convertir-nos en esclaus, esclaus del consumisme, del voler sempre tenir més coses, estar al darrer crit de tot el que el mercat ens ofereix.

Com a cristians del primer món hem de tenir una contenció, una certa austeritat, que no només ens farà més lliures, sinó que contribuirà a una major sostenibilitat del planeta i a un creixement de la justícia entre les persones i entre els pobles.

L’eucaristia és un sagrament molt en la línia de tot el que hem dit. La taula compartida, i sobretot el gest de trencar el pa ens parlen d’un estil de vida, el de Jesús, on les paraules compartir, donar-se, acollir l’altre, acompanyar... són les riqueses veritables que amb afany hem de buscar.

Fer de l’estil de vida de Jesús el nostre estil de vida per col·laborar en el creixement d’un món més just i més humà on hi càpiga tothom, primícia del Regne de Déu que Jesús va anunciar.

Que quan avui combreguem  no oblidem que  la comunió  amb Jesús no es pot separar de la comunió amb els altres, que el pa i el vi siguin signes de les riqueses veritables i dels amics de veritat.