Lc 16, 19-31
Tornem
a escoltar avui una paràbola pròpia de l’evangeli de Lluc. Recordeu dues altres
que hem escoltat recentment i que també són pròpies de Lluc: la del bon
samarità i la del pare i els dos fills.
Totes dues amb un tema central: la misericòrdia.
Aquesta paraula, misericòrdia, a vegades sona
malament en el nostre món d’avui. I penso que aquesta mala fama és deguda al
fet que moltes vegades la misericòrdia s’ha quedat en el plany. En el plany de
dir “ai pobrets”, sense fer res més.
Això
no és ser misericordiós tal com Lluc ho entén. La misericòrdia de Lluc és la
del samarità que veient l’home ferit en el camí es commou, se li remouen les
entranyes, es posa en el seu lloc i d’immediat actua, i a més actua amb
eficàcia. És l’actitud de l’home, de la dona, que surten dels seus petit mons,
amb els seus petits o grans problemes per arribar al món d’aquell que encara ho
passa pitjor que ell. I al sortir, busca la manera de millorar la situació de
l’altre, d’ajudar-lo de servir-lo.
La misericòrdia de Lluc és la del pare que sap
perdonar quan el seu fill torna. És la del pare que surt del seu petit món en
el que podria estar dolgut per l’actuació del fill i pels perjudicis que li ha
ocasionat, per arribar al cor d’aquest fill i comprendre que necessita perdó,
acollida i amor.
L’any
de la misericòrdia en el que estem, convocat pel papa Francesc, penso que ha
ajudat a comprendre millor què és ser misericordiós. En unes declaracions seves
de fa ja un temps deia: “els ministres de
l'Església han de ser misericordiosos, fer-se càrrec de les persones,
acompanyant-les com el bon samarità que renta, neteja i consola el seu
proïsme.” o també: “el que l'Església necessita
amb major urgència avui és una capacitat de curar ferides i donar escalf als
cors dels fidels, proximitat, acostament.”
En la paràbola de Llàtzer que
hem escoltat avui hi trobem l’exemple contrari al del samarità o al del pare. És
l’home que no és misericordiós. I no perquè faci mal directament a Llàtzer sinó
per no fer res. És l’home que viu tancat en el seu món de benestar, en una
bombolla que no el deixa escoltar ni veure el pobre que viu tan a prop. És
l’home que no sap posar-se a la pell de l’altre, és l’home amb un cor de pedra,
insensible i indiferent a la sort de l’altre.
I
també aquí hi ha una bonica homilia del papa Francesc quan va fer la seva
primera visita fora de Roma a Lampedusa, una illa al sud d’Itàlia, on arriben
moltes pasteres des del nord d’Àfrica.
Va
dir: “La cultura del benestar ens porta a pensar en nosaltres
mateixos, ens fa insensibles als clams dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó, que són
maques, però no són res, són el miratge de la futilitat, del provisional, que
porta a la indiferència cap als altres, és més, porta a la globalització
de la indiferència. En aquest món
de la globalització hem caigut en la globalització de la indiferència. Ens hem
acostumat al patiment de l’altre, no ens pertany, no ens interessa, no és cosa
nostra!”
Com ressona en aquestes paraules la paràbola de
Llàtzer! No són els homes i dones del Tercer Món aquells que voldrien les
engrunes que cauen de les taules del nostre Primer Món?
Al
final de la paràbola Lluc ens dóna una pista per aprendre a ser misericordiosos.
Per ser-ho ens cal escoltar. Fer que el nostre cor sigui capaç d’escoltar el
crit del pobre, de l’exclòs, del refugiat, de l’immigrant, del malalt, de qui es troba a l’atur, de qui ha
d’anar a fer cua per buscar menjar per la seva família.
Tants
homes i dones que ens parlen i que esperen de nosaltres un gest fraternal que
es concreti en una ajuda material, en un temps dedicat a ell, en un somriure...
Que aquesta eucaristia sigui l’aliment que ens
cal per créixer en amor, en misericòrdia, en atenció als altres.