Li posaren el nom de Jesús

Santa Maria Mare de Déu 2017
Nm 6, 22-27  Ga 4, 4-7  Lc 2, 16-21

La solemnitat de la Mare de Déu, una setmana després de Nadal, és, més que una festa de Maria, una festa nadalenca. Entre Nadal i Reis, vol reforçar el misteri de l’encarnació, d’un Déu que es fa ésser humà, que entra dins l’espai i el temps, dins de la història.

Quan l’Església, l’any 431, en el concili d’Efes, va proclamar que Maria era Mare de Déu, no ho va fer tant per donar un títol a Maria, com per defensar que Jesús va ser veritablement home, contra els qui, potser per reacció als arrianistes, que havien dubtat de la divinitat de Jesucrist, ara posaven en dubte que hagués estat veritablement home i pensaven més aviat en un Déu disfressat d’home.

Dient que Maria, que sens cap mena de dubte pertanyia al gènere humà, era mare de Déu, indirectament proclamaven que Jesucrist era veritablement home a més de ser veritablement Déu.

Efectivament, Jesús va ser home en tot,  excepte en el pecat. Per això va necessitar d’una família que l’eduqués, que li ensenyés a parlar, a creure, a pregar. En tenia tanta necessitat com qualsevol de nosaltres.

També tenia necessitat d’un poble, d’una cultura, d’una fe. I com a jueu, la seva família segueix les prescripcions del judaisme, com la de la circumcisió, als vuit dies del naixement.

La filiació divina de Jesús no l’allunya en cap moment de la humanitat. Al contrari, Jesús se submergirà  plenament  en aquesta humanitat concreta, amb les seves alegries i les seves tristeses, les seves esperances i els seus dubtes.

Jesús, el fill de Déu, no es posa a sobre nostre, com feien els emperadors, que també es feien dir fills dels déus. Jesús, el fill de Déu, es posa al costat nostre i ens fa descobrir que Déu és per a nosaltres un pare tan proper que el podem anomenar “abba”, és a dir, papa.  

També avui, primer de gener, per 50ª vegada, se’ns convida  a pregar per la pau des que Pau VI la va declarar Jornada Mundial de la Pau l’any 1968. Una pau que brolla precisament de la nostra filiació divina que fa de tots els homes i dones, de qualsevol condició, germanes i germans a qui cal estimar. Una pau fonamentada en la justícia i en la solidaritat. Una pau que no és només absència de guerra, que treballa per la dignitat humana, que lluita contra tota mena d’exclusió, que és acollidora de tots els qui fugen de la guerra i de la pobresa. En el seu missatge per a aquesta Jornada, el Papa fa una crida a fomentar la cultura de la no-violència i denuncia el tràfic d’armes com un dels factors negatius per a la pau.

Preguem doncs amb la humanitat sencera per aquesta pau. Pau que ha de començar en els nostres cors, en uns cors amarats de tendresa, de compassió, de misericòrdia, i sobretot de perdó. Disposats a perdonar aquell que ens ha fet un tort, que ens ha ofès, que ens ha perjudicat. Disposats a demanar perdó i a reconciliar-nos.

No pensem que la pau vindrà tota sola. Comencem per apagar les petites guerres que hem encès dins de la família, dins del veïnat, en els llocs de treball o d’estudi. Fent-ho així la nostra pregària serà sincera i compromesa.

Apropem-nos avui de Maria, Reina de la pau. Ella és la nostra mare, i com totes les mares, pateix en silenci quan veu que els seus fills es barallen i es maten. Oferim-li el nostre compromís a treballar per la pau.

Que aquesta Eucaristia, sagrament de reconciliació i d’unitat, sigui aliment per poder avançar sense defallir pel camí de la pau i de l’amor.

No tingueu por

Nadal 2016
Lc 2, 1-14

El missatge de l’àngel als pastors ens ajuda a comprendre el significat i la importància del naixement a Betlem en aquesta nit de Nadal.

Les primeres paraules són: “No tingueu por”. les mateixes paraules que l’àngel va dir a Maria quan li va anunciar el naixement de Jesús: “No tinguis por, Maria”. Les mateixes paraules que Jesús havia repetit tot al llarg de la seva vida: “No tingueu por”.

Quines són les nostres pors avui? Cadascú té les seves. Por a l’obscuritat, por a la soledat, por davant la situació econòmica, por perquè hem perdut la feina, por per la salut del planeta Terra, por per una malaltia, por per la manca de sentit del que fem, por per un trencament a la parella, por pel futur dels fills, por per les decisions que prenen els fills quan es fan grans, pels perills que ens sembla que els envolten... Tantes i tantes pors!

“No tingueu por” Tingueu confiança perquè el qui dóna sentit a tot és a prop nostre i ens estima. Jesús és el fonament de la nostra confiança, l’antídot per a les nostres pors.

Un Jesús que no pertany a Josep i Maria, que no pertany als pastors ni als Mags, que no pertany als Jueus, però que fins i tot no pertany tampoc als cristians. Jesús pertany a la humanitat sencera.

La Bona notícia és per a tot el poble, és a dir, per a tota la humanitat. És bona notícia pels qui confiem en ell, però també pels qui l’han oblidat, pels qui creuen en Déu però també pels qui viuen en un mar de dubtes.

La bona notícia és que qualsevol home o dona no està sol davant les seves pors. Hi ha Algú que és a prop i que ens estima.

Aquest Algú no el trobarem entre els poderosos d’aquest món, entre els rics, entre els famosos, entre els qui mouen els fils. Aquest Algú el trobem avui com fa dos mil anys en els petits llocs perduts de la nostra societat, enmig dels senzills, dels petits, dels qui no compten per a ningú, dels qui no omplen les portades dels diaris.

Els pessebres actuals es troben a la part de darrera del món, de les ciutats, en els llocs que intentem amagar perquè fan mal als ulls. En els països del Tercer Món, en els barris del Quart Món. Perquè és en aquests llocs on es viuen més experiències de solidaritat, de persones que sense fer massa soroll es fan propers dels més necessitats. D’homes i dones que com Maria donen a llum la Llum.

Els pessebres d’avui també es troben en accions solidàries com el recapte d’aliments o la marató de tv3.   Totes aquestes iniciatives són Nadal, es dóna a llum la Llum.

En tots aquests esdeveniments Déu s’ha fet avui proper de nosaltres perquè han hagut homes i dones que s’han fet propers de les famílies de Betlem d’avui, de les que no tenen prou diners per arribar a fi de mes, de les que no tenen una casa per viure perquè han estat desnonats, de les que recorren quilòmetres per terra i per mar per buscar un lloc segur on viure. Allà on hi ha solidaritat i proximitat, allà hi ha el Déu que s’ha fet humà a Betlem, allà hi ha Nadal, allà es dóna a llum la Llum.

Aquest és el missatge de Nadal, i per això avui estem aquí tots reunits, per això demà estarem també reunits en família, per això aquests dies ens farem regals... Per significar que volem fer com Déu, que volem fer com Jesús, fer-nos propers dels altres, començant per la pròpia família.

“Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor”

Sí, és veritat, la glòria de Déu es fa més palesa quan entre nosaltres hi ha pau, en la família, en la feina o a l’escola, entre els veïns, entre els països, en el món sencer. Treballar per la pau és fer Nadal. És donar a llum la Llum.

Que la Pau i la Solidaritat siguin doncs al centre de les nostres vides en aquesta nit de Nadal.

Déu-és-amb-nosaltres

4 diumenge d'Advent any A
Mt 1, 18-24

 En aquest darrer diumenge d’Advent, l’evangeli que acabem d’escoltar ens parla d’una petita història humana, la de Josep, la de Maria, que com tantes altres petites i grans històries humanes està plena de fets que no comprenem, de fets que ens sorprenen. 

Quantes vegades no ens passa com a Josep que no acabem d’entendre el perquè de les coses. Ni de les que ens semblen dolentes, ni a vegades tampoc de les bones. L’ésser humà que en tants camps sembla que ho domina tot, quan es queda sol i despullat davant el misteri de l’existència, no té respostes per a tot, no pot dominar els esdeveniments com ell voldria.

Aquesta vivència ens acompanya des del naixement fins a la mort. A vegades intentem tancar els ulls, adormir-nos, viure com si ho sabéssim tot, mirant de no fer-nos preguntes, d’anar vivint, d’anar passant. Però de cop i volta un entrebanc, una malaltia, un daltabaix, una crisi, la pèrdua del treball, la mort d’un ésser estimat... ens obliga a preguntar-nos: per què? Per què això em passa a mi? Quin sentit té que continuï la meva vida així?

Com deia, Nadal posa davant dels nostres ulls una petita història humana: un home, Josep, una dona, Maria, que també es fan preguntes. Josep no comprèn el que passa amb la seva promesa. Espera un fill. No sap què fer. Podria tirar pel dret i denunciar-la. Seria acusada d’adulteri. I ja sabem què passava amb les dones que eren acusades d’adulteri. Hauria estat possiblement lapidada.

Però en el profund del cor, allà on ens posem preguntes, allà on prenem decisions, Josep hi troba Déu. Un Déu que parla no amb trons, llamps o catàstrofes. Un Déu que parla en veu baixa, sense violentar. Un Déu sorprenent que li demana de seguir endavant amb el seu projecte de prendre Maria com esposa.

Aquest Déu que parla a Josep és el Déu amb nosaltres, l’Emmanuel, el Déu proper.

El nom, Emmanuel, no és el nom que portarà el fill de Maria i Josep. Fins i tot en el text sembla que hi hagi una contradicció amb els dos noms, Jesús i Emmanuel. És un nom simbòlic que Mateu posa al començament de l’evangeli per dir-nos el que serà Jesús: “Déu amb nosaltres”, Déu que es fa proper. Aquest mateix evangeli de Mateu acabarà amb aquella frase de Jesús que diu: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Tot l’evangeli queda doncs emmarcat en aquesta idea principal d’un Déu que en Jesús s’ha fet més proper que mai.

Que sigui proper no significa que sigui fàcil de comprendre ni de trobar. A vegades demana coses que no ens acaben d’agradar, que ens compliquen la vida: estimar els enemics, perdonar sense límits, parar la galta, posar-se al servei dels altres... A vegades els nostres camins són tant allunyats que no es creuen mai amb Ell.

Aquest Déu proper, que se sap posar en la pell i en el cor del pobre, del maltractat, del malalt, de l’exclòs, vol que siguem els seus instruments per apropar-se de la humanitat, i sobretot de la perifèria de la humanitat. Ens demana d’estar a prop dels seus preferits, d’aquells pels que sent una especial tendresa.

En la festa de Nadal celebrarem aquest Déu que es fa un de nosaltres, que planta la seva tenda enmig de les nostres. I que vol que nosaltres també plantem les nostres tendes enmig de les dels altres. Que sortim de les nostres closques, de les nostres cases, per donar un cop de mà a qui ho necessita.

Els signes de Nadal, que potser hem comercialitzat massa, ens parlen de tot això: el dinar familiar, els regals, els llums, el pessebre... són senyals d’aquest Déu que és proper i que ens convida a ser propers.

Aprofitem aquests signes tradicionals, mirant de tant en tant el nen Jesús del pessebre, per no oblidar que és ell al centre de la festa, ell que va néixer en un pessebre, pobre enmig dels pobres, per anunciar-nos un Déu que és Pare, que ens estima com a fills i que vol que siguem germans.