Is 11, 1-10 Mt 3, 1-12
En la litúrgia d’Advent hi ha dos personatges que
ens acompanyen i ens són exemples: Maria i Joan Baptista. Tots dos van preparar
intensament la vinguda de Jesús.
Avui l’evangeli es centra en l’activitat de Joan
Baptista al desert de Judea. El seu missatge és senzill i clar: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a
prop”. Senzill no vol dir fàcil. En primer lloc perquè canviar no és fàcil,
en segon lloc perquè no dóna receptes clares de com s’ha de fer aquest canvi.
Cadascú l’ha d’encarnar a la seva pròpia vida. Canviar ens costa, prendre
decisions personals també. Preferim que algú ens digui clarament què hem de
fer, quins preceptes hem de complir.
Jesús tampoc no serà amic de donar receptes. Com
el Baptista, ens desvetlla, ens convida, ens empeny amb suavitat.
El cert és que el missatge del Baptista, com el
de Jesús, cala en la gent senzilla, en aquells que estan cansats de paraules
buides i incoherents dels seus mestres i dels seus dirigents, que diuen i no
fan. En Joan hi veuen coherència, un valor que acostuma a ser escàs, tant aleshores
com avui. La seva manera de vestir, les seves paraules i els seus fets són
plens de coherència. El seu parlar és franc, no té por de les conseqüències que
pot tenir el que diu. Per això tants van cap a ell per fer-se batejar.
Joan fa que cadascú se situï enfront d’ell
mateix, en tota la seva nuesa. No valen títols, no valen etiquetes, no val ni
tan sols l’adscripció a una religió: “Déu
pot donar fills a Abraham fins i tot d’aquestes pedres”.
L’únic que val és la comparació entre el que un
és i el que un fa, amb el que podria ser i el que podria fer. El seu bateig és
personal i intransferible. En el signe de submergir-se en l’aigua, cadascú ha
de fer aquesta comparació amb ell mateix per tal de renéixer a una vida
canviada, a una vida diferent.
Enmig de l’Advent, la crida a convertir-se, a
canviar, té molt sentit. Si no canviem, Jesús passarà de llarg, no naixerà en
la nostra vida. Qui es creu perfecte, qui creu que ja ho sap tot i que no té
cap necessitat d’aprendre, d’avançar, de renovar-se... no necessita l’Advent,
tampoc el Nadal. El seu Advent, el seu Nadal no serà més que la repetició de
tradicions, serà com un etern retorn, de la mateix manera que es repeteixen els
dies de la setmana o les estacions de l’any. No hi ha lloc per anar endavant,
no hi ha lloc per a la novetat. No hi ha lloc tampoc per a la interpel·lació de
les persones i dels esdeveniments que passen pel costat. “El món sempre ha estat així, poca cosa puc fer per arreglar-ho”.
En canvi, ser cristià, és viure amb esperança. I
l’esperança només és possible si creiem en la novetat, si creiem que la vida
sempre avança malgrat tots els entrebancs i dificultats.
Les paraules d’Isaïes, escrites en un moment de
molt poca esperança per al poble d’Israel que viu a l’exili, són amarades d’esperança. Esperança
de pau, d’harmonia de l’home amb tot el seu entorn, de manera que fins i tot
conviuen homes i feres.
Són paraules de gran vigència avui amb tots els
conflictes actuals, amb la violència i la injustícia que ens envolta. Ser homes
i dones d’esperança vol dir creure que la pau és possible. Però aquesta
esperança no serà creïble si al mateix temps no hi ha accions de part nostra
que ajudin a fer néixer pau allà on hi ha conflicte. A acollir aquells que
fugen dels inferns de guerra i de pobresa.
Germanes,
germans, que aquesta eucaristia que celebrem, amb el signe del pa trencat i del
vi vessat, siguin signes d’aquesta esperança activa a la que som cridats els
qui creiem que el Regne del Cel és a prop.
