divendres, 25 de març del 2011

El qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set

Com ja dèiem al principi de la Quaresma, el seu origen ve de la preparació immediata que feien els qui havien de ser batejats a la Vetlla Pasqual i que durava quaranta dies.

D’aquest origen ens han quedat els evangelis d’aquest diumenge i els dels dos diumenges vinents. Cadascun dels tres evangelis serveixen per aprofundir dos signes del baptisme, l’aigua i la llum i el tercer, el de la resurrecció de Llàtzer, per parlar del pas de mort a vida que representa el Baptisme.

L’evangeli que hem escoltat avui, el de la trobada de Jesús i la dona samaritana, amb el discurs que Jesús hi fa, ajuden a comprendre el significat de l’aigua del baptisme.

A vegades, per una relació massa insistent del baptisme amb el perdó dels pecats, o del pecat original per als més petits, hem donat a l’aigua un sentit sobretot de rentar els pecats, de netejar-nos...

El sentit profund de l’aigua ens el dóna Jesús en el diàleg amb la samaritana.

Sabem que a Israel, com a vegades a casa nostra, l’aigua és escassa. Un pou era molt important. L’aigua, en els països on en manca, fa pensar immediatament en la vida.

Jesús aprofita aquesta realitat tan quotidiana, aquest gest tan senzill de demanar una mica d’aigua, per parlar-nos d’una altra aigua.

D’aquella que apaivaga les sequeres interiors, immaterials. Per les sequeres materials tothom es mobilitza. Recordeu no fa gaire, aquell any de sequera, quina mobilització: vaixells, estalvi, camions cisterna...

Per les sequeres immaterials no ens mobilitzem tant. Per la sequera de la pobresa, de la guerra, de l’individualisme, del consumisme, del racisme, de la intolerància, quines mesures es prenen? On anem a buscar l’aigua viva, aquella que apaga la set de justícia, d’amor, de llibertat, de veritat, de pau?

Nosaltres cristians sabem on buscar. Es Jesús el qui ens obre camins per trobar la font d’aigua viva. Es el camí que ell ha obert amb el seu viure, un camí que ens parla de perdó, d’amor sense fronteres, de mirada comprensiva, de preocupació pels petits, pels exclosos, pels pobres.

Aquest diàleg tan ric de Jesús amb la dona samaritana ens parla també d’aquesta relació natural i transparent de Jesús amb les dones, que fins i tot sorprèn als deixebles, que s’estranyen que parli amb una dona. Pensem en la societat del temps de Jesús.

No sé si els que al llarg de la història hem seguit Jesús, sobretot els homes, hem sabut seguir aquest exemple de Jesús, reconeixent quin és el lloc que la dona hauria d’ocupar a l’Església. En l’evangeli hi ha un veritable diàleg, on tant Jesús com la dona samaritana parlen i escolten, es respecten mútuament, cadascú té el seu lloc. No sé si, com deia, l’Església ha respectat l’esperit i l’exemple de Jesús respecte a la dona.

Un altre ensenyament és el del lloc on hem d’adorar Déu. Jeesús comença per respondre que a qui hem d’adorar és al Pare. Donem tant per assentat que el Pare és Déu, que potser no copsem bé les conseqüències. Si Déu és Pare, tal com ens ho va ensenyar Jesús, vol dir en primer lloc que nosaltres som fills. El fill no necessita pujar a una alta muntanya ni a un edifici amb grans pedres per saber-se estimat del Pare. Un Déu que és Pare ens acompanya de prop. I en segon lloc que Déu és Pare vol dir que els altres són germans, fills d’aquest mateix Pare. Aquesta fraternitat és tan gran que en ells puc adorar el Pare. No em calen grans cerimònies ni molt d’encens. Estimar el germà és l’acte més gran d’adoració al Pare. El germà és temple de Déu Pare. Aquesta és l’adoració en esperit i en veritat.

L’eucaristia és la celebració d’aquesta revelació. En el gest fraternal i quotidià de trencar el pa i de repartir la copa, ens podem apropar de Déu Pare, a condició que ens comprometem a apropar-nos dels germans. Comunió amb Déu i comunió amb els germans són dos moviments d’una mateixa realitat.

Celebrem l’eucaristia d’aquest diumenge amb aquest esperit.

divendres, 18 de març del 2011

Aixequeu-vos, no tingueu por

El text de la Transfiguració ocupa un lloc important en els evangelis. És un moment crucial en el relat de la vida de Jesús.

La veu que ve del cel i el que diu ens recorda un altre moment: el baptisme al Jordà.

Penso que els dos textos s’han de mirar junts. El baptisme és l’inici de la missió de Jesús, i en aquest inici els evangelistes ens volen deixar clar que Jesús és el fill estimat de Déu, però utilitzant una cita del profeta Isaïes en la que Déu diu: “Aquest és el meu servent” volen dir-nos des del principi de quina manera Jesús realitzarà el ser fill de Déu: com una vocació de servei a la humanitat, especialment a la més desvalguda.

I per deixar-ho més clar, el text que segueix al baptisme és el de les temptacions, que escoltàvem diumenge passat, on Jesús renuncia a ser fill de Déu amb el poder, la riquesa o l’adulació.

La Transfiguració, al mig de l’evangeli, en un moment on les coses no van massa bé per a Jesús i els deixebles, quan estan fent camí cap a Jerusalem, després que Jesús els hagi anunciat la seva passió, ve a ser com una reafirmació del que es va escoltar en el Jordà: La veu del cel torna a dir “Aquest és el meu fill el meu estimat, en qui m’he complagut”, però afegint: "escolteu-lo"

Es cert que els deixebles ja escoltaven Jesús des de feia temps, sinó no serien amb ell a la muntanya, però el que passarà a partir d’ara, la incomprensió de part de molts, començant per les autoritats religioses, no farà fàcil escoltar Jesús. Hi haurà prou motius per deixar-lo d’escoltar, com molts faran. El seu missatge serà cada vegada més exigent.

La transfiguració ens recorda aquells moments en què estem en bona forma, animats, en què estem disposats a tot... “que n’estem de bé, aquí dalt”

Aquest bon moment hauria d’ajudar els deixebles a travessar els moments difícils de la passió. I ja sabem que malgrat això, Pere i els altres deixaran Jesús sol.

La nostra vida té també aquests moments en què estem bé. No només ni principalment, en els aspectes materials, sinó sobretot en la nostra vida interior, espiritual, de relació amb els altres. Passem per èpoques bones en les que ens voldríem quedar, plantar unes tendes per restar sempre així.

Però hi ha també els moments en què no ho passem tan bé, per tantes circumstàncies de malaltia, desànim, dificultats de feina, de relacions familiars.

Es en aquests moments que hem d’intentar fer presents les paraules que vénen del cel: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo.”

Sobretot aquest “escolteu-lo”, ja que escoltant Jesús hem descobert que no és ell només l’estimat de Déu, hem descobert que cadascú de nosaltres som fills estimats de Déu, fins i tot en els moments més difícils. En moments difícils com els que passen avui els japonesos o els libis, Jesús els diu i ens diu com va dir a Pere, Joan i Jaume “Aixequeu-vos, no tingueu por”.

Però al mateix temps que ens ho diu, ens convida a posar-ho en pràctica. Ens convida a acostar-nos d’aquell que passa per moments difícils, a aquell que ha caigut i que no es pot aixecar, perquè l’ajudem a aixecar-se i donar-li confiança.

Es aquest amor, fonament i resum de tot l’evangeli, el que pot transfigurar la fragilitat de la nostra vida i de la vida dels altres. Quan estimem, la fragilitat es revesteix d’immortalitat.

Un amor que ens fa sortir de la closca per anar cap al germà per acollir-lo, per fer-li un servei, per perdonar-lo, per escoltar-lo, per visitar-lo... Aquest amor concret és el que fa que la nostra fragilitat es transfiguri.

El temps de Quaresma és un temps on fem camí. Més important que la penitència, que el dejuni o l’abstinència, hi ha l’amor. Les altres pràctiques poden ser mitjans al servei d’aquest amor, sinó perden el seu valor.

El que hauríem d’avaluar a l’acabar la Quaresma és si hem progressat en el nostre amor concret.

Que l’eucaristia, que és també un mitjà al servei d’aquest amor, ens hi ajudi.

divendres, 11 de març del 2011

Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol

L’origen històric de la Quaresma sembla trobar-se en la preparació més immediata que els catecúmens dels primers temps feien abans de rebre el Baptisme durant la Vetlla Pasqual. Després d’un llarg temps de catequesi, aquests quaranta dies servien per verificar si els candidats estaven a punts per rebre’l. Sobretot es verificava si havien fet els canvis necessaris en les seves vides perquè fossin més d’acord amb l’evangeli.

Per què quaranta dies ? El número quaranta tenia un valor simbòlic per als jueus. Durant quaranta anys van fer camí pel desert des d’Egipte fins a Palestina guiats per Moisès.

I per als cristians, segons la tradició, i tal com hem escoltat en l’evangeli, Jesús havia passat quaranta dies al desert, tot just després del baptisme al Jordà i abans de iniciar la seva missió. La missió de mostrar als homes i dones el rostre d’un Déu que és Pare.

I és durant aquests quaranta dies que Jesús és temptat, tal com ho hem escoltat. Aquestes temptacions de Jesús són com una mena de resum de les temptacions que Jesús va tenir tot al llarg de la seva vida. Recordem dos exemples : després d’haver multiplicat els pans i els peixos, la multitud el busca per proclamar-lo rei, i Jesús s’ha d’amagar. En segon lloc, quan Jesús és a la creu, la gent diu : « Si ets Fill de Déu, baixa de la creu i creurem »

Jesús, al llarg de la seva vida, i degut al caràcter de la seva missió, és temptat d’esdevenir un rei, un líder, algú que és adulat pels altres. I cada vegada Jesús ho rebutja. Vol ser Fill de Déu, però del Déu veritable ; no del déu poder o del déu riquesa, com ho havien esdevingut personatges com l’emperador romà que també es considerava fill dels déus.

Vet aquí les temptacions del diable : « Si ets Fill de Déu, tal com ho has escoltat al Jordà, digues que aquestes pedres es tornin pans, tira’t daltabaix de la cornisa del Temple, posseeix tots els reialmes del món »

En comptes d’això, Jesús es manifestarà Fill de Déu fent-se el servidor de tots, guarint els malalts, perdonant, acollint, anunciant una bona notícia als pobres i als presoners, i com a culminació d’aquesta vida donada sense reserves, serà crucificat com un bandit.

El temps de Quaresma pot ser per a cadascú de nosaltres un temps oportú perquè com els catecúmens dels primers temps verifiquem quina és la distància entre la nostra vida i l’evangeli. I com Jesús, també hem de fer front a temptacions. Potser no estem temptats de ser poderosos o presidents, però potser estem temptats de tractar des del poder els altres, siguin els nostres subordinats, els nostres alumnes o fins i tot els nostres fills. O la temptació de posseir no per cobrir les nostres necessitats sinó per tenir més i més. Consumir en excés. Oblidant allò que ens deia l’evangeli de fa dos diumenges, que el qui és servidor de les riqueses no pot ser servidor de Déu i dels estimats de Déu que són els altres.

Durant la Vetlla Pasqual, els cristians renovem els compromisos del Baptisme. Aquesta renovació pot ser un ritus que es fa cada any, o bé, i gràcies a saber aprofitar aquest temps oportú que és la Quaresma, aquesta renovació podria ser això, una renovació d’alguns aspectes de la nostra vida que considerem més abandonats, més allunyats de Jesús.

Dediquem un temps a revisar la nostra vida, a mirar cap endins.

I que l’eucaristia que celebrem sigui també un temps per escoltar, per celebrar i per ser enviats allà on som, en el món en què vivim per ser testimonis de l’evangeli.

dimecres, 9 de març del 2011

No us he conegut mai, aparteu-vos de mi vosaltres que obràveu el mal

L’evangeli que acabem d’escoltar clou el Sermó de la Muntanya. Després d’haver escoltat les paraules de Jesús sobre molts aspectes de la nostra vida personal i social, paraules que moltes vegades ens han estat difícils de digerir per l’alt grau d’exigència, perquè ens conviden a anar més enllà del que acostumem a viure, aquesta conclusió ens vol prevenir d’un dels defectes en què caiem sovint: quedar-nos en les paraules i no fer el pas de posar-les en pràctica.

Hem de reconèixer que fer aquest pas és el més difícil de la nostra vida cristiana.

Dir que som cristians, no és sempre fàcil en la societat d’avui. Anar a missa els diumenges, a vegades ens costa.

Però el que és més difícil és traduir en fets concrets el que diem que creiem.

Viure com a veritables fills de Déu, responsables de la sort dels nostres germans, això sí que costa. Perdonar setanta vegades set, això sí que costa. Posar-nos al servei dels altres costa.

Escoltar l’evangeli no és massa difícil, aprofundir-lo ho és una mica més. Posar-lo en pràctica és el més difícil.

Això que ens passa a nosaltres respecte a la nostra fe, de fet ens passa en tots els àmbits. Està molt dins de la manera de fer humana. Parlem molt i fem poc. Tenim bones intencions, però després no movem un dit. Pensem per un moment en el món de la política. Quantes promeses electorals, s’acaben en això, en promeses.

Jesús, que coneix bé l’esperit humà, ens avisa als qui el volem seguir.

En el seguiment de Jesús el que compta són els fets, i ben poc les paraules.

Per ajudar-nos en aquest repte, Jesús ens ofereix aquesta petita paràbola sobre la manera de construir una casa. El nostre camí de seguidors, de deixebles, s’ha de construir bé, sobre uns bons fonaments.

Aquests fonaments són sobretot saber escoltar la seva paraula, aprofundir-la, i posar-la en contacte amb els esdeveniments de la nostra vida concreta, amb la nostra situació personal, social...

Un bon teòleg deia que el cristià havia d’anar amb la Bíblia i el diari.

Hem d’obrir bé les orelles a la paraula que ens ve de la Bíblia i obrir bé els ulls a les situacions que ens envolten, i així poder donar una resposta eficaç a aquestes situacions.

I això a tots els nivells: de parella, familiar, social, ciutadà, polític, laboral...

El cristià ho és les 24 hores del dia, no només en alguns moments o en alguns dies.

Construïm doncs aquesta casa que som cada un de nosaltres, bastim uns bons fonaments amb la lectura assídua de la paraula, lectura tranquil·la, pausada..

El pas següent serà de posar-nos moltes vegades la pregunta: Com he d’actuar a la llum de l’evangeli? Quina decisió he de prendre en tal o tal ocasió? Quin camí he de seguir?

Hi ha moments més transcendentals i altres que ho són menys. El que ens cal és tenir l’hàbit. Reflexionar. Dedicar el temps necessari per prendre decisions, per escollir.

No oblidem que serem jutjats pels nostres fets, pel got d’aigua donat al qui té set, la visita al qui està sol, el vestit al qui no té amb què vestir-se.

Al principi del Sermó de la Muntanya Jesús ens deia que les seves paraules havien de servir per ser sal enmig del món, per ser llum que il·lumina. Ara, a l’acabar, ens diu que les seves paraules s’han de posar en pràctica. Tot va en el mateix sentit, ja que només serem llum i sal, el nostre testimoniatge serà creïble si els nostres fets són coherents amb les paraules. En cas contrari, serem sal insulsa i llum amagada sota el llit.

Que l’eucaristia que celebrem, i totes les nostres eucaristies siguin aquests moments en què ens aturem per escoltar Jesús, però que aquesta escolta tingui una continuació en la vida, que sapiguem posar en pràctica el que hem escoltat per ser sal i llum.