dimarts, 27 de desembre del 2011

L'Esperit del seu Fill crida en els nostres cors "Abba, Pare!"

Nm 6, 22-27  Ga 4, 4-7  Lc 2, 16.21

La solemnitat de la Mare de Déu, una setmana després de Nadal, és més que una festa de Maria, una festa nadalenca. Entre Nadal i Reis, vol reforçar el misteri de l’encarnació, d’un Déu que es fa ésser humà, que entra dins l’espai i del temps, dintre de la història.
I de fet d’això es va tractar quan l’any 431, en el concili d’Efes es va proclamar que Maria era Mare de Déu. No va ser per exalçar Maria, sinó per deixar ben clara la humanitat de Jesús. Unint humanitat i divinitat, ja que ningú no posava en dubte que Maria era plenament del gènere humà, s’afirmava amb força que Déu pot entrar dins la història, però no de qualsevol manera, sinó a través de l’ésser humà, a través de la noia de Natzaret que accepta col·laborar amb Déu.
 La festa de Nadal ens ajuda a comprendre que Déu ha vingut a casa nostra, però també que casa nostra a anat a Déu. Que la història humana, amb llums i ombres, ha estat acollida per Déu.
Aquestes afirmacions són més revolucionàries del que semblen a primera vista. Trenquen amb moltes concepcions religioses que cerquen mitjans extraordinaris, mistèrics, miraculosos per fer que Déu baixi a la terra. Concepcions que també trobem moltes vegades en el cristianisme.
El que s’ha revelat a Betlem és que Déu entra per la porta normal, que ho fa a través de l’esperit humà de Maria, que ho fa a través de l’esperit humà de cadascú de nosaltres, si li obrim la porta quan truca.
D’una manera semblant a Maria, també nosaltres, si ens posem, com ella, a la seva disposició, podem ser “embarassats” per Déu, i donar fruits de Déu, que són fruits d’amor. Déu ens busca, com va buscar Maria, per entrar a la història a través de nosaltres. El fruit que fem néixer és al mateix temps fruit nostre i fruit de Déu. Esdevenim paraules de Déu.
Jesús, amb la seva vida, ens ha obert camí. Per això, si ell que és el germà gran, el fill estimat de Déu no va utilitzar aquesta filiació per separar-se dels altres, per posar-se a sobre dels altres, amb poder polític, econòmic, o religiós, nosaltres mai no podem utilitzar Déu per separar-nos dels nostres germans amb cap mena de poder material ni moral.
És ben clar que aquesta no ha estat sempre la història dels cristians. En massa ocasions hem oblidat el misteri de l’encarnació, del Déu que planta la seva enmig de les nostres, del Déu que prefereix els petits, els exclosos, els pobres... i hem utilitzat la religió per dominar, per sentir-nos superiors i no germans. Hem oblidat el Déu que és “abba” papa, i que fa de nosaltres fills seus i germans dels altres.
Es una coincidència volguda que avui, primer de gener, se’ns convidi també a pregar per la pau.
Els àngels van dir als pastors: “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor”. No són dues afirmacions independents. La glòria de Déu es manifesta quan a la terra hi ha pau, una pau que brolla quan acceptem que l’altre, qualsevol altre,  és per a nosaltres un germà o una germana a qui hem d’estimar.
Preguem doncs amb tota l’Església per la pau. Una pau que ha de començar en els nostres cors, en uns cors plens de tendresa, de compassió, de misericòrdia, i sobretot de perdó. Capaços de perdonar aquell que ens ha fet un tort, que ens ha ofès, que ens ha perjudicat.
No pensem que la pau vindrà tota sola. Comencem per apagar les petites guerres que hem encès dins de la família, a la feina, a l’escola, dins del veïnat. Fent-ho així, la nostra pregària serà sincera i coherent.  
Apropem-nos avui de Maria. Ella és la nostra mare, i com totes les mares, pateix en silenci quan veu que els seus fills es maten. Posem a disposició de Déu les nostres vides perquè “embarassant-nos” de pau pugui engendrar a través nostre la pau a la terra.

divendres, 23 de desembre del 2011

No tingueu por, avui us ha nascut un salvador

Lc 2, 1-14
El missatge de l’àngel als pastors ens ajuda molt a comprendre el significat i la importància del naixement a Betlem.
Les primeres paraules són: “No tingueu por”. les mateixes paraules que l’àngel va dir a Maria quan li va anunciar el naixement de Jesús: “No tinguis por, Maria”. Les mateixes paraules que Jesús havia dit tot al llarg de la seva vida: “No tingueu por”.
Quines són les nostres pors avui? Cadascú té les seves. Els petits tenen pors ben diferents de les dels grans.
Por a l’obscuritat, por a la soledat, por davant la situació econòmica, por perquè hem perdut la feina, por per la salut del planeta Terra, por per una malaltia, por per la manca de sentit del que fem, por per un trencament a la parella, por pel futur dels fills, por per les decisions que prenen els fills quan es fan grans, pels perills que ens sembla que els envolten... Tantes i tantes pors!
“No tingueu por” Tingueu confiança perquè el qui dóna sentit a tot és a prop nostre i ens estima. Jesús és el fonament de la nostra confiança, l’antídot per a les nostres pors.
Un Jesús que no pertany a Josep i Maria, que no pertany als pastors ni als Mags, que no pertany als Jueus, però que fins i tot no pertany tampoc als cristians. Jesús pertany a la humanitat sencera.
La Bona notícia és per a tot el poble, és a dir, per a tota la humanitat. És bona notícia pels qui confiem en ell, però també pels qui l’han oblidat, pels qui creuen en Déu però també pels qui viuen en un mar de dubtes.
La bona notícia és que qualsevol home o dona no està sol davant les seves pors. Hi ha Algú que és a prop i que ens estima.
Aquest Algú no el trobarem entre els poderosos d’aquest món, entre els rics, entre els famosos, entre els qui mouen els fils. Aquest Algú el trobem avui com fa dos mil anys en els petits llocs perduts de la nostra societat, enmig dels senzills, dels petits, dels qui no compten per a ningú, dels qui no omplen les portades dels diaris.
Els pessebres actuals es troben a la part de darrera del món, de les ciutats, en els llocs que intentem amagar perquè fan mal als ulls . En els països del Tercer Món, en els barris del Quart Món. Perquè és en aquests llocs on es viuen més experiències de solidaritat, de persones que sense fer massa soroll fan gestos en què es fan propers dels més necessitats. D’homes i dones que com Maria donen a llum la Llum.
Els pessebres d’avui també es troben en accions solidàries com les que hem viscut aquestes darreres setmanes: la setmana solidària del col·legi, el recapte d’aliments, la marató de tv3. També en la campanya d’aquest any a l’escola, amb l’eslògan “Revoluciona’t”,  que té com a objectiu millorar el clima i l’ambient escolar. Totes aquestes iniciatives són Nadal, es dóna llum a la Llum.
En tots aquests esdeveniments Déu s’ha fet avui proper de nosaltres perquè han hagut homes i dones que s’han fet propers dels infants de Betlem d’avui: els països del Tercer Món, les famílies d’aquí que no tenen prou per comprar el pa de cada dia, els malalts que necessiten avenços en la investigació, els alumnes i mestres d’aquesta escola.
Allà on hi ha solidaritat i proximitat, allà hi ha el Déu que s’ha fet humà a Betlem, allà hi ha Nadal.
El conte del venedor de ninots ve a ser una adaptació de la paràbola del Bon Samarità que és una paràbola fonamental de Jesús i també de Nadal.
Fer-se proper d’aquell noi caigut al costat del camí, mort de fred, que no conec de res, però que em necessita. Agafar-lo, portar-lo a casa i donar-li aquell escalf humà que tan necessita. Allà s’ha donat a llum com a Betlem.
Aquest és el missatge de Nadal, i per això avui estem aquí tots reunits, per això demà estarem també reunits en família, per això aquests dies ens farem regals... Per significar que volem fer com Déu, que volem fer com Jesús, fer-nos propers dels altres, començant per la pròpia família, i continuant fins el més lluny possible.
“Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor”
Sí, és veritat, la glòria de Déu es fa més palesa quan entre nosaltres hi ha pau, en la família, en la feina o a l’escola, entre els veïns, entre els països, en el món sencer. Treballar per la pau és fer Nadal. És donar a llum.
Que la Pau i la Solidaritat siguin doncs al centre de les nostres vides en aquest dia de Nadal.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Que es compleixin en mi les teves paraules

Lc 1, 26-38
En aquest darrer diumenge d’Advent la litúrgia se centra en Maria. Com Joan Baptista, Maria prepara d’una manera especial la vinguda de Jesús. I què és l’Advent sinó aquesta preparació de la vinguda de Jesús?
El text escollit és el de l’anunci de l’àngel en l’evangeli de Lluc. És un text, com tots els de la infància de Jesús, amb un alt contingut teològic i que cal llegir més que com un relat històric, com una contemplació dels signes i de les paraules que ens ajudi a descobrir el significat de Jesús.
Em voldria fixar especialment en algunes de les paraules. La primera,  la salutació de l’àngel “Déu te guard”. En català hem traduït per “Déu te guard”, però en l’original grec la paraula és “jaire” que significa “alegra’t”. El Déu que parla a Maria no és un Déu que faci por, és un Déu que crida a l’alegria, a viure amb alegria la seva bona notícia. Una notícia que és bona perquè per sobre de tot el que és negatiu, que provoca tristesa, plors i desànims, hi ha l’amor, i l’amor és motiu d’alegria.
“El senyor és amb tu”:  En Jesús Déu s’apropa de nosaltres, Déu comparteix la condició humana. En l’evangeli de Mateu, l’àngel diu a Josep el nom que ha de posar a l’infant: “Emmanuel, Déu-amb-nosaltres”.
Aquest Déu que és amb Maria, que és amb nosaltres, és el Déu que Jesús ens revelarà com a Pare. Un Déu tan proper és una invitació a cada un de nosaltres a ser propers, a no allunyar-nos dels nostres germans i germanes, a no crear divisions per qualsevol motiu, ni de religió, ni de cultura, ni de política, ni de raça. Ser proper d’aquell que no conec de res però que em necessita, tal com va fer el bon samarità.
“No tinguis por, Maria” El mateix que Jesús ressuscitat dirà als seus deixebles: “No tingueu por”. El mateix que avui ens diu a nosaltres. Déu ens convida a viure sense por. No es tracta de la por que podem tenir en un moment determinat per alguna amenaça, és la por profunda de qui no espera res de la vida, del que no troba cap sentit a l’existència. És també la por que a vegades sembla que tinguem els cristians al món que ens envolta, a la secularització, a les altres creences i conviccions, a les diferents maneres d’entendre la vida, a les diferents morals i models de família.
La invitació de Jesús és a fer confiança. Vivint en aquesta confiança la por deixarà lloc al testimoniatge valent, alegre i també respectuós dels altres.
“Tindràs un fill”: aquí també la traducció ha perdut els detalls de l’original, que diu: “concebràs i donaràs a llum un fill”. Donar a llum és una expressió ben rica que també s’adreça a nosaltres que hauríem de ser testimonis de llum enmig de les foscors. No estem cridats a jutjar, a condemnar, sinó a donar llum d’esperança, i també a saber reconèixer les petites llums que s’encenen a molts llocs i fer costat a tots aquells que les encenen siguin qui siguin.
“Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”. Fer que la nostra vida sigui paraula de Déu.  Podem pensar que això és només cosa de Jesús, de Maria, dels sants. Nosaltres som paraula de Déu cada vegada que fem un gest, per més senzill que sigui, que sigui un gest d’amor.
Escoltar el que normalment diem “paraula de Déu”, és a dir la Bíblia, l’evangeli, seria estèril si no esdevé vida. Les paraules, les frases que llegim o que escoltem, són lletra morta si no som capaços de convertir-les en vida.
Que les paraules de Maria siguin un compromís per a nosaltres en aquesta darrera setmana d’Advent i que a través nostre es compleixi la paraula de Déu.


dimarts, 6 de desembre del 2011

L'Esperit del Senyor m'ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts...

Is 61,1-2a.10-11  Jn 1, 6-8.19-28

Si recordeu, aquest tros del profeta Isaïes que hem escoltat és aquell que Jesús va llegir a la sinagoga de Nazaret i que era, per dir-ho d’alguna manera el seu programa: “L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu...”
L’Esperit de Déu és en els profetes, l’Esperit és en Jesús, però també és en nosaltres. L’Esperit de Déu no és elitista, només per a gent especial, per als sants, per als d’una determinada religió... L’Esperit de Déu és universal, no és sectari... Reposa sobre tot home sobre tota dona que no es tanca sobre si mateix, que s’obre a la seva acció.
Deixar-se conduir per aquest Esperit, apropar-se d’ell no significa allunyar-se del món, dels altres. Tot el contrari, apropar-se d’ell només es pot fer apropant-se al mateix temps dels altres, especialment dels desvalguts, dels qui tenen el cor adolorit, dels presoners, dels captius...
El missatge d’Isaïes, que Jesús fa seu, ens il·lumina molt bé en aquest temps d’Advent, en el que ens preparem per a la vinguda de Déu. L’espera d’aquesta visita, consisteix a esperar i acollir els altres, d’acord amb aquelles paraules de Jesús que vam escoltar fa uns diumenge: “Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” sense oblidar que aquests germans de Jesús eren els afamats, els qui passaven set, els forasters, els malalts, els presoners. En les paraules de Jesús ressonen les paraules d’Isaïes: els desvalguts, els cors adolorits, els captius, els presos...
La nostra preparació de Nadal ha d’anar per aquí, per apropar-nos dels germans de Jesús, que en aquest any de crisi econòmica, són aquells que els manca el més bàsic com és el pa de cada dia. El recapte d’aliments que es va fer aquests darrers dies és una bona preparació de Nadal, la resposta de la gent un signe de la compassió i de la tendresa de Déu.
Aquesta és també la preparació a la que Joan Baptista ens convida. Aplanar el camí al Senyor és aplanar el camí als nostres germans, en comptes d’aixecar parets i tancar-nos ben tancats en els nostres petits mons.
Els petits mons personals, familiars, però també els nostres petits mons de països d’Occident que pensant només en la nostra crisi econòmica oblidem la situació dels països del Tercer Món. Països que segueixen necessitant ajuda i cooperació i que en aquests moments veuen retallada aquesta ajuda i cooperació.
 L’Esperit de Déu que ens envia als cors adolorits, als desvalguts, als captius... ens envia, és cert, als pobres de casa nostra, però ens segueix enviant a aquells països on els pobres són la majoria.
A l’evangeli hem escoltat que Joan venia a donar testimoni de la Llum. Nosaltres podem ser avui aquests testimonis de la Llum. Una Llum que no consisteix a saber moltes coses, a conèixer els secrets de la ciència o de l’economia, ni a conèixer els misteris de l’existència. La Llum que hem de testimoniar és la Llum de l’amor. Com diu el mateix Joan evangelista en la seva primera carta:   “els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum, però els qui no els estimen estan en la fosca, caminen a les fosques i no saben on van”.
 Que aquest temps d’Advent ens ajudi a apropar-nos solidàriament d’aquesta humanitat i d’aquest món que Déu ens ha confiat.  

dijous, 1 de desembre del 2011

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí

Mc 1, 1-8



En aquest segon diumenge d’Advent, escoltem el començament de l’evangeli de Marc, l’evangeli que escoltarem principalment al llarg d’aquest any litúrgic.
Es tracta de l’evangeli més antic dels quatre que hi ha al nou testament. No només és el primer cronològicament, sinó que podem afirmar que és Marc el primer que té la idea de recollir diferents escrits que ja existien sobre Jesús per “cosir-los” en forma de vida. Ho fa en el moment en què els testimonis directes d’aquesta vida comencen a morir. Vol deixar un llibre que recordi per sempre més que Jesús va viure una vida com les nostres, que no va ser un àngel baixat del cel, sinó un ésser humà amb carn i ossos.
Segurament, els altres tres evangelistes no van fer sinó imitar aquesta manera de fer de Marc.
Devem també a Marc la paraula “evangeli” per designar aquests llibres que ens anuncien el missatge de Jesús en forma de “vida”.
Aquesta paraula que etimològicament significa “bona notícia”, encapçala el llibre de Marc: “Comença la bona notícia de Jesús, el Messies, Fill de Déu”
Es bo que no oblidem mai aquesta etimologia perquè diu molt de Jesús i del seu missatge.
I més encara en la nostra època tan plena de “males notícies”. De quina manera, seguint les paraules del profeta Isaïes, podem ser missatgers de “bona notícia” enmig del nostre món?
Com podem fer per evitar que el món vegi els cristians com gent pessimista, que no sap descobrir els gèrmens de bondat que existeixen pertot arreu, evitar que ens vegin com gent que renyen els altres per la seva manera de fer.
Com podem fer per ser missatgers com ho va ser Joan Baptista, que ni que en algun moment renyés, especialment els caps religiosos i polítics d’Israel, va ser una llum enmig de la foscor en aquells temps que no eren ni molt menys millors que els nostres.
La gent anava cap a ell perquè hi descobria una coherència. La seva presència senzilla en el seu vestir, el seu crit de conversió atreia la gent senzilla que estava cansada de tantes paraules i de tanta hipocresia.
Com podem avui fer el mateix, a fi que el nostre testimoniatge es basi més en els fets que no en les paraules.
Com Joan, cal portar un vestit senzill, no són els grans mitjans el més important en l’anunci de l’evangeli. Més aviat els grans mitjans, l’ostentació, les despeses excessives desfiguren una bona notícia que Jesús adreçava en primer lloc als pobres.
Si ens parem una mica a pensar, els homes i dones que més rastre deixen o han deixat acostumen a ser persones que testimoniaven amb una vida senzilla. El que destaca en ells no són les riqueses o el poder sinó una vida coherent i en general consagrada als més pobres, als infants, als malalts...
Tots ells ens són exemples per saber de quina manera nosaltres podem ser missatgers d’una bona notícia.
Hi ha moltes maneres ben senzilles i al nostre abast per anunciar Jesucrist: Un somriure, una visita, un servei, donar gràcies, demanar perdó, ser acollidor, són petits gestos que anuncien bona notícia.
És així com en aquest temps d’Advent podem preparar i aplanar el camí que ens condueix a Jesús, descobrint-lo en els petits i els pobres que es creuen en el nostre camí.