dijous, 29 de març del 2018

Ho veié i cregué

Diumenge de Pasqua 2018
lectures
El primer dia de la setmana Maria Magdalena és la primera a anar al sepulcre. Què hi anava a fer, què hi esperava trobar? Sens dubte el sepulcre tancat on hi havia el cos mort de Jesús. Anar a visitar un sepulcre és una manera de fer present aquell que ens ha deixat, és lloc també de record i de pregària, i en aquest cas, record trist per la mort violenta d’aquell qui era bona notícia i esperança per a molts.
Una bona notícia, una esperança que potser havien deixat de ser-ho en aquells moments foscos del Calvari, veient com el seu Mestre estava penjat en una creu com el pitjor dels malfactors. Maria Magdalena, com els deixebles, havien perdut l’esperança, la bona notícia havia esdevingut una mala notícia.
L’arribada al sepulcre i el veure’l buit podia voler dir moltes coses. La més immediata, la reacció de Maria: “S’han endut el Senyor”.
És el deixeble anònim, el deixeble estimat, aquell que era al peu de la creu, i que és imatge de tots els que volen seguir Jesús fins al final, el que llegeix en clau d’esperança el fet que el sepulcre sigui buit. Veu i creu. Veu i interpreta amb ulls de fe tota la vida de Jesús, els seus gestos, les seves paraules, i recupera l’esperança que semblava perduda, la mala notícia de la creu s’esvaeix per deixar de nou lloc a una bona notícia. La bona notícia amb la que comença Marc el seu llibre sobre Jesús, la bona notícia que en el final d’aquest mateix llibre de Marc, Jesús diu als deixebles de proclamar-la pertot arreu.
Avui, nosaltres, que com el deixeble estimat voldríem seguir Jesús fins al final, hem de ser capaços de saber interpretar els signes dels temps, que no sempre són bona notícia, que sovint són mala notícia, són sepulcre buit on sembla que no hi hagi res. Hem de saber descobrir bona notícia, hem de creure, hem de fer confiança, no només en els moments de llum, quan estem animats, quan la força física ens acompanya, quan estem en bona salut, quan les coses ens van bé.
Hem de descobrir bona notícia i esperança quan veiem foscor, quan estem desanimats, quan la salut minva, quan hi ha coses que no van bé. I no només l’hem de descobrir, sinó que l’hem de proclamar pertot arreu, tal com Jesús ens ho diu.
Quan veiem un infant que ha estat mort per una persona de confiança, quan ens parlen de milers d’infants vivint en situació de pobresa a Catalunya, quan veiem homes, dones, infants travessant la mar mediterrània en condicions de gran perill, quan veiem una ciutat a Síria assetjada i bombardejada amb població civil, quan veiem un jove amb un fusell matant alumnes d’un institut. Quan veiem aquestes i d’altres situacions que són sepulcre buit, com el deixeble estimat hem de fer el pas cap a la fe, la confiança, la bona notícia, l’esperança.
Això és Pasqua, fer renéixer calor i llum d’unes brases que semblen quasi apagades. Qui ens donarà les forces necessàries per no defallir? L’Esperit de Déu, l’esperit de Jesús, l’esperit d’amor que hi ha dins nostre i que ens ajuda a mirar endavant, a descobrir enmig de tantes males notícies, petites bones notícies que ens parlen de solidaritat, servei, perdó, acompanyament, justícia.  Petites bones notícies que esdevenen cada dia pertot arreu, petites històries de les que podríem ser protagonistes si ens deixem conduir per l’Esperit que celebrarem el dia de Pentecosta, al final del temps pasqual que avui hem començat.
Germanes, germans, com Maria Magdalena, com Pere, com el deixeble estimat, anem cap al sepulcre i del sepulcre cap al món on som enviats.

No tingueu por, ha ressuscitat

Vetlla Pasqual any B
lectures
Acabem d’escoltar el final de l’evangeli de Marc. Encara que en l’evangeli tal com el tenim hi segueixen uns relats d’aparicions, els biblistes ens diuen que Marc va fer acabar el seu evangeli aquí.  
Un acabament misteriós i fins i tot una mica escandalós el final de l’evangeli de Marc.
Un final molt d’acord amb el conjunt de l’evangeli on diverses vegades Jesús demana a la gent silenci després de fets sorprenents com els miracles o de professions de fe com la de Pere. Aquest silenci culmina a la creu i només es trenca amb la confessió de fe del centurió.
La mort i la resurrecció del Crist ens situen en el més profund i misteriós de l’existència humana, de la vida i de la mort.
La història de Jesús no és per sobre de la nostra història. És en el més profund de la nostra història, de les nostres pròpies històries, amb els dubtes, amb les pors, amb les tristeses, amb les angoixes… i també amb les alegries i amb les esperances.
La mort i resurrecció del Crist no ens dóna respostes precises a les nostres preguntes, no ens descobreix tot allò que no comprenem. Continuarem el nostre camí amb els nostres dubtes, amb les nostres preguntes i les nostres pors com les dones al sepulcre.
Però, com les dones, rebem un anunci : « No tingueu por ». Un anunci que ens convida a fer confiança. A caminar enmig de les nostres pors i dels nostres dubtes fent confiança. Fer confiança en un món que sovint no inspira gens de confiança. Ens costa fer confiança. No confiem en els polítics ni en els banquers. Ens fa por perdre el que tenim, sobretot perdre el treball. Ens fa por posar els diners en els bancs, ens fa por la inestabilitat.
El temps de Jesús era també un temps de crisi. Crisi econòmica, religiosa i social. I la causa era també manca de confiança: en primer lloc en els romans, en tots aquells que col·laboraven amb ells, com els recaptadors d’impostos, però també manca de confiança en els seus propis líders i guies religiosos: els mestres de la llei, els sacerdots, els fariseus, els escribes...
 Enmig d’aquesta crisi i d’aquesta manca de confiança apareix un home, Jesús de Natzaret, que inspira confiança. En ell no hi ha mentida ni falsedat ; en ell hi ha veritat, coherència, un cor net i transparent. La seva manera de parlar i d’actuar inspiren confiança en aquella gent que l’havia perdut.
I poc a poc intueixen que aquesta confiança que posen en ell només pot venir de Déu, l’únic en qui es pot posar tota la confiança.
En aquest procés arriba el divendres sant. Per a tots aquells que havien posat la seva confiança en Jesús, la creu és una prova difícil de superar. S’havien equivocat ? Com Déu el podia abandonar, deixar-lo morir com un maleït, un bandit, un blasfem?
La resurrecció serà per a aquests homes i dones el retorn a la confiança. No s’havien equivocat. Valia la pena confiar en ell.
La confiança esdevé fe. Una fe que res ni ningú no podran trencar. Podran continuar caminant enmig del món, podran ser perseguits, menyspreats ; més enllà hi ha sempre aquell en qui es pot confiar : Jesús, el Fill de Déu.
I amb Jesús un camí, uns senyals. Jesús mateix és el camí, el camí que ell ha recorregut és per a nosaltres nord i sentit.
Jesús ressuscitat ens convida a esdevenir homes i dones en qui es pot confiar, que com ell fugen de la mentida i de la falsedat. Homes i dones amb un cor net i transparent, coherents entre el que proclamen i el que fan.
Jesús ressuscitat ens ha revelat el secret de la nostra existència, la llum que il·lumina les nostres foscors i les nostres pors. Aquesta llum té un nom: amor.
Però amor a la manera de Jesús, amor sense fronteres, sense fixar-se en la identitat del qui ha de ser estimat, amor preferent cap als petits, els exclosos, amor gratuït que no  espera res a canvi, amor que para l’altra galta i que arriba fins i tot als enemics.
És per l’amor, per aquest amor, que esdevindrem homes i dones a qui es pot fer confiança, homes i dones que són llum per als altres. No amb grans discursos, pancartes ni manifestacions, sinó amb la discreció de l’evangeli de Marc que no vol que les paraules vagin per davant dels fets.
D’aquí poc renovarem les promeses del Baptisme. Fem-ho no com una rutina o un acte buit sinó com un compromís per créixer en amor i en veritat.

dilluns, 26 de març del 2018

La meva reialesa no és d'aquí

Divendres Sant 2018
lectures
Un any més hem escoltat amb atenció el relat de la passió de Jesús, tal com vam fer-ho també el diumenge de Rams. Una contemplació que ens apropa de Jesús, però que ens ha d’apropar també de totes les històries de passió d’avui. La passió de Jesús il·lumina tants sofriments als que no trobem resposta. El sofriment és un dels grans interrogants de l’ésser humà. Busquem respostes i difícilment en trobem. Tenia Jesús resposta als sofriments amb els que es trobava quasi diàriament? No ho sé, el que sí sabem és de quina manera s’apropava d’aquest sofriment: amb paraules plenes de tendresa, amb gestos de proximitat, d’acolliment, amb gestos que alleujaven aquest sofriment.
Aquest Jesús que no es reservava per a ell, que va passar pel món fent el bé, que denunciava la injustícia i la hipocresia d’aquells que exigien molt i no feien res, d’aquells que no volien que guarís en dissabte o que posés en dubte la magnificència del Temple... Aquest Jesús fa nosa, posa a la llum les mesquineses i els egoismes d’aquells que haurien de ser els guies, els mestres. Per això, aquest guies, aquest mestres, es conjuren amb Pilat per fer-lo fora, per crucificar-lo.
Jesús no busca la seva mort, però tampoc no la defuig. Hi planta cara per tal de ser fidel fins al final al projecte d’un Pare que estima la humanitat sencera, sense fer divisions com les que fem nosaltres.
Un projecte de fraternitat universal, on tothom és respectat, on tothom hi té un lloc, és contrari als interessos egoistes d’aquells que només tenen projectes per a uns quants, deixant la resta a la perifèria.
Avui el sofriment segueix essent ben present. Ahir ho recordàvem. Sofriment lluny i a prop, guerra i violència, pobresa i injustícia, exclusió, racisme i discriminació. Sofriment per causes naturals, malaltia, catàstrofes, accidents. 
 Davant del sofriment, a la llum de Jesús, la nostra resposta ha de ser com la d’ell. Que els nostres gestos, que les nostres paraules, no facin créixer el sofriment sinó que contribueixin a fer-lo minvar.
Ahir recordava la figura del bisbe Romero. Les seves homilies, cada diumenge, eren esperades per milers de salvadorencs. Les seves paraules alleujaven el seu sofriment perquè veien que el bisbe era al seu costat, sensible al seu dolor. Paraules que no eren ensucrades ni per quedar bé. Paraules profètiques i de denúncia com les de la darrera homilia, la vetlla de la seva mort, on convidava els soldats i els policies a desobeir ordres contràries al manament de no matar.
El seu exemple i el de tants d’altres que han donat la seva vida fins al final, ens encoratgen a ser més radicals en els nostres compromisos i en la fidelitat a Jesús i a l’evangeli per ser instruments de pau i d’amor en el nostre món d’avui.

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet

Dijous Sant 2018
lectures
Dijous Sant, Divendres Sant i Pasqua, el Tríduum Pasqual que avui comencem, són tres celebracions que no podem separar. En totes tres celebrem Pasqua, però des de diferents angles.
El Sopar de Jesús amb els seus amics és un sopar de comiat, d’absència, però al mateix temps un sopar de presència. Presència i absència, llum i foscor, es barrejaran durant aquests dies, de la mateixa manera que es barregen en les nostres vides personals i també en la vida social, col·lectiva.
El Sopar que avui recordem i que al llarg de més de dos mil anys els cristians anem repetint i celebrant, és un moment d’esperança davant la negra nit de Divendres. Per això és un missatge d’esperança enmig de les nits que hem viscut i que puguem viure. Un missatge d’esperança que ens diu que no estem mai sols ni abandonats fins i tot si com Jesús cridem “Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat”.
El gest del pa trencat, del vi vessat, el gest de rentar els peus, són signes de la presència invisible d’un Déu que és proper i que a cau d’orella ens va xiuxiuejant “jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”.  Al mateix temps fer-ne record no ens situa en el passat, en la nostàlgia. Més aviat ens impulsa a fer-los nostres, fent de la nostra vida pa trencat per als altres, vida lliurada sense reserves, servei a tothom sense fixar-nos en identitats religioses, nacionals, racials, polítiques, socials. Fixar-nos només en el rostre   violentat, pobre, trist, sol, tractat injustament, de qui tenim davant nostre.
Com els dos deixebles d’Emmaús, la presència de Déu en aquests rostres només els descobrim quan prèviament fem un gest d’acolliment, de servei, d’amor: “Queda’t amb nosaltres, que es fa tard”. Aquest gest d’acolliment a l’estranger que a penes coneixien, però que necessitava un sostre on passar la nit, és el que els farà descobrir, en el pa trencat, la presència misteriosa de Déu.
Quan lliurem la nostra vida per als altres, quan som misericordiosos, quan som propers, quan no reservem la nostra vida només per a nosaltres, que siguem o no cristians, que siguem o no creients, descobrim que la vida té sentit, que val la pena viure fins i tot quan no rebem gaire a canvi.
És el gra de blat que mor el que dóna fruit, com escoltàvem fa pocs diumenges. Són les vides donades les que donen fruit, fins i tot quan són arrabassades cruelment. Fa pocs dies vam rebre la notícia que properament el bisbe Òscar Romero, assassinat fa ara 38 anys mentre celebrava l’eucaristia, serà canonitzat. El seu cos va ser trencat, la seva sang vessada, per haver lluitat per la justícia, per fer més proper el Regne de Déu, posant-se al costat dels pobres i petits com Jesús va fer. Per a ell, Jesús va ser el seu camí i el va seguir fins al final.  I ni que per a molts ja sigui sant des de fa anys, finalment l’Església està a punt de reconèixer la seva santedat, que no es demostrarà per cap miracle, tan sols pel miracle d’una vida lliurada per als altres fins a una mort violenta. Tant de bo poguéssim nosaltres també viure aquesta santedat amb una vida donada, ni que sigui una mica, a tots aquells i aquelles que ens envolten.
Per això, en aquest Dijous Sant, és sempre bo revisar la celebració de l’eucaristia. Quina relació té amb la nostra vida? Ve de la vida i va cap a la vida o és un parèntesi en aquesta vida com semblava que ho era per als cristians de Corint quan Pau els ha de dir una mica abans del tros que hem escoltat a la segona lectura: “quan us reuniu tots alhora, ja no celebreu el sopar del Senyor”.
Si l’eucaristia és un parèntesi de la nostra jornada, si no hi aportem la vida, amb llums i ombres, amb encerts i fracassos, i si no deixem que aquesta eucaristia, que la paraula que escoltem, que el record del gest de Jesús, no només toqui el nostre cor per a una mena de gaudi personal i pietós, sinó que remogui tot allò que impedeix que la nostra vida sigui una vida per als altres, una vida on rentem els peus, on ens posem al servei dels altres, especialment dels petits; si l’eucaristia no arriba a la nostra vida, Pau en nom de Jesús ens dirà: “Ja no celebreu el sopar del Senyor”; ja no celebreu l’eucaristia.
Els temps que vivim no són temps de llum. El que passa a països del pròxim i mitjà Orient, especialment a Síria; el que passa a d’altres països, on es mata per tenir conviccions o religions diferents; el que ha passat amb el nen Gabriel, però també amb els nens que viuen en una situació de pobresa, aquí, al nostre país; el que segueix passant al mar mediterrani i a d’altres fronteres; aquestes i d’altres situacions més personals, familiars, comunitàries és possible que ens desanimin.     Què podem fer nosaltres? A vegades potser només pregar, però amb una pregària compromesa que ens faci estar més atents al que passa al voltant nostre, que ens faci ser instruments de pau, de misericòrdia i de tendresa en les nostres comunitats, famílies, escoles, llocs de treball, barris o ciutats. Que la vida de Jesús, que aquests dies celebrem i recordem amb més intensitat, ens faci sortir dels nostres petits mons, que siguem l’Església en sortida a la que ens convida Francesc des de fa cinc anys.