dilluns, 26 de març del 2018

La meva reialesa no és d'aquí

Divendres Sant 2018
lectures
Un any més hem escoltat amb atenció el relat de la passió de Jesús, tal com vam fer-ho també el diumenge de Rams. Una contemplació que ens apropa de Jesús, però que ens ha d’apropar també de totes les històries de passió d’avui. La passió de Jesús il·lumina tants sofriments als que no trobem resposta. El sofriment és un dels grans interrogants de l’ésser humà. Busquem respostes i difícilment en trobem. Tenia Jesús resposta als sofriments amb els que es trobava quasi diàriament? No ho sé, el que sí sabem és de quina manera s’apropava d’aquest sofriment: amb paraules plenes de tendresa, amb gestos de proximitat, d’acolliment, amb gestos que alleujaven aquest sofriment.
Aquest Jesús que no es reservava per a ell, que va passar pel món fent el bé, que denunciava la injustícia i la hipocresia d’aquells que exigien molt i no feien res, d’aquells que no volien que guarís en dissabte o que posés en dubte la magnificència del Temple... Aquest Jesús fa nosa, posa a la llum les mesquineses i els egoismes d’aquells que haurien de ser els guies, els mestres. Per això, aquest guies, aquest mestres, es conjuren amb Pilat per fer-lo fora, per crucificar-lo.
Jesús no busca la seva mort, però tampoc no la defuig. Hi planta cara per tal de ser fidel fins al final al projecte d’un Pare que estima la humanitat sencera, sense fer divisions com les que fem nosaltres.
Un projecte de fraternitat universal, on tothom és respectat, on tothom hi té un lloc, és contrari als interessos egoistes d’aquells que només tenen projectes per a uns quants, deixant la resta a la perifèria.
Avui el sofriment segueix essent ben present. Ahir ho recordàvem. Sofriment lluny i a prop, guerra i violència, pobresa i injustícia, exclusió, racisme i discriminació. Sofriment per causes naturals, malaltia, catàstrofes, accidents. 
 Davant del sofriment, a la llum de Jesús, la nostra resposta ha de ser com la d’ell. Que els nostres gestos, que les nostres paraules, no facin créixer el sofriment sinó que contribueixin a fer-lo minvar.
Ahir recordava la figura del bisbe Romero. Les seves homilies, cada diumenge, eren esperades per milers de salvadorencs. Les seves paraules alleujaven el seu sofriment perquè veien que el bisbe era al seu costat, sensible al seu dolor. Paraules que no eren ensucrades ni per quedar bé. Paraules profètiques i de denúncia com les de la darrera homilia, la vetlla de la seva mort, on convidava els soldats i els policies a desobeir ordres contràries al manament de no matar.
El seu exemple i el de tants d’altres que han donat la seva vida fins al final, ens encoratgen a ser més radicals en els nostres compromisos i en la fidelitat a Jesús i a l’evangeli per ser instruments de pau i d’amor en el nostre món d’avui.