dilluns, 30 d’octubre del 2017

Alegreu-vos-en i feu festa

Tots Sants 2017
lectures
Fa uns quants anys, era molt normal escoltar que havíem de ser sants.
En els darrers temps, però, aquesta paraula ha deixat d’estar de moda ja no sona tan bé, fins i tot entre els cristians. Potser el desprestigi de la paraula ve del fet que quan ens deien que havíem de ser sants, sovint ho associàvem al fet de complir escrupolosament uns manaments, unes normes morals.
I aquest acompliment ens podia neguitejar, ens creava  escrúpols o por. Quan ens parlaven de ser sants pensàvem desseguida a la part negativa, al pecat, a l’infern.
Tanmateix, això de ser sants deu ser important:  el Decàleg s’obre amb una frase en boca de Déu que diu: “Sigueu sants com jo sóc sant”. Una frase que Jesús utilitza a l’evangeli. Vol dir que cercar la santedat deu ser important.
Si pensem una mica en els sants “oficials”, potser aquells pels que tenim més devoció o admiració, com Francesc d’Assís, Josep de Calassanç, Teresa de Calcuta, Teresa de Jesús, Teresa de l’infant Jesús, Joan de la Creu, ens podem preguntar què és allò que admirem més de la seva vida.   
Són els miracles el que més admirem de la seva vida? Fa uns dies vaig assistir a la canonització d’uns sants al Vaticà, i en concret la d’un sant escolapi, Faustino Míguez.
Prèviament a la cerimònia de canonització, uns joves argentins, amb un espectacle musical ens van presentar la vida de San Faustino. És cert que per arribar a la canonització es van haver de demostrar uns miracles, però en aquell musical, i en altres presentacions del sant, en el que es va insistir és en la seva vida. En la seva dedicació amb cos i ànima a l’educació d’infants i joves a llocs diferents tant d’Europa com d’Amèrica. De les seves investigacions en el camp de les plantes medicinals, buscant maneres de guarir malalties. I finalment la seva preocupació per la dona, fundant una congregació dedicada a l’educació de les noies, que com bé sabem en el seu temps no tenien gaire oportunitats d’anar a l’escola. És doncs el miracle de l’amor, un amor generós i sense fronteres el que va ser important en la seva vida.  És per això que l’Església el reconeix com a sant i ens el posa com a model per a nosaltres en el nostre camí de santedat.
El mateix podríem dir d’altres sants. Quants miracles es produeixen quan es fa el bé, quan un es dóna al servei dels altres, quan es perdona. Un somriure pot produir un miracle enmig de la tristesa, una mà allargada fa també grans miracles.
Però si algú és per a nosaltres el més gran model de santedat és aquell que ens va dir també que havíem de ser sants com Déu és sant, aquell que ens va dir que cal ser humils, que cal lluitar per la justícia, que cal ser compassius, nets de cor, que cal ser homes i dones de pau. I que no només ho va dir sinó que ell mateix va viure d’acord amb aquests valors de les Benaurances.
També en el cas de Jesús com en el dels sants, el que és més exemplar no són els miracles en tant que fets extraordinaris i meravellosos. Hi ha una frase de Pere en el llibre dels Actes dels Apòstols que resumeix bé el que fa de Jesús el primer dels sants. Defineix Jesús com algú que va passar fent el bé.
Aquest podria ser un bon resum del que vol dir ser sant. Sant és aquell que passa per la vida fent el bé. Perquè fer el bé és reconèixer en l’altre un fill estimat de Déu.
I si el llibre de l’Apocalipsi ens diu que al cel hi ha una multitud immensa és perquè són multitud els qui han passat per la vida fent el bé, ni que com tots els sants, hi hagi moments de feblesa, de mediocritat, d’infidelitat o de foscor. 
I encara que pròpiament és demà la commemoració dels fidels difunts, tinguem un record cap a  aquells que ens han precedit i que hem conegut i estimat. Creiem que ells són benaurats.
I nosaltres, avancem en el camí de santedat, enmig dels entrebancs, intentant fer el bé tant com puguem.

diumenge, 22 d’octubre del 2017

Estima el teu Déu, i estima els altres com a tu mateix

30 diumenge durant l'any A
lectures
Les polèmiques i discussions que al llarg de la seva vida va tenir Jesús amb els fariseus i Mestres de la Llei primer, i més tard amb els saduceus i els notables de Jerusalem, encara que fossin fetes amb males intencions i amb la voluntat de fer-lo caure en el parany, són sovint per a nosaltres ocasió per rebre ensenyaments preciosos de Jesús.  
La pregunta que li fan a l’evangeli d’avui s’emmarca en tot un seguit de discussions que tenien entre ells els  Mestres jueus del temps de Jesús. Cada un d’ells intentava prioritzar els més de sis cents manaments que es comptaven i que concretaven el decàleg. Cada mestre hi deia la seva, proposava un ordre d’importància.
Jesús, enlloc d’entrar en aquestes disquisicions una mica inútils, ens ajuda a anar un cop més al fonament, a la profunditat de la llei.
En primer lloc els fa comprendre que no cal anar massa lluny, perdre’s en estèrils discussions. El que és fonamental de la llei, els jueus ho repeteixen cada dia en el que es considera la seva professió de fe, el conegut “Shema Israel: Escolta Israel”. Es tracta del primer manament, aquell que diu que de Déu només n’hi ha un i que cal estimar-lo.
Jesús hi afegeix, però, un segon manament, que és segon en l’ordre, però que té una importància equivalent. I també el treu de la Llei, aquesta vegada del llibre del Levític: “Estima els altres com a tu mateix”. L’originalitat de Jesús no es troba en els dos manaments, que eren coneguts, sinó en el fet d’unir-los i donar-los un rang d’igualtat i d’inseparabilitat. Sant Joan ho va comprendre bé quan en una de les seves cartes ens diu:  “Si algú diu «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, és un mentider”
Encara que ho haguem repetit moltes vegades, hem d’insistir en això. No podem dir que estimem Déu perquè passem moltes hores resant o perquè anem a missa els diumenges. L’amor a Déu i l’amor als altres són les dues cares d’una mateixa moneda. Estimant els altres aprenem a estimar Déu. Estimant els altres, estimem la imatge de Déu que és l’home.
La primera lectura ens fa però una advertència. Estimar no pot quedar en frases i paraules, sinó en fets i en veritat: estimar es concreta en no oprimir l’immigrant ni la viuda ni l’orfe, no estafar el pobre. Concrecions que ens cal actualitzar, encara que alguna com la de no oprimir l’immigrant segueix essent ben actual.
Com concretem avui, aquí, en el nostre viure de cada dia, el manament de l’amor? La nostra manera d’estimar se sembla a la de Jesús? Som capaços de perdonar, d’estimar els enemics, de no venjar-nos, de no buscar els primers llocs, de posar-nos al servei dels altres, d’ajudar el qui ho necessita sense tenir en compte el seu origen social, racial, religiós o ideològic?
Podria semblar que Jesús ens hagi simplificat la feina en això dels manaments. Ens els ha resumit, ens ha dit que tots els altres “estan penjats” diu el text original d’aquests dos. “Estima i fes el que vulguis” deia Sant Agustí. És una altra manera de dir el mateix, encara que ens pugui semblar una frase perillosa. Però de fet no és gens perillosa, el que passa és que és difícil de posar en pràctica. Quan la llei se simplifica, el missatge és molt més senzill, però l’exigència és més gran ja que ens deixa a nosaltres i a la nostra responsabilitat una bona part de la feina. Jesús ens tracta com a adults, majors d’edat. No ens cal que ens ho donin tot pastat, que ens diguin minuciosament el que hem de fer i el que no hem de fer, com pretenien els fariseus i els Mestres de la Llei amb els més de sis cents preceptes o com en alguns moments també ha fet l’Església amb un excés de preceptes, manaments i cànons. Som nosaltres, amb l’ajuda de l’evangeli i també dels altres que hem d’anar concretant com estimar Déu i com estimar els altres en el dia a dia.
Germanes, germans, l’eucaristia ens pot ajudar en aquesta tasca. Hem escoltat la paraula, mengem també el cos i la sang de Crist, que ens uneix a aquell que ens ensenya a estimar per tal que en el nostre viure creixi el seu amor.

diumenge, 15 d’octubre del 2017

Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu

29 diumenge durant l'any A
lectures
La pregunta que els fariseus i els partidaris d’Herodes posen a Jesús és molt compromesa. Anar contra l’impost l’enfrontarà als romans. Anar a favor, l’enfrontarà als Jueus.
La resposta de Jesús se situa a un nivell diferent de la pregunta. De fet Jesús no diu si s’ha de pagar o no. Jesús se situa al nivell de les grans preguntes: Quin és el lloc que ocupa Déu en la nostra vida.
Per això, abans que res, els demana que li ensenyin la moneda, i la imatge que hi ha en aquesta moneda. La moneda que presenten a Jesús té la imatge del Cèsar. La conclusió de Jesús és: si la imatge és del Cèsar, retorneu-li al Cèsar.
Però la resposta no s’acaba aquí, Jesús continua i diu: “retorneu a Déu, allò que és de Déu” Què és el que hem de retornar a Déu? Segons el llibre del Gènesi, en el text de la creació se’ns diu que la imatge de Déu és l’home. El que hem de retornar a Déu és l’ésser humà, imatge de Déu. En conseqüència no podem fer amb l’ésser humà com fem amb el diner, fer-ne mercadeig, tractar-lo com un objecte, oblidar la seva dignitat.
La resposta de Jesús no significa que no puguem utilitzar el diner, sempre que aquest diner no esdevingui un déu per a nosaltres, i sempre que el diner no serveixi per fer mal a l’home, imatge de Déu. Quan fem una d’aquestes dues coses, situem el diner a un nivell que no li pertoca.
La resposta de Jesús també ens dóna pistes sobre la relació de l’home i de retruc del cristià, amb la política.
Primera pista: Déu i Cèsar no són al mateix nivell. Per Jesús això és evident. Déu i Cèsar no són comparables, política i fe tampoc. Déu ho engloba tot, dóna sentit a tot, se situa al nivell del que és essencial i invisible als ulls. I això que és invisible als ulls, pot il·luminar allò que és visible: la política, el treball, l’economia, la ciència... Aquests i tots els altres àmbits de l’existència estan a un nivell diferent i tenen una autonomia pròpia. Una autonomia que significa que Déu no s’hi barreja, com si fos un polític, un economista o un científic.
Aquesta barreja dissortadament ha existit i existeix i ha generat conflictes importants quan hem utilitzat Déu per fonamentar les ideologies polítiques, la ciència, l’economia. D’aquí han nascut les Creuades, la Inquisició, el déu del terrorisme, el déu de repúbliques basades en una religió, però també el déu de governants cristians no gaire llunyans. El déu de tots els radicalismes i intoleràncies.
 Aquesta autonomia no ha d’allunyar el cristià de les coses d’aquest món. El cristià s’ha de comprometre amb els creients d’altres religions i amb els no creients en tots els àmbits: en el treball, en la política, en la ciència, en l’economia. Però sense utilitzar la fe com una bandera o com un cartell. La fe és en el fons del cor per tal d’il·luminar aquests compromisos. Donem a Déu el lloc que li correspon.
I no oblidem qui és la imatge de Déu. Cada home, cada dona que es creua en el nostre camí és imatge de Déu, especialment l’home o dona pobre, exclòs, refugiat, violentat, aquell que és ferit a la cuneta. Aquest home, aquesta dona l’hem de retornar a Déu, al Déu que és Amor i que ens recorda que aquell que és la seva imatge és fill seu i germà nostre. Un germà que no podem deixar caigut i abandonat en el camí.
Celebrem leucaristia que és aliment i força per al camí.