Vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria pogut comptar

Ap 7, 2-4. 9-14  1Jn 3, 1-3  Mt 5, 1-12a

La lectura de l’Apocalipsi té un clar missatge d’universalitat. La multitud que ningú no pot comptar és aquesta humanitat de tots els temps i de tots els llocs que caminen cap a Aquell que la va crear a la seva imatge i semblança.

La festa de Tots els Sants és una festa d’universalitat. La mateixa universalitat que té dins seu la bona notícia de Jesús.

 Es cert que la manera com els seguidors de Jesús, l’Església, hem comprès aquest sentit universal en alguns moments de la història, va deformar l’esperit universal de la bona notícia de Jesús.

Es sobretot el Concili Vaticà II, celebrat fa cinquanta anys, que recupera allò que una mica l’Església havia perdut: aquell esperit que fuig del sectarisme, de pensar que la bondat només és dins i que tot el de fora és dolent. Aquell esperit que dóna més importància al fer que al dir, que no oblida que Jesús mateix va dir: “No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.”

Es amb aquest esperit que quan celebrem la festa de Tots els Sants, la festa de tots aquells que ja són al Regne definitiu, hi sabem veure no només els sants cristians, batejats, sinó tots els qui en la seva vida van intentar fer la voluntat del Pare del cel. I de la mateixa manera que no dubtem que Abraham, que no va ser cristià, hi té un lloc, també podem pensar que molts homes i dones no cristians, tenen el seu lloc enmig d’aquesta multitud que ningú no pot comptar. La multitud dels qui han estat pobres,  humils, nets de cors, dels qui han posat pau, dels qui han tingut fam de justícia, que fossin cristians o musulmans, creients o ateus.

Es amb aquest esperit obert i dialogant que la nostra fe no serà quelcom que ens separa dels altres, sinó que ens fa més propers.

Jesús criticava aquells que separaven, que dividien. Tota la seva vida i el seu ensenyament són una invitació a la comunió, a cercar l’ovella perduda, a obrir els braços al fill que torna a casa, a acollir la dona marginada, el leprós que ha estat exclòs, l’infant que ningú no té en compte.

En la festa de Tots els Sants i mirant aquesta multitud que ningú no pot comptar, cerquem la santedat, però no d’una manera individualista o intimista, sinó amb els altres. Fem camí de santedat donant la mà especialment a tots aquells que no tenen forces, que estan sols, que passen per dificultats.

El dia abans de la festa dels fidels difunts, contemplem aquells difunts que ens són més propers, que ens han deixat recentment, com a sants, formant part d’aquella multitud tan gran que ningú no la pot comptar.

Tant ells com nosaltres som fills de Déu, però ells ja frueixen plenament d’aquesta filiació, tal com ens deia Pau.

I nosaltres que encara caminem, intentem fer créixer aquesta filiació fent créixer al mateix temps la nostra fraternitat. Saber reconèixer en l’altre un germà, una germana, no només aquells que em cauen bé, que pensen com jo, que són de la meva família. Ser germà de l’altre, sense mirar la seva identitat, les seves creences, la seva ideologia, la seva manera de ser. Mirant només la seva necessitat de ser estimat.

Aquest és el camí de santedat que Jesús ens va ensenyar: estimar Déu i estimar els altres. Passar per la vida fent el bé, tal com ell ho va fer.

Germanes, germans, que l’Eucaristia que avui celebrem sigui penyora del banquet definitiu on tots hi tindrem un lloc, on serem semblants a Déu i el veurem tal com és.

Feu que hi vegi

Mc 10, 46-52

En l’evangeli de Marc, les guaricions de cecs ocupen un lloc important. Estan situats en llocs estratègics escollits per l’evangelista.

El primer, la guarició d’un cec a Betsaida, va just abans de l’episodi de Cesarea de Felip quan Jesús pregunta als deixebles qui és Ell per a ells i després d’unes quantes situacions d’incomprensió de part dels jueus, de la seva família i fins i tot dels mateixos deixebles.

Per situar el d’avui, a Jericó, podem recordar una mica els evangelis dels diumenges passats: Fa dos diumenges, un home ric li demana que ha de fer per tenir la vida eterna. La resposta de Jesús fa que l’home torni enrera, ja que no era capaç de deixar les seves riqueses. Diumenge passat, Jaume i Joan demanen a Jesús de guardar-los els bons llocs en el seu Regne, i entremig dels dos episodis Jesús els anuncia per segona vegada la seva Passió.

Es fàcil d’endevinar doncs que aquestes guaricions volen donar-nos un missatge: La ceguesa física és signe de les nostres cegueses interiors. Sovint som cecs a les crides que Déu ens fa a través de mitjans diferents. Davant aquesta ceguesa cal que adoptem l’actitud del cec que està assegut a la vora del camí.

D’entrada, cal saber reconèixer aquesta ceguesa. Per al cec físic això és evident, però és menys fàcil per a les cegueses interiors. Cal ser lúcid, saber mirar cap endins, interrogar el nostre cor, per ser conscients de les obscuritats que ens impedeixen de veure-hi clar.

Quan som capaços de saber on es troben aquestes obscuritats interiors, el que cal és, com el cec, intuir quan Jesús passa pel costat. Deixant-nos guiar potser per persones que coneixem, que són a prop nostre i que ens poden ajudar a descobrir la presència de Déu en el nostre viure quotidià.

Enmig d’aquestes intuïcions, com el cec, podem cridar a Jesús: “compadiu-vos de mi”, i podem dir-ho insistentment, com el cec, àdhuc quan algunes veus que tenim a prop, potser a dins nostre, diuen de callar-nos; al contrari, hem de deixar parlar les veus que ens criden a fer confiança, a tenir fe: “Anima’t i vine, que et crida”.

El següent pas és el més important. Ser capaç d’aixecar-nos, de fer un salt endavant, encara enmig de la ceguesa i de l’obscuritat, però ja sense por perquè confiem en Aquell que ens crida i que ens pregunta: “Què vols que et faci?”.

La resposta és més fàcil de dir-la que de posar-la en pràctica. Si responem que el que volem és veure-hi clar, haurem d’estar disposats, un cop aquesta llum arribi al nostre cor, a seguir Jesús i l’evangeli amb totes les conseqüències; que no ens passi com a l’home ric, que busquem la vida eterna però no estem disposats a avançar cap a ella.

Després d’aquesta guarició Jesús entra a Jerusalem, amb tot el que aquesta entrada significarà. Acceptar la donació sense reserves, estimar fins a l’extrem, fins i tot quan aquest amor entra en conflicte amb el pecat que el portarà fins a la creu.

El cec guarit entrarà a Jerusalem amb Jesús. Serà capaç de seguir-lo fins al final?

I nosaltres, serem capaços de seguir Jesús fins al final? Som capaços d’oferir la nostra vida, les nostres qualitats, els nostres béns materials, el nostre temps, el nostre somriure, la nostra mà, a ell i a tots aquells que son els seus preferits, els petits, els pobres, els qui han perdut la feina, els qui són marginats, els qui pateixen la injustícia, el racisme, la violència?

O potser preferirem tancar els ulls i les orelles per no complicar-nos la vida? Continuar a ser cecs en front de Déu i dels nostres germans?

     A l’Eucaristia busquem la llum del Crist. Però una llum que no és per guardar-la sinó per posar-la al servei dels altres. Quan sortim de l’església, l’Eucaristia no haurà acabat. S’ha de prolongar en el cada dia, en la nostra vida familiar, en la nostra vida social.  

 Que aquesta eucaristia ens ajudi a respondre a la pregunta de Jesús: “Que vols que et faci?”, i que responent obrim els nostres ulls sense por.

Qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor

Mc 10, 35-45

 

Just abans que Jaume i Joan demanin a Jesús de seure a la seva dreta i a la seva esquerra, Marc ens diu que feien camí cap a Jerusalem, que Jesús anava davant dels deixebles i que aquests estaven sorpresos i tenien por. I per tercera vegada Jesús els anuncia que aquest camí cap a Jerusalem el conduirà a la passió i a la mort.

Jesús va al davant. Des d’aquell episodi en què diu a Pere que es posi darrera seu perquè no pensa com Déu sinó com els homes, Jesús es posa al davant. Quan ens volem posar davant Jesús fàcilment seguim altres camins que el seu. Com Jaume i Joan, que volen emprendre el camí que els porti a ocupar llocs d’honor i de poder. No havien entès gens el que Jesús els acabava de dir, que el camí cap a Jerusalem no condueix a la glòria ni al poder sinó a la creu.

Els altres deixebles s’indignen amb els dos germans, però molt probablement pensen com ells i tenen al cap les mateixes idees d’honor, poder i glòria.

Jesús els deixa, ens deixa, les idees ben clares. El seu Regne no s’assembla gens als regnes de l’època, ni el romà ni el jueu, ni al de l’emperador Tiberi ni al del rei Herodes. I tampoc s’assembla a qualsevol regne d’avui que vagi a la recerca dels honors d’uns pocs i que exerceixi el poder tirànicament.

El Regne de Jesús és un Regne de pau i justícia, de llibertat i de veritat, tal com deia Joan XXIII.

Els artesans d’aquest Regne només poden ser homes i dones que enlloc de cercar els honors i el poder esposin al servei dels altres.

El nostre món d’avui no és el mateix que el del temps de Jesús. Malgrat això les seves paraules ressonen d’una manera ben viva avui. Segueixen havent països en què els governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos. Però no només hem de pensar en el nivell dels països. L’actitud que Jesús no vol en els seus deixebles es pot donar i de fet es dona en tots els àmbits socials.

En els llocs de treball, aquells que ocupen llocs de comandament també han d’escoltar el que Jesús diu, i han d’exercir aquest comandament en una actitud de servei.

Dins la família, els pares han de tenir també sempre ben presents les paraules de Jesús i no oblidar mai que han de posar-se al servei dels seus fills, el mateix podem dir de l’home respecte a la dona. Quants actes de violència de gènere no responen a aquesta actitud de poder?

I dins l’Església, d’una manera especial, aquells que hem estat posats al servei de la comunitat no hem d’oblidar mai que estem al servei i no per sobre. I no hi ha dubte que en algunes ocasions ho oblidem.

Jesús coneix a fons el cor de l’home i sap que molt fàcilment, en tot home i en tota dona, des del més important al més insignificant, tenim aquesta temptació de poder. Recordem com una de les tres temptacions de Jesús al desert és la temptació del poder quan el diable li diu: “Et donaré tots els reialmes del món si et prosternes i m’adores”. I també com després d’haver multiplicat els pans i els peixos, la gent el vol agafar per fer-lo rei, i ell marxa a un lloc desert.

Les paraules que Jesús ens diu, doncs, no són paraules sinó fets. Tota la seva vida va ser una vida posada al servei de tots. Jesús és el Servidor en majúscula. És l’home per als altres com el definí un teòleg dels nostres dies.

Demanem avui d’una manera especial que creixi en nosaltres aquesta actitud de servei. Que a cada moment sapiguem obrir els ulls i les orelles per descobrir aquell que ens necessita.

Després torna i vine amb mi

Mc 10, 17-30

La pregunta de l’home que s’apropa a Jesús mentre camina cap a Jerusalem, se sembla a les preguntes que d'una manera o d'una altra ens fem al llarg de la vida: Quin sentit té la nostra vida, què fem aquí, cap a on anem, com hem de viure? Què és el més important i el menys important? Són les preguntes essencials. Què haig de fer per posseir la vida eterna?

La resposta de Jesús, en un primer moment és senzilla: fes el que toca fer, el que diuen els manaments, que són manaments de sentit comú: No facis mal als altres. Curiosament, Jesús escull només els manaments que prohibeixen fer coses contra els altres. Fins aquí, res d'original. Quasi podríem pensar que Jesús respon una mica per treure-se'l de sobre.

Es només quan insisteix, quan sembla que l'home vol anar més lluny, no quedar-se només amb el que fa tothom, que Jesús se'l mira amb afecte i li dóna una resposta més íntima, més profunda. Li proposa d'alliberar-se d'allò que més li pesa i li impedeix d'estar a prop de  Déu i dels altres: les riqueses, els diners. L'home no s'atreveix a fer aquest pas, i és segur que no podrà seguir Jesús en el camí perquè el seu equipatge pesa massa.

Aquesta doble resposta de Jesús és la que també ens fa a nosaltres. El primer pas, el mínim, és intentar no fer mal als altres. Ara bé, si volem anar més enllà, Jesús ens proposa d'alliberar-nos de tot allò que no ens deixa caminar. Per a aquell home eren les riqueses, per a cadascun de nosaltres poden ser altres coses. A cadascú ens toca d’esbrinar quines són aquestes coses que no ens deixen caminar. Sense oblidar que per a molts, en més gran o petita mesura, una de les coses que fan que ens tanquem sobre nosaltres, que ens torna insensibles, és també, com per a aquell home, el diner, el consum.  

Moments com els actuals de crisi econòmica, ens fan veure com la riquesa, el diner, el consum desmesurat ens pot fer perdre el cap, fins arribar a estafar, robar, deixar-nos corrompre.

 Què ens diu avui Jesús a nosaltres, habitants del primer món? Potser el mateix que va dir a aquell home: “Ven tot el que tens i dóna-ho als pobres” que es podria traduir per: Comparteix més el que tens, sigues més solidari, sigues més auster, estigues a prop d’aquells que coneixes i que han perdut la feina o han hagut de tancar el seu negoci, intenta mantenir les aportacions solidàries que feies abans que la crisi no arribi... Això ens ho diu a tots aquells que seguim tenint, en aquest entorn de crisi, un sou o una pensió acceptable.

Això Jesús ens ho diu, no amb una cara seriosa o enfadada, com moltes vegades rebem el que els altres ens diuen. Jesús ens mira amb afecte com es va mirar aquell home, sap que compartir fa l’home més feliç.

Jesús ens convida a seguir-lo perquè sap que el seu camí ens fa més humans. I que quan som més humans també som més feliços. Jesús ens convida a sortir de la closca, a descobrir i compartir les angoixes i també les alegries dels qui ens envolten, per tal de situar les nostres angoixes i les nostres alegries en el seu lloc, a relativitzar-les una mica quan ens adonem que els problemes dels altres, sovint, són més importants que els nostres petits o grans problemes.

Amics, demanem en aquesta eucaristia que anuncia aquell banquet on tothom hi té un lloc que Déu ens doni aquella saviesa que demanava Salomó, aquella saviesa que ens ajuda a mantenir el cap clar davant les temptacions de la riquesa i del diner. I que sapiguem transmetre als nostres fills aquest esperit de senzillesa, d'austeritat, però també d’alegria per anar construint un món més humà.

El Regne de Déu és per als qui són com ells

Mc 10, 2-16

En aquest camí cap a Jerusalem que Jesús ha emprès, qualsevol ocasió és bona per instruir els ses deixebles i per preparar-los en el difícil camí que els espera.

Les discussions cada vegada més sovintejades amb els fariseus o els Mestres de la llei són d’aquestes ocasions per ensenyar i per aprendre.

Els fariseus no són allà per aprendre l’ensenyament de Jesús, són allà per intentar comprometre’l. La pregunta que li fan no l’hem de comprendre amb la nostra mentalitat actual. La possibilitat de divorciar-se en temps de Jesús, d’acord amb la llei de Moisès, era asimètrica en contra de la dona. Era el marit l’únic que es podia divorciar, i a la pràctica per raons molt superficials. Aquest divorci deixava la dona en una situació difícil en aquella societat.

 Davant d’aquesta realitat Jesús, com fa sempre, es dirigeix cap al que és més fonamental. I ho fa anant al principi, al llibre del Gènesi, a la creació, a un relat on hi ha una afirmació cabdal: “al principi, Déu crea l’home i la dona”, i els creà tots dos com a un sol ésser, amb la mateixa dignitat. El precepte de Moisès, doncs, que no respecta aquesta igualtat, respon a un context social de domini de l’home sobre la dona. Un domini que Jesús no pot acceptar.

Jesús no respon en aquest text a preguntes que ens fem avui, a la situació d’aquells que han fracassat en el seu amor de parella. Per respondre a aquestes situacions haurem d’anar més aviat a aquells moments en què Jesús actua amb una gran comprensió cap a aquells que es troben en moments de dificultat o d’incomprensió. Pensem per un moment en el passatge de Jesús i la dona adúltera, que també havia incomplert la llei de Moisès. Allà Jesús posarà al descobert la hipocresia i també la desigualtat que en aquests casos hi havia en el tracte cap a la dona.

La desigualtat i la violència que encara als nostres dies pateix la dona, hauria de fer-nos reflexionar tant a nivell de societat com d’Església.

En la segona part de l’evangeli, Jesús es posa al costat d’un altre col·lectiu que no era prou considerat, el dels infants. Jesús posa l’infant al mig, al centre, i ens el presenta com a model per a tots els qui volen entrar al seu Regne. L’infant és model per la seva dependència, feblesa i en aquella societat, també obediència. És l’infant el que està més ben situat per comprendre que Déu és Pare, un Pare que estima tots els seus fills sense fer distincions. Un  Pare-Mare que obre els seus braços per acollir-nos.

La paraula que aquest diumenge hem rebut ens convida a esdevenir instruments d’unitat en un món que divideix, que exclou i que no respecta prou els drets de les persones i dels pobles. Unitat que no vol dir uniformitat, sinó acceptació de la diversitat, una diversitat que ens fa sortir dels nostres petits mons per anar cap a l’altre, sigui aquell o aquella que són de sexe diferent, d’edat diferent, de raça, de cultura o de llengües diferents.

L’eucaristia és signe d’aquesta unitat en la diversitat. El cos de Crist és signe d’una humanitat unida en l’essencial, que és la dignitat humana, on tothom hi té un lloc, on tothom és respectat.

 Pensem especialment per aquells que pateixen la guerra, la pobresa, la injustícia, la desigualtat o el racisme. I pensem avui també en els nostres infants, que trobin exemples de vida, que siguin respectats i estimats.