Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres

Ap 21, 1-5a  Jn 13, 31-33a. 34-35
5 diumenge de Pasqua any C

Una de les conclusions que els primers cristians van treure de l’experiència pasqual és que el manament d’amor de Jesús guanyava sobre la mort i sobre l’odi.

Els textos que hem escoltat, especialment la lectura de l’apocalipsi i l’evangeli reflecteixen aquesta conclusió dels primers cristians.

Per això aquests diumenges escoltem fragments del discurs del darrer sopar, on l’evangelista Joan desenvolupa el significat del manament de l’amor.

“Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”

Aquestes paraules tenen més importància del que sembla. Delimiten la paraula “estimar”. És una paraula amb la que ens podem omplir la boca. És una de les paraules més utilitzada i també més banalitzada. Darrera d’ella hi poden haver realitats ben diverses.

En la frase de Jesús ens queda clar de quin amor es tracta quan ens diu que hem d’estimar. Es tracta de l’amor amb què ell va estimar.

No es doncs una idea abstracta, filosòfica o moral, és l’amor posat en pràctica per ell mateix. És una manera d’estimar ben concreta. No són paraules, són fets.

I quin és l’amor de Jesús: és un amor universal, sense fronteres i que té una preferència especial per aquells que no són al centre sinó a la perifèria de la humanitat, com li agrada repetir sovint al bisbe de Roma Francesc. Una preferència especial cap als pobres, caps als infants, cap aquells que no compten per res, que estan discriminats, exclosos. Ja sabem que aquesta preferència li va portar moltes incomprensions i molt rebuig.

És un amor que està centrat en l’altre, que m’ajuda a sortir de mi mateix, un amor que em fa pensar en primer lloc en el que li passarà a l’altre i no en el que em passarà a mi si l’estimo o no l’estimo. Un exemple ben clar és la paràbola del bon samarità. El samarità és l’únic que es pregunta què li passarà a aquell home caigut al costat del camí si ell no s’atura. Els altres es pregunten què em passarà a mi si m’aturo. I per això ells no s’aturen i el samarità sí que ho fa.

És un amor que no fa càlculs i no espera recompenses, un amor gratuït i generós. L’amor del pare que estima aquell fill que s’ha gastat l’herència, l’amor de l’amo que paga el mateix als treballadors de la darrera hora que als qui han arribat a la primera hora.

És un amor que va més enllà del que sembla raonable: amor als enemics, parar l’altra galta, perdonar setanta vegades set...

Aquest és l’amor de Jesús, aquell que ens hauria d’identificar com a cristians. Més que les pràctiques religioses, més que la creu que em pugui penjar al coll, el que ens ha d’identificar és la pràctica d’aquest amor: “Per l’estimació que us tindreu, tothom coneixerà si sou deixebles meus”  

Les estadístiques que utilitza la societat són les de la pràctica religiosa, quants van a missa el diumenge, quants posen la creueta a la declaració de la renda. Només de tant en tant, i gràcies a entitats com Càritas, es parla dels cristians pel seu amor universal i generós.

 Si volem començar a bastir ja aquí el cel nou i la terra nova de l’Apocalipsi, cal que ja ara siguem d’aquells que eixuguen les llàgrimes dels altres, estant al seu costat, acollint, compadint, servint, en comptes de ser dels qui fan vessar les llàgrimes dels altres, pel nostre egoisme, per la nostra manca d’amor.

L’evangeli és exigent. Però al mateix temps és comprensiu i misericordiós. No demana que siguem perfectes ara, sinó que ens posem sempre en camí per anar una mica més enllà d’allà on som. D’intentar estimar cada dia una mica més i una mica millor, seguint l’exemple de Jesús.

Que l’eucaristia que celebrem, sagrament de l’amor de Jesús, ens ajudi a sortir d’aquí amb més ganes d’estimar tal com Jesús va estimar.

Vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar

Ap 7, 9. 14b-17  Jn 10, 27-30
4 diumenge de Pasqua any C

« Vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües”

La universalitat que traspuen aquestes paraules, contrasta amb l’esperit que domina el nostre món. Un esperit que és elitista, que separa, que sospita d’aquell que és estranger, d’un altre color, d’una altra religió o d’una altra llengua.

L’esperit de Pasqua, l’esperit de Pentecosta, és l’esperit sense fronteres, que reconeix en tot ésser humà un fill de Déu.

Que sigui batejat o no, tot home, tota dona són fills i filles de Déu.  

Ja Sant Agustí havia dit que el cristià, pel baptisme, esdevé allò que és: Ja és fill de Déu pel fet de ser humà. El baptisme el crida a esdevenir-ho realment. A posar-ho en pràctica, sobretot pel reconeixement de l’altre com a germà o germana.

La imatge de Jesús com a pastor, que cada any se’ns evoca en el quart diumenge de Pasqua, reforça aquesta imatge d’un Déu que estima, que és a prop, que acompanya, que eixuga les llàgrimes, i no d’un Déu justicier o venjatiu.

Un Déu que coneix la nostra veu i que vol la nostra felicitat. Un Déu que es deixa conèixer, que es deixa escoltar.

 No ens estalvia les llàgrimes, però ens les eixuga; és a dir que és al costat nostre misteriosament i moltes vegades silenciosament.

Es a aquest Déu que hem de fer confiança.

Pasqua no ens dóna respostes a les nostres preguntes sobre la injustícia, la malaltia, les catàstrofes, el mal, o la mort. Pasqua ens revela que més enllà de tot això és l’Amor que té la darrera paraula. Que més enllà de tot això, cal fer confiança, i vivint en aquesta confiança, cal que responguem amb amor. Les úniques respostes que, com a cristians, podem donar als qui ens qüestionen són respostes d’amor. D’amor al malalt, al qui no té prou per viure dignament, al desesperat, al qui ha viscut una mort a prop seu, al qui viu sense esperança.

D’amor, també a l’immigrant que viu a casa nostra, amb papers o sense papers, recordant-nos que tots, d’una manera o altra, som immigrants en aquesta vida. Que ningú no és propietari de cap racó d’aquest món. Que tots som usufructuaris del sol, de l’aigua i de la terra. I que fa milers d’anys, uns avantpassats nostres van emigrar d’un altre lloc per venir aquí a la recerca d’un indret que fos bo per viure.

Obrim el nostre esperit, deixem de costat prejudicis, posem-nos en línea amb aquest Déu que reuneix una multitud que ningú no pot comptar, de tota nacionalitat, raça i llengua, en un sol poble de germans.

Celebrem l’eucaristia, sagrament d’aquell banquet on tothom hi té un lloc, on a ningú no li manca el pa de cada dia, l’aliment del cos i el de l’esperit. Que la nostra participació a la taula de Jesús ens comprometi amb la seva bona notícia d’amor.

Ja ho sabeu que us estimo

Jn 21, 1-19
3 diumenge de Pasqua any C

Acabem d’escoltar el final de l’evangeli de Joan, amb una aparició de Jesús plena de significats. Són aquests significats, allò que és essencial i que no es veu amb els ulls sinó amb el cor, el que és important que descobrim, i no la part més visible, superficial i anecdòtica.

Jesús es manifesta al llac de Tiberíades. Aquell llac que havia estat tan important per a la missió de Jesús i també per al deixebles. Aquell llac a la vora del qual va cridar uns quants dels seus deixebles. Aquell llac on les tempestes van fer témer el pitjor als deixebles, on van aprendre a fer confiança a aquell que dormia a la barca. El llac que servia a Jesús per anar a les regions allunyades, no jueves, per anunciar una bona noticia que s’adreça a qualsevol home o dona que la vol acollir.

És a la riba del llac, al clarejar i no enmig de la nit i de la tempesta que Jesús torna a cridar els deixebles. No és en la nit de la creu sinó a l’albada de la resurrecció. La nit ja ha passat, cal viure en el nou dia que Jesús ha inaugurat. Els convida que tornin a pescar, i que ho facin al bon lloc. Els convida a viure d’una altra manera, no enfonsats en la foscor de la creu, en la decepció o en el fracàs, sinó caminant,  ulls d’esperança. De l’esperança que la mort no és la darrera paraula, que l’amor venç sobre l’odi i l’egoisme.

És enmig de les nostres pròpies tempestes, foscors, desànims i fracassos que Jesús ens crida a alçar els ulls cap a ell i viure en la confiança i en l’esperança, escoltant-lo i seguint-lo.

La xarxa plena de peixos, cent cinquanta tres, i que no es trenca, és símbol d’una humanitat que no està esquinçada per les desigualtats, per la intolerància, per la violència, per la pobresa. Aquesta xarxa que Jesús confia a Pere, avui, d’alguna manera ens és confiada a nosaltres cristians, també al successor de Pere, Francesc, i a tots els homes i dones de bona voluntat, tinguin les creences i les conviccions que tinguin per construir una humanitat fraterna i unida. Els primers missatges que Francesc està donant van en aquesta línia, en la d’una Església que no es miri el melic sinó que surti cap enfora, cap a les perifèries de la societat, per anunciar una bona notícia de bondat i de tendresa. I quan se surt a fora, cal saber treballar colze amb colze amb tots aquells que volen un món més just, més digne, més humà.

 La segona part de l’evangeli, la triple pregunta de Jesús a Pere, ens recorda la triple negació d’uns dies abans.

 Pere, el deixeble decidit, que no té por de parlar encara que es pugui equivocar, que treu l’espasa per defensar el seu mestre, és també el que el nega per tres vegades, que sucumbeix davant el perill de comprometre’s.

Malgrat això, Jesús no li ha tancat la porta, li segueix fent confiança, li dóna l’oportunitat de dir-li per tres vegades que l’estima i el convida a seguir-lo.

Jesús ressuscitat ve enmig de les nostres vides, també de les nostres pors, dels nostres fracassos per poder-li dir, malgrat tot, com Pere, que l’estimem i que el seguim.

Un estimar que, d’acord amb l’evangeli, no es tracta d’una relació intimista, de devoció cap a Jesús. Estimar Jesús vol dir estimar com Jesús i estimar els preferits de Jesús. Estimar com Jesús vol dir estimar, amb un amor sense fronteres, amb un amor generós que no fa càlculs. Estimar Jesús vol dir en definitiva fer créixer l’amor de Déu allà on l’amor manca.

Vist així, preguntem-nos què podríem respondre-li si ens preguntés “m’estimes?”. Podríem dir-li, com Pere, “Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo”? Tu ho saps tot, ja saps que en la meva vida de cada dia intento estimar aquell que es creua en el meu camí i que em necessita, sigui qui sigui, sense fixar-me en la seva condició social, religiosa o política. Però segurament hauríem de dir-li també que ens doni la força necessària per fer-ho.

Jesús va compartir el pa i el peix amb els deixebles. Avui comparteix amb nosaltres el pa i el vi, sagrament de la seva vida donada i compartida per tothom. Que aquest aliment sigui força pel nostre camí, que ens ajudi a estimar cada vegada més i millor.

Senyor meu i Déu meu !

Jn 20, 19-31
2 diumenge de Pasqua any C

Cada any, en aquest segon diumenge de Pasqua, una setmana després de Pasqua, la litúrgia ens proposa aquest text de l’evangeli de Joan, degut a la coincidència cronològica del text. Està situat també una setmana després de Pasqua.

Aquesta coincidència no deixa de ser una anècdota. L’experiència pasqual desborda els esquemes de l’espai i del temps. No és bo que els prenguem al peu de la lletra.

En canvi sí que és bo, després d’escoltar el text, d’anar al ric missatge que ens dóna.

Tomàs és un deixeble que ens cau bé. El seu tocar de peus a terra, el seu escepticisme i fins i tot el seu toc d’incredulitat són propers al nostre esperit modern, científic, també d’un cert escepticisme i d’una més o menys gran incredulitat.

El seu gest ens posa davant d’un dilema important: creure o no creure? Fer confiança o no fer-ne.

La vida de l’ésser humà està molt fonamentada en aquest fer confiança, en el creure. A part del fet de creure o no en Déu, hi ha contínuament actes de fe o de confiança.

A vegades fem confiança excessiva en les coses, en els béns materials. És en aquestes confiances on les decepcions arriben ràpidament. Fem confiança en el diner, en el benestar, en la ciència, en la feina, en la salut... i en un tres i no res el que teníem avui ho podem perdre demà.   

Quan fem confiança excessiva en les institucions, en les ideologies... també moltes vegades tenim l’experiència de la decepció. Ho veiem en la política, però també en la religió.  

I després, ens queden les persones. I aquí tots tenim l’experiència d’haver confiat en persones i que aquestes persones ens han decebut, ens han ferit, ens han traït. Devia ser una mica l’experiència dels deixebles respecte a Jesús al Calvari. Decepció perquè aquell en qui havien posat tanta confiança, tanta fe, mor com un malfactor.

Però l’experiència també és que amb les persones cal arriscar, que no podem viure sense fer confiança a ningú. Que no podem viure aïllats dels altres, pensant que potser ens fallaran. Ens cal confiar.

La fe en Déu, el darrer graó, està basada en aquesta estructura humana de confiances. I quan fem confiança en Ell, el primer que ens convida és a relativitzar totes les altres confiances. D’entrada relativitzar la confiança en les coses, també en les institucions, en les ideologies.

I en canvi, respecte a les persones, la fe en Déu més aviat ens empeny a fer confiança malgrat tot. Per què? Perquè en l’ésser humà és on Déu és més present.

Creure en nosaltres i en les nostres possibilitats. Possibilitat de ser millors del que som, perquè Déu viu en nosaltres. Creure en els altres, malgrat tots els fracassos. Perquè Déu habita en tots els cors. Fer confiança en els altres malgrat les decepcions, sobretot fer confiança, creure en aquells dels qui ens sentim més responsables: els nostres pares, els nostres fills, la nostra parella, els nostres amics, aquells sobre els que tenim una responsabilitat...

No esperar, com Tomàs, a posar el dit a les marques dels claus, aquelles marques que eren signe de l’amor incondicional de Jesús. Hem de recordar no només els moments en què ens han decebut, en què ens han fallat, sinó sobretot tants moments en què hem rebut el seu amor. Per creure en Déu i en els altres cal arriscar. Sabent que hi ha Algú que no ens falla mai.   

La fe en Déu, la confiança posada en Ell és el fonament de totes les altres confiances. Quanta més confiança posem en Ell, més capaços serem de confiar en els altres i de no confiar en excés en tot allò que pot esdevenir un ídol.

Demanem avui de ser d’aquells que creuen, que confien, sense haver vist i palpat. D’aquells que arrisquen en el seu amor perquè en Jesús han descobert que estimar val la pena malgrat tots els riscos.