2 diumenge de Pasqua any C
Cada any, en aquest segon diumenge de Pasqua, una setmana després de Pasqua,
la litúrgia ens proposa aquest text de l’evangeli de Joan, degut a la
coincidència cronològica del text. Està situat també una setmana després de
Pasqua.
Aquesta coincidència no deixa de ser una anècdota. L’experiència pasqual
desborda els esquemes de l’espai i del temps. No és bo que els prenguem al peu
de la lletra.
En canvi sí que és bo, després
d’escoltar el text, d’anar al ric missatge que ens dóna.
Tomàs és un deixeble que ens cau bé. El seu tocar de peus a terra, el seu
escepticisme i fins i tot el seu toc d’incredulitat són propers al nostre
esperit modern, científic, també d’un cert escepticisme i d’una més o menys
gran incredulitat.
El seu gest ens posa davant d’un dilema important: creure o no creure?
Fer confiança o no fer-ne.
La vida de l’ésser humà està molt fonamentada en aquest fer confiança, en
el creure. A part del fet de creure o no en Déu, hi ha contínuament actes de fe
o de confiança.
A vegades fem confiança excessiva en les coses, en els béns materials. És
en aquestes confiances on les decepcions arriben ràpidament. Fem confiança en
el diner, en el benestar, en la ciència, en la feina, en la salut... i en un
tres i no res el que teníem avui ho podem perdre demà.
Quan fem confiança excessiva en les institucions, en les ideologies...
també moltes vegades tenim l’experiència de la decepció. Ho veiem en la
política, però també en la religió.
I després, ens queden les persones. I aquí tots tenim l’experiència
d’haver confiat en persones i que aquestes persones ens han decebut, ens han
ferit, ens han traït. Devia ser una mica l’experiència dels deixebles respecte
a Jesús al Calvari. Decepció perquè aquell en qui havien posat tanta confiança,
tanta fe, mor com un malfactor.
Però l’experiència també és que amb les persones cal arriscar, que no
podem viure sense fer confiança a ningú. Que no podem viure aïllats dels
altres, pensant que potser ens fallaran. Ens cal confiar.
La fe en Déu, el darrer graó, està basada en aquesta estructura humana de
confiances. I quan fem confiança en Ell, el primer que ens convida és a
relativitzar totes les altres confiances. D’entrada relativitzar la confiança
en les coses, també en les institucions, en les ideologies.
I en canvi, respecte a les persones, la fe en Déu més aviat ens empeny a
fer confiança malgrat tot. Per què? Perquè en l’ésser humà és on Déu és més
present.
Creure en nosaltres i en les nostres possibilitats. Possibilitat de ser
millors del que som, perquè Déu viu en nosaltres. Creure en els altres, malgrat
tots els fracassos. Perquè Déu habita en tots els cors. Fer confiança en els
altres malgrat les decepcions, sobretot fer confiança, creure en aquells dels
qui ens sentim més responsables: els nostres pares, els nostres fills, la
nostra parella, els nostres amics, aquells sobre els que tenim una
responsabilitat...
No esperar, com Tomàs, a posar el dit a les marques dels claus, aquelles
marques que eren signe de l’amor incondicional de Jesús. Hem de recordar no
només els moments en què ens han decebut, en què ens han fallat, sinó sobretot tants
moments en què hem rebut el seu amor. Per creure en Déu i en els altres cal
arriscar. Sabent que hi ha Algú que no ens falla mai.
La fe en Déu, la confiança posada en Ell és el fonament de totes les
altres confiances. Quanta més confiança posem en Ell, més capaços serem de
confiar en els altres i de no confiar en excés en tot allò que pot esdevenir un
ídol.
Demanem avui de ser d’aquells que creuen, que confien, sense haver vist i
palpat. D’aquells que arrisquen en el seu amor perquè en Jesús han descobert
que estimar val la pena malgrat tots els riscos.
