dijous, 28 d’octubre del 2021

Alegreu-vos-en i feu festa

Tots Sants 2021

lectures


L’evangeli que escoltem cada any en la solemnitat de Tots Sants és un evangeli que ens parla de felicitat. Segurament tots volem ser feliços. Però és igualment cert que hi hauria moltes definicions i molts camins de felicitat. Potser tants com persones. Tot depèn dels valors que posem al capdamunt. 

Les benaurances ens indiquen un camí de felicitat: La pobresa, la humilitat, la justícia, la compassió, la netedat de cor, la pau... Créixer en aquests valors és camí de felicitat. No una felicitat passatgera i efímera, sinó duradora i profunda. Una felicitat que arriba al cor.

No és una felicitat ingènua, és conscient del dol, de la persecució. No s’estalvia res de la condició humana. És una felicitat que va sempre més enllà de tot el que és negatiu. És una felicitat amarada d’esperança. La segona part de cada una de les benaurances, és una frase d’esperança.

Una esperança que no ens adorm, al contrari, una esperança que ens fa caminar pels camins de la justícia i de la pau.

Si pensem una mica en els sants “oficials”, potser aquells pels que tenim més devoció o admiració, com Francesc d’Assís, Josep de Calassanç, Teresa de Calcuta, Teresa de Jesús, Teresa de l’infant Jesús, Joan de la Creu, segur que hi trobarem els valors de les benaurances i també l’esperança. Per a nosaltres tots ells són models per al nostre camí a la recerca de la felicitat.

Però també ho poden ser, i per això té sentit la festa d’avui, tants homes i dones que han estat ben propers de nosaltres per llaços familiars, d’amistat, de fraternitat. De molts d’ells en traiem també lliçons de vida i d’esperança que ens ajuden a caminar.

La festa de Tots els Sants reuneix la multitud immensa dels qui han intentat passar per la vida fent el bé, treballant per la justícia i la pau i pels valors de l’evangeli. Segur que en ells hi ha també moments de feblesa, de mediocritat, d’infidelitat o de foscor. També en els sants “oficials”. També en cada un de nosaltres.

Però si algú és per a nosaltres el més gran model de santedat és aquell que ens va dir que havíem de ser sants com Déu és sant, aquell que ens va dir que cal ser humil, que cal lluitar per la justícia, que cal ser compassiu, net de cor, que cal ser homes i dones de pau. I que no només ho va dir sinó que ell mateix va viure d’acord amb aquests valors de les Benaurances.

En Jesús hi ha el més gran exemple de vida, ell és el camí, la veritat i la vida. Com va dir Pere al llibre dels Fets, Jesús va passar per la vida fent el bé i ens va descobrir que fent el bé podem ser més feliços. Ens va fer veure, no només amb les paraules sinó amb els fets que ni el diner ni el poder no ens donen felicitat duradora. Ho hem escoltat en l’evangeli dels darrers diumenges. 

Germanes, germans tinguem un pensament avui, vetlla de la commemoració dels fidels difunts, per aquells que ens han precedit i que hem conegut i estimat. Confiem que ells són benaurats.

Que el signe del pa trencat que ens va deixar Jesús com a memorial de la seva pròpia vida donada fins al final i sense reserves, sigui aliment per tal que les nostres vides avancin pel camí de les benaurances, i siguin també vides donades per als altres, instruments de pau i justícia, de misericòrdia i d’humilitat.


diumenge, 24 d’octubre del 2021

Estima els altres com a tu mateix

31 diumenge durant l'any B

lectures


Després de la guarició del cec que escoltàvem diumenge passat, Jesús entra triomfalment a Jerusalem. A continuació expulsa els venedors del Temple i té tres discussions importants amb els grans sacerdots, els fariseus i els saduceus. És després d'aquestes discussions que hem de situar l'evangeli d'avui.

El cec quan no hi veu és signe de tots aquells que són cecs a la paraula i a la vida de Jesús, com els sacerdots, els fariseus o els escribes.

En canvi, el cec que ja hi veu, que és guarit, és signe del mestre de la llei que l’interroga en l’evangeli d’avui. 

La pregunta que li fa s’emmarca en tot un seguit de discussions entre mestres jueus del temps de Jesús que intentaven prioritzar els més de sis cents manaments que es comptaven i que concretaven el Decàleg. Cada mestre hi deia la seva, en suggeria un ordre, deia quin era el més important dels manaments.

Jesús, enlloc d’entrar en aquestes disquisicions, ens ajuda a anar una vegada més al fonament, a distingir el que és superficial del que és central.

En primer lloc li fa veure que no cal anar massa lluny per saber quin és el primer manament. Li recita el que és conegut com “Shema Israel, escolta Israel” que els jueus repeteixen dues vegades cada dia. Què ens diu aquesta pregària jueva: En primer lloc que ens cal escoltar aquest Déu que ens parla dins del nostre cor i a través de les persones i els esdeveniments. Cal una actitud d’escolta, una escolta que ens condueix a estimar, perquè Déu és amor. Estimar amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. És a dir, no un amor mesquí, calculat, restringit, sinó un amor generós, gratuït i sense fronteres. Per això Jesús hi afegeix un segon manament, que és segon en l’ordre, però que té una importància equivalent: “Estima els altres com a tu mateix”. L’originalitat de Jesús no es troba en els dos manaments,  que eren coneguts, sinó en el fet d’unir-los i donar-los un rang d’igualtat i d’inseparabilitat. Això sant Joan ens ho explicarà bé en la seva carta quan ens dirà “Si algú diu «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, és un mentider”

A vegades confonem l’amor a Déu amb les pràctiques religioses, amb la pregària. Oblidem que l’amor a Déu i l’amor als altres són les dues cares d’una mateixa moneda. Estimant els altres estimem Déu.

Per això avui cal que mirem endins per preguntar-nos com concretem avui, aquí, en el nostre viure de cada dia, el manament de l’amor. La nostra manera d’estimar se sembla a la de Jesús? Estem disposats a perdonar, a estimar els enemics, a no venjar-nos, a no buscar els primers llocs, a posar-nos al servei dels altres, a socórrer el qui ho necessita sense tenir en compte el seu origen social, racial, religiós o ideològic, a mirar els immigrants o els refugiats sense prejudicis, sense apriorismes, veient en ells l’home ferit a la vora del camí, i actuar com el samarità que s’atura, li cura les ferides i el porta a l’hostal?

Algú podria pensar que simplificant els manaments en aquest únic manament de l’amor tot serà més fàcil. La realitat no és així. Jesús ens ho posa segurament una mica més difícil. Jesús ens tracta com a adults, majors d’edat. No cal que ens ho donin tot pastat, que ens diguin minuciosament el que hem de fer i el que no hem de fer, com pretenien els fariseus i els Mestres de la Llei amb els més de sis cents preceptes. Som nosaltres, amb una actitud d’escolta que hem de concretar com estimar avui, en les situacions actuals en les que vivim. Com hem d’estimar dins la família, com estimar al treball o a l’escola, com estimar amb els veïns, com estimar enmig de tantes situacions socials que ens interpel·len.

Germanes, germans, l’eucaristia ens pot ajudar en aquesta tasca. Ens hem alimentat de la paraula, alimentem-nos també del cos i la sang de Crist perquè en el nostre viure creixi el seu amor que se’ns fa present en el pa trencat i en el vi vessat.


diumenge, 17 d’octubre del 2021

Feu que hi vegi

30 diumenge durant l'any B

lectures


En l’evangeli de Marc, les guaricions de cecs ocupen un lloc important. Estan situades en llocs estratègics.

El primer, la guarició d’un cec a Betsaida, va just abans de l’episodi de Cesarea de Felip quan Jesús pregunta als deixebles qui és Ell per a ells i després d’unes quantes situacions d’incomprensió per part dels jueus, de la seva família i fins i tot dels mateixos deixebles.

Per situar el d’avui, a Jericó, podem recordar una mica els evangelis dels diumenges passats: Fa dos diumenges, un home ric li demana que ha de fer per tenir la vida eterna. La resposta de Jesús fa que l’home torni enrera, ja que no era capaç de deixar les seves riqueses. Diumenge passat, Jaume i Joan demanen a Jesús de guardar-los els bons llocs en el seu Regne, i entremig dels dos episodis Jesús els anuncia per segona vegada la seva Passió.

Es fàcil d’endevinar doncs que aquestes guaricions de cecs volen donar-nos un missatge: La ceguesa física és signe de les nostres cegueses interiors. Sovint som cecs a les crides que Déu ens fa a través de mediacions diferents. Davant d’aquesta ceguesa cal que adoptem l’actitud del cec que està assegut a la vora del camí.

D’entrada, cal saber reconèixer la ceguesa. Per al cec físic això és evident, però és menys fàcil per a les cegueses interiors. Cal ser lúcid, saber mirar cap endins, interrogar el nostre cor, per adonar-nos de les obscuritats que ens impedeixen de veure-hi clar.

Quan hem esbrinat on es troben les nostres obscuritats, el que cal és, com el cec, estar atent quan Jesús passa pel nostre costat, no ell directament, sinó a través de persones i esdeveniments.  

Aleshores, com el cec, podem cridar a Jesús: “compadiu-vos de mi”, i podem dir-ho insistentment, com el cec, inclús quan algunes veus que tenim a prop, fins i tot dins nostre, diuen de callar-nos; al contrari, hem de deixar parlar les veus que ens criden a fer confiança, a tenir fe: “Anima’t i vine, que et crida”.

El següent pas és el més important. Ser capaç d’aixecar-nos, de fer un salt endavant, encara enmig de la ceguesa i de l’obscuritat, però ja sense por, perquè confiem en Aquell que ens crida i que ens pregunta: “Què vols que et faci?”.

Si responem, com el cec, que el que volem és veure-hi clar, haurem d’estar disposats, un cop aquesta llum arribi al nostre cor, a seguir Jesús i l’evangeli amb totes les conseqüències; que no ens passi com l’home ric, que busquem la vida eterna però no estem disposats a avançar cap a ella.

Després de la guarició Jesús entra a Jerusalem, amb tot el que aquesta entrada significarà. Acceptar la donació sense reserves, estimar fins a l’extrem, fins i tot quan l’amor entra en conflicte amb el pecat que el portarà fins a la creu.

El cec guarit entrarà a Jerusalem amb Jesús. Serà capaç de seguir-lo fins al final? I nosaltres, som capaços de seguir Jesús fins al final? Som capaços d’oferir la nostra vida, les nostres qualitats, els nostres béns materials, el nostre temps, el nostre somriure, la nostra mà, a ell i a tots els que són els seus preferits, els petits, els pobres, els qui han perdut la feina, els qui són marginats, els immigrants, els refugiats, els qui pateixen la injustícia, el racisme, la violència?

O potser preferim tancar els ulls i les orelles per no complicar-nos la vida? Continuar sent  cecs en front de Déu i dels nostres germans?

A l’Eucaristia busquem la llum del Crist. Però una llum que no és per guardar-la sinó per posar-la al servei dels altres. Quan sortim de l’església, l’Eucaristia no haurà acabat. S’ha de prolongar en el cada dia, en la nostra vida familiar, en la nostra vida social.  

 Que l’eucaristia ens ajudi a respondre a la pregunta de Jesús: “Que vols que et faci?”, i que responent obrim els nostres ulls sense por.


diumenge, 10 d’octubre del 2021

Qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor

29 diumenge durant l'any B

lectures


Just abans que Jaume i Joan demanin a Jesús de seure a la seva dreta i a la seva esquerra, Marc ens diu que feien camí cap a Jerusalem, que Jesús anava davant dels deixebles i que aquests estaven sorpresos i tenien por. I per tercera vegada Jesús els anuncia que aquest camí cap a Jerusalem el conduirà a la passió i a la mort.

Jesús va al davant. Des d’aquell episodi en què diu a Pere que es posi darrera seu perquè no pensa com Déu sinó com els homes, Jesús es posa al davant. Quan ens volem posar davant Jesús fàcilment seguim altres camins diferents. Com Jaume i Joan, que volen emprendre el camí que els porti a ocupar llocs d’honor i de poder. No havien entès gens el que Jesús els acabava de dir, que el camí cap a Jerusalem no condueix a la glòria ni al poder sinó a la creu.

Els altres deixebles s’indignen amb els dos germans, però molt probablement pensen com ells i tenen al cap les mateixes idees d’honor, poder i glòria.

Jesús els deixa i ens deixa les coses ben clares. El seu Regne no s’assembla gens als regnes de l’època, ni el romà ni el jueu, ni al de l’emperador Tiberi ni al del rei Herodes. I tampoc s’assembla a qualsevol regne d’avui que vagi a la recerca dels honors i els privilegis d’uns pocs o que exerceixi el poder tirànicament.

El Regne de Jesús és un Regne de pau i justícia, de llibertat i de veritat, tal com deia Joan XXIII.

Els artesans d’aquest Regne només poden ser homes i dones que enlloc de cercar els honors i el poder es posin al servei dels altres.

El nostre món d’avui no és el mateix que el del temps de Jesús. Malgrat això les seves paraules ressonen d’una manera ben viva avui. Segueixen havent països en què els governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos. Però no només hem de pensar al nivell dels països. L’actitud que Jesús no vol en els seus deixebles es pot donar i de fet es dona en tots els àmbits socials. 

En el treball, aquells que ocupen llocs de comandament també han d’escoltar el que Jesús diu, i han d’exercir aquest comandament amb una actitud de servei. 

Dins la família, els pares han de tenir també sempre presents les paraules de Jesús i no oblidar que han de posar-se al servei dels seus fills; el mateix podem dir de l’home respecte a la dona. Quants actes de violència de gènere no responen a aquesta actitud de poder?

I dins l’Església, d’una manera especial, aquells que hem estat posats al servei de la comunitat no hem d’oblidar mai que estem al servei i no per sobre dels altres. I segur que a vegades ho oblidem.

Jesús coneix a fons el cor de l’home i sap que molt fàcilment, en tot home i en tota dona, des del més important al més insignificant, tenim aquesta temptació de poder. Recordem com una de les tres temptacions de Jesús al desert és la temptació del poder quan el diable li diu: “Et donaré tots els reialmes del món si et prosternes i m’adores”. I també com després d’haver multiplicat els pans i els peixos, la gent el vol agafar per fer-lo rei, i Jesús marxa a un lloc desert.

Les paraules que Jesús ens diu, doncs, no són paraules sinó fets. Tota la seva vida va ser una vida posada al servei de tots. Jesús és el Servidor en majúscula. És l’home per als altres com el definí un teòleg contemporani.

Demanem avui d’una manera especial que creixi en nosaltres aquesta actitud de servei, i avui d’una manera especial cap a aquells que més ho necessiten. Que a cada moment sapiguem obrir els ulls i les orelles per descobrir qui és el proïsme que ens necessita.


diumenge, 3 d’octubre del 2021

Després torna i vine amb mi

28 diumenge durant l'any B

lectures


La pregunta de l’home que s’apropa a Jesús mentre camina cap a Jerusalem, se sembla a les preguntes que d'una manera o d'una altra ens fem al llarg de la vida: Quin sentit té la nostra vida, què fem aquí, cap a on anem, com hem de viure? Què és el més important i el menys important? Són les preguntes essencials. Què haig de fer per posseir la vida eterna? 

La resposta de Jesús, en un primer moment és senzilla: fes el que toca fer, el que diuen els manaments, que són manaments de sentit comú i que podríem resumir en: no facis mal als altres. Fins aquí, res d'original. Quasi podríem pensar que Jesús respon una mica per treure-se'l de sobre. 

És només quan insisteix, quan sembla que l'home vol anar més lluny, no quedar-se només amb el que fa tothom, que Jesús se'l mira amb afecte i li dona una resposta més íntima, més profunda. Li proposa d'alliberar-se d'allò que més li pesa i li impedeix d'estar a prop de  Déu i dels altres: les riqueses, els diners. L'home no s'atreveix a fer aquest pas, i no podrà seguir Jesús en el camí perquè el seu equipatge pesa massa. 

Aquesta doble resposta de Jesús és la que també ens fa a nosaltres. El primer pas, el mínim, és intentar no fer mal als altres. Ara bé, si volem anar més enllà, Jesús ens proposa d'alliberar-nos de tot allò que no ens deixa caminar. Per a aquell home eren les riqueses, per a nosaltres poden ser altres coses. A cadascú ens toca d’esbrinar quines són les coses que no ens deixen caminar. Sense oblidar que per a molts, en més gran o petita mesura, una de les coses que fan que ens tanquem sobre nosaltres, que ens torna insensibles, és també, com per a aquell home, el diner, l’afany de consum.

Aquests darrers quinze anys, primer amb la crisi econòmica del 2008 i els dos darrers anys amb la pandèmia que ha provocat una crisi sanitària, però també econòmica i social, ens van fer veure com la riquesa, el diner, el consum desmesurat poden fer perdre el cap, fins arribar a estafar, robar, ser corrupte. I amb la pandèmia potser hem descobert que més enllà dels diners hi ha valors molt importants.

Què ens diu avui Jesús a nosaltres, habitants del primer món? Potser el mateix que va dir a aquell home: “Ven tot el que tens i dona-ho als pobres” que es podria traduir per: Comparteix més el que tens, sigues més solidari, sigues més auster, estigues a prop d’aquells que coneixes i que han perdut la feina o han hagut de tancar la seva empresa, tingues una mirada oberta i acollidora dels estrangers, dels immigrants, dels refugiats, tingues cura dels que t’envolten, acompanya els qui ho necessiten, sigues responsable del planeta en el que vius.  

Tot això Jesús ens ho diu, no amb una cara seriosa o enfadada, com si ens renyés. Jesús ens mira amb afecte com va mirar aquell home, perquè sap que aquests valors aporten més felicitat que el diner.

Jesús ens convida a seguir-lo perquè sap que el seu camí ens fa més humans. I que quan som més humans també som més feliços. Jesús ens convida a sortir de la closca, a descobrir i compartir les angoixes i també les alegries dels qui ens envolten, per tal de situar les nostres angoixes i les nostres alegries en el seu lloc, a relativitzar-les una mica quan ens adonem que els problemes dels altres, sovint, són més importants que els nostres petits o grans problemes. 

Amics, demanem en aquesta eucaristia que anuncia aquell banquet on tothom hi té un lloc, que Déu ens doni aquella saviesa que demanava Salomó, aquella saviesa que ens ajuda a mantenir el cap clar davant les temptacions de la riquesa i del diner. I que sapiguem transmetre als nostres fills un esperit de senzillesa, d'austeritat, però també de l’alegria que dona quan es col·labora a construir un món més humà.