També jo us envio a vosaltres

Pentecosta any A
Ac 2, 1-11  1Co 12, 3b-7.12-13  Jn 20, 19-23

Els Jueus, cinquanta dies després de Pasqua celebren en la festa de la Pentecosta, el do de la Llei del Sinaí, els deu manaments. Per ells, Déu se’ls fa proper, no en fets meravellosos, sinó en la quotidianitat de la vida, allà on es regulen les relacions humanes. Déu es fa proper honorant el pare i la mare, respectant la vida de l’altre, respectant el que és de l’altre, respectant la relació dins la parella, etc. Déu fa aliança amb ells, convidant-los a viure en aliança amb els que són al seu voltant.

Cinquanta dies després de la nostra Pasqua, on hem celebrat l’alliberament del mal i de la mort en la resurrecció de Jesús, els cristians celebrem la festa de la Pentecosta, la festa de l’Esperit. Semblantment als Jueus, celebrem aquest Déu proper, que ens vol acompanyar. Aquesta proximitat és tal, que es troba en el més profund de nosaltres, en el nostre esperit humà. L’Esperit de Déu vol aliar-se amb el nostre esperit i així caminar junts. 

Aquest Esperit s’alià amb l’esperit dels deixebles perquè deixin enrere la por, que es reflecteix en la casa tancada, i amb valentia anunciïn la bona notícia del seu Regne. La por deixà lloc al coratge, la tristesa a l’alegria, la foscor a la llum.

Vent, foc, alè... aquestes i altres han estat les imatges que s’han utilitzat per expressar una realitat difícil d’explicar. Aquella realitat, que és la més interior, més propera, és a la vegada la més difícil d’expressar o d’imaginar. De fet com totes les nostres experiències més interiors i íntimes.

 L’Esperit és dins nostre fins i tot sense reconèixer-lo, o sense creure en ell. És aquest Esperit el que ens impulsa quan els nostres fruits són fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de confiança, d’humilitat, de perdó...

La primera lectura ha insistit sobre una característica important de l’Esperit: És un Esperit sense fronteres. En ell no hi ha una llengua, ni una raça, ni una ideologia, ni un sexe, ni tan sols una religió.

Pot habitar en el catòlic, en el musulmà o en l’ateu. En una església, en una sinagoga o en una mesquita. És un Esperit universal, que ens impulsa a ser instruments d’unitat, a ser propers dels altres, especialment dels petits, dels pobres, dels malalts, dels desanimats, dels exclosos...

Nosaltres cristians creiem que aquest Esperit de Déu es va fer transparent en Jesús. Per això, per poder-lo reconèixer millor, per deixar-lo actuar a través nostre, perquè pugui habitar dins nostre, ens cal mirar Jesús, el que va dir i el que va fer.

És l’Esperit el qui, a la llum de Jesús, ens ajuda a llegir els signes del nostre temps, tan els positius com els negatius, les alegries i les esperances, però també les tristeses i les angoixes.

Encara que sigui tan proper, és un esperit discret, que respecta la nostra llibertat. Convida, empeny, il·lumina, però sempre deixa que sigui el nostre propi esperit el qui pren la decisió, el qui diu la darrera paraula.

 Però creiem que quan som dòcils a la seva acció és quan som més lliures. I que quan en virtut de la nostra llibertat som refractaris a la seva acció, fàcilment esdevenim esclaus. Esclaus de l’egoisme, de la mandra, de l’individualisme, del consumisme...

L’Esperit és el que a l’Eucaristia transforma el pa i el vi, i sobretot els nostres cors, per tal que esdevinguin i esdevinguem Cos de Crist, seguidors de Jesús, signes d’una humanitat fraterna i solidària, unida però respectuosa de la diversitat.

Que aquesta eucaristia sigui aquell vent, aquell foc, que ens fa obrir les portes i les finestres per sortir enmig del món enviats per anunciar i ser testimonis, a través del nostre amor, que Déu és Amor.

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món

Ascensió del Senyor any A
Ac 1, 1-11  Mt 28, 16-20

Les lectures que acabem d’escoltar aprofundeixen en el significat de la festa de l’Ascensió que celebrem entre Pasqua i Pentecosta.

Cada una d’aquestes tres festes, Pasqua, Ascensió i Pentecosta, intenten fer-nos comprendre la resurrecció de Jesús des de diferents angles. Cada una insisteix en un aspecte diferent d’aquella experiència difícil d’explicar que van viure els primers testimonis.

Celebrar-ho avui ens pot ajudar a refer nosaltres aquella experiència ni que sigui en un context tan diferent.

L’objectiu de la litúrgia és precisament aquest: actualitzar en el nostre avui concret, en la nostra situació concreta, aquells esdeveniments fonamentals de la vida de Jesús.

Es per això que no hem de donar massa importància als detalls del relat, que utilitza un llenguatge simbòlic, ni tampoc a  la cronologia, que d’altra banda no és la mateixa en els diferents evangelis.

Cal anar al cor dels relats per poder-los actualitzar en el relat de la nostra vida.

Les tres lectures que hem escoltat són ben diferents, però coincideixen a parlar-nos del misteri d’absència i de presència de l’experiència de Déu i de Jesucrist.

Però què és sinó la nostra vida, una experiència contínua de presència i absència? En les nostres relacions humanes ho vivim contínuament. La presència física de l’altre no coincideix sempre amb una presència profunda. Aquells amb qui estem més a prop, no els trobem de tant en tant absents? Pensem en la relació de parella, però també en l’amistat o en les relacions pares-fills. Passem per moments de gran presència, de sentir-se a prop l’un de l’altre i moments d’allunyament, de manca de sintonia... A vegades, aquell que és lluny físicament pot estar molt més a prop i present que algú amb qui convivim.

I amb Déu? Hi ha moments que creuríem que el podem tocar, i altres en què no el veiem enlloc. Dies de llum, dies de foscor.

L’experiència dels deixebles respecte a Jesús passa també per moments d’absència, de foscor, sobretot en la creu, i per altres de gran presència, de llum, com són les experiències de Pasqua, les aparicions del Ressuscitat.

Aquests contrastos no desapareixen amb la resurrecció. L’Ascensió és l’afirmació de què l’absència ens acompanyarà sempre, ja que encara som en el camí de la vida.  

Però l’Ascensió és sobretot una festa de presència: la presència misteriosa en el quotidià de les nostres vides d’Aquell que va dir: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”

Una presència del Crist que no trobarem mirant al cel, sinó mirant al nostre voltant, estant atents a aquelles situacions i a aquelles persones que són una crida a la nostra solidaritat, compassió, esperit de servei, amor... Una invitació a acollir-los, escoltar-los, perdonar-los, estimar-los, perquè en el germà, en el pròxim, el Crist se’ns fa present per tal que nosaltres actuem com ell va actuar: amb l’esperit d’aquell samarità que deixant de banda pors i prejudicis es va aturar i va socórrer l’home caigut al costat del camí. En qualsevol acte d’amor, de compassió, de servei, Déu es fa present tant en el que estima com en el que necessita ser estimat.

I quan d’aquí una setmana celebrarem la Pentecosta, recordarem que en qualsevol d’aquests actes és l’Esperit de Déu qui entra en acció a través del nostre esperit.

Que l’eucaristia, signe d’aquesta presència, ens ajudi a descobrir-lo, i faci de nosaltres testimonis del seu amor.

Si m’estimeu, guardareu els meus manaments

6 diumenge de Pasqua any A
Jn 14, 15-21

Seguim escoltant com diumenge passat paraules que Jesús adreça als deixebles durant el darrer sopar. Paraules de consol en un moment de desconcert.

Jesús els prepara perquè quan ell no hi sigui sàpiguen descobrir la seva presència.

És per això que són paraules importants per a nosaltres que també intentem viure la presència de Jesús en les nostres vides.

“No us deixaré orfes”: L’orfe, com la viuda, en el temps de Jesús, eren un exemple de persones abandonades en tots sentits. A més de viure amb dolor l’absència del pare o del marit, quedaven en una situació molt precària. Per això els profetes moltes vegades reclamen que se’ls protegeixi.

Quan diu Jesús als deixebles que no els deixarà orfes vol assegurar-los la seva presència, fins i tot en els moments de més dificultat. El mateix que diu als deixebles, ens ho diu avui a nosaltres: fins i tot en els moments de més dificultat, Jesús és present en les nostres vides. No és una presència demostrable i evident. Es fonamenta en la confiança, en la fe, i li cal l’amor: “Si m’estimeu guardareu els meus manaments”. Quan Jesús diu que l’hem d’estimar ho hem d’entendre en el context de tot l’evangeli: estimem Jesús cada vegada que estimem un dels seus estimats, els petits, els pobres. Cada vegada que estimem, Jesús és present.

Hi ha com un triangle d’amor entre el Pare, Jesús i nosaltres i som convidats a formar-ne part. “Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres” No és un joc de paraules o un jeroglífic. És deixar lloc a l’Esperit perquè treballi en nosaltres. Un esperit que ens impulsa a estimar com Jesús va estimar. Amb un amor sense fronteres, gratuït i generós i que no fa càlculs. L’Esperit que habita a casa nostra i és dins nostre ens ajuda a vèncer les resistències de l’egoisme per anar cada vegada més enllà. On nosaltres aixequem murs i fronteres, l’esperit construeix portes, finestres i camins per fer-nos descobrir que tots els éssers humans són fills de Déu i germans nostres. Que som responsables de la seva sort.

La història de la humanitat no ha anat massa per aquest camí. Des de Caín i Abel, la violència i la injustícia hi han estat presents. Però no és només la història de la humanitat, són les nostres pròpies històries que no van sovint pel camí de l’evangeli. Posem resistències a aquest esperit que hi ha dins nostre. Hem d’apropar-nos molt més de Jesús. Ens diem cristians, però la presència de Jesús en les nostres vides és superficial.

Cal que a tots els nivells ens centrem molt més en Jesús i en l’evangeli. Que siguem més dòcils a la seva paraula. Que ens decidim a caminar pel camí del seu amor en les situacions quotidianes, enmig d’aquest món desencisat, que ha perdut confiança en les seves institucions, també en l’Església.

Són els gestos i el testimoni coherent més que les paraules  les que compten avui. Hem de ser més austers en paraules i més abundants en gestos concrets que siguin coherents amb l’evangeli.

Moltes formes, litúrgies, discursos no diuen massa al nostre món. Però Jesús segueix essent vigent. Anem cap a ell per tal que les nostres vides traspuïn el seu esperit.

Que l’eucaristia sigui signe de la presència de Jesús en les nostres vides i ens ajudi a ser testimonis del seu amor.