dilluns, 26 de desembre del 2022

Que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau

Santa Maria Mare de Déu 2023

lectures


Continuem celebrant avui la festa de Nadal, aprofundint en el misteri de la Paraula que planta la seva tenda entre les nostres. Misteri d’esperança quan tantes realitats ens condueixen a perdre l’esperança: en nosaltres, en els altres, en la creació.

L’esperança que neix en nosaltres, com deia Tagore, quan un infant obre els ulls a la vida. L’esperança que creix en nosaltres quan un infant fràgil neix a Betlem, anunciat a uns pastors, acompanyat per Maria i Josep que als vuit dies li posen el nom de Jesús, que significa “Déu salva”.

Esperança de salvació fonamentada en un Déu que és Pare i que fa de tots nosaltres fills i hereus. Esperança que ens compromet a fer dels altres no uns enemics sinó uns germans. 

Esperança activa que ens fa treballar per un món més digne i més humà, colze amb colze amb tots els que tenen esperança en la humanitat, de totes les conviccions i creences.

Contemplem l’infant nu i fràgil de Betlem i també l’home nu i fràgil de la creu. En aquesta contemplació escoltem el Jesús de Galilea que camina cap a Jerusalem, escoltem les seves paraules i els seus gestos per encarnar-los en les nostres vides. Actualitzem la seva bona notícia en el nostre món d’avui i d’aquí. Busquem tots els que avui viuen en la nuesa i en la fragilitat i obrim-los llums d’esperança gràcies a la nostra fraternitat i solidaritat.

Avui és la 56 Jornada Mundial de la Pau. Avui també és el primer dia de l’any civil. Són circumstàncies que no podem deixar de costat. Hem de fer nostres, tal com va dir el Concili Vaticà II, els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes de la humanitat del nostre temps.

Hem de fer nostres els anhels de justícia i de pau de tantes persones i organitzacions. Hem de fer nostres els anhels d’un lloc millor per viure de tants homes i dones que surten dels seus països per fugir de la guerra i de la pobresa i que travessen mars i murs. Hem de fer nostres els anhels de viure en un planeta més sostenible i menys contaminat pel que treballen també moltes persones i organitzacions.  

Tants anhels i esperances, barrejats de tristeses i angoixes tanquen l’any 2022 i obren avui l’any 2023. Un any 2022 en el que vam veure iniciar-se una guerra que encara no s’ha acabat. És cert que hi ha d’altres guerres. Però per moltes raons, la guerra d’Ucraïna la vivim més de prop. Ens ha fet ben present la crua realitat de la guerra que ha afectat a tanta gent innocent, tants infants i vells que han mort o que estan vivint amb dificultat l’hivern sense llum o gas. 

El títol del missatge del papa Francesc per a aquesta Jornada Mundial de la Pau és: “Ningú no es pot salvar sol. Recomençar des de la COVID-19 per traçar junts camins de pau”. Després de fer un repàs de tot el que ha significat la pandèmia, tant negatiu com positiu, recorda que quan crèiem que ens sortíem d’aquell flagell, un nou virus apareixia, el virus de la guerra. 

El missatge acaba dient-nos el que ens toca a fer nosaltres. Diu, entre d’altres coses, això:

“Què se’ns demana, doncs, que fem? En primer lloc, que ens deixem canviar el cor per l’emergència que hem viscut, és a dir, permetre que Déu transformi els nostres criteris habituals d’interpretació del món i de la realitat a través d’aquest moment històric. Ja no podem pensar només en preservar l’espai dels nostres interessos personals o nacionals, sinó que hem de concebre’ns a la llum del bé comú, amb un sentit comunitari, és a dir, com un “nosaltres” obert a la fraternitat universal. No podem cercar només protegir-nos a nosaltres mateixos; és hora que tots ens comprometem amb la guarició de la nostra societat i el nostre planeta, creant les bases per a un món més just i pacífic, que s’involucri amb seriositat en la recerca d’un bé que sigui veritablement comú.”

Germanes, germans, amics, en la festa de Santa Maria Mare de Déu, en el primer dia de l’any 2023, com escoltàvem a la primera lectura, que “Déu ens beneeixi i ens guardi, ens faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de nosaltres; giri cap a nosaltres la seva mirada i ens doni la pau.”


dissabte, 24 de desembre del 2022

No us preocupeu del que haureu de dir

Sant Esteve 2022

lectures


La festa de Sant Esteve, l’endemà de Nadal, ens situa millor en la festa que celebràvem ahir.

Sempre correm el perill que el Nadal sigui massa de cotó fluix, edulcorat. L’infant, el bou i la mula, Josep i Maria, els pastors, els Mags podrien fer moure només les nostres emocions i quedar-nos a aquest nivell d’emocions, de sentiments.

Sant Esteve ens ajuda a descobrir que en l’infant fràgil, la nit fosca, la fragilitat de la família de Maria i Josep hi ha inscrita la crua realitat de l’ésser humà i de l’existència: ens recorda que el mal és ben present enmig de l’alegria i els desigs de pau del naixement. Herodes, els habitants de Betlem que deixen que el naixement es faci en un pessebre i no en l’escalfor de la llar, ens deixen ben clar que Nadal no és un oasi dins la història humana, sinó que està immers en la història humana amb les seves llums i les seves ombres.

En el martiri d’Esteve hi veiem la creu del Calvari. Nadal no es pot separar del Divendres Sant, però tampoc de la Pasqua. La història de salvació és un tot que engloba dins seu tota la història humana. Jesús ens salva en tota la nostra integritat personal i social. Jesús salva també les situacions més difícils que es viuen avui, Jesús és ben present a Ucraïna, i a d’altres països amb conflictes, Jesús és present enmig dels que també avui no troben lloc on allotjar-se, dels que no tenen prou per portar a casa el pa de cada dia.

La festa d’avui també ens recorda que la nostra contemplació de Jesús, sigui en el pessebre o en la creu ha d’acabar sempre en el testimoni. No podem quedar-nos en la contemplació, no podem quedar-nos en l’escolta, ni que l’una i l’altra siguin necessàries. Són necessàries, però no suficients. 

En Esteve hi veiem algú que va saber donar testimoni, que va encarnar en la pròpia vida la vida de Jesús. La nostra vida cristiana és intentar participar de l’encarnació de Déu en la humanitat, fer que la nostra vida sigui també encarnació de Déu. Fer que en la nostra vida hi hagi gestos concrets d’amor, d’aquell amor que Jesús ens va ensenyar, un amor generós i gratuït que estima els enemics i para l’altra galta, que obre els braços al fill que torna, que perdona setanta vegades set i que com Jesús i com Esteve perdona els seus botxins.

Un amor sense fronteres, que no s’atura en el que em cau bé, en el que pensa com jo, en el que s’assembla a mi. Un amor que veu en primer lloc la necessitat de ser estimat que té el que és davant meu. Com fa el samarità amb l’home caigut al costat del camí.

Aquest és l’amor que Esteve va fer seu i que el va fer donar la vida fins al final a semblança del seu Mestre.

Amb el seu exemple, hem de ser capaços de donar testimoni, de no preocupar-nos massa del que direm ni de com ho direm. A condició que com Esteve escoltem, contemplem i intimem amb Jesús. Que no ens quedem estancats pensant que ja ho sabem tot d’ell. Jesús és sempre el mateix, però nosaltres no. A cada etapa de la nostra vida ens hem de posar davant l’evangeli, davant dels signes dels temps per tal que el nostre testimoni no sigui encarcarat, sinó viu i actual. Així serem paraula de Jesús, serem paraula de Déu.

Que l’eucaristia que avui celebrem, l’endemà de Nadal, sigui llum en les nostres foscors, sigui aliment per la nostra fragilitat,  força per al nostre testimoni.


dimarts, 20 de desembre del 2022

La Llum resplendeix en la foscor

Dia de Nadal 2022

lectures


La festa de Nadal és un moment oportú per intentar penetrar en el misteri d’un Déu que es fa carn, que es fa un més de nosaltres, que planta la seva tenda enmig de les nostres.

És el misteri d’un Déu proper. Nosaltres, cristians, no creiem en Déu simplement,  nosaltres creiem en un Déu que s’ha revelat en un ésser humà. Un ésser humà com els altres. Un infant nascut en un pessebre, en un poblet petit d’un país petit, al si d’una família senzilla.

Hem de mirar aquest infant amb els mateixos ulls que el van mirar els pastors de Betlem. A l’anunci de l’àngel, no es tanquen en idees preconcebudes. Ells, que no eren ni sacerdots, ni fariseus, ni mestres de la Llei, s’aixequen per anar a adorar el Salvador... i no troben més que un petit infant en un pessebre. La seva fe senzilla els és suficient per descobrir l’extraordinari en un esdeveniment tan ordinari que ha passat als afores de Betlem. Quants restaran cecs davant Jesús, davant les seves paraules i els seus gestos. Quants rebutjaran aquest Déu que es manifesta en Jesús! Els fariseus, els escribes, els sacerdots, inclús la seva pròpia família, també els seus deixebles a un moment o a un altre seran incapaços de descobrir la bona notícia que es revela en Jesús de Nazaret “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit”. Els pastors en canvi esdevenen els primers apòstols de l’evangeli, expliquen als altres la bona notícia que acaben de descobrir. L’alegria de descobrir que Déu és a prop, que s’ha fet proper.

Davant d’aquest descobriment, quina és la nostra resposta? Nosaltres que a vegades som tan lluny del nostre veí, aquell que viu al mateix replà i que a penes coneixem, d’aquell qui viu al mateix edifici i que potser ens necessita o tal vegada d’aquella germana o d'aquell germà de comunitat amb qui comparteixo sostre i vida? Quantes distàncies hi ha en tan poc espai!

Quina és la realitat del nostre món més de dos mil anys després del naixement de Jesús? En un temps on diem que les distàncies no existeixen, a l’era de l’internet, de les autopistes, de l’alta velocitat, del mòbil, de les xarxes socials, on tenim tots els mitjans tècnics per apropar-nos els uns dels altres, el nostre món continua augmentant la distància entre el primer i el tercer món, continuen havent conflictes que divideixen pobles i civilitzacions. Nacions que s’aixequen contra els seus veïns, amb amb míssils, tancs i canons. 

Terrorisme, violència de gènere, abusos, racisme, xenofòbia, conflictes religiosos, culturals, ètnics, immigrants i refugiats que truquen a la porta, emergència climàtica.

No, el nostre món no aprofita tots els avenços tècnics per construir un sol món més just, més solidari, més sostenible, més humà. Perquè els avenços tècnics no són suficients si hi manca el cor de l'home. “Només es veu bé amb el cor, el que és essencial és invisible als ulls” com deia la guineu al petit príncep.

El nostre món no ha descobert aquest Déu invisible als ulls, que només es veu amb un cor com el de Maria, Josep o els pastors, un Déu proper que ens és Pare i que fa de tots nosaltres fills i filles, germanes i germans.

 No hem descobert aquest Déu que avui ens visita, discretament, a través d’homes i dones que es creuen en el nostre camí, especialment els més petits, els malalts, els pobres, els qui ho passen malament per qualsevol raó.

 Déu ens visita avui tant en situacions positives com negatives, a fi que ens  fem propers dels altres, a fi de fer-nos sortir de les nostres closques i així caminar vers l’altre per posar-nos al seu servei, per donar-li un cop de mà, per perdonar-lo, per demanar-li perdó, per donar-li gràcies, per acompanyar-lo en la seva soledat, en la seva malaltia o en la seva dificultat econòmica.

Que en aquesta eucaristia de Nadal, com els pastors, sapiguem descobrir en el gest senzill del pa trencat i del vi vessat la bona notícia del Déu que s’ha fet humà en la senzillesa d’un pessebre i que es lliura avui també per cadascú de nosaltres.


diumenge, 18 de desembre del 2022

No tingueu por

Nit de Nadal 2022

lectures


El missatge de l’àngel als pastors ens ajuda a comprendre el significat i la importància del naixement a Betlem en aquesta nit de Nadal.

Les primeres paraules són: “No tingueu por”. les mateixes paraules que l’àngel va dir a Maria quan li va anunciar el naixement de Jesús: “No tinguis por, Maria”. Les mateixes paraules que Jesús havia repetit tot al llarg de la seva vida: “No tingueu por”.

Quines són les nostres pors avui? Cadascú té les seves. Por a l’obscuritat, por a la soledat, por davant la situació econòmica, por perquè hem perdut la feina, por per la salut del planeta Terra, por per una malaltia, por per la manca de sentit del que fem, por per un trencament a la parella, por pel futur dels fills, por per les decisions que prenen els fills quan es fan grans, por pels perills que ens sembla que els envolten... Tantes i tantes pors!

“No tingueu por” Tingueu confiança perquè el qui dona sentit a tot és a prop nostre i ens estima. Jesús és el fonament de la nostra confiança, l’antídot per a les nostres pors.

Un Jesús que no pertany a Josep i Maria, que no pertany als pastors ni als Mags, que no pertany als Jueus, però que fins i tot no pertany tampoc als cristians. Jesús pertany a la humanitat sencera.

La Bona notícia és per a tot el poble, és a dir, per a tota la humanitat. És bona notícia pels qui confiem en ell, però també pels qui l’han oblidat, pels qui creuen en Déu però també pels qui viuen en un mar de dubtes.

La bona notícia és que qualsevol home o dona no està sol davant les seves pors. Hi ha Algú que és a prop i que ens estima.

Aquest Algú no el trobarem entre els poderosos d’aquest món, entre els rics, entre els famosos, entre els qui mouen els fils. Aquest Algú el trobem avui com fa dos mil anys en els petits llocs perduts de la nostra societat, enmig dels senzills, dels petits, dels qui no compten per a ningú, dels qui no omplen les portades dels diaris. 

Els pessebres actuals es troben a la part de darrera del món, de les ciutats, en els llocs que intentem amagar perquè fan mal als ulls. En els països del Tercer Món, en els barris del Quart Món. Perquè és en aquests llocs on es viuen més experiències de solidaritat, de persones que sense fer massa soroll es fan propers dels més necessitats. D’homes i dones que com Maria donen a llum la Llum.

Els pessebres d’avui també es troben en accions solidàries com el recapte d’aliments o la marató de tv3.   Totes aquestes iniciatives són Nadal, es dóna a llum la Llum.

En tots aquests esdeveniments Déu s’ha fet avui proper de nosaltres perquè han hagut homes i dones que s’han fet propers de les famílies de Betlem d’avui, de les que no tenen prou diners per arribar a fi de mes, de les que no tenen una casa per viure perquè han estat desnonats, de les que recorren quilòmetres per terra i per mar per buscar un lloc segur on viure. Allà on hi ha solidaritat i proximitat, allà hi ha el Déu que s’ha fet humà a Betlem, allà hi ha Nadal, allà es dona a llum la Llum.

Aquest és el missatge de Nadal, i per això avui estem aquí tots reunits, per això demà estarem també reunits en família, per això aquests dies ens farem regals... Per significar que volem fer com Déu, que volem fer com Jesús, fer-nos propers dels altres, començant per la pròpia família.

“Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor”

Sí, és veritat, la glòria de Déu es fa més palesa quan entre nosaltres hi ha pau, en la família, en la feina o a l’escola, entre els veïns, entre els països, en el món sencer. Treballar per la pau és fer Nadal. És donar a llum la Llum.

Que la Pau i la Solidaritat siguin doncs al centre de les nostres vides en aquesta nit de Nadal.


diumenge, 11 de desembre del 2022

Déu-és-amb-nosaltres

4 diumenge d'Advent any C

lectures


En aquest darrer diumenge d’Advent, l’evangeli que acabem d’escoltar ens parla d’una petita història humana, la de Josep, la de Maria, que com tantes altres petites i grans històries humanes està plena de fets que no comprenem, de fets que ens sorprenen.  

Quantes vegades no ens passa com a Josep que no acabem d’entendre el perquè de les coses. Ni de les que ens semblen dolentes, ni a vegades tampoc de les bones. L’ésser humà que en tants camps sembla que ho domina tot, quan es queda sol i despullat davant el misteri de l’existència, no té respostes per a tot, no pot dominar els esdeveniments com ell voldria. 

Aquesta vivència ens acompanya des del naixement fins a la mort. A vegades intentem tancar els ulls, adormir-nos, viure com si ho sabéssim tot, mirant de no fer-nos preguntes, d’anar vivint, d’anar passant. Però de cop i volta un entrebanc, una malaltia, un daltabaix, una crisi, la pèrdua del treball, la mort d’un ésser estimat... ens obliga a preguntar-nos: per què? Per què això em passa a mi? Quin sentit té que continuï la meva vida així?

Com deia, Nadal posa davant dels nostres ulls una petita història humana: un home, Josep, una dona, Maria, que també es fan preguntes. Josep no comprèn el que passa amb la seva promesa. Espera un fill. No sap què fer. Podria tirar pel dret i denunciar-la. Seria acusada d’adulteri. I ja sabem què passava amb les dones que eren acusades d’adulteri. Hauria estat possiblement lapidada. 

Però en el profund del cor, allà on ens posem preguntes, allà on prenem decisions, Josep hi troba Déu. Un Déu que parla no amb trons, llamps o catàstrofes. Un Déu que parla en veu baixa, sense violentar. Un Déu sorprenent que li demana de seguir endavant amb el seu projecte de prendre Maria com esposa.

Aquest Déu que parla a Josep és el Déu amb nosaltres, l’Emmanuel, el Déu proper.

El nom, Emmanuel, no és el nom que portarà el fill de Maria i Josep. Fins i tot en el text sembla que hi hagi una contradicció amb els dos noms, Jesús i Emmanuel. És un nom simbòlic que Mateu posa al començament de l’evangeli per dir-nos el que serà Jesús: “Déu amb nosaltres”, Déu que es fa proper. Aquest mateix evangeli de Mateu acabarà amb aquella frase de Jesús que diu: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Tot l’evangeli queda doncs emmarcat en aquesta idea principal d’un Déu que en Jesús s’ha fet més proper que mai.

Que sigui proper no significa que sigui fàcil de comprendre ni de trobar. A vegades demana coses que no ens acaben d’agradar, que ens compliquen la vida: estimar els enemics, perdonar sense límits, parar la galta, posar-se al servei dels altres... A vegades els nostres camins són tan allunyats que no es creuen mai amb Ell.

Aquest Déu proper, que se sap posar en la pell i en el cor del pobre, del maltractat, del malalt, de l’exclòs, vol que siguem els seus instruments per apropar-se de la humanitat, i sobretot de la perifèria de la humanitat. Ens demana d’estar a prop dels seus preferits, d’aquells pels que sent una especial tendresa.

En la festa de Nadal celebrarem aquest Déu que es fa un de nosaltres, que planta la seva tenda enmig de les nostres. I que vol que nosaltres també plantem les nostres tendes enmig de les dels altres. Que sortim de les nostres closques, de les nostres cases, per donar un cop de mà a qui ho necessita.

Els signes de Nadal, que potser hem comercialitzat massa, ens parlen d’això: el dinar familiar, els regals, els llums, el pessebre... són senyals d’aquest Déu que és proper i que ens convida a ser propers.

Aprofitem aquests signes tradicionals, mirant de tant en tant el nen Jesús del pessebre, per no oblidar que és ell al centre de la festa, ell que va néixer en un pessebre, pobre enmig dels pobres, per anunciar-nos un Déu que és Pare, que ens estima com a fills i que vol que siguem germans. 


dijous, 8 de desembre del 2022

N’hem d’esperar un altre?

3 diumenge d'Advent any A

lectures


El tercer diumenge d’Advent s’anomena tradicionalment diumenge d’alegria, diumenge “Gaudete”. A mig camí de Nadal, comencem a gaudir la gran alegria que apareixerà aquell dia. En aquest any litúrgic, és la primera lectura i també l’evangeli que ens parlen d’alegria. 

Tots sabem, però, que l’alegria és ambigua. Pot ser una alegria que amaga tristors, pot ser una alegria efímera i que genera frustracions. 

 Quina és l’alegria de Jesús? Ho hem escoltat a l’evangeli: és l’alegria que neix en veure que els altres estan alegres perquè la vida se’ls ha tornat menys feixuga. L’alegria del cec que recobra la vista, del pobre que pot sortir de la indigència, del malalt que retroba la salut, del leprós que és purificat... L’alegria de l’altre és l’alegria de Jesús.

Per això, quan els deixebles de Joan Baptista van a preguntar a Jesús si és o no és el Messies, respon no amb un gran discurs religiós, ni polític, com potser s’esperaven. Jesús respon amb els fets, aquells fets que són bona notícia pels que estaven desesperats en la seva situació.

Segurament Joan Baptista dubta de Jesús, els seus deixebles també, perquè esperen un Messies que actuï amb força i poder contra els romans, contra Herodes, contra les autoritats religioses. Un Messies que porti el judici rigorós de Déu cap a aquells que no obeeixen la seva Llei. I en canvi, el messianisme de Jesús passa per la bona notícia que obre camins d’esperança als qui l’han perdut, passa per guarir ferides i acompanyar.

I nosaltres, quina és la font de la nostra alegria? Tenim experiències d’estar alegres perquè hem col·laborat a l’alegria de l’altre? O tenim només experiències d’alegries que comencen i acaben en nosaltres?

Amb tot això no vull dir que les petites alegries que tenim per gustos o aficions no ens les puguem permetre. Però sense oblidar que l’alegria, si és compartida, és de més qualitat. I que l’alegria no pot tenir mai com a conseqüència fer mal. Ni mal als altres ni mal a nosaltres mateixos. Passar-ho bé a costa de maltractar algú o de maltractar-nos a nosaltres, no pot ser la manera de buscar l’alegria.

La resposta de Jesús als deixebles de Joan Baptista és la resposta dels fets i no de les paraules. Jesús posava al davant els fets. I les paraules que seguien sempre eren coherents amb els fets.

Nosaltres, seguidors de Jesús, podem dir el mateix? Si ens vinguessin a preguntar si som nosaltres els seguidors de Jesús o n’han d’esperar uns altres, quina resposta donaríem? Podríem dir, com Jesús, que miressin el que passa al nostre voltant? Trobarien malalts guarits, pobres que són ajudats, persones soles que són acompanyades? Descobririen al voltant nostre gestos de solidaritat i de fraternitat? O només trobarien paraules, declaracions, bones intencions.

Coincidint en el temps, en aquestes setmanes abans de Nadal, hi ha esdeveniments “profans” que tenen una dosi important de solidaritat com pot ser avui mateix la Marató de TV3 o el recapte d’aliments. Són esdeveniments que podem integrar en el nostre Advent. Junt amb ells, pensem d’altres gestos que ens ajudin a fer-nos propers dels altres: gestos de reconciliació, solidaritat, acompanyament, començant per aquells que són més a prop nostre. No com un deure o una obligació, sinó per experimentar l’alegria compartida que Jesús va viure i que nosaltres també podem viure si obrim els ulls i les oïdes a aquells que ens necessiten. 


diumenge, 4 de desembre del 2022

Que es compleixin en mi les teves paraules

Immaculada Concepció de Maria 2022

lectures


Cada any en la solemnitat de la immaculada concepció escoltem el relat de Lluc de l’anunciació. Un relat que coneixem bé, però del que podem sempre extreure nous missatges. 

Lluc narra l'anunci del naixement de Jesús en estret paral·lelisme amb el del Baptista. El contrast entre les dues escenes és tan sorprenent que ens permet entreveure amb una nova llum el Misteri del Déu encarnat en Jesús.

L'anunci del naixement del Baptista esdevé a Jerusalem, la grandiosa capital d'Israel, centre polític i religiós del poble jueu. El naixement de Jesús s'anuncia a un poble desconegut de les muntanyes de Galilea. Un llogaret sense cap relleu, anomenat Natzaret, d'on ningú espera que pugui sortir res de bo. Anys més tard, aquests pobles humils acolliran el missatge de Jesús anunciant la bondat de Déu. Jerusalem, per contra, el rebutjarà. Gairebé sempre, són els petits i insignificants els que entenen i acullen millor el Déu encarnat en Jesús.

L'anunci del naixement del Baptista té lloc a l'espai sagrat del temple. El de Jesús en una casa pobra. Jesús es farà present allà on la gent viu, treballa, gaudeix i pateix. Viu entre ells alleujant el patiment i oferint el perdó del Pare. Déu s'ha fet carn, no per romandre als temples, sinó per plantar la seva tenda entre les nostres i compartir la nostra vida.

L'anunci del naixement del Baptista l'escolta un «home» venerable, el sacerdot Zacaries, durant una solemne celebració ritual. El de Jesús es fa a Maria, una noia jove. No s'indica on és ni què està fent. A qui pot interessar la feina d'una dona? Tot i això, Jesús, el Fill de Déu encarnat, mirarà les dones de manera diferent, defensarà la seva dignitat i les acollirà entre els seus deixebles.

Finalment, del Baptista s'anuncia que naixerà de Zacaries i Isabel, una parella estèril, beneïda per Déu. De Jesús se'n diu una cosa absolutament nova. El Messies naixerà de Maria, una jove verge. L'Esperit de Déu estarà a l'origen de la seva aparició al món. Per això, «serà anomenat Fill de Déu». El Salvador del món no neix com a fruit de l’amor d’uns esposos que es volen mútuament. Neix com a fruit de l'Amor de Déu a tota la humanitat. Jesús no és un regal que ens fan Maria i Josep. És un regal que ens fa Déu.

La festa de Maria enmig de l’Advent ens anuncia el Nadal, tal com l’àngel li va anunciar. Maria, acceptant amb disponibilitat la paraula de Déu en ella és per a nosaltres model per a la nostra acceptació i disponibilitat de la Paraula de Déu en nosaltres. Que com ella sapiguem dir: “que es compleixin en mi les teves paraules”.

Que amb ella sapiguem reconèixer el Déu que és amb nosaltres, que amb ella avancem sense por cap a Déu i cap als altres, que amb ella donem a llum la Llum que ve del cel.

Que l’eucaristia sigui aliment i força per al nostre caminar.


diumenge, 27 de novembre del 2022

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí

2 diumenge Advent any C

lectures


En la litúrgia d’Advent hi ha dos personatges que ens acompanyen i ens són exemples: Maria i Joan Baptista. Tots dos van preparar intensament la vinguda de Jesús.

Avui l’evangeli es centra en l’activitat de Joan Baptista al desert de Judea. El seu missatge és senzill i clar: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”. Senzill no vol dir fàcil. En primer lloc perquè canviar no és fàcil, en segon lloc perquè no dona receptes clares de com s’ha de fer aquest canvi. Cadascú l’ha d’encarnar a la seva pròpia vida. Canviar ens costa, prendre decisions personals també. Preferim que algú ens digui clarament què hem de fer, quins preceptes hem de complir. Jesús tampoc no serà amic de donar receptes. Com el Baptista, ens desvetlla, ens convida, ens empeny amb suavitat.

El cert és que el missatge del Baptista, com el de Jesús, cala en la gent senzilla, en aquells que estan cansats de paraules buides i incoherents dels seus mestres i dels seus dirigents, que diuen i no fan. En Joan hi veuen coherència, un valor que acostuma a ser escàs, tant aleshores com avui. La seva manera de vestir, les seves paraules i els seus fets són plens de coherència. El seu parlar és franc, no té por de les conseqüències que pot tenir el que diu. Per això tants van cap a ell per fer-se batejar.

Joan fa que cadascú se situï enfront d’ell mateix, en tota la seva nuesa. No valen títols, no valen etiquetes, no val ni tan sols l’adscripció a una religió: “Déu pot donar fills a Abraham fins i tot d’aquestes pedres”. 

L’únic que val és la comparació entre el que un és i el que un fa, amb el que podria ser i el que podria fer. El seu bateig és personal i intransferible. En el signe de submergir-se en l’aigua, cadascú ha de fer aquesta comparació amb ell mateix per tal de renéixer a una vida canviada, a una vida diferent.

Enmig de l’Advent, la crida a convertir-se, a canviar, té molt sentit. Si no canviem, Jesús passarà de llarg, no naixerà en la nostra vida. Qui es creu perfecte, qui creu que ja ho sap tot i que no té cap necessitat d’aprendre, d’avançar, de renovar-se... no necessita l’Advent, tampoc el Nadal. El seu Advent, el seu Nadal no serà més que la repetició de tradicions, serà com un etern retorn, de la mateix manera que es repeteixen els dies de la setmana o les estacions de l’any. No hi ha lloc per anar endavant, no hi ha lloc per a la novetat. No hi ha lloc tampoc per a la interpel·lació de les persones i dels esdeveniments que passen pel costat. “El món sempre ha estat així, poca cosa puc fer per arreglar-ho”.

En canvi, ser cristià, és viure amb esperança. I l’esperança només és possible si creiem en la novetat, si creiem que la vida sempre avança malgrat tots els entrebancs i dificultats.

Les paraules d’Isaïes, escrites en un moment de molt poca esperança per al poble d’Israel que viu a  l’exili, són amarades d’esperança. Esperança de pau, d’harmonia de l’home amb tot el seu entorn, de manera que fins i tot conviuen homes i feres.

Són paraules de gran vigència avui amb tots els conflictes actuals, amb la violència i la injustícia que ens envolta, amb el soroll de guerra i de destrucció. Ser homes i dones d’esperança vol dir creure que la pau és possible. Però aquesta esperança no serà creïble si al mateix temps no hi ha accions de part nostra que ajudin a fer néixer pau al nostre voltant.  

Germanes, germans, que aquesta eucaristia que celebrem, que el pa trencat i el vi vessat, siguin signes d’aquesta esperança activa a la que som cridats els qui creiem que el Regne del Cel és a prop.


diumenge, 20 de novembre del 2022

Estigueu a punt

1 diumenge Advent any C

lectures

El temps d’Advent que avui hem iniciat és un temps d’espera. Esperem la vinguda de Jesús enmig nostre.

En la nostra experiència humana hi ha diferents maneres d’esperar. Penso en dues. Hi ha l’espera per exemple del tren o de l’autobús. Si podem, ens asseiem. I no fem altra cosa que llegir el diari o un llibre, o escoltar música o la ràdio. I fins i tot, si el seient és una mica còmode, correm el perill d’adormir-nos. És una espera passiva. 

Hi ha una altra espera. Per exemple l’espera de l’amic o l’amiga, o el familiar que hem convidat a sopar o a dinar.

Amb força temps comencem a treballar: què s’ha de comprar, què he de preveure, he d’endreçar la casa, preparar el menjar... No ens queda temps per descansar. Sovint l’arribada del convidat ens sorprèn sense haver-ho acabat de preparar tot. És una espera activa.

Aquesta experiència del nostre viure quotidià ens ajuda a comprendre què ha de ser i què no ha de ser el temps d’Advent.

Les lectures que hem escoltat ens ajuden a viure en aquesta actitud: “Veniu, pugem a la muntanya del Senyor!” “prou de dormir, ja és hora d’aixecar-nos!” “Vetlleu” “Estigueu a punt!”.

El temps d’Advent és un temps d’espera, però d’una espera activa. Esperem l’amic que ve a casa, i cal que ho tinguem tot a punt. Cal endreçar la nostra vida. Cal treure les teranyines de la casa i les lleganyes dels ulls. Tenir-ho tot a punt perquè quan l’amic arribi trobi lloc en el nostre cor.

L’amic que ve és Jesús. El cor que li cal és un cor obert, un cor que sap estimar i que es deixa estimar. Un cor com el seu. Un cor generós, que sap perdonar, un cor solidari, net, just, compassiu, un cor que posa pau.

Tenim davant nostre quatre setmanes. Cal que fem tots els preparatius materials perquè les festes que s’apropen siguin boniques. Cal que decorem la casa de la mateixa manera que l’ajuntament decora la ciutat. Cal que truquem a la família i que organitzem els àpats d’aquests dies de festa. Cal que traguem el pessebre de l’armari i el posem a l’entrada o al menjador.

Però és encara més important que aprofitem aquest temps per reconciliar-nos amb aquell de qui ens havíem distanciat, és encara millor si convidem o visitem aquell que sabem que viu sol o que està malalt. És bo, enmig de les despeses nadalenques pensar a fer un donatiu a alguna organització que s’ocupa dels que ho passen pitjor.

Cal que l’espera ens impulsi a sortir fora, a obrir bé els ulls i les orelles a totes aquelles situacions que ens interpel·len. Cal deixar entrar els pobres de tota mena, aquells que esperen una mà amiga per sortir de la seva situació de dificultat econòmica o de desànim interior. Cal acollir aquells que fugen de situacions de guerra o de persecució i busquen un futur en pau.

Si ho fem així, la nostra espera donarà fruit. Jesús no naixerà només en el pessebre, naixerà i creixerà en el nostre interior i en el nostre entorn. Les llums no només faran bonic, farem que aquest  entorn sigui més lluminós perquè hi haurà més joia, més pau, més amor.

Els temps actuals són temps que necessiten d’homes i dones disposats a donar un cop de mà, acompanyar, reconciliar, acollir, posar-se al servei dels altres.

Que l’eucaristia que estem celebrant ens ajudi a aprofitar aquest temps oportú, aquest kairós, que és l’Advent, per tal que Jesús no passi de llarg, enmig de la nostra rutina i mediocritat.  


diumenge, 13 de novembre del 2022

El Rei dels Jueus

34 diumenge durant l'any, Jesucrist Rei de ton el món C

lectures


L’acusació oficial per la qual Jesús va ser condemnat a mort va ser la de voler ser Rei dels Jueus.

Va ser un procés ben portat per les autoritats religioses de Jerusalem, que van trobar una bona manera de rentar-se les mans. Mans que Pilat també es va rentar argumentant que si condemnava Jesús no era ben bé perquè ell ho desitjava, sinó per fer contentes aquestes autoritats jueves.

Jesús viu de ple en la seva vida humana una d’aquestes històries en què tothom es renta les mans, ningú no es fa responsable, però en la que tothom queda tranquil perquè han eliminat aquell que fa nosa. 

Però de fet, Jesús no va usar quasi mai la paraula rei referint-se a ell. Més aviat parlava d’un Regnat, d’un Regne presidit no per ell, sinó per Déu. Un Regnat de Déu on hi regna l’Amor i la Pau, la Justícia i la Llibertat.

Aquest va ser el missatge de Jesús des del principi de la seva missió: “El Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona notícia”, i aquest és el programa de tota la seva vida.

En Jesús doncs el que és important és aquest Regne de Déu, i no allò pel que serà condemnat i que d’alguna manera celebrem avui: Jesús Rei.

Quan avui ho celebrem com a final de l’any litúrgic és per dir que aquell que hem escoltat durant tot l’any, aquell que confessem com a Messies, com a Fill de Déu, és el qui dona sentit al nostre viure, és el qui ens indica el camí a seguir. I aquest camí és el camí del Regne, regne d’amor i de pau, de justícia i de llibertat.

Ben lluny dels regnes d’aquest món, dels poderosos d’aquest món, dels reis i caps d’estat que sovint no fan tot el que podrien fer perquè els valors del Regne de Déu siguin els valors de la història humana. Lluny també, de les nostres històries personals, ja que no fem tot el que podríem perquè el Regne de Déu sigui més a prop.

Per ser instruments del Regne, com Jesús ens deia, ens cal una conversió, un canvi. Canvi com el que manifesta l’home crucificat amb ell. Ni que sigui a un instant de la mort, és capaç de convertir-se al Regne de Déu.

Canvi com el que han manifestat tants personatges, reals o ficticis,  tot al llarg de l’evangeli de Lluc i que hem sentit durant aquest any: Zaqueu el recaptador d’impostos, el fill que havia marxat de la casa del pare, el leprós samarità que fa mitja volta per donar gràcies, el publicà que prega enmig del temple, el samarità que s’atura per ajudar l’home ferit en el camí... Tants exemples de persones que són capaces de fer un canvi per tal de viure més d’acord amb els valors del Regne de Déu.

Avui la història humana segueix immersa en situacions de guerra, injustícia, violència, pobresa, egoisme... Sí, dos mil anys després, el crit de Jesús continua sent tan actual com aleshores: “Convertiu-vos i creieu en la bona notícia”. La bona notícia d’un Déu que ens estima com un pare, d’un Déu que ens perdona, d’un Déu que ens respecta... Però també d’un Déu que ens convida a estimar, a perdonar, a respectar... per tal que el seu Regne vingui.

El Regne de Déu no és només un afer del més enllà, de després de la mort. Com diu el mateix Lluc en un altre lloc de l’evangeli, el Regne és aquí, enmig nostre, en els nostres cors. El Regne creix cada vegada que l’amor, la justícia, la veritat, la llibertat triomfen, ni que sigui en petits gestos...

Hem acabat un any. Ens hem reunit cada diumenge per escoltar aquest Déu que en Jesús ens ha parlat, però que ens parla també, pel seu Esperit, a través de les persones que ens envolten, dels esdeveniments que ens succeeixen.

Però l’hem sabut escoltar, l’hem descobert en la nostra vida quotidiana? O l’hem deixat passar de llarg quan ens ha parat la mà, quan ens ha mirat amb tristesa, amb por, amb sofriment, en el germà...

Tenim sort, Déu té paciència, Déu confia en nosaltres, no ens dona mai per perduts. L’any litúrgic que començarem diumenge que ve continuarà convidant-nos per tal que responguem al seu amor.


diumenge, 6 de novembre del 2022

Serà una ocasió de donar testimoni

33 diumenge durant l'any C

lectures


A l’escoltar el començament de l’evangeli d’avui sobre la manera com la gent contemplava la bellesa del Temple de Jerusalem i les seves pedres magnífiques, i escoltant també la reacció de Jesús, penso en la nostra manera de parlar respecte a esglésies de gran bellesa, sigui una església romànica, una catedral gòtica o la Sagrada Família. No cal dir que tenim dret a gaudir de la bellesa, sigui de la natura, sigui de les obres de l’home. La bellesa ens ajuda a viure i a veure l’existència d’una manera positiva. La bellesa estètica ens pot conduir a la bellesa ètica, a la bellesa d’estimar. 

Però la paraula de Jesús: “No quedarà pedra sobre pedra” és un crit d’alerta per tal que relativitzem precisament aquesta bellesa estètica i no oblidem mai que la bellesa més important és la bellesa ètica. En una circumstància ben concreta, el poeta José Maria Valverde, catedràtic d’estètica, va dimitir de la seva càtedra en solidaritat entre d’altres amb el catedràtic d’ètica José Luis Aranguren, pronunciant la frase: “Sense ètica no hi ha estètica”.

Les paraules de Jesús que segueixen, en un llenguatge apocalíptic, ens recorden la fragilitat i els límits de l’existència humana. I al mateix temps ens conviden a posar el centre de la nostra vida allí on Jesús el va posar: en l’amor a Déu que s’encarna en l’amor als altres.

Els temps que Jesús anuncia als qui l’escoltaven ens poden recordar els nostres temps actuals. Perquè en el fons tots els temps de la història humana han estat més o menys turbulents i complicats.

Nosaltres tenim el nostre temps i cap d’altre. No val la pena viure de nostàlgies, de pensar que els temps passats van ser millors. 

Jesús ens convida a no mirar cap a una altra banda davant qualsevol situació, per més dura que sigui. Ens diu que aquest temps de crisi és una “ocasió de donar testimoni”.

És ben cert. Quina quantitat de testimonis hi ha en els temps actuals! Quanta solidaritat s’ha generat i ha fet menys greus les conseqüències de les crisis econòmiques i sanitàries en moltes persones! Plataforma contra els desnonaments, recapte d’aliments, iniciatives per tal que s’asseguri a tothom una prestació mínima,... I totes aquelles accions petites, anònimes, que passen dins d’un barri, d’una escala de veïns o a l’interior de moltes famílies. 

També en aquells països que viuen en situacions de violència o de guerra, es veuen reflectides les paraules de Jesús “Una nació prendrà les armes contra una altra... hi haurà grans terratrèmols, fams i pestes...” En aquest món tan globalitzat tot allò que succeeix a qualsevol racó del món arriba a l’interior de casa nostra i també aquí no podem mirar cap a una altra banda. Són també ocasions de donar testimoni, de fer gestos solidaris a tots els nivells. No podem ser indiferents, pensant que no és culpa nostra. La sort de qualsevol home o dona ens concerneix, com ho va ser la sort de l’home caigut a la cuneta per al samarità que es va aturar a ajudar-lo. 

 Aprofitem doncs totes les ocasions que la vida ens ofereix per donar testimoni.


dimarts, 1 de novembre del 2022

Déu no és Déu de morts, sinó de vius

32 diumenge durant l'any C

lectures


De l’evangeli que acabem d’escoltar, cal que anem de seguida a la darrera frase: “Déu no és Déu de morts, sinó de vius perquè, per a ell tots viuen”.

Aquesta frase és la clau d’interpretació. A Jesús no li agradaven les disquisicions estèrils, les paraules complicades, els raonaments recargolats com els que els saduceus li presenten. Jesús fuig del seu raonament capciós i rebuscat per anar al centre, a l’essencial, a allò que és invisible als ulls i que només es veu amb el cor. 

Un missatge senzill que es deriva del missatge central de Jesús: Déu és un Pare que ens estima com a fills i ens convida a estimar-nos com a germans.

D’aquest missatge central només poden derivar-se missatges de vida i esperança. Sense poder explicar-ne els detalls de com serà, d’on serà, Jesús ens diu senzillament: Déu és un Déu de vida. Déu estima la vida dels seus fills.

I d’aquí que tots els seus actes, totes les seves paraules, tots els seus gestos, donen vida, llum i esperança a aquells que estan desesperançats, desanimats, malalts o a la fosca, a aquells que se senten exclosos o discriminats. Ho hem anat veient aquests darrers diumenges en l’evangeli de Lluc: l’home caigut a la cuneta, el fill que torna a la casa del pare, el leprós que recobra la salut i dona gràcies, el publicà Zaqueu, la viuda que demana justícia, el pobre Llàtzer... Sempre hi ha un missatge d’esperança, de vida.

El nostre món, com el del temps de Jesús, té llums i ombres. Avui com ahir molts homes i dones viuen en la foscor. Països sencers són víctimes de la injustícia que provoca pobresa, fam, malaltia. Països que viuen amb el flagell de la guerra, de la violència. Milers d’homes i dones que surten dels seus països, travessant el mar, saltant tanques, fent quilòmetres a peu, amb infants i vells,  a la recerca d’un món millor.

Quin és el nostre testimoni avui? Som instruments de vida? Estem del costat de la vida i de tot el que genera vida i no mort? Col·laborem amb els  que amb les seves accions ajuden a viure els altres amb més dignitat?

No cal ser assassí per estar del costat de la mort. Una paraula pot generar mort. Provocar el desànim, ser malcarat, insultar, no estar a punt per ajudar... Són actituds que fan que la vida dels altres es faci més feixuga. Són actituds de mort i no de vida.

Si volem ser instruments de vida, mirem Jesús, repassem l’evangeli. I a la llum de la seva paraula, obrim els ulls i les oïdes per estar atents als altres. En aquests temps de dificultat cal estar més que mai atents als altres. No ser indiferents.

Dir que creiem en la vida més enllà de la mort, no es pot mai deslligar d’allò que diem i fem en la nostra vida d’ara. No pot ser una frase retòrica situada en el més enllà. És aquí i ara on es fonamenta i comença la nostra esperança.

Que el pa que trenquem, que el vi que vessem, que ens parlen de la vida, però també de la mort violenta de Jesús, siguin signe de la nostra vida que trencant-se es comparteix per generar vida. La mort a la creu no va poder vèncer la vida que Jesús havia generat. L’amor va guanyar sobre la mort. Que així sigui per a cadascú de nosaltres.


diumenge, 30 d’octubre del 2022

Alegreu-vos-en i feu festa

Tots Sants 2022

lectures


En aquesta festa de Tots Sants reflexionem una mica sobre la santedat. Fa uns quants anys, era molt normal escoltar que havíem de ser sants.

En els darrers temps, però, aquesta paraula ha deixat d’estar de moda, ja no sona tan bé, fins i tot entre els cristians. Potser el desprestigi de la paraula ve del fet que quan ens deien que havíem de ser sants, sovint ho associàvem al fet de complir escrupolosament uns manaments, unes normes morals.

I aquest acompliment ens podia neguitejar, ens creava  escrúpols o por. Quan ens parlaven de ser sants pensàvem de seguida a la part negativa, al pecat, a l’infern.

Tanmateix, això de ser sants deu ser important:  el Decàleg s’obre amb una frase en boca de Déu que diu: “Sigueu sants com jo sóc sant”. Una frase que Jesús utilitza a l’evangeli. Vol dir que cercar la santedat deu ser important.

Si pensem una mica en els sants “oficials”, potser aquells pels que tenim més devoció o admiració, com Francesc d’Assís, Josep de Calassanç, Teresa de Calcuta, Teresa de Jesús, Teresa de l’infant Jesús, Joan de la Creu, ens podem preguntar què és allò que admirem més de la seva vida.

Si mirem massa els processos de canonització tal com estan establerts, podríem creure que és molt important que hagin fet algun miracle. 

 

Són els miracles el que més admirem de la seva vida? Pensem per exemple en sant Josep Calassanç. Sí que és veritat que s’expliquen miracles d’ell. Però us he de dir sincerament que és el que menys m’impressiona de la seva vida. El que m’admira més d’ell és el gran miracle que es va produir quan passejant pels carrers de Roma, veient els infants pobres i sense escola, va abandonar tots els projectes que tenia per a ell i que l’havien conduit a Roma, per dedicar-se amb cos i ànima a la causa d’aquells infants. És el miracle de l’amor, i d’un amor que aterra en el concret. 

El mateix podríem dir d’altres sants. Quants miracles es produeixen quan es fa el bé, quan un es dona al servei dels altres, quan es perdona. Un somriure pot produir un miracle enmig de la tristesa, una mà allargada pot fer també miracles.

Però si algú és per a nosaltres el més gran model de santedat és aquell que ens va dir que havíem de ser sants com Déu és sant, aquell que ens va dir que cal ser humil, que cal lluitar per la justícia, que cal ser compassiu, net de cor, que cal ser homes i dones de pau. I que no només ho va dir sinó que ell mateix va viure d’acord amb aquests valors de les Benaurances.

També en el cas de Jesús com en el dels sants, el que m’admira més d’ell no són els miracles en tant que fets extraordinaris i meravellosos. Hi ha una frase de Pere en el llibre dels Actes dels Apòstols que resumeix bé el que fa de Jesús el primer dels sants. Diu en un dels seus discursos que Jesús va passar fent el bé.

Aquest podria ser un bon resum del que vol dir ser sant. Sant és aquell que passa per la vida fent el bé. Perquè fer el bé és reconèixer en l’altre un fill estimat de Déu, és intentar viure reconeixent que som fills de Déu.

I si el llibre de l’Apocalipsi ens diu que al cel hi ha una multitud immensa és perquè són multitud els qui passen per la vida fent el bé, ni que com tots els sants, hi hagi moments de feblesa, de mediocritat, d’infidelitat o de foscor.  

Tinguem un pensament avui, vetlla de la commemoració dels fidels difunts, pels que ens han precedit i que hem conegut i estimat. Confiem que ells són benaurats i que ens esperen.

I nosaltres, avancem en el camí de santedat, enmig dels entrebancs, intentant fer el bé tant com puguem.


diumenge, 23 d’octubre del 2022

Avui m’he de quedar a casa teva

31 diumenge durant l'any C

lectures


L’arribada de Jesús a Jericó, prop de Jerusalem, ens recorda que el seu camí, que havia començat a Galilea, arriba a la seva fi.

Un camí que havia pres amb decisió, i a través del qual l’evangelista Lluc aprofita per reunir molts dels ensenyaments de Jesús per a qui vol seguir-lo en el camí.

Com ja dèiem diumenge passar, el text que hem escoltat avui, propi de Lluc, té com a protagonista Zaqueu, un publicà, un recaptador d’impostos per compte dels Romans. Aquests publicans, també dèiem, eren menyspreats des de molts punts de vista: polític, perquè col·laborava amb els ocupants; religiós, perquè estava contínuament en contacte amb la moneda romana que per al bon jueu era impura, en tant que fabricada per pagans; i des del punt de vista purament humà, ja que es sospitava que s’enriquien fraudulentament amb els diners que cobraven a la gent.

 Com en d’altres textos propis de Lluc, hi trobem un tret comú: el de la misericòrdia. Sempre hi ha algú que per la seva actuació és misericordiós.

Sempre hi ha algú que escolta aquell que es troba en una situació de precarietat, algú que es posa a la seva pell, i sense prejudicis, sense por de les complicacions que pot portar-li, es posa en acció per tal d’acollir-lo, d’ajudar-lo, de perdonar-lo. Aquest home misericordiós pot ser el samarità, pot ser el pare que té dos fills...

En el cas de Zaqueu és Jesús mateix l’home misericordiós, que sap llegir el cor i no les aparences. En Zaqueu no veu un recaptador d’impostos, veu algú que vol canviar i que necessita ajuda per a fer-ho.

La trobada es fa en dos sentits: Zaqueu busca Jesús, i es puja a l’arbre, i Jesús mateix alça els ulls i provoca la trobada a casa de Zaqueu. En tota relació amb Jesús hi ha aquest doble moviment: Jesús ve al nostre encontre, però cal per part nostra un moviment, un pujar a l’arbre per vèncer les dificultats i resistències, per anar més enllà de la mediocritat de la nostra vida, de l’anar fent, del dia passa any empeny, del pensar que ja no podem canviar, que sempre serem així...

La paraula acollidora de Jesús acceptant de compartir la seva taula és el que fa que Zaqueu pugui dur a terme la seva voluntat de canvi. Jesús té sempre una mirada que no jutja, que no condemna, una mirada tendra, afectuosa, que no considera ningú un cas perdut. Una mirada que no fa comparacions, que ajuda l’altre a descobrir les seves possibilitats, els seus talents. 

Que en són de diferents les nostres mirades. Judicis a primera vista, menyspreus, creure que l’altre o fins i tot jo mateix, som casos perduts, que no podem canviar. Creiem en la presó però no en la reinserció... No serà en part perquè impedim, com la gent feia amb Zaqueu, que aquell que voldria canviar pugui canviar?

La història de Jesús i Zaqueu és un doble exemple. Exemple en primer lloc de Jesús. L’exemple de Jesús ens convida a creure en l’altre, a ajudar-lo a créixer en comptes d’enfonsar-lo, a no fer comparacions, a tenir una mirada que va més enllà de les aparences.  

 Però també Zaqueu ens és un exemple. La seva voluntat per superar les dificultats que l’impedeixen avançar, sortir del pou de la seva vida.

Atrevim-nos com ell a acollir Jesús en la nostra vida amb totes les conseqüències. Disposats a  vendre i a abandonar tot allò que ens allunya de Déu i dels altres. 

Jesús passa aquest diumenge a prop nostre. Pugem a l’arbre per veure’l, acollim-lo a casa nostra, seguim-lo en el seu camí d’amor.


diumenge, 16 d’octubre del 2022

El qui s’humilia serà enaltit

30 diumenge durant l'any C

lectures


Al llarg d’aquest any litúrgic hem pogut escoltar diversos textos que són propis de Lluc, com la paràbola del Bon Samarità, la del pobre Llàtzer, la del pare i els dos fills, la guarició dels deu leprosos, i diumenge vinent escoltarem la història de Zaqueu.

En aquests textos propis de Lluc hi hem trobat quasi sempre una insistència en la misericòrdia que ha d’haver en les nostres relacions amb els altres. I és per això que en totes aquestes situacions Jesús posa al centre  persones que per una raó o una altra són en situacions de precarietat: el samarità, el pobre, el leprós.... Avui i diumenge que ve tenim al centre un altre d’aquests personatges, el del publicà, el recaptador d’impostos per compte dels romans, dels ocupants. Menyspreat des de molts punts de vista: polític, perquè col·laborava amb els ocupants; religiós, perquè estava contínuament en contacte amb la moneda romana que per al bon jueu era impura; i també des del punt de vista purament humà, ja que es sospitava que s’enriquien fraudulentament amb els diners que cobraven a la gent. La seva situació, doncs, és també d’una gran precarietat, ni que fossin rics. 

El fariseu, ben al contrari és l’home religiós, ben vist per la gent perquè fa uns grans esforços per complir la llei fins als més petits detalls. En l’evangeli d’avui Jesús contraposa els dos personatges. I les diferències les descobrim en la seva manera de pregar. 

El fariseu està segur de si mateix, li agrada mostrar-ho, aixeca sense vergonya els ulls cap al cel. El publicà és ple de dubtes, no està segur d’ell mateix, no s’atreveix a aixecar els ulls.

I curiosament el qui no aixeca els ulls és escoltat. És escoltat per aquest Déu Pare misericordiós que Jesús intenta revelar-nos. Un Déu discret, moltes vegades silenciós, però un Déu que es deixa entendrir per tots aquells que viuen en una situació de precarietat. Precisament les paraules precari i pregària vénen de la mateixa paraula llatina.

Només el que viu en la precarietat de qualsevol mena és capaç  d’obrir-se a Déu i als altres. És conscient de la seva dependència, dels seus límits, sovint perquè els altres, aquells que es creuen perfectes li ho recorden amb les seves mirades, amb les seves paraules, amb els seus retrets.

Samarità, pobre, leprós, publicà...: Seríem capaços de fer la llista d’avui aquí? O ens faria vergonya dir els noms dels qui avui ocupen aquests llocs? Hauríem de dir potser  refugiat, immigrant, persona a l’atur, dona maltractada, sense-sostre...?

Com és la nostra pregària? Sabem reconèixer les nostres pròpies precarietats, estem disposats a viure amb humilitat davant tots aquells que a vegades menyspreem pel seu origen, per la seva cultura, pels clixés que ens hem fet d’ells?

El fet de ser cristians practicants, no ens pot fer caure en la temptació de ser com el fariseu de la paràbola i adreçar-nos a Déu dient-li: “Et dono gràcies perquè no sóc com els altres, vaig a missa cada diumenge, estic ben considerat en la meva feina, compleixo amb totes les meves obligacions socials, religioses...”

O som capaços de pregar Déu reconeixent que en un lloc o un altre de la nostra vida hi ha precarietats, infidelitats, omissions, covardies, mediocritats... i amb els ulls mirant a terra li diem: “Déu meu, sigueu-me propici...”

El testament de Pau ens ajuda a mirar endavant amb confiança, sabent que més enllà dels nostres límits i precarietats Déu reconeix també els nostres petits encerts, ens dona noves oportunitats i ens mira amb tendresa.

Visquem doncs amb aquesta mateixa confiança, perquè un dia puguem dir amb Pau: “acabada la cursa em mantinc fidel”.


diumenge, 9 d’octubre del 2022

Els farà justícia molt aviat

29 diumenge durant l'any C

lectures


Diumenge passat deia que el retorn del leprós per donar glòria a Déu i per agrair el gest de Jesús ens feia veure que l’actitud de lloança i d’agraïment hauria de ser la primera i més important en la nostra relació envers Déu i també envers els altres.

En la paràbola que acabem d’escoltar, Jesús ens diu que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança. 

I ens explica una paràbola amb dos personatges, un jutge impiu i una viuda. I aquesta viuda fa el que en podríem dir una pregària de petició a aquest jutge.

És cert, aquesta pregària té sentit, perquè neix de la nostra situació real, vital, on en nombroses ocasions ens veiem com perduts, sense saber on anar, desanimats per les dificultats de la vida. Igual que la viuda, que representa la humanitat desprotegida, oblidada, tractada injustament. La viuda en l’Antic Testament, i també en el temps de Jesús, i encara avui en moltes societats, és el paradigma de la dona “deixada de la mà de Déu”. Pel matrimoni havia deixat de pertànyer, sobretot econòmicament, a la seva família de sang, i per la mort del marit, deixava també de pertànyer a la seva família d’adopció, la del marit. La viuda encarna doncs l’ésser humà que necessita pregar sense parar per reclamar justícia. És des d’aquí que té molt sentit la pregària de petició.

Però perquè no es desfiguri, perquè no esdevingui màgica, cal que reuneixi algunes condicions.

Primera, que no sigui la única pregària que fem. Que hi hagi, com deia diumenge passat, pregària de lloança i d’acció de gràcies.

Segona, que no sigui només demanar per nosaltres, que demanem en primer lloc pels altres.

Tercera, que deixem sempre oberta la porta a la possibilitat que el que demanem no es realitzi. És la pregària de Jesús a Getsemaní: “Pare, si ho vols, aparta de mi aquest calze, Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva”.

Quarta: que sigui una pregària compromesa. Si preguem per la pau, que siguem instruments de pau. Si preguem per recobrar la salut, que sapiguem, un cop recobrada, estar al costat dels malalts... Compromesos sempre amb aquelles persones que són tractades injustament, com la viuda, compromesos amb tot allò que es fa en favor de la pau, la justícia, la solidaritat.

Pregant així respectem el misteri i el silenci de Déu i no el convertim en un ídol que arregla automàticament els nostres problemes.

Jesús ens convida a no perdre l’esperança,  anunciant-nos que d’una manera o d’una altra Déu farà justícia, i que està al costat dels qui sofreixen la injustícia. Aquest anunci ens el fa en aquesta paràbola, però ens el farà sobretot amb la seva pròpia vida. En l’experiència de la creu Jesús viurà en pròpia carn aquesta situació tan habitual en la història humana, en què sembla que Déu calla i no fa justícia. La fe en la resurrecció ens convida a no perdre mai l’esperança.

Però també la paràbola és una invitació a escoltar el clam dels qui reclamen justícia. A ser instruments de justícia i no d’iniquitat com ho és el jutge de la paràbola. Pensant que no només hi ha injustícia en la política o en les grans decisions del món. Hi ha petites injustícies ben a prop nostre de les que tal vegada en som els protagonistes. Injustícies cap als nostres fills o cap als nostres pares. Injustícies cap als nostres subordinats a la feina. Injustícies cap als nostres veïns...

Per aquí cal començar si creiem de veritat que el Regne de Déu és un Regne de justícia, i que nosaltres som constructors d’aquest Regne.


diumenge, 2 d’octubre del 2022

Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?

28 diumenge durant l'any C

lectures


Hem escoltat també aquest diumenge un text que només trobem a l’evangeli de Lluc. Com a la paràbola de l’home ferit a la vora del camí,  en la que és només un samarità el que s’atura per ajudar, avui també, l’únic que torna per lloar Déu i donar gràcies és un samarità, un israelita heterodox, menyspreat pels bons jueus.

Sabem que Jesús té una preferència per tots aquells que estan exclosos, per tots aquells que tenen mala fama, els publicans, els pecadors, les dones de qualsevol condició... No per portar la contrària als altres, als “normals”, sinó perquè el seu projecte és el d’una humanitat unida, fraternal, sense cap exclusió ni discriminació.

 El samarità fa mitja volta quan se n’adona que està guarit, deixa de banda les prescripcions legals que deien que si un leprós veia que estava guarit havia d’anar a presentar-se al sacerdot per tal que certifiqui la guarició. Perquè fa mitja volta, i els altres nou no ho fan? 

En la paràbola hi ha dos gestos per part dels leprosos. El de demanar i el d’agrair. En la nostra relació amb els altres el gest més espontani que ens surt és el de demanar. Els fills demanen als pares, els ciutadans demanen als governants, els clients demanen als comerciants... Segurament en la nostra vida hi ha molts més moments en què demanem que moments en què agraïm. I encara, sovint, el gest de demanar es converteix en exigir.

Quina és la diferència entre aquests dos gestos, el de demanar i el de donar gràcies?

Els deu leprosos, en veure Jesús, demanen: “Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres”. En aquest gest de demanar, que és ben legítim, sobretot quan passes per una greu dificultat, el qui és al centre és el que demana,  amb el seu problema. Quan demanem, pensem sobretot a nosaltres mateixos, als nostres petits i grans problemes.

El samarità torna per lloar Déu i agrair Jesús. En aquest gest, que oblidem tan sovint de fer, el qui és al centre és l’altre, aquell que ha fet per a tu una bona cosa, aquell que t’ha ajudat a fer els deures, aquell que t’ha prestat diners, aquell que ha vingut a visitar-te, aquell que amb la seva feina fa més agradable la teva vida, aquell que t’ha somrigut, aquell, sovint aquella, que t’ha preparat el dinar, t’ha rentat la roba, t’ha netejat la casa... 

Els dones gràcies quan ja no els necessites, quan ja t’han ajudat. I ho fas perquè penses més en ell i en el que ha fet per a tu, que en tu mateix.

Per això el gest de donar gràcies és tan cristià.  A més, el gest de donar gràcies per les petites o grans coses que un rep està relacionat amb el gran gest de donar gràcies a Déu per la vida, per l’existència, fins i tot sabent que moltes vegades es viuen situacions en les que es fa difícil lloar Déu, i donar-li gràcies. Per la fe, fem confiança fins i tot quan la vida sembla una mala jugada.    

 

Aquesta actitud de lloança i d’acció de gràcies ens impulsa a esdevenir nosaltres mateixos instruments per als altres de la bondat i de l’amor de Déu. Ajudar els altres a descobrir aquest amor és la missió del cristià. I no els ho farem descobrir a base de discursos, sinó pels gestos concrets de bondat i de tendresa que puguem fer envers ells.

L’eucaristia de cada diumenge és abans que tot una festa d’acció de gràcies. L’etimologia de la paraula eucaristia és precisament “acció de gràcies”. Hauria de sobresortir doncs aquest esperit agraït. Ni que hi hagi moments en què demanem, som aquí en primer lloc per lloar i donar gràcies per tot el que Déu fa per nosaltres. 

Una lloança que esdevé compromís per ajudar els altres a poder també donar gràcies. Que sigui doncs amb aquest esperit que celebrem avui i cada diumenge l’eucaristia.