diumenge, 26 de juny de 2022

El Regne de Déu és a prop vostre

14 diumenge durant l'any C

lectures


La lectura d’Isaïes i les imatges que utilitza, ens ajuden a completar la imatge que Jesús ens va donar d’un Déu que és pare. Déu no és pare en un sentit masculí, Déu és pare-mare. En Déu descobrim aquest pare-mare que ens amanyaga sobre els genolls, que ens consola, que ens porta als braços.

Imatges potents que Isaïes proclama en un moment tan difícil per als jueus com va ser l’exili a Babilònia. ¿D’on pot treure el profeta la força per parlar així quan tot sembla perdut, quan tots estan desanimats i desesperançats? La força la treu de la confiança, que no és ingènua, que neix en situacions com la d’Abraham que ho deixa tot per anar a una terra desconeguda. És la confiança en moments com els de l’esclavatge d’Egipte, o la travessa del desert. 

És aquesta fe històrica que fa dir a Isaïes “Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu”.

Viure en confiança, fer confiança enmig de les nostres situacions de dificultat, de desànim. Acompanyar els qui ens envolten en totes les seves situacions de pobresa, d’injustícia o de violència. Fer néixer confiança on sembla que no n’hi pot haver.

És també la confiança posada en una persona concreta, Jesús, la que dona força als setanta-dos per caminar cap a llocs a vegades hostils, difícils, com anyells enmig de llops. I fer-ho amb els mitjans senzills que Jesús els proposa, sense bossa ni sarró ni calçat, en coherència amb l’anunci que han de proclamar, l’anunci d’un Regne adreçat especialment als pobres.

És en aquestes condicions on avui ens hem de sentir enviats. Enviats enmig del món, cadascú en la seva situació i les seves possibilitats, per anunciar un Déu pare-mare que ens estima sempre i que vol que ens estimem com a germanes i germans.

Per fer aquest anunci no calen grans mitjans, ni poder, ni influències. Ben al contrari, moltes d’aquestes coses poden desfigurar l’anunci.  

 Com insisteix tant el papa Francesc, el que cal és sortir pels carrers i les places, enmig de totes les situacions, especialment les situacions de perifèria, i enfangar-nos, no tenir por d’embrutar els nostres vestits per ser testimonis de l’amor que en Jesús hem descobert. Un amor sense fronteres, un amor generós i gratuït.

No ser una església malalta perquè està tancada en els seus palaus d’ivori, arriscar-se fins i tot a accidentar-se perquè camina enmig del món sense por.

On som els seguidors de Jesús?  Ens poden trobar en els llocs on es viu la solidaritat? Allà on hi ha persones que no tenen menjar per portar a casa? Allà on hi ha famílies que han perdut l’habitatge? Allà on hi ha persones refugiades i immigrades? O bé restem tancats a casa, o a l’església, en el nostre benestar, tancant els ulls i les orelles a totes aquestes situacions.

L’enviament de Jesús dels setanta-dos és una imatge d’aquest sortir de nosaltres mateixos, dels nostres llocs de confort. Ser capaços d’escoltar, de veure, de dialogar, d’evitar judicis i condemnes. De buscar amb tothom llocs de trobada. Llocs de trobada que, també en paraules de Francesc, són allà on es fa el bé. És aquí on ens podem trobar amb creients d’altres religions i amb no creients perquè junts fem avançar aquest món nostre per fer-lo més digne, més habitable, més humà.  Un món que sigui ja llavor del Regne definitiu.

Celebrem l’eucaristia, i després, sentim-nos enviats com els setanta-dos deixebles.


diumenge, 19 de juny de 2022

Crist vol que siguem lliures

13 diumenge durant l'any C

lectures


“Crist vol que siguem lliures” El text de Pau que hem escoltat aprofundeix en aquesta paraula, llibertat, tan important en la història de la humanitat. Sobre ella s’han escrit milers de llibres, l’utilitzem contínuament, no només a nivell polític, també a nivell social, personal, familiar. 

El que ens diu Pau sobre la llibertat ens ajuda a no banalitzar-la, a no simplificar-la quan la definim com la capacitat que tenim de fer el que vulguem. Ens avisa del fet que exercint la nostra llibertat podem esdevenir esclaus. La bona llibertat és la que allibera, no la que esclavitza. 

Quan la llibertat ens fa esclaus? Quan ens condueix a l’egoisme, a l’autodestrucció, a esdevenir esclaus d’un ídol. 

Quan la llibertat ens fa lliures? Quan ens fa sortir de nosaltres mateixos, quan ens condueix al servei dels altres, a l’amor als altres.

Si en nom de la llibertat devoro els altres, els mossego, com diu Pau d’una manera tan gràfica, esdevinc esclau, em tanco sobre mi mateix.

Si en nom de la llibertat estimo i em poso al servei dels altres, difícilment seré esclau del diner, de la comoditat, del consum exagerat. Tenir en compte les necessitats dels altres, les seves situacions de dificultats, impedirà que caigui en aquests esclavatges.

A l’evangeli de Lluc iniciem una nova etapa en la missió de Jesús. L’etapa en què emprèn decididament el seu camí cap a Jerusalem. Un camí que és camí de llibertat, encara que el destí sigui la creu i la mort. Ni la creu ni la mort faran de Jesús un esclau. Es mantindrà lliure fins al final perquè el seu camí és un camí de servei i d’amor als altres. Malgrat les dificultats i els rebuigs. La reacció de Jesús al rebuig dels samaritans no és d’odi ni de violència, com pretenien els deixebles, sinó de continuar el seu camí.

Tres persones es troben amb Jesús, i a totes tres els fa una proposta de llibertat. Lliures de les possessions, lliures dels lligams familiars massa estrets, lliures del passat.

Les propostes de llibertat que Jesús els fa, ens les fa d’una manera o una altra a cadascun de nosaltres. No en la literalitat de les seves paraules, sinó en l’esperit. 

Les riqueses, els lligams i el passat també avui ens fan perdre la llibertat quan en fem absoluts.

El que tenim, el que posseïm, ens treu llibertat. Quan prenem decisions ens influeix molt. Ens costa alleugerir l’equipatge per caminar sense destorbs.

Les crisis econòmiques i sanitàries dels anys passats ens han fet replantejar la nostra relació amb les coses. Potser havíem construït un benestar exagerat, i ara, forçats per la situació, hem vist que podíem prescindir de moltes coses que ens semblaven imprescindibles. En aquest sentit, beneïdes crisis!

Malauradament, per a molts les crisis els han portat a situacions de pobresa, de necessitat, per sota del llindar de la dignitat humana en aspectes tan importants com l'habitatge, el menjar, la salut o l’educació.

Els qui estem per sobre del que és necessari potser ens caldrà créixer encara més en esperit solidari, en ganes de compartir.

La família, el grup d’amics, el clan, l’ètnia, la raça, la nació, la llengua, poden ser també realitats que ens facin menys lliures, quan tanquem fronteres, quan excloem el qui és diferent. L’esperit de Jesús és esperit sense fronteres. La família, el grup, només han de ser llocs on aprenem a sortir de nosaltres mateixos, però vigilant de no construir barreres ni fronteres. Més enllà sempre hi ha homes i dones que potser quasi no coneixem, però que ens necessiten.  

El qui segueix Jesús i el seu Regne mira sempre endavant. El passat no ha de ser una excusa per aturar-se o per anar enrere. La vida va sempre endavant, i si mirem enrere ha de ser només per ajudar a avançar aquells que per cansament, desil·lusió, dificultat, els costa veure un futur.

Acabo amb una frase del papa Francesc adreçada als cristians: “Tenim por que Déu ens porti per camins nous, traient-nos dels nostres horitzons, sovint limitats, tancats i egoistes, per obrir-nos als seus”.

Deixem doncs enrere la por, siguem homes i dones lliures a punt per estimar i servir.


diumenge, 12 de juny de 2022

Doneu-los menjar vosaltres mateixos

El Cos i la Sang de Crist any C

Les paraules tant dels evangelis com de Sant Pau que ens relaten el darrer sopar, ens recorden el desig expressat per Jesús de què fem memòria del seu gest: “Feu-ho per celebrar el meu memorial”. Cada celebració de l’eucaristia és per als cristians un gest de memòria.

La vida humana és plena de gestos de memòria. La memòria és essencial en la nostra vida. Per això ens amoïna quan veiem que perdem la memòria, que ens falla. I encara més, ens amoïna el pensar que algun dia la puguem perdre completament o que algú del nostre entorn la perdi. Necessitem la memòria per reconèixer la gent que estimem o que hem estimat. Necessitem la memòria per reviure els moments feliços, i també per recordar aquells moments que ens han fet mal i que voldríem que no es tornessin a repetir.
És veritat que a vegades la memòria ens retorna al passat i voldríem restar en aquest passat. Quan pensem que abans tot anava millor, que el futur és negre… És una memòria que no ens ajuda a avançar.
La memòria de Jesús és especial. Ens porta a un fet del passat, la vida de Jesús, però no per quedar-nos-hi, sinó per fer-la real en el present. En l’eucaristia gosem dir que Jesús és present, no ahir sinó avui, en la nostra vida d’avui.
Quan escoltem la seva paraula no és per saber el que va dir ahir, sinó perquè ens parli en la nostra vida d’avui.  Quan repetim el gest del pa trencat i del vi vessat, no és per fer un ritus sagrat i misteriós. És perquè creiem que en aquest gest de trencar el pa, Jesús se segueix donant a cadascun de nosaltres, convidant-nos a encarnar en la nostra vida la seva manera de viure, una vida donada, “trencada” per a tothom.
Per això, la celebració de l’eucaristia hauria de tenir conseqüències en la nostra vida. No és un acte íntim que ens fa més pietosos o més religiosos. És un acte que ens ha de fer més humans, més solidaris, més fraterns, més servicials, més acollidors, a punt de perdonar el qui ens ha ofès. 
Quan hem escoltat la segona lectura en què Pau recorda la tradició del darrer sopar, just abans, Pau havia renyat els corintis perquè després de l’eucaristia sopaven el que es portaven de casa, i mentre alguns no tenien res, d’altres s’afartaven. I Pau els diu “Ja no celebreu el sopar del Senyor”, és a dir, ja no celebreu l’eucaristia per més ben celebrada que sigui, per més que fem i diguem tot el que el ritual ens diu que s’ha de dir i fer.  Igualment, les nostres eucaristies no són eucaristies si la nostra vida no té res a veure amb el gest de Jesús del que fem memòria.
En la multiplicació dels pans, els primers cristians hi van veure de seguida un lligam amb l’eucaristia. Aquest miracle de Jesús és ple de significats. La resposta primera de Jesús als deixebles : «Doneu-los menjar vosaltres mateixos», és una crida a prendre les nostres responsabilitats en la vida i en el món. Som responsables de la fam dels altres. De totes les fams: de la de menjar, en primer lloc, però també de la fam de justícia, de llibertat, de dignitat,... Hem de cercar l’aliment que ha de calmar totes aquestes fams! Déu es val de nosaltres perquè el pa de cada dia arribi a tots els homes i dones d’avui, començant per aquells que tenim més a prop nostre. 
Amics, que aquesta eucaristia en el dia de Corpus ens ajudi a millorar les nostres eucaristies. Que hi hagi cada vegada més lligam entre el que aquí dins celebrem i fora d’aquí vivim.

diumenge, 5 de juny de 2022

L’Esperit de la veritat us guiarà

Trinitat any C

lectures


Durant tot el cicle de Pasqua hem pogut aprofundir en el misteri que se’ns ha manifestat en Jesús, en la seva vida, mort i resurrecció. L’església primitiva va necessitar un bon temps per “digerir” l’experiència de Jesús. I finalment van expressar aquesta experiència dient que Déu és Pare, Fill i Esperit Sant.

Una formulació atrevida, però necessària, per dir la seva fe. Una fe no en un Déu abstracte sinó en el Déu que s’ha revelat en Jesús. Un Déu únic, però no monolític. Un Déu que s’encarna, que vol habitar a prop nostre. Un Déu que és relació. El Déu tri no és el resultat de disquisicions teològiques sinó la resposta a l’experiència viscuda en Jesús.

Aquesta definició d’un Déu tri no neix del no-res, el Déu d’Israel és ja una preparació d’aquest Déu tri. El Déu que parla a Abraham, a Moisès, als profetes, el Déu proper que allibera i acompanya els jueus, el Déu que no abandona en els moments de més dificultat com és l’exili, és ja el Déu tri.

Dir que Déu és tri és parlar d’un Déu que és Paraula, que parla, que acompanya, que salva. Però al mateix temps, un Déu que no es deixa tocar, apropiar, ni domesticar. Sempre és més enllà de les imatges i representacions que ens fem d’ell. Com el Déu d’Israel, és a la vegada proper i llunyà, paraula i silenci.

Hem estat creats a imatge i semblança de Déu, per tant a imatge i semblança del Déu tri. Per ser feliços, per viure amb sentit, hem de viure a semblança del Déu que és relació, relació d’amor. La nostra relació amb els altres es fonamenten en aquest Déu tri. Les nostres relacions socials es fonamenten en aquest Déu tri. El Déu tri ens convida a ser propers, a acompanyar, a posar-nos al servei dels altres. Avui, en la situació del món, amb tantes realitats que són tan lluny de l’acompanyament, de l’acolliment, de l’acceptació de l’altre, creure en un Déu tri és un compromís a actuar en favor dels més desafavorits. A favor d’aquells que busquen un futur millor, sense guerra i sense pobresa. 

Sant Joan ens fa comprendre aquesta unió entre Déu i els altres quan en una de les seves cartes ens diu: “El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor. Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu”.

Podem dir que la formulació “Déu tri” és equivalent a la de “Déu Amor”

La festa d’avui és una invitació a deixar que el Déu tri actuï en nosaltres, deixar que l’Esperit ens guiï, habiti dins nostre, sigui el nostre hoste.

En l’eucaristia donem gràcies a aquest Déu tri, i demanem al Pare que ens renovi per saber encarnar en les nostres vides l’Esperit del seu Fill.

Que la dinàmica d’amor que es realitza en Déu es realitzi en cada un de nosaltres, en les nostres famílies, en el nostre país, en el món sencer. Que siguem imatges del Déu Tri, del Déu Amor. 

diumenge, 29 de maig de 2022

També jo us envio a vosaltres

Pentecosta any C

lectures


Els Jueus, cinquanta dies després de Pasqua celebren en la festa de la Pentecosta, el do de la Llei del Sinaí, els deu manaments. Per ells, Déu se’ls fa proper, no en fets meravellosos, sinó en la quotidianitat de la vida, allà on es viuen les relacions humanes. Déu es fa proper honorant el pare i la mare, respectant la vida de l’altre, respectant el que és de l’altre, respectant la relació dins la parella, etc. Déu fa aliança amb ells, convidant-los a viure en aliança amb els que són al seu voltant.

Cinquanta dies després de la nostra Pasqua, on hem celebrat l’alliberament del mal i de la mort en la resurrecció de Jesús, els cristians celebrem la festa de la Pentecosta, la festa de l’Esperit. Semblantment als Jueus, celebrem aquest Déu proper, que ens vol acompanyar. Aquesta proximitat és tal, que es troba en el més profund de nosaltres, en el nostre esperit humà. L’Esperit de Déu vol aliar-se amb el nostre esperit i així caminar junts.  

Aquest Esperit s’alià amb l’esperit dels deixebles perquè deixessin enrere la por, que es reflecteix en la casa tancada, i amb valentia anunciïn la bona notícia del seu Regne. La por deixà lloc al coratge, la tristesa a l’alegria, la foscor a la llum.

Vent, foc, alè... aquestes i altres han estat les imatges que s’han utilitzat per expressar una realitat difícil d’explicar. Aquella realitat, que és la més interior, més propera, és a la vegada la més difícil d’expressar o d’imaginar. De fet com totes les nostres experiències més interiors i íntimes.

 L’Esperit és dins nostre fins i tot sense reconèixer-lo, o sense creure en ell. És aquest Esperit el que ens impulsa quan els nostres fruits són fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de confiança, d’humilitat, de perdó...

La primera lectura ha insistit en un tret important de l’Esperit: És un Esperit sense fronteres. En ell no hi ha llengua, ni raça, ni ideologia, ni tan sols religió. Hi ha només un llenguatge, el llenguatge que tothom comprèn, que és el llenguatge de l’amor. 

Pot habitar en el catòlic, en el musulmà o en l’ateu. En una església, en una sinagoga o en una mesquita. És un Esperit universal, que ens impulsa a ser instruments d’unitat, a ser propers dels altres, especialment dels petits, dels pobres, dels malalts, dels desanimats, dels exclosos...

Nosaltres cristians creiem que aquest Esperit de Déu es va fer transparent en Jesús. Per això, per poder-lo reconèixer millor, per deixar-lo actuar a través nostre, perquè pugui habitar dins nostre, ens cal mirar Jesús, el que va dir i el que va fer.

És l’Esperit el qui, a la llum de Jesús, ens ajuda a llegir els signes del nostre temps, tan els positius com els negatius, les alegries i les esperances, però també les tristeses i les angoixes.

Encara que sigui tan proper, és un esperit discret, que respecta la nostra llibertat. Convida, empeny, il·lumina, però sempre deixa que sigui el nostre propi esperit el qui pren la decisió, el qui diu la darrera paraula.

 Però creiem que quan som dòcils a la seva acció és quan som més lliures. I que quan en virtut de la nostra llibertat som refractaris a la seva acció, fàcilment esdevenim esclaus. Esclaus de l’egoisme, de la mandra, de l’individualisme, del consumisme...

L’Esperit és el que a l’Eucaristia transforma el pa i el vi, i sobretot els nostres cors, per tal que esdevinguin i esdevinguem Cos de Crist, seguidors de Jesús, signes d’una humanitat fraterna i solidària, unida però respectuosa de la diversitat.

Que aquesta eucaristia sigui aquell vent, aquell foc, que ens fa obrir les portes i les finestres per sortir enmig del món enviats per anunciar i ser testimonis, a través del nostre amor, que Déu és Amor.


diumenge, 22 de maig de 2022

Per què us esteu mirant al cel?

Ascensió del Senyor any C

lectures


La festa de l’Ascensió, amb Pasqua i Pentecosta no són més que diferents cares d’una experiència polièdrica que és l’experiència pasqual. Es podria dir que des de Pasqua fins a Pentecosta és un sol dia de set setmanes, set vegades set que era signe de plenitud per als jueus, set setmanes per celebrar la resurrecció de Jesús.

Cada una d’aquestes tres festes, Pasqua, Ascensió i Pentecosta, intenten fer-nos veure la resurrecció de Jesús des de diferents costats. Cada una insisteix en un aspecte diferent d’aquella experiència difícil d’explicar que van viure els primers testimonis. 

En l’evangeli hem vist com Jesús s’acomiada dels deixebles. El que espera d’ells no és que siguin bisbes ni teòlegs ni savis. Vol que siguin testimonis. Testimonis de l’experiència que han viscut al seu costat. Testimonis de la seva vida i de la seva mort. Aquest testimoniatge farà que la bona notícia de Jesús continuï viva al llarg del temps. Un testimoniatge que ha de ser en primer lloc vida. Encarnar i actualitzar en la pròpia vida la vida de Jesús. Potser hem fet massa un testimoniatge de paraules, i a vegades de paraules que no eren coherents amb els fets. Com els fariseus.

Són els testimonis de vida els que comuniquen l’experiència d’un Déu bo i misericordiós. Amb una vida de bondat i de misericòrdia.

Però d’on traurem la força i la llum quan la feblesa ens guanyi i quan no hi veiem clar? Dins nostre. En el més profund de nosaltres mateixos, en el nostre cor,  l’Esperit de Jesús, l’Esperit de Déu busca un lloc. Cal només deixar-lo entrar. És l’Esperit d’amor, que celebrarem diumenge que ve en la festa de Pentecosta, el qui ens dona força i llum per ser testimonis.

Jesús puja al cel alçant les mans i beneint. Va cap al Pare sense deixar la humanitat, encomanant-nos a cada un de nosaltres de ser testimonis d’aquesta benedicció, de ser testimonis de la bondat de Déu.

Hem de ser portadors d’esperança en un món que ens pot semblar que és ple de maldat, d’injustícia, de pobresa, de violència, no només a fora, sinó també dins nostre. Però un món i una humanitat que per a Déu mai no està perdut, perquè està fecundat per la seva bondat i el seu amor a través de multitud de cors d’homes i dones que diàriament fan el bé.

Els deixebles, que havien fet l’experiència de viure amb Jesús, d’escoltar-lo, de veure’l, van haver d’aprendre a viure en la seva absència. Van fer-lo present d’una altra manera, a través dels signes, de les paraules i sobretot, a través de les seves vides que intentaven encarnar la seva bona notícia.

A nosaltres ens toca fer quelcom semblant. Fer l’experiència de Jesús, apropar-nos d’ell a través dels signes i de les paraules, per intentar encarnar el seu esperit a través nostre. Tasca no gens fàcil, tasca que és camí, amb tebiors i dubtes, però que és camí que va sempre endavant, seguint-lo a ell, i posant-nos al costat dels homes i dones que se’ns creuen en aquest camí. Donant-nos les mans per fer créixer fraternitat, per construir una societat més acollidora i justa on siguem capaços, com els deixebles d’Emmaús, de dir a tants homes, dones, infants i vells que fugen d’inferns de guerra i de pobresa “Queda’t amb nosaltres, quedeu-vos amb nosaltres”. 

No quedar-nos mirant al cel, pensant que Jesús és allà, sinó mirant davant nostre els ulls dels homes i dones que esperen gestos de bondat.

Que l’eucaristia sigui un moment privilegiat per escoltar la paraula de Jesús i per compartir la seva vida, que va ser pa trencat per a tothom.


diumenge, 15 de maig de 2022

Qui m’estima farà cas del que jo dic

6 diumenge de Pasqua any C

lectures


L’ensenyament de Jesús es pot resumir a haver-nos dit que Déu ens estima, que ens estima amb l’amor d’un pare o d’una mare i que ens ha estimat no en resposta al nostre amor, sinó des de sempre. Semblantment a l’amor del pare i la mare envers el seu fill que acaba de néixer, un amor que no posa condicions prèvies, que estima abans que el fill tingui capacitat d’estimar. La imatge del pare i de la mare és molt suggeridora per comprendre l’amor de Déu cap a nosaltres. Perquè de fet el pare i la mare són instruments privilegiats de Déu per estimar-nos. És l’amor paternal i maternal el primer que un ésser humà descobreix en la seva vida. Per això són tan traumàtiques totes les situacions en què aquest amor manca, situacions que malauradament no són excepcionals.

Estimar Jesús, ens diu l’evangeli, és fer cas del que ell ens ha dit. Estimar Jesús és estimar com Jesús. Estimar Jesús és deixar-se conduir pel seu Esperit, que és qui ens ajuda a actualitzar l’amor de Jesús en la nostra vida. 

L’Esperit de Déu actua cada vegada que estimem i cada vegada que som estimats. Per això és un Esperit que no es deixa tancar en sectes, ni en ideologies, ni en esglésies… Ningú no es pot apropiar de l’Amor, perquè tothom és capaç d’estimar. No pot ser una marca registrada per ningú, ningú no en té els drets. Tampoc els cristians, ni que l’Amor sigui tan central en l’evangeli. És central sí, però no perquè en fem una bandera sinó perquè el posem en pràctica, colze amb colze amb tot home, tota dona, que des de qualsevol creença i convicció, el posi també en pràctica. 

Avui en concret potser vol dir posar-nos a favor de la pau, pau a Ucraïna i a tots els països en guerra. Estimar avui pot voler dir ser capaços d’acollir tots aquells que fugen de la guerra i de la pobresa. Estimar avui vol dir recolzar totes les iniciatives que van a favor de la pau i de la justícia. Estimat avui vol dir rebutjar totes aquelles ideologies xenòfobes, racistes o fins i tot que diuen que volen defensar la civilització cristiana. Ningú que no consideri qualsevol home o dona com a germà, sigui cristià o musulmà, no pot dir que està defensant el cristianisme, encara que posi contínuament la paraula “Déu” en la seva boca.

Estimar vol dir també estimar el nostre planeta, ja que és la casa comuna on hem de viure nosaltres i els nostres fills. L’ecologia és doncs una causa ben cristiana que ens uneix a molts homes i dones que treballen per un planeta més sostenible.

L’Esperit ens envia al món per ser instruments de pau, de la pau que Jesús ens dona i que està fonamentada no només en l’absència de guerres, sinó en la justícia i en la solidaritat. Aquesta justícia que manca tant en els nostres dies on les desigualtats s’han fet més grans, on la pobresa ha augmentat a casa nostra. Aquesta solidaritat que és essencial en la construcció de la pau i que pot fer que haguem de renunciar a alguns dels nostres privilegis. Solidaritat que no es limita al nostre país, perquè és universal. 

No hi haurà pau veritable al món fins que tothom, aquí i arreu, no tingui una casa on viure dignament, aliment material i espiritual, accés a l’educació i a la salut.

 La pau que Jesús ens deixa és doncs un compromís exigent per a tothom, i en primer lloc als qui ens diem els seus seguidors. 

Celebrem l’eucaristia, trenquem el pa que volem per a tothom, siguem instruments d’una pau envers nosaltres, envers els altres i envers el planeta. Pau fonamentada en la justícia i en la solidaritat.


diumenge, 8 de maig de 2022

Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres

5 diumenge de Pasqua any C

lectures


Una de les conclusions que els primers cristians van treure de l’experiència pasqual és que l’amor venç sobre la mort i sobre l’odi. Més encara, l’amor és sempre la darrera paraula malgrat l’experiència, moltes vegades negativa, de l’existència humana.

Els textos que hem escoltat, especialment la lectura de l’apocalipsi i l’evangeli, reflecteixen aquesta conclusió dels primers cristians.

Per això aquests diumenges escoltem fragments del discurs del darrer sopar, on l’evangelista Joan desenvolupa el significat del manament de l’amor: “Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”

Aquestes paraules tenen més importància del que sembla. Concreten la paraula “estimar”. És una paraula amb la que ens podem omplir la boca. És una de les paraules més utilitzada i també més banalitzada. Darrera d’ella hi poden haver realitats ben diverses.

En les paraules de Jesús ens queda clar de quin amor es tracta quan ell ens diu que hem d’estimar. Es tracta de l’amor amb què ell va estimar.

No és doncs una idea abstracta, filosòfica o moral, no hi ha cap definició. És l’amor posat en pràctica per ell mateix. És la seva manera ben concreta d’estimar. No són paraules, són fets, no és teoria, és vida.

I com és l’amor de Jesús: és en primer lloc un amor universal, sense fronteres i que té una preferència especial per aquells que no són al centre sinó a la perifèria de la humanitat, com li agrada repetir sovint al papa Francesc. Una preferència especial cap als pobres, caps als infants, cap aquells que no compten per res, que estan discriminats, exclosos. Una preferència especial avui cap als refugiats, cap als que fugen de països en guerra o en pobresa. Refugiats d’Ucraïna o de qualsevol altre país. Ja sabem que aquesta preferència li va portar a Jesús incomprensió i rebuig.

És en segon lloc un amor que està centrat en l’altre, que m’ajuda a sortir de mi mateix, un amor que em fa pensar en primer lloc en el que li passarà a l’altre i no en el que em passarà a mi si l’estimo o no l’estimo. Un exemple ben clar és la paràbola del bon samarità. El samarità és l’únic que es pregunta què li passarà a aquell home caigut al costat del camí si ell no s’atura. Els altres es pregunten:  “què em passarà a mi si m’aturo”. I per això ells no s’aturen i el samarità sí que ho fa.

És en tercer lloc un amor que no fa càlculs i no espera recompenses, un amor gratuït i generós. L’amor del pare que estima aquell fill que s’ha gastat l’herència, l’amor de l’amo que paga el mateix als treballadors de la darrera hora que als qui han arribat a la primera hora. És un amor que va més enllà del que sembla raonable: estimar els enemics, parar l’altra galta, perdonar setanta vegades set...

Aquest és l’amor de Jesús, l’amor que ens hauria d’identificar com a cristians. Més que les pràctiques religioses, més que la creu que em pugui penjar al coll, el que ens ha d’identificar és la pràctica d’aquest amor: “Per l’estimació que us tindreu, tothom coneixerà si sou deixebles meus”  

  Si volem començar a bastir ja aquí el cel nou i la terra nova de l’Apocalipsi, cal que ja ara siguem d’aquells que eixuguen les llàgrimes dels altres, estant al seu costat, acollint, compadint, servint, en comptes de ser dels qui fan vessar les llàgrimes dels altres, per l’egoisme, per la manca d’amor.

Escoltant això podem pensar que estimar com Jesús va estimar no és al nostre abast. És cert, l’evangeli de Jesús és exigent. Però al mateix temps és comprensiu i misericordiós. No demana que siguem perfectes ara, sinó que ens posem sempre en camí per anar una mica més enllà d’allà on som. D’intentar estimar cada dia una mica més i una mica millor, seguint Jesús.

Que l’eucaristia que celebrem,  pa trencat i vi vessat per a tothom, ens ajudi a sortir d’aquí amb més ganes d’estimar tal com Jesús va estimar.


diumenge, 1 de maig de 2022

Vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar

4 diumenge de Pasqua any C

lectures


“Vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües”

La universalitat d’aquestes paraules, contrasta amb l’esperit que domina el nostre món. Un esperit que és elitista, que divideix, que sospita d’aquell que és estranger, d’un altre color, d’una altra religió o d’una altra llengua, l’esperit que no és acollidor i es malfia d’aquell que fuig de la guerra o de la pobresa.

L’esperit de Pasqua, l’esperit de Pentecosta, és l’esperit sense fronteres, que reconeix en tot ésser humà un fill de Déu. Que sigui batejat o no, tot home, tota dona són fills i filles de Déu.  

Ja sant Agustí havia dit que el cristià, pel baptisme, esdevé allò que és: Ja és fill de Déu pel fet de ser un ésser humà. El baptisme el crida a esdevenir-ho amb plena consciència. A posar-ho en pràctica, sobretot pel reconeixement de l’altre com a germà o germana.

La imatge de Jesús com a pastor, que cada any se’ns evoca en el quart diumenge de Pasqua, reforça aquesta imatge d’un Déu que estima, que és a prop, que acompanya, que acull, que eixuga les llàgrimes, i no la d’un Déu justicier o venjatiu. Un Déu que coneix la nostra veu i que vol la nostra felicitat. Un Déu que es deixa conèixer, que es deixa escoltar.

 No ens estalvia les llàgrimes, però ens les eixuga; és al costat nostre misteriosament i moltes vegades silenciosament. És a aquest Déu que hem de fer confiança.

Pasqua no ens dóna respostes a les nostres preguntes sobre la injustícia, la malaltia, les catàstrofes, la guerra, el mal, o la mort. Pasqua ens revela que més enllà de tot això és l’Amor que té la darrera paraula. Que més enllà de tot això, cal fer confiança, i vivint amb confiança,  responguem amb amor. Les úniques respostes que, com a cristians, podem donar als qui ens qüestionen són respostes d’amor. D’amor al malalt, al qui no té prou per viure dignament, al desesperat, al qui ha viscut una mort a prop seu, al qui viu sense esperança.

D’amor, també a l’immigrant o al refugiat que ve a casa nostra, amb papers o sense papers, recordant-nos que tots, d’una manera o altra, som immigrants en aquesta vida. Que ningú no és propietari de cap racó d’aquest món. Que tots som usufructuaris del sol, de l’aigua i de la terra. I que fa milers d’anys, uns avantpassats nostres van emigrar d’un altre lloc per venir aquí a la recerca d’un indret que fos bo per viure.

Obrim el nostre esperit, deixem de costat prejudicis, xenofòbies. Posem-nos en sintonia amb el Déu que reuneix una multitud que ningú no pot comptar, de tota nacionalitat, raça i llengua, en un sol poble de germans.

Celebrem l’eucaristia, sagrament d’aquell banquet on tothom hi té un lloc, un sostre, on a ningú no li manca el pa de cada dia, l’aliment del cos i el de l’esperit. 

I en aquesta espera, repetim el gest de Jesús de trencar el pa, en la nostra vida de cada dia, compartint, posant-nos al servei dels altres, ajudant els qui no tenen el mínim per a viure amb dignitat. Que la nostra participació a la taula de Jesús ens comprometi amb la seva bona notícia d’amor.


diumenge, 24 d’abril de 2022

Ja ho sabeu que us estimo

3 diumenge de Pasqua any C

lectures


Acabem d’escoltar el final de l’evangeli de Joan, amb una aparició de Jesús plena de significats. Són aquests significats, allò que és essencial i que no es veu amb els ulls sinó amb el cor, el que és important que descobrim, i no la part més visible, superficial i anecdòtica.

Jesús es manifesta al llac de Tiberíades. Aquell llac que havia estat tan important per a la missió de Jesús i també per als deixebles. El llac a la vora del qual va cridar uns quants dels seus deixebles. El llac on les tempestes van fer témer el pitjor als deixebles, on van aprendre a fer confiança a aquell que dormia a la barca. El llac que servia a Jesús per anar a les regions allunyades, paganes, per anunciar una bona noticia que s’adreça a qualsevol home o dona que la vol acollir.

És a la riba del llac, al clarejar i no enmig de la nit i de la tempesta que Jesús torna a cridar els deixebles. No és en la nit de la creu sinó a l’albada de la resurrecció. La nit ja ha passat, cal viure en el nou dia que Jesús ha inaugurat. Els convida que tornin a pescar, i que ho facin al bon lloc. Els convida a viure d’una altra manera, no enfonsats en la foscor de la creu, en la decepció o en el fracàs, sinó caminant amb esperança. Amb l’esperança que la mort no és la darrera paraula, que l’amor venç sobre l’odi i l’egoisme. És enmig de les nostres pròpies tempestes, foscors, desànims i fracassos que Jesús ens crida a alçar els ulls cap a ell i viure en la confiança i en l’esperança, escoltant-lo i seguint-lo.

La xarxa plena de peixos, cent cinquanta tres, i que no es trenca, és símbol d’una humanitat que no està esquinçada per les desigualtats, per la intolerància, per l’egoisme, per la xenofòbia, per la guerra, per la pobresa. La xarxa que Jesús confia a Pere, avui, d’alguna manera ens és confiada a nosaltres cristians, també al successor de Pere, Francesc, i a tots els homes i dones de bona voluntat, tinguin les creences i les conviccions que tinguin, per construir una humanitat fraternal i unida. Amb   Francesc, una Església que no es miri el melic sinó que surti cap enfora, cap a les perifèries de la societat, per anunciar una bona notícia de bondat i de tendresa. I quan se surt a fora, cal saber treballar colze amb colze amb tots aquells que volen un món més just, més digne, més humà.

 La segona part de l’evangeli, la triple pregunta de Jesús a Pere, ens fa reviure la triple negació d’uns dies abans. Pere, el deixeble decidit, que no té por de parlar encara que es pugui equivocar, que treu l’espasa per defensar el seu mestre, és també el que el nega tres vegades, que sucumbeix davant el perill de comprometre’s.

Malgrat això, Jesús no li ha tancat la porta, li segueix fent confiança, li dona l’oportunitat de dir-li per tres vegades que l’estima i el convida a seguir-lo.

Jesús ressuscitat ve enmig de les nostres vides, també de les nostres pors i febleses, per poder-li dir, malgrat tot, com Pere, que l’estimem i que el volem seguir.

Un estimar que, d’acord amb l’evangeli, no es tracta d’una relació que s’estableix només entre Jesús i nosaltres. Estimar Jesús vol dir estimar com Jesús i estimar els preferits de Jesús. Estimar com Jesús vol dir estimar, amb un amor sense fronteres, amb un amor generós que no fa càlculs. Estimar Jesús vol dir en definitiva fer créixer l’amor de Déu allà on l’amor manca.

Vist així, preguntem-nos què podríem respondre-li si ens preguntés “m’estimes?”. Podríem dir-li, com Pere, “Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo”? Tu ho saps tot, ja saps que en la meva vida de cada dia intento estimar aquell que es creua en el meu camí i que em necessita, sigui qui sigui, sense fixar-me en el seu origen, en la seva identitat, sinó en la seva necessitat de ser estimat. Però segurament hauríem de dir-li també que ens doni la força necessària per fer-ho.

Jesús va compartir el pa i el peix amb els deixebles. Avui comparteix amb nosaltres el pa i el vi, sagrament de la seva vida donada i compartida per tothom. Que aquest aliment sigui força pel nostre camí, que ens ajudi a estimar cada vegada més i millor.


diumenge, 17 d’abril de 2022

Feliços els qui creuran sense haver vist

2 diumenge de Pasqua 2022

lectures


Cada any, en aquest segon diumenge de Pasqua, una setmana després de Pasqua, la litúrgia ens proposa aquest text de l’evangeli de Joan, degut a la coincidència cronològica del text. Va des del dia de Pasqua fins a una setmana després.

Aquesta coincidència no deixa de ser una anècdota. L’experiència pasqual desborda els esquemes de l’espai i del temps. No és bo que els prenguem al peu de la lletra.

En canvi sí que és bo, després d’escoltar el text, buscar el ric missatge que ens aporta. És ben cert que Tomàs, el deixeble, ens cau bé. El seu tocar de peus a terra, el seu escepticisme i fins i tot el seu toc d’incredulitat són propers al nostre esperit modern, científic, també d’un cert escepticisme i d’una més o menys gran incredulitat.

El seu gest ens posa davant de preguntes importants: creure o no creure, fer confiança o no fer-ne, l’existència té algun sentit o no en té cap. 

La vida de l’ésser humà està molt fonamentada en la confiança, en el creure. A més del fet de creure o no en Déu, hi ha contínuament actes de fe o de confiança a un nivell senzillament humà. I al mateix temps, de contínues experiències de desengany i de pèrdua de confiança. 

Quan fem confiança excessiva en les coses, les decepcions arriben ràpidament. Fem confiança en el diner, en el benestar, en la ciència, en la feina, en la salut... i d’un dia a l’altre el que teníem ho podem perdre. Ens adonem que no podem fer de les coses ídols. 

Quan fem confiança excessiva en les institucions, en les ideologies... també moltes vegades tenim l’experiència de decepció. Ho veiem en la política, però també en la religió.  

I després, ens queden les persones. I aquí tots tenim l’experiència d’haver confiat en persones i que aquestes persones ens han decebut, ens han ferit, ens han traït. Devia ser una mica l’experiència dels deixebles respecte a Jesús al Calvari. Decepció perquè aquell en qui havien posat tanta confiança, tanta fe, mor com un bandit.

Però l’experiència també és què amb les persones cal arriscar, que no podem viure sense fer confiança a ningú. Que no podem viure aïllats dels altres, pensant que potser ens fallaran. Ens cal confiar.

La fe en Déu, el darrer graó, està basada en aquesta estructura humana feta de confiances. I quan fem confiança en Ell, el primer a què ens convida és a relativitzar totes les altres confiances, relativitzar la confiança en les coses, també en les institucions, en les ideologies. 

I en canvi, respecte a les persones, la fe en Déu més aviat ens empeny a fer confiança malgrat tot. Per què? Perquè en l’ésser humà és on Déu és més present. Començant per nosaltres mateixos. Creure en primer lloc en nosaltres i en les nostres possibilitats. Possibilitats sobretot de ser millors del que som, perquè Déu viu en nosaltres. Creure en els altres, malgrat tots els fracassos. Malgrat tantes experiències on se’ns fa difícil creure que en el cor de tot home hi ha l’esperit de Déu. Fer doncs confiança en els altres malgrat les decepcions, especialment fer confiança en aquells dels qui ens sentim més responsables: els nostres pares, els nostres fills, la nostra parella, els nostres amics, aquells sobre els qui tenim una responsabilitat. No esperar, com Tomàs, a posar el dit, per creure en ells, sinó arriscar, creure. 

Com a culminació de la confiança en les persones, hi ha la confiança en el conjunt de la humanitat. No és sempre fàcil. Les situacions que vivim, les guerres, la injustícia, la pobresa, la violència ens aboquen a vegades a perdre la confiança en la humanitat. Però si mirem bé, al costat de cada situació negativa hi ha sempre homes i dones que encenen llums enmig de la foscor, que es posen al servei dels altres, acollint-los, guarint-los, acompanyant-los.  Aquests gestos, sovint discrets poden fer que no perdem la confiança en la humanitat. Al contrari, ens empenyen a ser nosaltres mateixos llums d’esperança per als altres.

La fe en Déu, la confiança posada en Ell és el fonament de totes les altres confiances. Quanta més confiança posem en Déu, més capaços serem de confiar en els altres i de no confiar en excés en tot allò que pot esdevenir un ídol. Demanem-li doncs que faci de nosaltres homes i dones  que creuen sense haver vist, sense haver tocat.


divendres, 15 d’abril de 2022

Passà pertot arreu fent el bé

Diumenge de Pasqua 2022

lectures


El dijous sant Pere va intentar seguir Jesús, i va fracassar. Ell que amb l’espasa va ferir el criat del gran sacerdot, al cap d’unes hores, quan ha de comprometre’s, nega conèixer Jesús. Les paraules de Pere a la primera lectura ens mostren bé com l’experiència pasqual transforma la seva vida i la dels altres deixebles. Aquell a qui havien seguit, a qui admiraven perquè va passar fent el bé, va ser condemnat com un delinqüent. Aquesta mort va deixar els deixebles desorientats, amb por, sense comprendre res. 

L’experiència de Pasqua fa que la por desaparegui i que els ulls se’ls obrin. No només valia la pena haver seguit Jesús. A partir d’ara calia ser-ne testimoni.

Un testimoniatge que comença per seguir Jesús en els fets. De passar també per la vida fent el bé, com ell. Pasqua ens ha de transformar de tal manera que siguem capaços d’anar a l’encontre de tots aquells i aquelles que estan més mancats d’amor i d’esperança. Donar llum a aquells que viuen en les perifèries de la humanitat, aquells que no compten, que són exclosos o discriminats. Ajudar els infants i joves a créixer com a persones, a que trobin una societat amable que els aculli.

Per fer-ho potser ens cal renunciar individualment i col·lectiva a un cert nivell de vida, de consum, per tal que les desigualtats, en comptes d’accentuar-se disminueixin.

Sí, celebrar Pasqua també és això. Baixar allà on es viu la passió del món per encendre llums de vida i d’amor. No quedar-nos dins dels murs dels nostres castells, en el nostre egoisme, en el nostre benestar, tancant els ulls i les oïdes al que hi ha més enllà. Obrir portes i finestres a la nostra vida personal, també a la vida de l’Església per estar al costat, colze amb colze, de la humanitat sencera, sigui catòlica o no, cristiana o no, creient o no. Fer nostre el missatge que des del principi ens ha donat Francesc en el seu ministeri. Escoltem les seves paraules de l’exhortació “L’alegria de l’evangeli”: “És vital que avui l'Església surti a anunciar l'Evangeli a tothom, arreu, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por. L'alegria de l'Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú. L'Església que surt és la comunitat de deixebles missioners que s'involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festegen.  Que sap avançar-se, prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar als encreuaments dels camins per invitar els exclosos. Viu un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d'haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva. Com a conseqüència, l’Església sap «involucrar-se». Jesús va rentar els peus als seus deixebles. El Senyor s'involucra i involucra els seus, posant-se de genolls davant els altres per rentar-los. Però després diu als deixebles: «Sereu feliços si feu això» (Jn 13,17). La comunitat evangelitzadora es fica amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, baixa fins a la humiliació si cal, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de Crist al poble.”

Francesc contínuament ens crida a sortir, a no quedar-nos tancats, a ser Església en sortida, que és precisament el missatge pasqual. No ens hem de quedar en el sepulcre buit, hem d’anar als encreuaments dels camins, i oferir la bona notícia de Jesús que és una bona notícia de misericòrdia. Anunciar pertot arreu que Déu és Amor, és a dir, que el sentit de l’existència i de la vida és l’Amor, un amor que concretem en l’amor amb què Jesús va estimar: amor generós i gratuït, sense fronteres, un amor que és servei, perdó, tendresa, acolliment, proximitat, fraternitat.

Germanes, germans, l’eucaristia és el sagrament pasqual, el diumenge és el dia pasqual. Cada diumenge, quan celebrem l’eucaristia, celebrem Pasqua. L’aliment que compartim és per a nosaltres força per tal que el nostre testimoni sigui més valent, alegre i  contagiós, i que passem fent el bé com Jesús va fer.


dijous, 14 d’abril de 2022

Per què busqueu entre els morts aquell qui viu ?

Vetlla Pasqual any C

lectures


« Per què busqueu entre els morts aquell qui viu ? » 

Les paraules de Lluc s’adrecen no només a les dones, als apòstols, als primers cristians. Se’ns adrecen a nosaltres que avui intentem esdevenir testimonis de la resurrecció.

A on busquem el qui viu? El busquem allà on és o també el busquem en un sepulcre buit, entre els morts, allà on no hi ha Vida?

A on es troba avui la Vida? Es troba aquí entre nosaltres, cristians que ens hem reunit en aquest monestir de Terrassa? Un home, una dona que busquin una mica de llum o d’esperança en la seva vida la trobarien aquí entre nosaltres?

Vet aquí reptes que la paraula de l’evangeli posa davant nostre: Buscar el qui viu allà on hi ha Vida, ser propers de tots els que estan a favor de la Vida, sense tenir en compte el seu origen social, religiós o polític. 

 I un segon repte, esdevenir llocs de Vida, d’esperança, de llum. Romandre sempre allà on hi ha Vida.

I és precisament aquell qui viu, el ressuscitat, el qui ens ensenya on es troba la Vida veritable, Jesús que és per a nosaltres camí, veritat i vida.

La Vida en majúscula és molt més que la vida biològica. La Vida viva la trobem allà on hi ha Amor: “Qui no estima continua mort” ens diu sant Joan en una de les seves cartes. La mort de Jesús que ahir resseguíem en el relat de la passió, ens ho fa comprendre: es pot matar la vida biològica, però no es pot matar la Vida veritable, la que està fonamentada en l’amor.  

Estar a favor de la vida vol dir estar a favor de l’amor. Si volem que aquest lloc on estem celebrant l’eucaristia sigui un lloc de vida, si volem que aquest monestir sigui un lloc de vida, hem de ser capaços d’estimar aquells que s’apropen a nosaltres. Un amor que es tradueix en acolliment, proximitat, escolta, perdó, paciència, servei.

A vegades ens preguntem si parlem prou de Jesús als altres, als nostres fills o néts, als nostres veïns, als nostres companys de feina... És una preocupació comprensible. 

Però podria amagar una preocupació encara més important. La de preguntar-nos si parlem prou com Jesús. Si els nostres fets i les nostres paraules s’assemblen als fets i les paraules de Jesús. Paraules i fets d’amor, d’acolliment, de servei, de perdó.

Allà on es parla molt de Jesús però es parla poc com Jesús esdevé un sepulcre buit, el qui viu no hi és. Allà on potser es parla poc de Jesús però es parla molt com ell, el qui viu hi és.

Amb això no vull dir que no cal parlar de Jesús. Però no per aprendre de memòria la seva vida o les seves paraules, no per ser uns grans coneixedors de Jesús. Quan parlem als altres de Jesús ho fem per ajudar els infants, els joves, els adults a parlar i actuar com Jesús.

Anant una mica més lluny, no sempre i a tot arreu és convenient parlar directament de Jesús. A vegades pot ser fins i tot contraproduent. Hi ha moments on convenen poques paraules, silenci si cal. Com ha dit a vegades el papa Francesc, no hem d’anar amb una actitud proselitista, per guanyar adeptes amb els discursos i les paraules. Hi ha moments i situacions que no són idonis per parlar de Jesús. Hi ha llocs on els cristians hi són, ara penso en països amb majoria d’una altra religió, no per parlar de Jesús a aquells que són majoria i que professen una altra religió sinó per parlar com Jesús. Francesc ho ha resumit en aquesta frase: “L’Església creix no per proselitisme, sinó per atracció, per testimoniatge.”

Per això, parlar com Jesús, actuar com Jesús, amb gestos de tendresa i de misericòrdia, això és sempre oportú, sigui qui sigui aquell que és al meu davant. Pensi com pensi, tingui les conviccions o creences que tingui. 

Parlar i actuar com Jesús actuava no només és convenient, estem obligats a fer-ho, o almenys intentar-ho: ser veritables testimonis de Jesús.

D’aquí a pocs moments renovarem la nostra fe, els nostres compromisos baptismals. No hauria de ser una rutina. Fent-ho, caldrà que ens preguntem sobretot si en la nostra vida parlem com Jesús, actuem com ell. En les nostres relacions familiars i comunitàries, com a veïns i ciutadans, també com a ciutadans d’aquest món dividit, esquinçat, que és incapaç d’acollir i posar-se al servei d’aquells que més ho necessiten. És inevitable que pensem per un moment en els refugiats i els immigrants, especialment aquest any en els refugiats d’Ucraïna. Sabem acollir-los com Jesús acollia aquells que se sentien desemparats? Sabem escoltar-los com Jesús els escoltaria? Sabem mirar-los com Jesús els miraria?

He començat l’homilia amb la frase dels àngels a les dones. El dia de l’Ascensió escoltarem aquelles altres paraules dels àngels als apòstols: “per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n'hi anava.”

Totes dues frases ens diuen que no hem de buscar Jesús ni al sepulcre, el lloc dels morts, ni mirant al cel. Cal trobar-lo allà on hi ha els qui viuen. En els nostres camins d’aquí i d’avui, on caminen i es creuen gent de condició social diferent, de religions diferents, de maneres de pensar diferents.

En els camins on caminem també nosaltres, amb alegries i tristeses, èxits i fracassos, llums i ombres. Posem les nostres vides sobre l’altar junt amb les ofrenes del pa i del vi, perquè el mateix Esperit que els transformarà en vida del ressuscitat, transformi i ressusciti els nostres cors i ens obri a un demà amb més llum i esperança. 

dimarts, 12 d’abril de 2022

Aquí teniu l'home

Divendres Sant 2022

lectures


La passió de Jesús que acabem d’escoltar no és només el record d’una història del passat, tampoc un exercici de sentimentalisme davant uns fets on hi ha dolor, crueltat, odi.

Cada vegada que escoltem la passió de Jesús hem d’intentar que ens il·lumini en la nostra vida d’avui, en la nostra història personal i també social.

En la passió de Jesús s’hi condensa tota la passió del món i de la història. Passió del món que és guerra a Ucraïna i a d’altres països. És fam i pobresa al Tercer Món. És malaltia lluny o a prop. És pobresa aquí ben a prop nostre, manca d’habitatge, desnutrició, gent sense-sostre, gent vivint una soledat no desitjada. És discriminació racial, de gènere. És mort, morts joves, accidents, violència.

La passió de Jesús hauria de donar llum i confiança més enllà d’aquesta passió del món. No ens dona respostes, ens obre a la fe i a la confiança i ens impulsa a ser instruments de vida i d’amor.

Al centre d’aquesta història de Passió que hem escoltat hi ha Jesús. És Jesús, ell que també va experimentar la por, el desànim, el dolor, l’abandó en la seva pròpia carn qui és per a nosaltres model de vida i d’amor front a les nostres pors, desànims, dolors.

Però en aquesta història hi ha d’altres personatges que reflecteixen les diferents actituds que cada un de nosaltres adopta davant la passió del món.

Les actituds de Judes, del Gran Sacerdot, de Pere i de Pilat ens parlen de traïció, condemna, negació i de desentendre’s, de rentar-se les mans. Actituds que no són tan lluny de les que vivim de tant en tant en relació amb els qui ens envolten, els qui conviuen amb nosaltres a casa o a la comunitat, els companys de feina o d’estudi, els subordinats o els superiors, els veïns, els conciutadans, qualsevol home o dona que es creua amb nosaltres.

Hi ha però d’altres actituds: La de Simó de Cirene, encara que no aparegui en l’evangeli de Joan, la de les dones, la de Nicodem i Josep d’Arimatea. Actituds d’ajuda, d’acompanyament, de testimoni o de compromís.

Actituds que també vivim nosaltres de tant en tant. Enmig de la injustícia, la violència i la mort, que és el que és més cridaner i que a vegades s’amplifica més als mitjans de comunicació, hi trobem aquestes petites històries de generositat, servei, acompanyament, compromís, ajuda...

Llegir i escoltar la passió ens ajuda a descobrir l’esperit de Déu en la nostra història personal i social i ens obre a l’esperança. Una esperança que ens impulsa a ser protagonistes de petites històries de generositat, servei, acompanyament, compromís, envers aquells que avui viuen la passió.

I si la passió ens toca a nosaltres, intentar viure amb confiança, com ho féu Jesús, posant-se a les mans del Pare fins i tot quan se sentia abandonat. 

Adorem la creu, preguem pel món sencer, compartim el pa. Que aquests gestos que ara farem ens ajudin a apropar-nos d’aquell que és el camí, la veritat i la vida.


diumenge, 10 d’abril de 2022

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet

Dijous Sant 2022

lectures


Dijous Sant, Divendres Sant i Pasqua, el Tríduum Pasqual que avui comencem, són tres celebracions que no podem separar. En totes tres celebrem Pasqua, però des de diferents angles.

El Sopar de Jesús amb els seus amics és un sopar de comiat, un comiat que parla d’absència, però al mateix temps és un sopar de presència. Presència i absència, llum i foscor, es barrejaran durant aquests dies, de la mateixa manera que es barregen en les nostres vides personals i també en la vida social i col·lectiva.

El Sopar que avui recordem i que al llarg de més de dos mil anys els cristians anem repetint i celebrant, és un moment d’esperança davant la negra nit de Divendres. Per això és un missatge d’esperança enmig de les nits que hem viscut i que puguem viure. Un missatge d’esperança que ens diu que no estem mai sols ni abandonats fins i tot si com Jesús cridem “Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat”.

El gest del pa trencat, del vi vessat, el gest de rentar els peus, són signes de la presència invisible d’un Déu que és proper i que a cau d’orella ens va dient “jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”.  Fer-ne record, memòria, no ens porta all passat, a la nostàlgia. Més aviat ens impulsa a fer-los nostres, fent de la nostra vida pa trencat per als altres, vida lliurada sense reserves, servei a tothom sense fixar-nos en identitats religioses, nacionals, racials, polítiques, socials. Fixar-nos només en el rostre violentat, pobre, trist, sol, tractat injustament, de qui tenim davant nostre.

Com els dos deixebles d’Emmaús, la presència de Déu en aquests rostres només els descobrim quan prèviament fem un gest d’acolliment, de servei, d’amor: “Queda’t amb nosaltres, que es fa tard”. Aquest gest d’acolliment a l’estranger que a penes coneixien, però que necessitava un sostre on passar la nit, és el que els farà descobrir, en el pa trencat, la presència misteriosa del Déu que no abandona.

Quan lliurem la nostra vida pels altres, quan som misericordiosos, quan som propers, quan no reservem la nostra vida només per a nosaltres, descobrim que la vida té sentit, que val la pena viure fins i tot quan no rebem gaire o res a canvi.

El Dijous Sant en què recordem el Sopar que és a l’origen de l’eucaristia, és un bon moment per revisar la nostra manera de celebrar-la. Quina relació té amb la nostra vida? Ve de la vida i va cap a la vida o és un parèntesi en aquesta vida com semblava que ho era per als cristians de Corint quan Pau els ha de dir, una mica abans del tros que hem escoltat a la segona lectura: “quan us reuniu tots alhora, ja no celebreu el sopar del Senyor”.

Si l’eucaristia és un parèntesi de la nostra jornada, si no hi aportem la vida, amb llums i ombres, amb encerts i fracassos, i si no deixem que aquesta eucaristia, que la paraula que escoltem, que el record del gest de Jesús, no només toqui el nostre cor per a una mena de gaudi personal i pietós, sinó que remogui tot allò que impedeix que la nostra vida sigui una vida per als altres, una vida on rentem els peus, on ens posem al servei dels altres, especialment dels petits; si l’eucaristia no arriba a la nostra vida, Pau en nom de Jesús ens dirà: “Ja no celebreu el sopar del Senyor”; ja no celebreu l’eucaristia.

Els temps que vivim no són temps de llum. El que passa especialment a Ucraïna, però també a d’altres països en guerra i que a vegades oblidem per estar més lluny o que fa més anys, com Síria, el Iemen, Palestina i Israel, Etiòpia, Moçambic...  El que segueix passant amb tots els que fugen de països en guerra o amb pobresa i que no troben acolliment o moren al mar; les violències de tot tipus...   

Què podem fer nosaltres front a aquestes i d’altres situacions més personals o en l’entorn familiar? A vegades potser només pregar, però amb una pregària compromesa i activa que ens fa estar més atents al que passa al voltant nostre, que fa de nosaltres instruments de pau, de misericòrdia i de tendresa en les nostres comunitats, famílies, escoles, llocs de treball, barris o ciutats. 

Que la vida de Jesús, pa trencat i vi vessat, que aquests dies celebrem i recordem amb més intensitat, ens faci sortir dels nostres petits mons a fi de ser l’Església en sortida a la que ens convida Francesc des del començament del seu ministeri.


diumenge, 3 d’abril de 2022

Pare, confio el meu alè a les vostres mans

Diumenge de Rams any C

lectures


La paraula que escoltem cada diumenge de Rams reuneix dos moments, que van ser propers en el temps i ben distants en el seu significat: diumenge de Rams i Divendres Sant: Triomf i fracàs, vida i mort, amor i odi, lloança i rebuig, llum i foscor. És la història de contrast i contradicció de la humanitat. És la nostra pròpia història personal que és també contradictòria i amb contrastos. 

És també una advertència: Ni el triomf de diumenge de Rams va ser tan triomf, ni el fracàs de divendres Sant va ser tan fracàs. La vida, la història, no són en blanc i negre, sinó en una escala de grisos que ens han de fer matisar cada una de les situacions que vivim. Ni creure que ho fem tan bé quan ens adulen, ni que tot va malament quan ens critiquen. Que no tot és un desastre, ni tot una bassa d’oli.

És precisament aquest anar sempre a l’extrem, que fa que potser molts dels que van aclamar Jesús quan entrava a Jerusalem, van cridar “crucifiqueu-lo” uns dies després.

En la nostra societat actual, tan mediàtica, aquest perill és molt present. Intentar no caure en aquest perill ens pot ajudar a viure la nostra vida amb més serenor. La fe és una mica això. Viure en aquesta tensió entre el que som i el que creiem que serem. És Jesús mateix, amb la seva vida, amb la seva mort i amb la seva resurrecció que ens assenyala aquest horitzó.

Contemplant Jesús a la creu, escoltant les seves paraules, contemplem l’home insultat, denigrat, torturat, abandonat, però al mateix temps l’home confiant i esperançat “Pare, confio el meu alè a les vostres mans” 

Com poder transmetre aquest missatge avui, quan hi ha tanta manca d’esperança deguda a la situació econòmica, deguda a la situació social i de tensió que vivim. Com fer créixer esperança a qui ha perdut la feina, a qui ha d’anar a Càritas a buscar menjar, a qui no té el pis que tenia per viure, al refugiat o a l’immigrant que busca acolliment. Amb paraules boniques? Evidentment, no. La nostra esperança, la que volem transmetre, és una esperança activa que va acompanyada de gestos concrets de solidaritat, d’acompanyament, d’acolliment i, quan cal, també de protesta.

Avui comencem la Setmana Santa. Intentem aprofitar-la, no només per contemplar Jesús en la seva Passió, sinó per contemplar la passió del món d’avui, la d’aquí al costat i la de més lluny: el refugiat, l’immigrant, el malalt, el qui viu malament la seva soledat, la dona o l’infant maltractats, el drogoaddicte que no sap com sortir-se’n, els qui estan sense feina, els qui viuen en els països pobres, en guerra o amb manca de llibertat.  

I que aquesta contemplació no sigui passiva sinó que transformi la nostra vida, posant-nos al servei dels altres.


diumenge, 27 de març de 2022

Tampoc jo no et condemno

5 diumenge de Quaresma any C

lectures


En un món com el nostre, en crisi sanitària i econòmica,   tenim la temptació del pessimisme. De pensar que el passat era millor en tots els sentits: econòmic, social, polític, moral, religiós... Tant a nivell personal, familiar, comunitari, nacional. Fàcilment diem que abans les coses anaven millor, que no entenem cap a on anem, cap a on va el món.

Molts jueus quan eren a l’exili de Babilònia vivien també amb aquests sentiments. Res no seria com abans. Israel no tenia futur. Només existia en els records del passat.

Enmig d’aquest pessimisme Isaïes, com d’altres profetes, alça la veu per donar un missatge d’esperança, de futur, de novetat.

La dona adúltera tampoc no té futur als ulls dels qui la condueixen a Jesús. I complir la Llei, segons ells, passa per arrencar d’arrel el futur de la dona. 

No és la manera de pensar i d’actuar de Jesús cap a ella. Mirant-la hi descobreix futur, vida nova. Jesús creu profundament en l’ésser humà, en la seva capacitat de refer la vida, com el pare de la paràbola que mai no ha perdut l’esperança en el retorn del seu fill. 

La paraula “condemnar” no forma part del vocabulari de Jesús, sobretot quan s’adreça a una persona amb cara i ulls. Jesús només condemna tot allò que va contra la dignitat de les persones. Jesús condemna el mal però no tanca la porta als qui fan el mal. Davant d’una cara, d’uns ulls, la mirada de Jesús és la mirada de Déu, una mirada tendra i misericordiosa, plena de compassió, de saber-se posar en la pell de l’altre.

 La facilitat que tots tenim de condemnar les persones, de jutjar-les, és molt gran. Des dels grans d’aquest món, passant pels grans de l’Església fins a cada un de nosaltres. D’alguna manera, l’actitud que Occident té cap als refugiats, cap als immigrants, no és una actitud semblant? Encara que no els llencem pedres, els condemnem a un futur incert, i en alguns casos a la mort.   

L’evangeli és bona notícia, és novetat. Així ho van percebre els qui van conèixer Jesús. El seu missatge no era de por, de pessimisme. Jesús ens mira com va mirar la dona de l’evangeli, Jesús creu en nosaltres, ens fa confiança. No ens condemna quan no som fidels, quan som tebis en el nostre testimoni. Ens diu el mateix que a la dona: “Tampoc jo no et condemno”. 

Al mateix temps que ens obre futur, ens convida a aixecar-nos i a anar cap a tots aquells que trobem en el nostre camí per obrir-los camins d’esperança i de futur en aquests temps de crisi i dificultat. 

Ens convida a apropar-nos a tots aquells que fugen de llocs sense futur a causa de la guerra o de la fam.

Ens convida a apropar-nos a tantes dones, que com la de l’evangeli, avui són condemnades, discriminades, tractades amb violència.  

D’aquí dues setmanes celebrarem la festa de Pasqua, la festa de la novetat, de la vida, del futur, de l’esperança. Encara tenim temps per a reconciliar-nos amb nosaltres, amb els altres i amb Déu. 

Celebrem l’eucaristia. Fent memòria del passat, del gest alliberador de Jesús de partir el pa, signe d’una vida donada i trencada per a tots, no amb nostàlgia, sinó com anunci d’un futur nou, el món nou que s’inaugura amb la seva resurrecció.