diumenge, 27 de novembre de 2022

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí

2 diumenge Advent any C

lectures


En la litúrgia d’Advent hi ha dos personatges que ens acompanyen i ens són exemples: Maria i Joan Baptista. Tots dos van preparar intensament la vinguda de Jesús.

Avui l’evangeli es centra en l’activitat de Joan Baptista al desert de Judea. El seu missatge és senzill i clar: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”. Senzill no vol dir fàcil. En primer lloc perquè canviar no és fàcil, en segon lloc perquè no dona receptes clares de com s’ha de fer aquest canvi. Cadascú l’ha d’encarnar a la seva pròpia vida. Canviar ens costa, prendre decisions personals també. Preferim que algú ens digui clarament què hem de fer, quins preceptes hem de complir. Jesús tampoc no serà amic de donar receptes. Com el Baptista, ens desvetlla, ens convida, ens empeny amb suavitat.

El cert és que el missatge del Baptista, com el de Jesús, cala en la gent senzilla, en aquells que estan cansats de paraules buides i incoherents dels seus mestres i dels seus dirigents, que diuen i no fan. En Joan hi veuen coherència, un valor que acostuma a ser escàs, tant aleshores com avui. La seva manera de vestir, les seves paraules i els seus fets són plens de coherència. El seu parlar és franc, no té por de les conseqüències que pot tenir el que diu. Per això tants van cap a ell per fer-se batejar.

Joan fa que cadascú se situï enfront d’ell mateix, en tota la seva nuesa. No valen títols, no valen etiquetes, no val ni tan sols l’adscripció a una religió: “Déu pot donar fills a Abraham fins i tot d’aquestes pedres”. 

L’únic que val és la comparació entre el que un és i el que un fa, amb el que podria ser i el que podria fer. El seu bateig és personal i intransferible. En el signe de submergir-se en l’aigua, cadascú ha de fer aquesta comparació amb ell mateix per tal de renéixer a una vida canviada, a una vida diferent.

Enmig de l’Advent, la crida a convertir-se, a canviar, té molt sentit. Si no canviem, Jesús passarà de llarg, no naixerà en la nostra vida. Qui es creu perfecte, qui creu que ja ho sap tot i que no té cap necessitat d’aprendre, d’avançar, de renovar-se... no necessita l’Advent, tampoc el Nadal. El seu Advent, el seu Nadal no serà més que la repetició de tradicions, serà com un etern retorn, de la mateix manera que es repeteixen els dies de la setmana o les estacions de l’any. No hi ha lloc per anar endavant, no hi ha lloc per a la novetat. No hi ha lloc tampoc per a la interpel·lació de les persones i dels esdeveniments que passen pel costat. “El món sempre ha estat així, poca cosa puc fer per arreglar-ho”.

En canvi, ser cristià, és viure amb esperança. I l’esperança només és possible si creiem en la novetat, si creiem que la vida sempre avança malgrat tots els entrebancs i dificultats.

Les paraules d’Isaïes, escrites en un moment de molt poca esperança per al poble d’Israel que viu a  l’exili, són amarades d’esperança. Esperança de pau, d’harmonia de l’home amb tot el seu entorn, de manera que fins i tot conviuen homes i feres.

Són paraules de gran vigència avui amb tots els conflictes actuals, amb la violència i la injustícia que ens envolta, amb el soroll de guerra i de destrucció. Ser homes i dones d’esperança vol dir creure que la pau és possible. Però aquesta esperança no serà creïble si al mateix temps no hi ha accions de part nostra que ajudin a fer néixer pau al nostre voltant.  

Germanes, germans, que aquesta eucaristia que celebrem, que el pa trencat i el vi vessat, siguin signes d’aquesta esperança activa a la que som cridats els qui creiem que el Regne del Cel és a prop.


diumenge, 20 de novembre de 2022

Estigueu a punt

1 diumenge Advent any C

lectures

El temps d’Advent que avui hem iniciat és un temps d’espera. Esperem la vinguda de Jesús enmig nostre.

En la nostra experiència humana hi ha diferents maneres d’esperar. Penso en dues. Hi ha l’espera per exemple del tren o de l’autobús. Si podem, ens asseiem. I no fem altra cosa que llegir el diari o un llibre, o escoltar música o la ràdio. I fins i tot, si el seient és una mica còmode, correm el perill d’adormir-nos. És una espera passiva. 

Hi ha una altra espera. Per exemple l’espera de l’amic o l’amiga, o el familiar que hem convidat a sopar o a dinar.

Amb força temps comencem a treballar: què s’ha de comprar, què he de preveure, he d’endreçar la casa, preparar el menjar... No ens queda temps per descansar. Sovint l’arribada del convidat ens sorprèn sense haver-ho acabat de preparar tot. És una espera activa.

Aquesta experiència del nostre viure quotidià ens ajuda a comprendre què ha de ser i què no ha de ser el temps d’Advent.

Les lectures que hem escoltat ens ajuden a viure en aquesta actitud: “Veniu, pugem a la muntanya del Senyor!” “prou de dormir, ja és hora d’aixecar-nos!” “Vetlleu” “Estigueu a punt!”.

El temps d’Advent és un temps d’espera, però d’una espera activa. Esperem l’amic que ve a casa, i cal que ho tinguem tot a punt. Cal endreçar la nostra vida. Cal treure les teranyines de la casa i les lleganyes dels ulls. Tenir-ho tot a punt perquè quan l’amic arribi trobi lloc en el nostre cor.

L’amic que ve és Jesús. El cor que li cal és un cor obert, un cor que sap estimar i que es deixa estimar. Un cor com el seu. Un cor generós, que sap perdonar, un cor solidari, net, just, compassiu, un cor que posa pau.

Tenim davant nostre quatre setmanes. Cal que fem tots els preparatius materials perquè les festes que s’apropen siguin boniques. Cal que decorem la casa de la mateixa manera que l’ajuntament decora la ciutat. Cal que truquem a la família i que organitzem els àpats d’aquests dies de festa. Cal que traguem el pessebre de l’armari i el posem a l’entrada o al menjador.

Però és encara més important que aprofitem aquest temps per reconciliar-nos amb aquell de qui ens havíem distanciat, és encara millor si convidem o visitem aquell que sabem que viu sol o que està malalt. És bo, enmig de les despeses nadalenques pensar a fer un donatiu a alguna organització que s’ocupa dels que ho passen pitjor.

Cal que l’espera ens impulsi a sortir fora, a obrir bé els ulls i les orelles a totes aquelles situacions que ens interpel·len. Cal deixar entrar els pobres de tota mena, aquells que esperen una mà amiga per sortir de la seva situació de dificultat econòmica o de desànim interior. Cal acollir aquells que fugen de situacions de guerra o de persecució i busquen un futur en pau.

Si ho fem així, la nostra espera donarà fruit. Jesús no naixerà només en el pessebre, naixerà i creixerà en el nostre interior i en el nostre entorn. Les llums no només faran bonic, farem que aquest  entorn sigui més lluminós perquè hi haurà més joia, més pau, més amor.

Els temps actuals són temps que necessiten d’homes i dones disposats a donar un cop de mà, acompanyar, reconciliar, acollir, posar-se al servei dels altres.

Que l’eucaristia que estem celebrant ens ajudi a aprofitar aquest temps oportú, aquest kairós, que és l’Advent, per tal que Jesús no passi de llarg, enmig de la nostra rutina i mediocritat.  


diumenge, 13 de novembre de 2022

El Rei dels Jueus

34 diumenge durant l'any, Jesucrist Rei de ton el món C

lectures


L’acusació oficial per la qual Jesús va ser condemnat a mort va ser la de voler ser Rei dels Jueus.

Va ser un procés ben portat per les autoritats religioses de Jerusalem, que van trobar una bona manera de rentar-se les mans. Mans que Pilat també es va rentar argumentant que si condemnava Jesús no era ben bé perquè ell ho desitjava, sinó per fer contentes aquestes autoritats jueves.

Jesús viu de ple en la seva vida humana una d’aquestes històries en què tothom es renta les mans, ningú no es fa responsable, però en la que tothom queda tranquil perquè han eliminat aquell que fa nosa. 

Però de fet, Jesús no va usar quasi mai la paraula rei referint-se a ell. Més aviat parlava d’un Regnat, d’un Regne presidit no per ell, sinó per Déu. Un Regnat de Déu on hi regna l’Amor i la Pau, la Justícia i la Llibertat.

Aquest va ser el missatge de Jesús des del principi de la seva missió: “El Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona notícia”, i aquest és el programa de tota la seva vida.

En Jesús doncs el que és important és aquest Regne de Déu, i no allò pel que serà condemnat i que d’alguna manera celebrem avui: Jesús Rei.

Quan avui ho celebrem com a final de l’any litúrgic és per dir que aquell que hem escoltat durant tot l’any, aquell que confessem com a Messies, com a Fill de Déu, és el qui dona sentit al nostre viure, és el qui ens indica el camí a seguir. I aquest camí és el camí del Regne, regne d’amor i de pau, de justícia i de llibertat.

Ben lluny dels regnes d’aquest món, dels poderosos d’aquest món, dels reis i caps d’estat que sovint no fan tot el que podrien fer perquè els valors del Regne de Déu siguin els valors de la història humana. Lluny també, de les nostres històries personals, ja que no fem tot el que podríem perquè el Regne de Déu sigui més a prop.

Per ser instruments del Regne, com Jesús ens deia, ens cal una conversió, un canvi. Canvi com el que manifesta l’home crucificat amb ell. Ni que sigui a un instant de la mort, és capaç de convertir-se al Regne de Déu.

Canvi com el que han manifestat tants personatges, reals o ficticis,  tot al llarg de l’evangeli de Lluc i que hem sentit durant aquest any: Zaqueu el recaptador d’impostos, el fill que havia marxat de la casa del pare, el leprós samarità que fa mitja volta per donar gràcies, el publicà que prega enmig del temple, el samarità que s’atura per ajudar l’home ferit en el camí... Tants exemples de persones que són capaces de fer un canvi per tal de viure més d’acord amb els valors del Regne de Déu.

Avui la història humana segueix immersa en situacions de guerra, injustícia, violència, pobresa, egoisme... Sí, dos mil anys després, el crit de Jesús continua sent tan actual com aleshores: “Convertiu-vos i creieu en la bona notícia”. La bona notícia d’un Déu que ens estima com un pare, d’un Déu que ens perdona, d’un Déu que ens respecta... Però també d’un Déu que ens convida a estimar, a perdonar, a respectar... per tal que el seu Regne vingui.

El Regne de Déu no és només un afer del més enllà, de després de la mort. Com diu el mateix Lluc en un altre lloc de l’evangeli, el Regne és aquí, enmig nostre, en els nostres cors. El Regne creix cada vegada que l’amor, la justícia, la veritat, la llibertat triomfen, ni que sigui en petits gestos...

Hem acabat un any. Ens hem reunit cada diumenge per escoltar aquest Déu que en Jesús ens ha parlat, però que ens parla també, pel seu Esperit, a través de les persones que ens envolten, dels esdeveniments que ens succeeixen.

Però l’hem sabut escoltar, l’hem descobert en la nostra vida quotidiana? O l’hem deixat passar de llarg quan ens ha parat la mà, quan ens ha mirat amb tristesa, amb por, amb sofriment, en el germà...

Tenim sort, Déu té paciència, Déu confia en nosaltres, no ens dona mai per perduts. L’any litúrgic que començarem diumenge que ve continuarà convidant-nos per tal que responguem al seu amor.


diumenge, 6 de novembre de 2022

Serà una ocasió de donar testimoni

33 diumenge durant l'any C

lectures


A l’escoltar el començament de l’evangeli d’avui sobre la manera com la gent contemplava la bellesa del Temple de Jerusalem i les seves pedres magnífiques, i escoltant també la reacció de Jesús, penso en la nostra manera de parlar respecte a esglésies de gran bellesa, sigui una església romànica, una catedral gòtica o la Sagrada Família. No cal dir que tenim dret a gaudir de la bellesa, sigui de la natura, sigui de les obres de l’home. La bellesa ens ajuda a viure i a veure l’existència d’una manera positiva. La bellesa estètica ens pot conduir a la bellesa ètica, a la bellesa d’estimar. 

Però la paraula de Jesús: “No quedarà pedra sobre pedra” és un crit d’alerta per tal que relativitzem precisament aquesta bellesa estètica i no oblidem mai que la bellesa més important és la bellesa ètica. En una circumstància ben concreta, el poeta José Maria Valverde, catedràtic d’estètica, va dimitir de la seva càtedra en solidaritat entre d’altres amb el catedràtic d’ètica José Luis Aranguren, pronunciant la frase: “Sense ètica no hi ha estètica”.

Les paraules de Jesús que segueixen, en un llenguatge apocalíptic, ens recorden la fragilitat i els límits de l’existència humana. I al mateix temps ens conviden a posar el centre de la nostra vida allí on Jesús el va posar: en l’amor a Déu que s’encarna en l’amor als altres.

Els temps que Jesús anuncia als qui l’escoltaven ens poden recordar els nostres temps actuals. Perquè en el fons tots els temps de la història humana han estat més o menys turbulents i complicats.

Nosaltres tenim el nostre temps i cap d’altre. No val la pena viure de nostàlgies, de pensar que els temps passats van ser millors. 

Jesús ens convida a no mirar cap a una altra banda davant qualsevol situació, per més dura que sigui. Ens diu que aquest temps de crisi és una “ocasió de donar testimoni”.

És ben cert. Quina quantitat de testimonis hi ha en els temps actuals! Quanta solidaritat s’ha generat i ha fet menys greus les conseqüències de les crisis econòmiques i sanitàries en moltes persones! Plataforma contra els desnonaments, recapte d’aliments, iniciatives per tal que s’asseguri a tothom una prestació mínima,... I totes aquelles accions petites, anònimes, que passen dins d’un barri, d’una escala de veïns o a l’interior de moltes famílies. 

També en aquells països que viuen en situacions de violència o de guerra, es veuen reflectides les paraules de Jesús “Una nació prendrà les armes contra una altra... hi haurà grans terratrèmols, fams i pestes...” En aquest món tan globalitzat tot allò que succeeix a qualsevol racó del món arriba a l’interior de casa nostra i també aquí no podem mirar cap a una altra banda. Són també ocasions de donar testimoni, de fer gestos solidaris a tots els nivells. No podem ser indiferents, pensant que no és culpa nostra. La sort de qualsevol home o dona ens concerneix, com ho va ser la sort de l’home caigut a la cuneta per al samarità que es va aturar a ajudar-lo. 

 Aprofitem doncs totes les ocasions que la vida ens ofereix per donar testimoni.


dimarts, 1 de novembre de 2022

Déu no és Déu de morts, sinó de vius

32 diumenge durant l'any C

lectures


De l’evangeli que acabem d’escoltar, cal que anem de seguida a la darrera frase: “Déu no és Déu de morts, sinó de vius perquè, per a ell tots viuen”.

Aquesta frase és la clau d’interpretació. A Jesús no li agradaven les disquisicions estèrils, les paraules complicades, els raonaments recargolats com els que els saduceus li presenten. Jesús fuig del seu raonament capciós i rebuscat per anar al centre, a l’essencial, a allò que és invisible als ulls i que només es veu amb el cor. 

Un missatge senzill que es deriva del missatge central de Jesús: Déu és un Pare que ens estima com a fills i ens convida a estimar-nos com a germans.

D’aquest missatge central només poden derivar-se missatges de vida i esperança. Sense poder explicar-ne els detalls de com serà, d’on serà, Jesús ens diu senzillament: Déu és un Déu de vida. Déu estima la vida dels seus fills.

I d’aquí que tots els seus actes, totes les seves paraules, tots els seus gestos, donen vida, llum i esperança a aquells que estan desesperançats, desanimats, malalts o a la fosca, a aquells que se senten exclosos o discriminats. Ho hem anat veient aquests darrers diumenges en l’evangeli de Lluc: l’home caigut a la cuneta, el fill que torna a la casa del pare, el leprós que recobra la salut i dona gràcies, el publicà Zaqueu, la viuda que demana justícia, el pobre Llàtzer... Sempre hi ha un missatge d’esperança, de vida.

El nostre món, com el del temps de Jesús, té llums i ombres. Avui com ahir molts homes i dones viuen en la foscor. Països sencers són víctimes de la injustícia que provoca pobresa, fam, malaltia. Països que viuen amb el flagell de la guerra, de la violència. Milers d’homes i dones que surten dels seus països, travessant el mar, saltant tanques, fent quilòmetres a peu, amb infants i vells,  a la recerca d’un món millor.

Quin és el nostre testimoni avui? Som instruments de vida? Estem del costat de la vida i de tot el que genera vida i no mort? Col·laborem amb els  que amb les seves accions ajuden a viure els altres amb més dignitat?

No cal ser assassí per estar del costat de la mort. Una paraula pot generar mort. Provocar el desànim, ser malcarat, insultar, no estar a punt per ajudar... Són actituds que fan que la vida dels altres es faci més feixuga. Són actituds de mort i no de vida.

Si volem ser instruments de vida, mirem Jesús, repassem l’evangeli. I a la llum de la seva paraula, obrim els ulls i les oïdes per estar atents als altres. En aquests temps de dificultat cal estar més que mai atents als altres. No ser indiferents.

Dir que creiem en la vida més enllà de la mort, no es pot mai deslligar d’allò que diem i fem en la nostra vida d’ara. No pot ser una frase retòrica situada en el més enllà. És aquí i ara on es fonamenta i comença la nostra esperança.

Que el pa que trenquem, que el vi que vessem, que ens parlen de la vida, però també de la mort violenta de Jesús, siguin signe de la nostra vida que trencant-se es comparteix per generar vida. La mort a la creu no va poder vèncer la vida que Jesús havia generat. L’amor va guanyar sobre la mort. Que així sigui per a cadascú de nosaltres.


diumenge, 30 d’octubre de 2022

Alegreu-vos-en i feu festa

Tots Sants 2022

lectures


En aquesta festa de Tots Sants reflexionem una mica sobre la santedat. Fa uns quants anys, era molt normal escoltar que havíem de ser sants.

En els darrers temps, però, aquesta paraula ha deixat d’estar de moda, ja no sona tan bé, fins i tot entre els cristians. Potser el desprestigi de la paraula ve del fet que quan ens deien que havíem de ser sants, sovint ho associàvem al fet de complir escrupolosament uns manaments, unes normes morals.

I aquest acompliment ens podia neguitejar, ens creava  escrúpols o por. Quan ens parlaven de ser sants pensàvem de seguida a la part negativa, al pecat, a l’infern.

Tanmateix, això de ser sants deu ser important:  el Decàleg s’obre amb una frase en boca de Déu que diu: “Sigueu sants com jo sóc sant”. Una frase que Jesús utilitza a l’evangeli. Vol dir que cercar la santedat deu ser important.

Si pensem una mica en els sants “oficials”, potser aquells pels que tenim més devoció o admiració, com Francesc d’Assís, Josep de Calassanç, Teresa de Calcuta, Teresa de Jesús, Teresa de l’infant Jesús, Joan de la Creu, ens podem preguntar què és allò que admirem més de la seva vida.

Si mirem massa els processos de canonització tal com estan establerts, podríem creure que és molt important que hagin fet algun miracle. 

 

Són els miracles el que més admirem de la seva vida? Pensem per exemple en sant Josep Calassanç. Sí que és veritat que s’expliquen miracles d’ell. Però us he de dir sincerament que és el que menys m’impressiona de la seva vida. El que m’admira més d’ell és el gran miracle que es va produir quan passejant pels carrers de Roma, veient els infants pobres i sense escola, va abandonar tots els projectes que tenia per a ell i que l’havien conduit a Roma, per dedicar-se amb cos i ànima a la causa d’aquells infants. És el miracle de l’amor, i d’un amor que aterra en el concret. 

El mateix podríem dir d’altres sants. Quants miracles es produeixen quan es fa el bé, quan un es dona al servei dels altres, quan es perdona. Un somriure pot produir un miracle enmig de la tristesa, una mà allargada pot fer també miracles.

Però si algú és per a nosaltres el més gran model de santedat és aquell que ens va dir que havíem de ser sants com Déu és sant, aquell que ens va dir que cal ser humil, que cal lluitar per la justícia, que cal ser compassiu, net de cor, que cal ser homes i dones de pau. I que no només ho va dir sinó que ell mateix va viure d’acord amb aquests valors de les Benaurances.

També en el cas de Jesús com en el dels sants, el que m’admira més d’ell no són els miracles en tant que fets extraordinaris i meravellosos. Hi ha una frase de Pere en el llibre dels Actes dels Apòstols que resumeix bé el que fa de Jesús el primer dels sants. Diu en un dels seus discursos que Jesús va passar fent el bé.

Aquest podria ser un bon resum del que vol dir ser sant. Sant és aquell que passa per la vida fent el bé. Perquè fer el bé és reconèixer en l’altre un fill estimat de Déu, és intentar viure reconeixent que som fills de Déu.

I si el llibre de l’Apocalipsi ens diu que al cel hi ha una multitud immensa és perquè són multitud els qui passen per la vida fent el bé, ni que com tots els sants, hi hagi moments de feblesa, de mediocritat, d’infidelitat o de foscor.  

Tinguem un pensament avui, vetlla de la commemoració dels fidels difunts, pels que ens han precedit i que hem conegut i estimat. Confiem que ells són benaurats i que ens esperen.

I nosaltres, avancem en el camí de santedat, enmig dels entrebancs, intentant fer el bé tant com puguem.


diumenge, 23 d’octubre de 2022

Avui m’he de quedar a casa teva

31 diumenge durant l'any C

lectures


L’arribada de Jesús a Jericó, prop de Jerusalem, ens recorda que el seu camí, que havia començat a Galilea, arriba a la seva fi.

Un camí que havia pres amb decisió, i a través del qual l’evangelista Lluc aprofita per reunir molts dels ensenyaments de Jesús per a qui vol seguir-lo en el camí.

Com ja dèiem diumenge passar, el text que hem escoltat avui, propi de Lluc, té com a protagonista Zaqueu, un publicà, un recaptador d’impostos per compte dels Romans. Aquests publicans, també dèiem, eren menyspreats des de molts punts de vista: polític, perquè col·laborava amb els ocupants; religiós, perquè estava contínuament en contacte amb la moneda romana que per al bon jueu era impura, en tant que fabricada per pagans; i des del punt de vista purament humà, ja que es sospitava que s’enriquien fraudulentament amb els diners que cobraven a la gent.

 Com en d’altres textos propis de Lluc, hi trobem un tret comú: el de la misericòrdia. Sempre hi ha algú que per la seva actuació és misericordiós.

Sempre hi ha algú que escolta aquell que es troba en una situació de precarietat, algú que es posa a la seva pell, i sense prejudicis, sense por de les complicacions que pot portar-li, es posa en acció per tal d’acollir-lo, d’ajudar-lo, de perdonar-lo. Aquest home misericordiós pot ser el samarità, pot ser el pare que té dos fills...

En el cas de Zaqueu és Jesús mateix l’home misericordiós, que sap llegir el cor i no les aparences. En Zaqueu no veu un recaptador d’impostos, veu algú que vol canviar i que necessita ajuda per a fer-ho.

La trobada es fa en dos sentits: Zaqueu busca Jesús, i es puja a l’arbre, i Jesús mateix alça els ulls i provoca la trobada a casa de Zaqueu. En tota relació amb Jesús hi ha aquest doble moviment: Jesús ve al nostre encontre, però cal per part nostra un moviment, un pujar a l’arbre per vèncer les dificultats i resistències, per anar més enllà de la mediocritat de la nostra vida, de l’anar fent, del dia passa any empeny, del pensar que ja no podem canviar, que sempre serem així...

La paraula acollidora de Jesús acceptant de compartir la seva taula és el que fa que Zaqueu pugui dur a terme la seva voluntat de canvi. Jesús té sempre una mirada que no jutja, que no condemna, una mirada tendra, afectuosa, que no considera ningú un cas perdut. Una mirada que no fa comparacions, que ajuda l’altre a descobrir les seves possibilitats, els seus talents. 

Que en són de diferents les nostres mirades. Judicis a primera vista, menyspreus, creure que l’altre o fins i tot jo mateix, som casos perduts, que no podem canviar. Creiem en la presó però no en la reinserció... No serà en part perquè impedim, com la gent feia amb Zaqueu, que aquell que voldria canviar pugui canviar?

La història de Jesús i Zaqueu és un doble exemple. Exemple en primer lloc de Jesús. L’exemple de Jesús ens convida a creure en l’altre, a ajudar-lo a créixer en comptes d’enfonsar-lo, a no fer comparacions, a tenir una mirada que va més enllà de les aparences.  

 Però també Zaqueu ens és un exemple. La seva voluntat per superar les dificultats que l’impedeixen avançar, sortir del pou de la seva vida.

Atrevim-nos com ell a acollir Jesús en la nostra vida amb totes les conseqüències. Disposats a  vendre i a abandonar tot allò que ens allunya de Déu i dels altres. 

Jesús passa aquest diumenge a prop nostre. Pugem a l’arbre per veure’l, acollim-lo a casa nostra, seguim-lo en el seu camí d’amor.


diumenge, 16 d’octubre de 2022

El qui s’humilia serà enaltit

30 diumenge durant l'any C

lectures


Al llarg d’aquest any litúrgic hem pogut escoltar diversos textos que són propis de Lluc, com la paràbola del Bon Samarità, la del pobre Llàtzer, la del pare i els dos fills, la guarició dels deu leprosos, i diumenge vinent escoltarem la història de Zaqueu.

En aquests textos propis de Lluc hi hem trobat quasi sempre una insistència en la misericòrdia que ha d’haver en les nostres relacions amb els altres. I és per això que en totes aquestes situacions Jesús posa al centre  persones que per una raó o una altra són en situacions de precarietat: el samarità, el pobre, el leprós.... Avui i diumenge que ve tenim al centre un altre d’aquests personatges, el del publicà, el recaptador d’impostos per compte dels romans, dels ocupants. Menyspreat des de molts punts de vista: polític, perquè col·laborava amb els ocupants; religiós, perquè estava contínuament en contacte amb la moneda romana que per al bon jueu era impura; i també des del punt de vista purament humà, ja que es sospitava que s’enriquien fraudulentament amb els diners que cobraven a la gent. La seva situació, doncs, és també d’una gran precarietat, ni que fossin rics. 

El fariseu, ben al contrari és l’home religiós, ben vist per la gent perquè fa uns grans esforços per complir la llei fins als més petits detalls. En l’evangeli d’avui Jesús contraposa els dos personatges. I les diferències les descobrim en la seva manera de pregar. 

El fariseu està segur de si mateix, li agrada mostrar-ho, aixeca sense vergonya els ulls cap al cel. El publicà és ple de dubtes, no està segur d’ell mateix, no s’atreveix a aixecar els ulls.

I curiosament el qui no aixeca els ulls és escoltat. És escoltat per aquest Déu Pare misericordiós que Jesús intenta revelar-nos. Un Déu discret, moltes vegades silenciós, però un Déu que es deixa entendrir per tots aquells que viuen en una situació de precarietat. Precisament les paraules precari i pregària vénen de la mateixa paraula llatina.

Només el que viu en la precarietat de qualsevol mena és capaç  d’obrir-se a Déu i als altres. És conscient de la seva dependència, dels seus límits, sovint perquè els altres, aquells que es creuen perfectes li ho recorden amb les seves mirades, amb les seves paraules, amb els seus retrets.

Samarità, pobre, leprós, publicà...: Seríem capaços de fer la llista d’avui aquí? O ens faria vergonya dir els noms dels qui avui ocupen aquests llocs? Hauríem de dir potser  refugiat, immigrant, persona a l’atur, dona maltractada, sense-sostre...?

Com és la nostra pregària? Sabem reconèixer les nostres pròpies precarietats, estem disposats a viure amb humilitat davant tots aquells que a vegades menyspreem pel seu origen, per la seva cultura, pels clixés que ens hem fet d’ells?

El fet de ser cristians practicants, no ens pot fer caure en la temptació de ser com el fariseu de la paràbola i adreçar-nos a Déu dient-li: “Et dono gràcies perquè no sóc com els altres, vaig a missa cada diumenge, estic ben considerat en la meva feina, compleixo amb totes les meves obligacions socials, religioses...”

O som capaços de pregar Déu reconeixent que en un lloc o un altre de la nostra vida hi ha precarietats, infidelitats, omissions, covardies, mediocritats... i amb els ulls mirant a terra li diem: “Déu meu, sigueu-me propici...”

El testament de Pau ens ajuda a mirar endavant amb confiança, sabent que més enllà dels nostres límits i precarietats Déu reconeix també els nostres petits encerts, ens dona noves oportunitats i ens mira amb tendresa.

Visquem doncs amb aquesta mateixa confiança, perquè un dia puguem dir amb Pau: “acabada la cursa em mantinc fidel”.


diumenge, 9 d’octubre de 2022

Els farà justícia molt aviat

29 diumenge durant l'any C

lectures


Diumenge passat deia que el retorn del leprós per donar glòria a Déu i per agrair el gest de Jesús ens feia veure que l’actitud de lloança i d’agraïment hauria de ser la primera i més important en la nostra relació envers Déu i també envers els altres.

En la paràbola que acabem d’escoltar, Jesús ens diu que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança. 

I ens explica una paràbola amb dos personatges, un jutge impiu i una viuda. I aquesta viuda fa el que en podríem dir una pregària de petició a aquest jutge.

És cert, aquesta pregària té sentit, perquè neix de la nostra situació real, vital, on en nombroses ocasions ens veiem com perduts, sense saber on anar, desanimats per les dificultats de la vida. Igual que la viuda, que representa la humanitat desprotegida, oblidada, tractada injustament. La viuda en l’Antic Testament, i també en el temps de Jesús, i encara avui en moltes societats, és el paradigma de la dona “deixada de la mà de Déu”. Pel matrimoni havia deixat de pertànyer, sobretot econòmicament, a la seva família de sang, i per la mort del marit, deixava també de pertànyer a la seva família d’adopció, la del marit. La viuda encarna doncs l’ésser humà que necessita pregar sense parar per reclamar justícia. És des d’aquí que té molt sentit la pregària de petició.

Però perquè no es desfiguri, perquè no esdevingui màgica, cal que reuneixi algunes condicions.

Primera, que no sigui la única pregària que fem. Que hi hagi, com deia diumenge passat, pregària de lloança i d’acció de gràcies.

Segona, que no sigui només demanar per nosaltres, que demanem en primer lloc pels altres.

Tercera, que deixem sempre oberta la porta a la possibilitat que el que demanem no es realitzi. És la pregària de Jesús a Getsemaní: “Pare, si ho vols, aparta de mi aquest calze, Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva”.

Quarta: que sigui una pregària compromesa. Si preguem per la pau, que siguem instruments de pau. Si preguem per recobrar la salut, que sapiguem, un cop recobrada, estar al costat dels malalts... Compromesos sempre amb aquelles persones que són tractades injustament, com la viuda, compromesos amb tot allò que es fa en favor de la pau, la justícia, la solidaritat.

Pregant així respectem el misteri i el silenci de Déu i no el convertim en un ídol que arregla automàticament els nostres problemes.

Jesús ens convida a no perdre l’esperança,  anunciant-nos que d’una manera o d’una altra Déu farà justícia, i que està al costat dels qui sofreixen la injustícia. Aquest anunci ens el fa en aquesta paràbola, però ens el farà sobretot amb la seva pròpia vida. En l’experiència de la creu Jesús viurà en pròpia carn aquesta situació tan habitual en la història humana, en què sembla que Déu calla i no fa justícia. La fe en la resurrecció ens convida a no perdre mai l’esperança.

Però també la paràbola és una invitació a escoltar el clam dels qui reclamen justícia. A ser instruments de justícia i no d’iniquitat com ho és el jutge de la paràbola. Pensant que no només hi ha injustícia en la política o en les grans decisions del món. Hi ha petites injustícies ben a prop nostre de les que tal vegada en som els protagonistes. Injustícies cap als nostres fills o cap als nostres pares. Injustícies cap als nostres subordinats a la feina. Injustícies cap als nostres veïns...

Per aquí cal començar si creiem de veritat que el Regne de Déu és un Regne de justícia, i que nosaltres som constructors d’aquest Regne.


diumenge, 2 d’octubre de 2022

Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?

28 diumenge durant l'any C

lectures


Hem escoltat també aquest diumenge un text que només trobem a l’evangeli de Lluc. Com a la paràbola de l’home ferit a la vora del camí,  en la que és només un samarità el que s’atura per ajudar, avui també, l’únic que torna per lloar Déu i donar gràcies és un samarità, un israelita heterodox, menyspreat pels bons jueus.

Sabem que Jesús té una preferència per tots aquells que estan exclosos, per tots aquells que tenen mala fama, els publicans, els pecadors, les dones de qualsevol condició... No per portar la contrària als altres, als “normals”, sinó perquè el seu projecte és el d’una humanitat unida, fraternal, sense cap exclusió ni discriminació.

 El samarità fa mitja volta quan se n’adona que està guarit, deixa de banda les prescripcions legals que deien que si un leprós veia que estava guarit havia d’anar a presentar-se al sacerdot per tal que certifiqui la guarició. Perquè fa mitja volta, i els altres nou no ho fan? 

En la paràbola hi ha dos gestos per part dels leprosos. El de demanar i el d’agrair. En la nostra relació amb els altres el gest més espontani que ens surt és el de demanar. Els fills demanen als pares, els ciutadans demanen als governants, els clients demanen als comerciants... Segurament en la nostra vida hi ha molts més moments en què demanem que moments en què agraïm. I encara, sovint, el gest de demanar es converteix en exigir.

Quina és la diferència entre aquests dos gestos, el de demanar i el de donar gràcies?

Els deu leprosos, en veure Jesús, demanen: “Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres”. En aquest gest de demanar, que és ben legítim, sobretot quan passes per una greu dificultat, el qui és al centre és el que demana,  amb el seu problema. Quan demanem, pensem sobretot a nosaltres mateixos, als nostres petits i grans problemes.

El samarità torna per lloar Déu i agrair Jesús. En aquest gest, que oblidem tan sovint de fer, el qui és al centre és l’altre, aquell que ha fet per a tu una bona cosa, aquell que t’ha ajudat a fer els deures, aquell que t’ha prestat diners, aquell que ha vingut a visitar-te, aquell que amb la seva feina fa més agradable la teva vida, aquell que t’ha somrigut, aquell, sovint aquella, que t’ha preparat el dinar, t’ha rentat la roba, t’ha netejat la casa... 

Els dones gràcies quan ja no els necessites, quan ja t’han ajudat. I ho fas perquè penses més en ell i en el que ha fet per a tu, que en tu mateix.

Per això el gest de donar gràcies és tan cristià.  A més, el gest de donar gràcies per les petites o grans coses que un rep està relacionat amb el gran gest de donar gràcies a Déu per la vida, per l’existència, fins i tot sabent que moltes vegades es viuen situacions en les que es fa difícil lloar Déu, i donar-li gràcies. Per la fe, fem confiança fins i tot quan la vida sembla una mala jugada.    

 

Aquesta actitud de lloança i d’acció de gràcies ens impulsa a esdevenir nosaltres mateixos instruments per als altres de la bondat i de l’amor de Déu. Ajudar els altres a descobrir aquest amor és la missió del cristià. I no els ho farem descobrir a base de discursos, sinó pels gestos concrets de bondat i de tendresa que puguem fer envers ells.

L’eucaristia de cada diumenge és abans que tot una festa d’acció de gràcies. L’etimologia de la paraula eucaristia és precisament “acció de gràcies”. Hauria de sobresortir doncs aquest esperit agraït. Ni que hi hagi moments en què demanem, som aquí en primer lloc per lloar i donar gràcies per tot el que Déu fa per nosaltres. 

Una lloança que esdevé compromís per ajudar els altres a poder també donar gràcies. Que sigui doncs amb aquest esperit que celebrem avui i cada diumenge l’eucaristia.


diumenge, 25 de setembre de 2022

Doneu-nos més fe

27 diumenge durant l'any C

lectures


“Doneu-nos més fe”. La fe, una paraula complexa, que té significats diferents segons qui la digui. Paraula important, central. Què vol dir tenir fe? Creure el que no veiem, acceptar veritats, ser practicant, ser pietós...?

Crec que la paraula que millor lliga amb la fe és la paraula “confiança”. Confiança en Déu, confiança en Jesús, confiança en els altres, confiança en la vida...  És una confiança en majúscula però que s’arrela en les confiances en minúscula que vivim contínuament, sobretot les confiances en les persones. En qualsevol relació personal, d’amistat, d’amor, hi ha sempre una dosi de confiança, ja que l’ésser humà és un misteri. Si no som capaços de fer confiança en l’altre, si no arrisquem, mai no arribarem a estimar. Si no som capaços de fer algun tipus de confiança en la nostra existència humana, viure se’ns faria insuportable. Fins i tot al no creient, a l’agnòstic, a l’ateu... li cal fer confiança, ja no només en les persones que l’envolten, sinó en la seva pròpia existència. Una vida sense gens ni mica de confiança està abocada al no-res.

La fe que els deixebles demanen a Jesús, la fe que també nosaltres demanem a Déu, és aquella confiança en el sentit positiu de l’existència, la confiança que hem de fer enmig de totes aquelles situacions que ens inclinarien a no confiar, a creure que la vida és un sense-sentit. I hi ha tantes situacions d’aquestes! En la vida personal, familiar, social... Malaltia, sofriment, desànim, catàstrofes, injustícia, pobresa, violència...

Travessar aquest oceà de sense-sentits només es pot fer amb una confiança que nosaltres, creients, ancorem en Jesús, en la seva pròpia vida, que va ser una vida de confiança enmig dels sense-sentits que culminen en la creu.

La nostra fe, la nostra confiança no es fonamenta en idees, en filosofies, en il·luminacions... es fonamenta en una vida ben concreta que ens dona llum i ens guia en el nostre camí.

No és una fe que ens fa acumular mèrits davant Déu ni davant ningú. És una fe que aterra sempre en la vida. Hem de ser servidors fidels, no perquè ens ho apuntin en una llista, sinó com a conseqüència d’aquesta confiança que hem posat en la vida, en Jesús, en Déu. 

Hem d’estimar, no per guanyar mèrits, no per por a un càstig, sinó com a conseqüència de la nostra fe. La fe ens condueix a l’amor, a la justícia, a la solidaritat, perquè aquell en qui hem posat la nostra confiança ens ha fet descobrir el sentit  de la nostra vida, i aquest sentit es resumeix en un manament: “Estima Déu, estima els altres”, o bé: “ets fill estimat de Déu, ets germà de tots els fills de Déu”.

Això que Jesús ens ha fet descobrir, no ens ve de fora, és dins nostre. És la imatge i semblança de Déu en la que hem estat creats.

No demanem més fe per pujar de categoria, per ser millors que els altres. La fe és regal, l’únic que podem fer és donar-la, fer-la sortir en una vida per als altres. 

L’eucaristia que celebrem no és un acte de pietat, l’acompliment d’una obligació.  És expressió de la nostra fe, de la nostra confiança en una humanitat en comunió, unida, solidària al voltant de la mateixa taula. Celebrant-la ens comprometem amb la causa del Regne, amb la causa de Déu.


diumenge, 18 de setembre de 2022

Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin

26 diumenge durant l'any C

lectures


Tornem a escoltar avui una paràbola pròpia de l’evangeli de Lluc. Recordeu dues altres que hem escoltat recentment i que també són pròpies de Lluc: la del bon samarità i la del pare i els dos fills.  Totes dues amb un tema central: la misericòrdia.  

 Aquesta paraula, misericòrdia, a vegades sona malament en el nostre món d’avui. I penso que la mala fama és deguda al fet que moltes vegades la misericòrdia s’ha quedat en el plany. En el plany de dir “ai pobrets”, sense fer res més. 

Això no és ser misericordiós tal com Lluc ho entén. La misericòrdia de Lluc és la del samarità que veient l’home ferit en el camí es commou, se li remouen les entranyes, es posa en el seu lloc i d’immediat actua, i a més actua amb eficàcia. És l’actitud de l’home, de la dona, que surten dels seus petit mons, amb els seus petits o grans problemes per arribar al món d’aquell que encara ho passa pitjor que ell. I al sortir, busca la manera de millorar la situació de l’altre, d’ajudar-lo, de servir-lo.

 La misericòrdia de Lluc és la del pare que sap perdonar quan el seu fill torna. És la del pare que surt del seu petit món en el que podria estar dolgut per l’actuació del fill i pels danys que li ha ocasionat, per arribar al cor d’aquest fill i comprendre que necessita perdó, acollida i amor.

 En unes declaracions del papa Francesc  de fa ja temps deia: “els ministres de l'Església han de ser misericordiosos, fer-se càrrec de les persones, acompanyant-les com el bon samarità que renta, neteja i consola el seu proïsme.” o també: “el que l'Església necessita amb major urgència avui és una capacitat de curar ferides i donar escalf als cors dels fidels, proximitat, acostament.”

 En la paràbola de Llàtzer que hem escoltat avui hi trobem l’exemple contrari al del samarità o al del pare. És l’home que no és misericordiós. I no perquè faci mal directament a Llàtzer sinó per no fer res. És l’home que viu tancat en el seu món de benestar, en una bombolla que no el deixa escoltar ni veure el pobre que viu tan a prop. És l’home que no sap posar-se a la pell de l’altre, és l’home amb un cor de pedra, insensible i indiferent a la sort de l’altre.

I també aquí hi ha una bonica homilia del papa Francesc quan va fer la seva primera visita fora de Roma a Lampedusa, l’illa al sud d’Itàlia, on arriben moltes embarcacions des del nord d’Àfrica.

Va dir: “La cultura del benestar ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles als clams dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó, que són maques, però no són res, són el miratge de la futilitat, del provisional, que porta a la indiferència cap als altres, és més, porta a la globalització de la indiferència. En aquest món de la globalització hem caigut en la globalització de la indiferència. Ens hem acostumat al patiment de l’altre, no ens pertany, no ens interessa, no és cosa nostra!”

Com ressona en aquestes paraules la paràbola de Llàtzer! No són els homes i dones del Tercer Món els que voldrien les engrunes que cauen de les taules del nostre Primer Món?

Al final de la paràbola Lluc ens dóna una pista per aprendre a ser misericordiosos. Per ser-ho ens cal escoltar. Fer que el nostre cor sigui capaç d’escoltar el crit del pobre, de l’exclòs, del refugiat, de l’immigrant, del  malalt, de qui es troba a l’atur, de qui ha d’anar a fer cua per buscar menjar per la seva família.

Tants homes i dones que ens parlen i que esperen de nosaltres un gest fraternal que es concreti en una ajuda material, en un temps dedicat a ell, en un somriure...

 Que aquesta eucaristia sigui l’aliment que ens cal per créixer en amor, en misericòrdia, en atenció als altres.


diumenge, 11 de setembre de 2022

No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses

25 diumenge durant l'any C

lectures


La darrera frase de l’evangeli que acabem d’escoltar és la clau d’interpretació de tota la paràbola : « No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses ».

Posant el centre en aquesta frase no hem de pensar que Jesús fa un elogi de la malversació de l’administrador o de les manipulacions que fa amb els deutes del seu amo.

Això seria contrari als molts textos de l’evangeli on Jesús és crític amb el diner i les riqueses, especialment quan serveixen per a fer mal al qui està necessitat i quan endureixen el cor dels qui les posseeixen.

Amb una certa ironia, Jesús posa l’administrador com a model, però no per imitar-lo en la seva actuació, sinó per imitar-lo en la seva astúcia, i en la previsió que fa per al seu futur. El consell que ens dona és d’utilitzar les riqueses i el diner per guanyar amics, però no els amics per interès sinó els veritables amics. Per aconseguir-ho, des de l’evangeli, crec que només hi ha un camí que és el de compartir aquestes riqueses amb els qui són els amics de Jesús, els pobres. Fent-ho així, perdrem part de les nostres riqueses enganyoses però guanyarem les riqueses veritables. La fidelitat que Jesús ens demana no és la fidelitat a les riqueses enganyoses sinó a aquestes riqueses veritables que ens fan rics per la solidaritat, la justícia i el compartir.

La lectura del profeta Amós també ens il·lumina. Escrita fa tants anys ens revela que hi ha actituds humanes que no han canviat amb el pas dels anys: L’estafa, la trampa, l’avarícia, l’abús de poder... Una realitat ben actual malauradament. No caiguem, però, en el parany de creure que només afecta als polítics i als qui tenen molts diners. A petita escala ens pot afectar a tots. Quantes enemistats dins de les famílies són degudes als diners, a les herències... Quantes amistats es trenquen per raons econòmiques.

En el temps de Jesús el diner estava personificat en un ídol anomenat Mammon, que és la paraula que surt en l’original de l’evangeli d’avui per dir diner. Adorar aquest ídol que és el diner és convertir-nos en esclaus, esclaus del consumisme, del voler sempre tenir més coses.

Com a cristians del primer món hem de tenir una contenció, una certa austeritat, que no només ens farà més lliures, sinó que contribuirà a una major sostenibilitat del planeta i a un creixement de la justícia entre les persones i entre els pobles.

L’eucaristia és un sagrament molt en la línia de tot el que hem dit. La taula compartida, i sobretot el gest de trencar el pa ens parlen d’un estil de vida, el de Jesús, on les paraules compartir, donar-se, acollir l’altre, acompanyar... són les riqueses veritables que amb afany hem de buscar.

Viure a fons l’eucaristia és fer de l’estil de vida de Jesús el nostre estil de vida per col·laborar en el creixement d’un món més just i més humà on hi càpiga tothom, primícia del Regne de Déu que Jesús va anunciar.

Que quan avui combreguem no oblidem que  la comunió  amb Jesús no es pot separar de la comunió amb els altres, que el pa i el vi siguin signes de les riqueses veritables i dels amics de veritat. 

diumenge, 4 de setembre de 2022

Ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat

24 diumenge durant l'any C

lectures


La manera de fer de Jesús apropant-se d’aquells  que no eren ben vistos escandalitzava a alguns però al mateix temps  donava una llum d’esperança a aquells que eren acollits. 

En el ministeri de Francesc hi ha sovint paraules que trobem molt presents en les tres paràboles que hem escoltat: misericòrdia, tendresa, perdó... Podem dir que el papa està molt en la línia de l’evangeli i especialment de l’evangeli de Lluc que sovint és anomenat l’evangeli de la misericòrdia. 

Abraçar més que jutjar, perdonar  més que condemnar, obrir portes més que tancar-les. Aquesta ha estat una constant de Francesc.

 És el pare i no els fills el protagonista principal de la paràbola que tradicionalment anomenem del fill pròdig. Aquest pare que estima en excés, sense mesura.  

L’evangeli ens fa comprendre que en la nostra existència sempre som fills estimats d’un Déu que és Pare. És una altra manera de dir-nos que la nostra existència no és una mala jugada, un sense-sentit. Que més enllà dels sense-sentits, de les males jugades de la vida, dels errors que puguem cometre, hi ha una història d’amor en la que cadascú de nosaltres hi té sempre un lloc.

La trajectòria del fill petit pot simbolitzar aquest vessant negatiu que té tota vida humana per la malaltia, el desànim, la foscor, i el propi pecat. Molts moments de la nostra vida els vivim com si estiguéssim exiliats, lluny de casa.

El fill petit, quan ja ha tocat fons, recorda l’amor del pare. Per això inicia un camí de retorn. La nostra vida és un marxar i tornar de la casa del pare. En alguns moments ens sentim malament perquè ens sembla que la vida no ens estima. Però en d’altres moments descobrim que la vida ens estima, que som fills estimats. Aquesta descoberta la fem gràcies a aquells que ens estimen, gràcies als gestos d’amor que rebem.

Aquell o aquella que no se sent estimat per ningú ho té més difícil per saber-se fill estimat de Déu. D’aquí ve que saber-se fills estimats de Déu va íntimament unit a saber estimar. Aquell que com Jesús se sap estimat, enmig de les dificultats de  la vida, fa tot per estimar. Saber-se estimat i estimar no es poden separar.

El fill gran no és capaç d’estimar el seu germà perquè malgrat estar al costat del pare, no ha descobert el seu amor. No se sent fill estimat, i per això és incapaç d’estimar. Ser fill i ser germà són dos moviments d’una mateixa realitat.

Quan el fill gran retreu al pare el que està fent amb l’altre fill, no vol reconèixer en aquell que ha arribat el seu germà. Li diu al pare: “ara que torna aquest fill teu...”

La resposta del pare intenta fer-li descobrir que és fill estimat i que és germà: “alegrem-nos i fem festa, perquè aquest germà teu...”

La paràbola vol ajudar-nos a fer créixer en nosaltres aquest amor sobreabundant del pare que no es fixa en els defectes de l’altre, sinó en la seva bondat, que sempre hi és, ni que sigui a vegades amagada.

Fer créixer en nosaltres aquest amor que es preocupa per l’única ovella perduda, deixant les noranta-nou o que perd el temps per aquella única moneda perduda.

Fer créixer un amor generós i no mesquí com el del germà gran. Un amor que s’obre a tothom, que trenca fronteres i que va especialment cap a aquells que necessiten ser estimats i acollits.


diumenge, 28 d’agost de 2022

Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té

23 diumenge durant l'any C

lectures


Jesús camina cap a Jerusalem i molta gent el segueix. Això podria fer-li pensar que tots estan disposats a seguir-lo. Podria sentir-se afalagat per la seva capacitat de liderar, d’arrossegar la gent. 

Una mica com els passa als líders polítics, sindicals, religiosos, quan veuen molta gent en mítings, manifestacions, trobades.

Creure’s que són capaços d’arrossegar grans multituds, creure’s que aquestes multituds seguiran els seus dictats.

Jesús en canvi, no es fa il·lusions. No es deixa emmirallar per l’entusiasme fàcil de la gent. A Jesús li interessa més la qualitat dels qui el segueixen que no la quantitat.

Per això es gira i els adreça unes paraules exigents. Ser deixeble de Jesús no és fruit de l’entusiasme d’un dia, és fruit d’un procés, a vegades llarg, i que pot implicar canvis importants en la pròpia vida.

La segona lectura és un bon exemple d’això. Filèmon era un cristià i Onèsim era un dels seus esclaus que s’havia escapat. Pau el va conèixer a la presó, i en la seva curta carta, convida a Filèmon perquè de bon grat consideri Onèsim, no com un esclau, sinó com un germà. Per a Filèmon, ser cristià no ha de ser només una etiqueta, sinó que comporta conseqüències. I això que li passa a ell ens pot passar en una altra situació a qualsevol de nosaltres. La fe s’ha d’encarnar a la vida. La fe no es viu només ni sobretot dins de l’església. Es viu en la vida concreta. Les interpel·lacions que Jesús ens fa afecten la nostra vida de cada dia, les nostres relacions amb els altres, com li va passar a Filèmon amb Onèsim.

Seguint Jesús a vegades cal renunciar, com Filèmon que ha de renunciar a la comoditat de tenir un esclau. Renunciar no per masoquisme sinó per estimar més. Renunciant al seu esclau, Filèmon el podrà estimar com un germà.

Què vol dir Jesús quan ens diu que l’hem d’estimar més a ell que a qualsevol altre ? Penso que el que vol dir és que el nostre amor ha de trencar fronteres, fronteres de família, d’ètnia, de raça, d’ideologia, de religió… Estimar més Jesús és estimar aquells que són els preferits de Jesús: els petits, els pobres, els exclosos, els malalts, els maltractats.

No es tracta doncs d’una mena d’amor intimista amb ell. Del que es tracta és que el nostre amor sigui més profund, de més qualitat.

De fet el que ell ens demana no és diferent del que ell mateix va fer. Va renunciar a la comoditat de la seva família, del seu poble, per tal que el seu amor trenqués totes les fronteres i pogués arribar a aquells que vivien en les perifèries de la societat. Va renunciar a pare, mare, esposa, fills, germans i germanes per eixamplar el seu amor. Per això a vegades la seva pròpia família, la gent del seu poble no comprenien la seva manera de fer.

En aquesta eucaristia Jesús camina davant nostre. Què ens dirà si es gira? Com ens interpel·larà? Farem cas del que ens dirà? O bé domesticarem les seves paraules i no tindran cap conseqüència en les nostres vides. Som capaços, com Filèmon, d’alliberar-nos de tot allò que ens esclavitza per poder estimar més i millor?  

 Que compartint el pa i el vi de l’eucaristia rebem la força necessària per seguir Jesús amb totes les conseqüències. 


dijous, 25 d’agost de 2022

Sant Josep Calassanç 2022

 


Voldria començar fent un petit repàs de la biografia de Calassanç :

Neix l’any 1557 a Peralta de la Sal, a la Franja. Des de petit se sent cridat a ser sacerdot. Després d’estudiar  Filosofia i Teologia i de superar algunes proves és ordenat sacerdot el 17 de desembre de 1583 a la diòcesi d’Urgell. Exerceix el ministeri pastoral a diferents parròquies, al bisbat, i esdevé un sacerdot apreciat per la gent, pels sacerdots i pel bisbe. 

L’any 1592 s’embarca de Barcelona a Roma, enviat pel bisbe per diferents gestions, però també per aconseguir una canongia.

Durant la seva estada a Roma, com que no té un excés d’ocupació col·labora amb confraries caritatives. Fruit d’aquesta col·laboració s’endinsa als barris pobres de Roma. Al Transtevere s’adona que hi ha molts infants al carrer sense cap mena d’educació ni instrucció. Proposa a alguna congregació i també als sacerdots del lloc que actuïn per a la educació dels infants pobres, però no obté resposta.

L’any 1597 decideix fer una petita escola a la parròquia de Santa Dorotea. Amb alguns col·laboradors l’escola creix i s’ha de traslladar a edificis més grans fins arribar a San Pantaleo, on viurà fins a la seva mort.

Per donar estabilitat a la seva obra, que ell anomena Escola Pia, funda una congregació religiosa l’any 1617.

Haurà de superar moltes dificultats, incomprensions, ja que una escola per als pobres no era ben compresa per la societat de l’època. 

Mor a Roma el 25 d’agost de 1648, als 92 anys.

L’any 1767 és canonitzat, i l’any 1948 el papa Pius XXII el declara patró de les escoles populars cristianes.

Fins aquí la biografia.

Més enllà de les lectures que hem escoltat, que són ben adequades al sant, si a mi m’haguessin deixat escollir, hauria escollit un text de l’evangeli que per mi reflecteix molt bé la vida de Calassanç: la paràbola del bon samarità.

Una paràbola en la que el samarità, seguint els verbs del text fa quatre accions: “El veié, se’n compadí, s’hi acostà, se n’ocupà.”

Com molts d’altres bons samaritans, Calassanç veu els infants del carrer. Ell hi veu un infant ferit par la ignorància i la pobresa. D’altres van passar de llarg, tenien pressa, tancaven els ulls. Calassanç se’n compadeix, es posa al seu lloc. I en aquest posar-se al seu lloc s’hi acosta per embenar les seves ferides a través de l’educació. Hauria pogut donar una almoina, però no en té prou, com el samarità se n’ocupa amb la creació de les seves escoles i de la congregació religiosa.

Com els samaritans en temps de Jesús, i com el mateix Jesús, Calassanç és incomprès especialment per aquells que veuen en la seva obra educativa per als pobres una revolució de la societat.

Hi ha un autor que divideix la paràbola del bon samarità amb tres accions: Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se.

També amb aquests tres verbs es reflecteix bé el que va fer Calassanç: Es va fer càrrec del problema, va carregar sobre seu la tasca educativa i busca la manera que la seva intuïció perduri més enllà d’ell. 

Ja sabem quantes obres són molt personals i moren amb el qui l’ha creat. No va ser així amb Calassanç, va tenir una visió de futur que ha perdurat a través dels segles, no només en l’Escola Pia sinó en molts models educatius dels segles següents. Per exemple la idea d’una escola per a tots que és ben actual. O bé el seu lema “pietat i lletres”, que avui podríem traduir per fe i cultura, per valors i cultura, que és una intuïció de l’educació integral, la que no en té prou amb donar uns coneixements, sinó que vol arribar a totes les dimensions de l’alumne, i no només a l’intel·lectual.

Sant, doncs, ben actual, model per a tots els educadors i model per a nosaltres, que com ell intentem seguir Jesús ben de prop, ser com ell bons samaritans.

Que l’eucaristia que avui celebrem en aquest dia de festa ens doni força per obrir els nostres ulls i estar atents a les necessitats dels altres, especialment dels pobres, dels infants i dels desvalguts.


diumenge, 21 d’agost de 2022

El qui s’humilia serà enaltit

22 diumenge durant l'any C

lectures


Ocupar el bon lloc és una tendència quasi innata en la nostra naturalesa. D’alguna manera és normal buscar un lloc. En la nostra família, en el nostre entorn, en la societat. Tots necessitem trobar un lloc on se’ns reconegui, i això no és dolent. Al contrari, el que hem d’intentar és que tothom tingui un lloc, que ningú no sigui exclòs. 

Jesús, contínuament, intenta que aquell que no té un lloc el pugui trobar. Que sigui reconegut. Per això anava tan sovint cap a aquells que per diferents raons semblava que havien perdut aquest lloc. Els petits, les dones, els pecadors, els malalts, els leprosos...

En molts aspectes, la nostra societat actual ha intentat donar un lloc a molts col·lectius que no el tenien. Pensem en els discapacitats per exemple. Però en canvi, aquesta mateixa societat del benestar impedeix que, ja no persones, sinó continents sencers, no puguin tenir un lloc digne dins de la societat globalitzada. 

Fer que tothom tingui un lloc segueix essent, doncs, un gran repte de la humanitat, un repte que té les seves arrels en l’evangeli, en aquell banquet on tothom hi és convidat, on tothom hi té un lloc. En aquell Regne on tots som fills i germans.

El problema per a Jesús no és tenir un lloc, sinó buscar els primers llocs, sobretot quan buscant els primers llocs deixo sense lloc o m’oblido dels altres. Buscar els llocs d’honor, de poder o de riquesa en comptes dels llocs de servei als altres.

El que podria ser una norma d’habilitat per evitar ser avergonyit: “Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc”, esdevé, a la llum de tot l’evangeli, una norma de vida: “Tothom que s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”. Es tracta de fer d’aquest principi el criteri dels qui volen seguir Jesús. Cercar la porta estreta que ens condueix als altres, i, a través dels altres, a Déu. És anar als darrers llocs per assegurar-se que tothom té un lloc, és estar a prop d’aquells que ocupen els darrers llocs, és anar a les perifèries, com li agrada dir al papa Francesc. Perquè és anant a aquestes perifèries que trobarem aquells que Jesús ens diu que hem de convidar, de qui ens hem d’apropar perquè són els seus preferits: els pobres, els invàlids, els coixos, els cecs... Aquells que no ens poden recompensar materialment, però que poden fer que el nostre cor s’espongi, esdevingui un cor capaç d’estimar perquè és capaç de veure, de compadir-se, d’entendrir-se.

Els temps que vivim són temps de dificultat. Moltes persones han perdut el lloc que tenien. Han perdut el treball, l’habitatge... Els qui amb més o menys dificultat  ens en sortim no ens podem desentendre d’aquestes situacions. Començant per aquells que ens són propers, fins i tot de la pròpia família. Directament o a través de les entitats que treballen per ajudar col·lectius desafavorits, cal que ens sentim responsables de les situacions que vivim.

Responsables també de les situacions més llunyanes, fins i tot quan directament no podem fer res. Responsables dels homes i dones que viuen en països en guerra, i que fugen buscant un lloc segur. Responsables dels homes i dones que travessen el mar buscant una vida millor. 

Tenir-los presents en el nostre pensament o en la nostra pregària és ja una manera de ser-ne responsables. Conrear al nostre voltant una cultura de pau, de solidaritat o de justícia és sentir-se responsables d’aquelles situacions. Estar atents, vigilants, incòmodes, i no anestesiats o dins d’una bombolla és també ser responsables. 

L’eucaristia és sagrament del banquet on tothom hi té un lloc. Que celebrant-la aquest diumenge creixem en  comunió i en solidaritat.