Sant Esteve 2022
La festa de Sant Esteve, l’endemà de Nadal, ens situa millor en la festa que celebràvem ahir.
Sempre correm el perill que el Nadal sigui massa de cotó fluix, edulcorat. L’infant, el bou i la mula, Josep i Maria, els pastors, els Mags podrien fer moure només les nostres emocions i quedar-nos a aquest nivell d’emocions, de sentiments.
Sant Esteve ens ajuda a descobrir que en l’infant fràgil, la nit fosca, la fragilitat de la família de Maria i Josep hi ha inscrita la crua realitat de l’ésser humà i de l’existència: ens recorda que el mal és ben present enmig de l’alegria i els desigs de pau del naixement. Herodes, els habitants de Betlem que deixen que el naixement es faci en un pessebre i no en l’escalfor de la llar, ens deixen ben clar que Nadal no és un oasi dins la història humana, sinó que està immers en la història humana amb les seves llums i les seves ombres.
En el martiri d’Esteve hi veiem la creu del Calvari. Nadal no es pot separar del Divendres Sant, però tampoc de la Pasqua. La història de salvació és un tot que engloba dins seu tota la història humana. Jesús ens salva en tota la nostra integritat personal i social. Jesús salva també les situacions més difícils que es viuen avui, Jesús és ben present a Ucraïna, i a d’altres països amb conflictes, Jesús és present enmig dels que també avui no troben lloc on allotjar-se, dels que no tenen prou per portar a casa el pa de cada dia.
La festa d’avui també ens recorda que la nostra contemplació de Jesús, sigui en el pessebre o en la creu ha d’acabar sempre en el testimoni. No podem quedar-nos en la contemplació, no podem quedar-nos en l’escolta, ni que l’una i l’altra siguin necessàries. Són necessàries, però no suficients.
En Esteve hi veiem algú que va saber donar testimoni, que va encarnar en la pròpia vida la vida de Jesús. La nostra vida cristiana és intentar participar de l’encarnació de Déu en la humanitat, fer que la nostra vida sigui també encarnació de Déu. Fer que en la nostra vida hi hagi gestos concrets d’amor, d’aquell amor que Jesús ens va ensenyar, un amor generós i gratuït que estima els enemics i para l’altra galta, que obre els braços al fill que torna, que perdona setanta vegades set i que com Jesús i com Esteve perdona els seus botxins.
Un amor sense fronteres, que no s’atura en el que em cau bé, en el que pensa com jo, en el que s’assembla a mi. Un amor que veu en primer lloc la necessitat de ser estimat que té el que és davant meu. Com fa el samarità amb l’home caigut al costat del camí.
Aquest és l’amor que Esteve va fer seu i que el va fer donar la vida fins al final a semblança del seu Mestre.
Amb el seu exemple, hem de ser capaços de donar testimoni, de no preocupar-nos massa del que direm ni de com ho direm. A condició que com Esteve escoltem, contemplem i intimem amb Jesús. Que no ens quedem estancats pensant que ja ho sabem tot d’ell. Jesús és sempre el mateix, però nosaltres no. A cada etapa de la nostra vida ens hem de posar davant l’evangeli, davant dels signes dels temps per tal que el nostre testimoni no sigui encarcarat, sinó viu i actual. Així serem paraula de Jesús, serem paraula de Déu.
Que l’eucaristia que avui celebrem, l’endemà de Nadal, sigui llum en les nostres foscors, sigui aliment per la nostra fragilitat, força per al nostre testimoni.
