diumenge, 20 de setembre del 2020

Després se’n penedí i hi anà

Diumenge 26 durant l'any A

lectures


En la lectura semi-contínua que fem de l’evangeli de Sant Mateu, hi ha un salt entre l’evangeli de diumenge passat (la paràbola dels treballadors de la vinya), i l’evangeli d’avui. En aquest salt hi ha l’entrada de Jesús a Jerusalem. Ja no som a Galilea, ja no som en el camí cap a Jerusalem. Ens trobem a Jerusalem, darrera i crucial etapa de la vida de Jesús.

I si en les etapes anteriors hi havia controvèrsies sobretot amb els fariseus i els mestres de la llei (recordem la mateixa paràbola de diumenge passat), a Jerusalem, ja des del moment de l’entrada, s’originen conflictes importants amb els sacerdots i els notables, que eren les veritables autoritats religioses d’Israel.

Fem un repàs als esdeveniments: Entrada triomfal que provoca inquietud a tota la ciutat, purificació i expulsió dels venedors del Temple, maledicció de la figuera que no dona fruits, i just abans del que hem escoltat avui, els sacerdots i els notables li pregunten amb quina autoritat fa el que fa.

Les paraules d’avui, doncs, són una resposta en forma de paràbola cap a aquests notables i sacerdots.

Ells, amb la boca diuen sí a Déu, però amb els fets són lluny d’Ell. Els publicans i les prostitutes, potser amb la boca diuen no a Déu,  i en canvi amb els seus fets, amb la resposta positiva al missatge de conversió tant de Joan Baptista com de Jesús, han dit sí a un Déu que és Pare que perdona.

El que era més  greu en els sacerdots i els notables   era que es creien millors que els altres, se sentien perfectes i no tenien cap necessitat de canviar, de convertir-se.

Què ens diu aquesta paraula de Jesús a nosaltres, cristians. Podríem pensar que no va per nosaltres, perquè ja som cristians, perquè ja complim. Però si som sincers amb nosaltres mateixos, hem de reconèixer que la nostra vida no és sempre coherent amb l’evangeli.

El camí del cristià és aquell camí que intenta fer coincidir cada vegada més vida i evangeli. Seguim Jesús, però de tant en tant, en comptes d’anar al darrera d’ell, ens posem al davant i fem el nostre camí. Un camí que al no tenir Jesús al davant, s’allunya de l’evangeli.

La petita paràbola de Jesús ens ha d’interpel·lar, ens ha de sacsejar una mica, recordar-nos que no n’hi ha prou amb tenir l’etiqueta de cristià, que no n’hi ha prou amb complir certes formalitats. Que el que de veritat compta és la resposta de vida, els fets concrets. Que la nostra vida respongui a l’evangeli i al manament d’estimar.

Al mateix temps és una paràbola que ens ha d’apropar d’aquells que no es confessen ni cristians, ni creients, veient en ells el fill que diu que no vol anar a la vinya, però que hi va. Sentir-nos germans d’ells i no enemics per qüestions d’identitat religiosa ni de cap altra identitat.

Trobar aquell lloc comú, com va dir el papa Francesc, en el que molts podem coincidir, que és el de fer el bé.  Aquell lloc on es troben els qui treballen per la pau, la justícia, la dignitat humana, el respecte de la creació. Trobar-nos-hi tots, cadascú des de les seves conviccions religioses, filosòfiques, ideològiques, amb respecte i humilitat, pensant que tothom que treballa en favor de la humanitat, està treballant en aquella vinya a la que el Pare ens envia.

Aquest missatge és important en el nostre context intercultural i plural. En aquests temps on tots hem de treballar contra la pandèmia, que ens afecta a tots, sense distincions de creences ni de cultures, i on tots també hem de treballar units fent el bé als qui més ho necessiten.

Siguem constructors d’una sola humanitat que cerca per damunt de tot el bé de l’altre. I que l’eucaristia ens doni forces per fer realitat el que el pa trencat i compartit significa.

diumenge, 13 de setembre del 2020

Cerqueu el Senyor perquè es deixa trobar

Diumenge 25 durant l'any A


“Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar” Aquesta traducció ens podria fer pensar en un Déu que juga a amagar-se. Alguns biblistes diuen que també es podria traduir “Cerqueu el Senyor perquè es deixa trobar”.

No es tractaria d’un Déu que s’amaga. El que s’amaga, més aviat, és l’home, com Caín després d’haver matat el seu germà Abel.

Hi ha moltes raons que fan que ens amaguem, que fugim de Déu. Si no el trobem, com Caín, és perquè quan el trobem ens adonem que el nostre amor és mediocre, feble. Un amor tan poc generós, que sempre està fent càlculs: “tant em dónes, tant et dono”; un amor interessat i calculador tan lluny de l’amor gratuït i sobreabundant de Déu.

L’amor de Déu se’ns ha revelat sobretot en Jesús i  Jesús no feia càlculs. Senzillament, estimava. Sense demanar la identitat de l’altre. Més aviat, les identitats que  li tocaven més el cor eren aquelles que per a molts eren menyspreables o insignificants: els nens, les dones, els publicans, els malalts, els leprosos, els samaritans...

Quina seria la traducció als nostres dies d’aquests preferits de Jesús: els refugiats, els qui estan a l’atur, els sense-sostre, els immigrants, els vells...?

L’ensenyament de Jesús en la paràbola que hem escoltat, adreçada sobretot a aquells fariseus i mestres de la llei que els agradava tant fer càlculs, és ben clar: l’amor de veritat ha de ser un amor sobreabundant, gratuït, sense fronteres. Es l’amor del pare que rep sense fer preguntes el fill que havia malgastat l’herència. És l’amor del samarità, que no té prou amb socórrer l’home ferit, sinó que el du a l’hostal i paga totes les despeses.

És l’amor del propietari de la paràbola, un amor que no fa comparacions, a l’inrevés del que fan els treballadors de la primera hora.

És l’amor que mira l’altre com ho feia Jesús: amb una mirada que veu en l’altre un germà, un ésser humà que té dret a viure dignament. Ben diferent de la mirada dels treballadors de la primera hora, que no miren la persona, sinó la moneda que l’amo havia donat als treballadors de la darrera hora, que no veuen en ells uns germans que necessiten el jornal d’un dia per viure amb dignitat, independentment de les hores que han treballat.

El propietari té una mirada compassiva, és just amb tots perquè a tots dona el jornal, el diner necessari per viure aquell dia.

En els temps actuals, ens cal una bona dosi d’aquesta gratuïtat, sabent compartir i “com-patir”, és a dir, patir junts, sigui quina sigui la nostra situació. Sense pensar que jo estic millor perquè he sabut fer-ho millor, perquè he estat més assenyat... Renunciant a allò que potser em tocaria, per fer que tots tinguin el mínim necessari. En definitiva, un esperit solidari.

Fugim d’aquells raonaments que critiquen les ajudes que reben alguns, o que fins i tot diuen que primer s’ha d’ajudar els d’aquí, els autòctons, oblidant que tots som d’alguna manera immigrants en una terra que és de tots. Oblidant que el que tenim, no és només fruit del nostre esforç sinó també de tants dons que hem rebut, com el de néixer en un país més o menys ric, dins d’una família que ens ha donat molt, una societat que ens ha format, educat, no per fruir-ne només nosaltres, sinó per posar-ho al servei dels altres.

 Celebrem l’Eucaristia, banquet on tothom és convidat, profecia d’aquella taula del Regne on tothom hi té un lloc, els de la primera hora i els de la darrera.

diumenge, 6 de setembre del 2020

No et dic que perdonis set vegades sinó setanta vegades set

Diumenge 24 durant l'any A



Una vegada més és Pere qui pren la paraula. Jesús ja havia dit paraules sorprenents sobre el tema del perdó: Estimar els enemics, parar l’altra galta... Són consells que ens situen en un nivell on el perdó sobreabunda, on no es fan càlculs. Els càlculs que tan sovint fem en la relació amb els altres: “li he fet un favor i no me l’ha tornat, l’he perdonat una vegada i no ho sembla...” Quants raonaments no van en aquesta línia, per no dir aquells més negatius de: “me n’ha fet una, ja me la pagarà; això no li perdonaré mai...”

Pere ja comprèn que el qui vol seguir Jesús ha d’intentar perdonar, però també creu que aquest perdó no pot ser infinit. En el món jueu d’aquell temps es parlava de perdonar fins a quatre vegades. Això ja era molt en un ambient on la venjança estava a l’ordre del dia, on “l’ull per ull, dent per dent” era una norma per frenar la venjança desproporcionada, un temps on hi havia un cant conegut que deia “Caín serà venjat set vegades, però Lamek serà venjat setanta vegades set”. És fins i tot possible que la frase de Jesús s’inspiri en aquest cant, donant-li completament la volta.

La resposta de Jesús a Pere s’allunya dels càlculs, de la casuística. En el perdó, si es fan càlculs, malament. El perdó és un acte de generositat que vol fer net en la relació amb l’altre. El “setanta vegades set”, i sobretot la paràbola expressen aquest perdó sobreabundant i generós que hauria de fer reaccionar el qui l’ha rebut.

El qui es creu perfecte no necessita perdó, ni de Déu ni dels altres. Com el servidor, que malgrat haver estat immensament perdonat en el seu deute, no se sent perdonat i per això no sap perdonar el qui té un petit deute amb ell.   

El perdó és un dels elements essencials i indispensables per estimar a la manera de Jesús.  Però si som sincers, tots sabem que el perdó no neix espontàniament. Perdonar costa.

Els pares acostumen a perdonar espontàniament els fills quan són infants o fins i tot adolescents, encara que en aquesta etapa ja pot començar a costar. Però tots coneixem, o fins i tot hem viscut, situacions en què ens hem enemistat durant anys amb un familiar proper, amb un fill, amb un pare, amb un germà. Quantes enemistats causades per les herències!

I ja no parlem del cercle dels veïns, del poble, la ciutat. Quants odis i venjances es produeixen entre veïns, per problemes de propietats, d’aigua, o de fets dolorosos que han ocorregut en un temps més o menys llunyà.  

I quan passem al nivell dels pobles, dels països, els conflictes es fan més grans i més sagnants.    

Precisament perquè el perdó no és espontani, cal que el treballem, que el practiquem. Començant per deixar de dir i de pensar aquelles idees tan corrents que diuen que perdonar és de beneits, que el qui perdona sempre surt malparat.

Si per Jesús perdonar és tan important, si en va fer una constant de la seva vida, acollint els qui eren considerats pecadors, compartint taula amb ells, acollint la dona adúltera que havia estat condemnada a mort, perdonant els qui el porten a la creu... hem de creure que perdonar fa feliç. I, evidentment, demanar perdó també. Reconèixer el mal que hem fet a l’altre i demanar-li perdó és també un camí de felicitat. Restablir llaços, reconciliar-nos, fer les paus... són camins que ens donen felicitat. Un sacerdot francès del segle XIX va escriure: “Vols ser feliç un moment? Venja’t. Vols ser feliç sempre? Perdona.”

Cada vegada que celebrem l’eucaristia, quan diem el parenostre, demanem perdó i ens comprometem a perdonar. Que les paraules que diem i els gestos que fem no siguin buits, que els sapiguem posar en pràctica en la nostra vida.