divendres, 29 de gener del 2016

No hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal

4 diumenge durant l'any C
Lc 4, 21-30
« No és el fill de Josep, aquest ? » Només un instant després d’estranyar-se que sortissin dels seus llavis paraules de gràcia, els seus conciutadans li fan aquest retret. Lloança i retret, admiració i acusació, sorpresa i incomprensió, la vida de Jesús se’ns presenta en els evangelis amb aquesta barreja de reaccions, des del naixement fins a la mort. Una mica de la mateixa manera que també fem nosaltres respecte d’ell: admirem les seves paraules però ens costa posar-les en pràctica. Diem sí amb la boca i no en els fets.
 En el que diuen la gent de Natzaret s’entreveu la dificultat de reconèixer que Déu es manifesta en la normalitat, en la senzillesa, en els petits gestos. Associem Déu als grans miracles, a fets meravellosos i que trenquen les lleis de la natura.
El que els primers cristians anunciaran és que Déu s’ha encarnat en la vida humana normal, quotidiana, en un home que va passar per la vida fent el bé. I aniran encara més enllà proclamant que Déu s’ha encarnat en el menyspreat, el rebutjat, l’insultat, l’executat... en aquell que no tenia aparença humana de tant desfigurat que estava.
 Sí, el fill de Josep, el fuster, el veí, és el Messies, l’enviat de Déu per anunciar una bona notícia.
 “Hem sentit dir el que has fet a Cafar-Naüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares” Segon retret, ets d’aquí, queda’t aquí, preocupa’t en primer lloc de nosaltres.
La resposta de Jesús és clara: la família, els veïns, el poble, han estat els llocs on Jesús ha après a estimar, però aquest amor no es pot aturar en els petits cercles, s’ha d’obrir cap a aquells que són diferents de nosaltres, anar sobretot cap a aquells que no tenen ningú que s’ocupi d’ells, cap als qui són exclosos o discriminats, cap a aquells que són a les perifèries de la ciutat, del país, del món.
Jesús se situa des del principi a Galilea, i en concret a Cafarnaüm, a un creuament de camins, a la vora del llac que el pot conduir cap als pagans, cap als allunyats. S’hauria pogut situar a Jerusalem, al Temple i adreçar-se als piadosos, als correctes, als reconeguts com a bons. El lloc on ens situem és important. Depén d’on ens situem veurem més o menys aquells que són els preferits de Déu, aquells que haurien de ser els nostres preferits.
L’esperit universal de Jesús guiarà els primers cristians que comprendran que no s’han de quedar en el seu petit món. Aquest mateix esperit hauria de guiar-nos a nosaltres per sortir dels nostres petits mons familiars, socials, ideològics, religiosos.
Així ens ho diu Francesc en la seva encíclica programàtica “la joia de l’evangeli”. Escoltem les seves paraules: “Sortim a oferir a tots la vida de Jesucrist.   Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d'aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en una embolic d'obsessions i procediments. Si quelcom ha d'inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l'amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitz de sentit i de vida. Ms que el temor a equivocar-nos, espero que ens mogui el temor a tancar-nos en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens tornen jutges implacables, en els costums on ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: «Doneu-los vosaltres de menjar!»
Seguint doncs la invitació de Francesc, anem sempre  més enllà per anunciar amb fets més que amb paraules que l’amor no passarà mai, que en tot el que fem, si hi manca l’amor, Déu no hi és. I al contrari, que quan estimem, Déu hi és. I que és en el terreny de l’amor on ens podem trobar tots, més enllà de les creences o de les ideologies.
Jesús va davant nostre en aquest camí d’amor. Que l’eucaristia que celebrem sigui signe eficaç de l’amor de Déu que hem d’encarnar en la vida de cada dia.

divendres, 22 de gener del 2016

L’Esperit del Senyor reposa sobre meu per portar la Bona Nova

3 diumenge durant l'any C
1 Co 12, 12-30  Lc 1, 1-4; 4, 14-21

Jesús, com a bon jueu, de retorn al seu poble, va el dissabte a la sinagoga, el lloc on s’escolta la Paraula. Amb tot detall, el veiem agafar el llibre, obrir-lo i llegir un text que vol ser com un programa. En aquesta paraula Jesús hi troba el que ha de ser l’orientació de la missió que està començant.
El text no parla de crear una nova religió, ni un nou culte més perfecte. És un missatge d’esperança, d’alliberament per a tots, començant per aquells que tenen més dificultats per descobrir en les seves vides esperança i llibertat: els desvalguts, els captius, els cecs, els oprimits.
En Jesús s’acompleixen les paraules d’Isaïes. Jesús anirà pels pobles de Galilea i de Judea intentant donar esperança a tots aquells que l’havien perdut.
Aquesta és l’orientació de la vida de Jesús, aquesta hauria de ser l’orientació de la vida dels qui el volem seguir.
No es tracta en primer lloc d’ensenyar una religió, un culte, unes pregàries. Es tracta abans que res d’encendre llums, de donar esperança als desesperançats d’avui, començant per nosaltres mateixos.
 Avui, la bona notícia de Jesús s’adreça al poble de Síria, Iraq o Palestina. Avui la bona noticia de Jesús s’adreça a aquells que són ben a prop nostre, homes i dones amb cares ben concretes, que ens trobem a vegades diàriament, i que per tantes raons viuen sense esperança. S’adreça als refugiats que truquen a les nostres portes, als sense-papers que cerquen un reconeixement legal i una feina.  S’adreça als treballadors que han perdut el treball, als petits empresaris que no han pogut salvar la seva empresa.
S’adreça  als joves desanimats perquè veuen un futur fosc, perquè no aconsegueixen una primera feina, perquè els costa trobar un lloc a la societat.
S’adreça a la gent gran que viu amb petites pensions i en condicions materials de pobresa. Als qui es troben sols a casa seva o en una residència.
S’adreça als pares que no saben com arribar a comunicar-se amb els seus fills adolescents i que pateixen per ells.
S’adreça als matrimonis que han fracassat en la seva vida en comú i no saben com refer llurs vides.
S’adreça a tantes persones, especialment dones i infants, víctimes de violències de tot tipus.
Hi ha tantes situacions de foscor, de manca de llibertat, d’opressió, de pobresa, d’injustícia, de desesperació! Si volem orientar la nostra vida en la mateixa direcció que la de Jesús, feina no ens falta. El que ens falta sovint és decisió.
 Sant Pau, en la segona lectura, s’adreça als cristians de Corint que devien estar força dividits. La història humana, i també la cristiana, són plenes de divisió. Les nostres històries personals, segurament també. És tan fàcil dividir-se, trencar lligams, enfadar-se!
Aquesta setmana preguem per la unitat dels cristians. Però de fet, la divisió de les esglésies cristianes no és més que un exemple de tantes altres divisions humanes.
El cristià ha d’intentar ser un instrument d’unitat en tots els àmbits on es mou. Intentar deixar una mica de banda tot allò que no és essencial. Ser tolerants. Utilitzar un llenguatge que no ofengui. Evitar els prejudicis, els clixés. Aquí tenim també feina.
El missatge de Jesús i de l’evangeli és precisament el de reconèixer que Déu és Pare i que tots els homes i dones som germanes i germans. És un missatge on no hi cap la divisió.
Preguem per la unitat dels cristians, sí, però preguem també per la unitat de la humanitat sencera. Pregar amb el compromís d’intentar ser instruments d’unitat.
Que l’eucaristia que celebrem, que és signe d’aquesta unitat on tothom tindrà un lloc i ningú no serà exclòs, ens hi ajudi.

divendres, 15 de gener del 2016

Feu tot el que ell us digui

2 diumenge durant l'any C
Jn 2, 1-12
Ja acabat el temps de Nadal, reprenem el temps de durant l’any amb aquest relat de les noces de Canà. Aquest text de l’evangeli de Joan està situat al començament, després del pròleg que vam escoltar fa dos diumenges, i després d’escollir un primer grup de deixebles. Després del pròleg, comença en l’evangeli de Joan una setmana, i el setè dia té lloc aquest esdeveniment de Cana.
A Joan, aquests esdeveniments especials no són anomenats “miracles” com en els altres evangelis, sinó “signes” I n’hi ha set que es van distribuint tot al llarg de la missió de Jesús. El primer d’aquests signes és el que avui hem escoltat. La paraula signe ens fa comprendre que més enllà del fet concret que es relata, hi ha una significació, i a Joan més que a cap altre evangeli, aquesta significació és explicada, sovint, per un llarg discurs de Jesús. No és així en aquest, però aquí el relat està ple de detalls que ens volen parlar més enllà del fet.
Un fet de la vida quotidiana, encara que amb una certa rellevància: un casament. Un fet que ens parla ja d’amor humà, d’alegria, de festa. Davant de l’austeritat de Joan Baptista, Jesús es presenta com algú que aprofita aquests esdeveniments festius, com són el casament, el banquet, per manifestar-se. I per revelar un Déu joiós, festiu i sobretot un Déu que estima. Déu no es revela d’entrada en els esdeveniments tristos, dolorosos… Déu es revela en les nostres alegries. Es cert que sovint pensem més en Déu, recorrem a ell, en les nostres tristeses. Segurament és normal. Però aquí, Déu comença a revelar-se en un fet joiós.  
Curiosament, en l’evangeli de Joan la vida pública de Jesús s’emmarca entre dos menjars: El de Canà i el darrer sopar. Tots dos tenen la joia que té tot menjar, encara que en el segon s’hi barreja el dolor pel que ha de passar, la passió i la mort.
Però en tots dos Jesús comparteix, Jesús celebra l’amor de Déu, l’un expressat en l’amor dels dos nuvis, l’altre expressat en el seu propi amor de vida donada fins al final per a tota la humanitat.
La significació no s’acaba aquí. Continua en l’acció de Jesús de transformar l’aigua en vi. No qualsevol aigua. Es tracta de l’aigua per a les purificacions rituals dels jueus. El significat sembla clar. Amb Jesús comença una cosa nova, una novetat, una bona notícia. Ja no serveixen les velles pràctiques dels Jueus, cal un nou esperit, una nova manera de fer, deixar de costat la rutina, tot allò que ja no diu res, tot allò que ha perdut significació.
Podríem pensar que aquesta crida a la novetat Jesús la fa als Jueus, però en realitat ens la segueix fent avui a nosaltres, la fa avui a l’Església. I potser avui és el papa Francesc qui encarna aquesta crida a renovar.
Com percep l’home i la dona d’avui l’anunci de l’Església? El percep com notícia alegre que dóna esperança i llum enmig del desesper i de la foscor? O el percep com un anunci que no li diu res, que a vegades té un to d’amenaça, de condemna, d’autoritarisme, o que està lluny de l’experiència diària dels homes i dones d’avui?
No ens cal demanar a Jesús que transformi la nostra manera d’anunciar-lo, el nostre testimoni cristià, per tal que no sembli una religió aigualida?
Què hem de fer? Es Maria qui ens dóna la clau: “Feu tot el que ell us digui”. Es a dir, saber retornar a la frescor original de Jesús i de l’evangeli, l’alegria de l’evangeli com diu el títol de l’encíclica de Francesc, i alliberar-lo de tot allò que se li ha anat incrustant al llarg del temps i que el desfigura. Tant a nivell personal com eclesial, cal que retornem a Jesús. I deixar de costat la mediocritat, la rutina, l’anar fent el que sempre s’ha fet, per saber encarnar l’evangeli en el nostre món d’avui i intentar que digui alguna cosa a la gent d’avui, que com la del temps de Jesús està necessitada d’acolliment, de mans obertes, d’esperança, de llum, d’amor. Per assolir-ho, també seguint els missatges del papa Francesc, cal sortir a fora. No esperar que els altres vinguin cap a nosaltres, sinó anar a trobar-los allà on són, no amb un esperit proselitista, sinó amb esperit de servei, acolliment, respecte i proximitat.
Intentem que l’eucaristia s’assembli a aquelles noces de Canà, un moment de festa, de pau i d’alegria on hi sabem descobrir aquest Déu que ens estima i que ens convida a estimar i a renovar les nostres vides.