dissabte, 2 de gener del 2016

El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle

Diumenge segon després de Nadal 2016
Jn 1, 1-18
El pròleg de l’evangeli de Joan que acabem d’escoltar amb un llenguatge més teològic ens parla de Nadal, de la Paraula que es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, la seva tenda, de la Llum que la foscor no ha pogut ofegar. 
L’any de la misericòrdia que fa unes setmanes Francesc va inaugurar ens parla precisament d’una actitud, encara més, d’un principi, que defineix la manera de ser de Déu i de retruc de la nostra manera de ser.
Hi ha unes quantes paraules que amb matisos diferents ens parlen de misericòrdia: paraules com compassió, tendresa, proximitat, amor. Enteses, però, en un sentit fort, no només sentimental. Per això calen altres paraules que les enforteixin i que no deixin que la misericòrdia es quedi en les paraules boniques o en les bones intencions. Paraules com: servei, ajuda, entrega, solidaritat, justícia, compartir.
És ben clar que per a nosaltres el rostre clar i transparent d’aquesta misericòrdia és Jesús. En ell, totes les paraules que acabo de dir, les primeres i les segones, s’hi reflecteixen en la seva vida. Ell va ser misericordiós fins al final. 
I què ens diu l’any sant de la misericòrdia en aquests dies de celebració de Nadal? Una de les paraules en hebreu que traduïm per misericòrdia és la paraula ra’hamim, que expressa la unió profunda entre dos éssers, tant, que el si de la mare en hebreu es diu rehem. La dona embarassada, doncs, és, en hebreu, un exemple visual de la misericòrdia: estar a prop, sentir la vida d’un altre ésser dins el propi cos, i finalment donar a llum.
En el naixement de Jesús hi veiem la misericòrdia de Déu que Maria expressa d’una manera no només física, també existencial. Des del moment en que es posa a disposició de Déu, la seva unió amb Jesús, i a través seu amb la humanitat sencera, Maria viu la misericòrdia com un principi vital, des de la concepció de Jesús fins a la mort en creu.
No sé si és molt agosarat dir que és en les dones on amb més intensitat s’expressa la misericòrdia. Si ens fixem, moltes de les paraules que he dit abans les associem normalment amb la feminitat. I per a l’home hi associem altres paraules com força, poder, autoritat...
Paraules i actituds que en Jesús no les trobem massa reflectides. Potser és encara més agosarat dir , o potser no, que en Jesús el vessant femení que tenim tant homes com dones, hi és ben destacat. La seva manera de trobar els altres, d’acollir-los, amb suavitat, amb tendresa, amb compassió, ens recorden la mare que acarona amb tendresa els seus fills. No és estrany que malgrat haver associat massa Déu amb la masculinitat, a l’Antic Testament hi hagi tantes comparacions de Déu amb una mare tendra i misericordiosa envers els fills que som la humanitat.
Nadal és el misteri d’aquest Déu compassiu, tendre i misericordiós que planta la seva tenda enmig de les nostres, que es fa proper fins a l’extrem, com la mare és propera al fill que té a les seves entranyes.
Que aquest misteri que celebrem no es quedi en les bones intencions, en les boniques i a vegades massa meloses tradicions, i faci de nosaltres homes i dones misericordiosos, tendres i compassius, que saben apropar-se dels altres com Déu s’ha apropat de nosaltres, i apropant-nos, obrint els ulls i les orelles al clam dels desafavorits, dels exclosos, dels deixats de la mà de Déu, ens posem al seu servei, sapiguem compartir, siguem més solidaris i fem créixer la justícia al nostre voltant i al món sencer.
I que el gest del pa trencat i el vi vessat sigui expressió també de la misericòrdia de Déu i de la nostra misericòrdia.