Lc 4, 21-30
« No és el fill de Josep, aquest ? » Només un instant després d’estranyar-se que sortissin dels seus llavis
paraules de gràcia, els seus conciutadans li fan aquest retret. Lloança i
retret, admiració i acusació, sorpresa i incomprensió, la vida de Jesús se’ns
presenta en els evangelis amb aquesta barreja de reaccions, des del naixement
fins a la mort. Una mica de la mateixa manera que també fem nosaltres respecte
d’ell: admirem les seves paraules però ens costa posar-les en pràctica. Diem sí
amb la boca i no en els fets.
En el que diuen la gent de Natzaret s’entreveu la dificultat de
reconèixer que Déu es manifesta en la normalitat, en la senzillesa, en els
petits gestos. Associem Déu als grans miracles, a fets meravellosos i que
trenquen les lleis de la natura.
El que els primers cristians
anunciaran és que Déu s’ha encarnat en la vida humana normal, quotidiana, en un
home que va passar per la vida fent el bé. I aniran encara més enllà proclamant
que Déu s’ha encarnat en el menyspreat, el rebutjat, l’insultat, l’executat...
en aquell que no tenia aparença humana de tant desfigurat que estava.
Sí, el fill de Josep, el fuster, el veí, és el Messies, l’enviat de Déu
per anunciar una bona notícia.
“Hem sentit dir el que has fet a Cafar-Naüm; fes-ho
també aquí, al poble dels teus pares” Segon retret, ets
d’aquí, queda’t aquí, preocupa’t en primer lloc de nosaltres.
La resposta de Jesús és clara: la família, els veïns, el
poble, han estat els llocs on Jesús ha après a estimar, però aquest amor no es
pot aturar en els petits cercles, s’ha d’obrir cap a aquells que són diferents
de nosaltres, anar sobretot cap a aquells que no tenen ningú que s’ocupi
d’ells, cap als qui són exclosos o discriminats, cap a aquells que són a les
perifèries de la ciutat, del país, del món.
Jesús se situa des del principi a Galilea, i en concret a
Cafarnaüm, a un creuament de camins, a la vora del llac que el pot conduir cap
als pagans, cap als allunyats. S’hauria pogut situar a Jerusalem, al Temple i
adreçar-se als piadosos, als correctes, als reconeguts com a bons. El lloc on
ens situem és important. Depén d’on ens situem veurem més o menys aquells que
són els preferits de Déu, aquells que haurien de ser els nostres preferits.
L’esperit universal de Jesús guiarà els primers cristians
que comprendran que no s’han de quedar en el seu petit món. Aquest mateix
esperit hauria de guiar-nos a nosaltres per sortir dels nostres petits mons
familiars, socials, ideològics, religiosos.
Així ens ho diu Francesc en la seva encíclica
programàtica “la joia de l’evangeli”. Escoltem les seves paraules: “Sortim a oferir a tots la vida de Jesucrist.
Prefereixo una Església accidentada,
ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel
tancament i la comoditat d'aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una
Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en una embolic
d'obsessions i procediments. Si quelcom ha d'inquietar-nos santament i
preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense
la força, la llum i
el consol de l'amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els
contingui, sense un horitzó de sentit i
de vida. Més que el temor
a equivocar-nos, espero que ens mogui el temor a tancar-nos en les estructures
que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens tornen jutges
implacables, en els costums on ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una
multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: «Doneu-los vosaltres
de menjar!»
Seguint doncs la
invitació de Francesc, anem sempre més
enllà per anunciar amb fets més que amb paraules que l’amor no passarà mai, que
en tot el que fem, si hi manca l’amor, Déu no hi és. I al contrari, que quan
estimem, Déu hi és. I que és en el terreny de l’amor on ens podem trobar tots,
més enllà de les creences o de les ideologies.
Jesús va davant nostre en
aquest camí d’amor. Que l’eucaristia que celebrem sigui signe eficaç de l’amor
de Déu que hem d’encarnar en la vida de cada dia.
