Si haguessis estat aquí, no s’hauria mort el meu germà

Fidels Difunts 2014
Jn 11, 17-25

Sant Francesc d’Assís parlava de la mort com « la nostra germana mort ». És cert, ni que a vegades ens costi d’acceptar-ho, la mort és la nostra germana, ens acompanya sempre !

 La mort tranquil·la d’un avi o una àvia després d’una llarga vida, la mort que segueix a una llarga i penosa malaltia, la mort d’un home o una dona joves que deixen darrera seu infants orfes, la mort d’un jove en un accident, a causa de les drogues o d’una malaltia, la mort de l’espòs o l’esposa quan encara hi havia molts projectes en comú per fer, la mort de centenars o milers de persones en una catàstrofe natural, els morts al Tercer Món per falta d’alimentació, o per malalties com el paludisme, el tifus o el còlera i actualment l’ebola. Les morts tan actuals de tantes violències, guerres, règims intolerants que maten als qui no tenen les mateixes creences o idees.

Sí, la mort és la nostra germana, però hi ha molts moments en què no la comprenem.

 Quantes vegades voldríem, com Marta, dir “Senyor, si haguessis estat aquí…” Quantes vegades cridem: “Senyor, on ets quan et necessito?”

I malgrat això, amb la nostra petita fe, com la de Marta, ens reunim avui aquí, a l’església per celebrar, per recordar els nostres morts ! Fer memòria d’aquells que ens eren tan propers, que estimàvem tant, aquells que trobem tant a faltar! Però fer memòria també d’aquells morts que ningú no recordarà.

Jesús era al costat de Marta per encendre una petita llum en el seu cor. Jesús és avui al nostre costat per encendre en els nostres cors una petita llum i per dir-nos: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin viuran”.  

Germanes, germans, som aquí perquè fem confiança, perquè creiem que, malgrat tot, som fills d’un Pare que ens estima i que ens espera amb els braços oberts.

Sí, recordem els nostres morts, i recordant-los preguem per nosaltres, perquè en el nostre camí hi hagi la llum suficient per anar endavant. La llum que el dia de Pasqua signifiquem en el ciri pasqual i que ens recorda que l’amor ha vençut la mort. Que ens recorda que el nostre camí pot ser un camí de llum si l’amor hi és present. És estimant que passem de la mort a la vida.

 La nostra germana mort ens acompanya sempre, però no per desanimar-nos ni per submergir-nos en la foscor. La nostra germana mort ens acompanya per recordar-nos la nostra fragilitat, recordar-nos que hem de saber aprofitar el temps que Déu ens ofereix per estimar els nostres germans, sobretot els que més ho necessiten.  Recordar-nos que un sol dia pot ser etern si estimem.

És l’amor el que quedarà de nosaltres. El nostre cos quedarà sota terra o cremat. El nostre amor ressuscitarà. És amb ell que ens presentarem davant Déu en la trobada definitiva.

Celebrem l’eucaristia, memòria de la vida, mort, però sobretot de la resurrecció de Jesucrist. És aquesta resurrecció la penyora de la nostra pròpia resurrecció.

L’eucaristia ens dóna forces per caminar seguint les passes de Jesús, caminar estimant. Que aquest amor sigui sempre més gran que la mort.

Vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar

Tots Sants 2014
Ap 7, 2-4. 9-14  1Jn 3, 1-3  Mt 5, 1-12a

La lectura de l’Apocalipsi ens aporta un missatge d’universalitat. La multitud que ningú no pot comptar és  la humanitat de tots els temps i de tots els llocs que caminen cap a Aquell que la va crear a la seva imatge i semblança.

La festa de Tots Sants és una festa d’universalitat. La mateixa universalitat que porta dins seu la bona notícia de Jesús.

Quan es va acomiadar dels deixebles els va dir: “aneu per tot el món”. I els primers temps del cristianisme són uns temps en què les fronteres es van trencant.

És cert que aquesta universalitat que l’Església hauria de proclamar i viure, en algunes èpoques de la història es deforma o fins i tot es perd.

És sobretot a partir del Concili Vaticà II que es recupera aquesta universalitat com a tret essencial de l’Església: l’esperit que fuig del sectarisme, de pensar que la bondat només és dins i que tot el de fora és dolent. L’esperit que dóna més importància als fets que a les paraules. En definitiva, l’esperit de l’evangeli. El que compta no són les etiquetes, el que compta és la manera de viure. El qui treballa a favor del Regne, forma part d’aquest Regne, siguin quines siguin les seves creences.

Es amb aquest esperit que quan celebrem la festa de Tots Sants, la festa de tots aquells que ja són al Regne definitiu, hi sabem veure no només els cristians, els batejats, sinó tots els qui en la seva vida van intentar fer la voluntat del Pare del cel. I de la mateixa manera que no dubtem que Abraham, que no va ser cristià, té un lloc, també podem pensar que molts homes i dones no cristians, i fins i tot no creients, tenen el seu lloc enmig d’aquesta multitud que ningú no pot comptar. La multitud dels qui han estat pobres, humils, nets de cors, dels qui han posat pau, dels qui han tingut fam de justícia, siguin cristians o musulmans, creients, agnòstics o ateus.

Es amb aquest esperit obert i dialogant que la nostra fe ha d’unir i no separar, ens ha de fer més propers dels altres.

Tota la vida i l’ensenyament de Jesús són una invitació a la comunió, a cercar l’ovella perduda, a obrir els braços al fill que torna a casa, a acollir la dona marginada, el leprós que ha estat exclòs, l’infant que ningú no té en compte.

En la festa de Tots Sants i mirant aquesta multitud que ningú no pot comptar, cerquem la santedat, però cerquem-la fent créixer en nosaltres l’esperit de l’evangeli, l’esperit de les benaurances. Cerquem-la donant la mà especialment a tots aquells que no tenen forces, que estan sols, que passen per dificultats.

Demà celebrarem la commemoració dels fidels difunts. Però ja avui podem fer aquesta commemoració, veient com a sants aquells difunts que ens són més propers, veient-los formant part d’aquella multitud tan gran que ningú no la pot comptar.

Tan ells com nosaltres som fills de Déu, però ells ja frueixen plenament d’aquesta filiació.

I nosaltres que encara caminem, intentem fer créixer aquesta filiació. La manera de fer-la créixer és fent créixer la nostra fraternitat. Saber reconèixer en l’altre un germà, una germana. Aquesta és la primera conseqüència de ser fills de Déu: viure com a germans, i no només d’aquells que em cauen bé, que pensen com jo, que són de la meva família. Ser germà d’aquell que en un moment o un altre em necessita, sigui qui sigui.

Aquest és el camí de santedat que Jesús ens va ensenyar: estimar Déu i estimar els altres. Passar per la vida fent el bé, tal com ell ho va fer.

Germanes, germans, que l’Eucaristia que avui celebrem ens ajudi avançar per aquest camí de santedat.

Estima el teu Déu, i estima els altres com a tu mateix

30 diumenge durant l'any A
Ex 22, 20-26  Mt 22, 34-40

Les polèmiques i discussions que al llarg de la seva vida va tenir Jesús amb els fariseus i Mestres de la Llei primer, i més tard amb els saduceus i els notables de Jerusalem, encara que fossin fetes amb males intencions i amb la voluntat de fer-lo caure en el parany, són sovint per a nosaltres ocasió per rebre ensenyaments preciosos de Jesús.  

La pregunta que li fan a l’evangeli d’avui s’emmarca en tot un seguit de discussions que tenien entre ells els  Mestres jueus del temps de Jesús. Cada un d’ells intentava prioritzar els més de sis cents manaments que es comptaven i que concretaven el decàleg. Cada mestre hi deia la seva, proposava un ordre d’importància.

Jesús, enlloc d’entrar en aquestes disquisicions una mica inútils, ens ajuda a anar un cop més al fonament, a la profunditat de la llei.

En primer lloc els fa comprendre que no cal anar massa lluny, perdre’s en estèrils discussions. El que és fonamental de la llei, els jueus ho repeteixen cada dia en el que es considera la seva professió de fe, el conegut “Shema Israel: Escolta Israel”. Es tracta del primer manament, aquell que diu que de Déu només n’hi ha un i que cal estimar-lo.

Jesús hi afegeix, però, un segon manament, que és segon en l’ordre, però que té una importància equivalent. I també el treu de la Llei, aquesta vegada del llibre del Levític: “Estima els altres com a tu mateix”. L’originalitat de Jesús no es troba en els dos manaments,  que eren coneguts, sinó en el fet d’unir-los i donar-los un rang d’igualtat i d’inseparabilitat. Sant Joan ho va comprendre bé quan en una de les seves cartes ens diu:  “Si algú diu «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, és un mentider”

Encara que ho haguem repetit moltes vegades, hem d’insistir en això. No podem dir que estimem Déu perquè passem moltes hores resant o perquè anem a missa els diumenges. L’amor a Déu i l’amor als altres són les dues cares d’una mateixa moneda. Estimant els altres aprenem a estimar Déu. Estimant els altres, estimem la imatge de Déu que és l’home.

La primera lectura ens fa però una advertència. Estimar no pot quedar en frases i paraules, sinó en fets i en veritat: estimar es concreta en no oprimir l’immigrant ni la viuda ni l’orfe, no estafar el pobre. Concrecions que ens cal actualitzar, encara que alguna com la de no oprimir l’immigrant segueix essent ben actual.

Com concretem avui, aquí, en el nostre viure de cada dia, el manament de l’amor? La nostra manera d’estimar se sembla a la de Jesús? Som capaços de perdonar, d’estimar els enemics, de no venjar-nos, de no buscar els primers llocs, de posar-nos al servei dels altres, d’ajudar el qui ho necessita sense tenir en compte el seu origen social, racial, religiós o ideològic?

Podria semblar que Jesús ens hagi simplificat la feina en això dels manaments. Ens els ha resumit, ens ha dit que tots els altres “estan penjats” diu el text original d’aquests dos. “Estima i fes el que vulguis” deia Sant Agustí. Es una altra manera de dir el mateix, encara que ens pugui semblar una frase perillosa. Però de fet no és gens perillosa, el que passa és que és difícil de posar en pràctica. Quan la llei se simplifica, el missatge és molt més senzill, però l’exigència és més gran ja que ens deixa a nosaltres i a la nostra responsabilitat una bona part de la feina. Jesús ens tracta com a adults, majors d’edat. No ens cal que ens ho donin tot pastat, que ens diguin minuciosament el que hem de fer i el que no hem de fer, com pretenien els fariseus i els Mestres de la Llei amb els més de sis cents preceptes o com en alguns moments també ha fet l’Església amb un excés de preceptes, manaments i cànons. Som nosaltres, amb l’ajuda de l’evangeli i també dels altres que hem d’anar concretant com estimar Déu i com estimar els altres en el dia a dia.

Germanes, germans, l’eucaristia ens pot ajudar en aquesta tasca. Hem escoltat la paraula, mengem també el cos i la sang de Crist, que ens uneix a aquell que ens ensenya a estimar per tal que en el nostre viure creixi el seu amor.

Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu

29 diumenge durant l'any A
Mt 22, 15-21

La pregunta que els fariseus i els partidaris d’Herodes posen a Jesús és molt compromesa. Anar contra l’impost l’enfrontarà als romans. Anar a favor, l’enfrontarà als Jueus.

La resposta de Jesús se situa a un nivell diferent de la pregunta. De fet Jesús no diu si s’ha de pagar o no.

Jesús se situa al nivell de les grans preguntes: Quin és el lloc que ocupa Déu en la nostra vida.

Per això, abans que res, els demana que li ensenyin la moneda, i la imatge que hi ha en aquesta moneda. La moneda que presenten a Jesús té la imatge del Cèsar. La conclusió de Jesús és: si la imatge és del Cèsar, retorneu-li al Cèsar.

Però la resposta no s’acaba aquí, Jesús continua i diu: “retorneu a Déu, allò que és de Déu” Què és el que hem de retornar a Déu? Segons el llibre del Gènesi, en el text de la creació se’ns diu que la imatge de Déu és l’home. El que hem de retornar a Déu és l’ésser humà, imatge de Déu. En conseqüència no podem fer amb l’ésser humà com fem amb el diner, fer-ne mercadeig, tractar-lo com un objecte, oblidar la seva dignitat.

La resposta de Jesús no significa que no puguem utilitzar el diner, sempre que aquest diner no esdevingui un déu per a nosaltres, i sempre que el diner no serveixi per fer mal a l’home, imatge de Déu. Quan fem una d’aquestes dues coses, situem el diner a un nivell que no li pertoca.

La resposta de Jesús també ens dóna pistes sobre la relació de l’home i de retruc del cristià, amb la política.

Primera pista: Déu i Cèsar no són al mateix nivell. Per Jesús això és evident. Déu i Cèsar no són comparables, política i fe tampoc. Déu ho engloba tot, dóna sentit a tot, se situa al nivell del que és essencial i invisible als ulls. I això que és invisible als ulls, pot il·luminar allò que és visible: la política, el treball, l’economia, la ciència... Aquests i tots els altres àmbits de l’existència estan a un nivell diferent i que té una autonomia pròpia. Una autonomia que significa que Déu no s’hi barreja, com si fos un polític, un economista o un científic.

Aquesta barreja dissortadament ha existit i existeix i ha generat conflictes importants quan hem utilitzat Déu per fonamentar les ideologies polítiques, la ciència, l’economia. D’aquí han nascut les Creuades, la Inquisició, el déu del terrorisme, el déu de repúbliques basades en una religió, però també el déu de governants cristians no gaire llunyans. El déu de tots els radicalismes i intoleràncies.

 Aquesta autonomia no ha d’allunyar el cristià de les coses d’aquest món. El cristià s’ha de comprometre amb els creients d’altres religions i amb els no creients en tots els àmbits: en el treball, en la política, en la ciència, en l’economia. Però sense utilitzar la fe com una bandera o com un cartell. La fe és en el fons del cor per tal d’il·luminar aquests compromisos. Donem a Déu el lloc que li correspon.

En la situació actual de crisi, no oblidem qui és la imatge de Déu. Cada home, cada dona que es creua en el nostre camí és imatge de Déu, especialment l’home o dona pobre, exclòs, violentat, aquell que és a terra  a la cuneta. Aquest home, aquesta dona l’hem de retornar a Déu, al Déu que és Amor i que ens recorda que aquell que és la seva imatge és fill seu i germà nostre. Un germà que no podem deixar caigut i abandonat en el camí.

Convideu a la festa tothom que trobeu

28 diumenge durant l'any A
Is 25, 6-10a   Fl 4, 12-14. 19-20  Mt 22, 1-14

La lectura d’Isaïes compara la trobada de Déu i la humanitat amb un banquet on no hi manca res i on hi ha lloc per a tothom, per a tots els pobles.

El banquet és un dels moments importants de la vida humana. Un moment d’alegria, de compartir, d’amistat, de fraternitat. A taula hi sabem descobrir l’altre més com un germà que com un estrany, com un amic i no com un enemic.

Aquesta lectura està escrita en un dels moments més difícils del poble jueu. Fa anys que són a l’exili, alguns ja han perdut l’esperança, ja no creuen en un futur de retorn. És en aquesta situació que el profeta parla en nom de Déu fent una crida a mantenir l’esperança.

En una situació difícil es troba també Pau quan escriu als cristians de Filips. La seva experiència del Crist fa que estigui avesat a viure en qualsevol situació, bona o dolenta, perquè viu amb l’esperança que li dóna la bona notícia de la resurrecció.

La paràbola de Jesús és també una paràbola d’esperança: Malgrat el rebuig a participar en el banquet del Regne, aquest banquet no se suprimeix. Resta sempre obert, esperant la nostra resposta a participar-hi i obert a tothom.

L’Eucaristia és un banquet, un banquet joiós on podem compartir amb Déu i amb els altres l’alegria que ens dóna la vida, mort i resurrecció del Crist.

Un banquet on se’ns dóna a menjar la Paraula i els signes senzills del pa i del vi, signes de la presència de Jesús en les nostres vides.

La participació en aquest banquet demana de nosaltres una bona disposició, anar vestits amb aquell vestit de festa, un vestit que ens compromet a treballar, un cop el banquet s’acaba, per tal que cada dia més persones hi puguin participar. La força que ens dóna aquest banquet ens ajuda a ser millors testimonis de la bona notícia. A viure cada dia amb actituds de servei, acolliment, perdó, solidaritat amb els més pobres, comunió amb els que passen per dificultats de qualsevol mena, sense mirar la seva identitat, la seva nacionalitat, la seva llengua; tan sols la seva necessitat. La crisi econòmica actual pot ser per a nosaltres una crida a créixer en aquells valors que brollen de l’evangeli i que es resumeixen en el manament d’estimar, i no d’una manera teòrica, sinó a la manera de Jesús.

Participar, doncs, al banquet de Jesús, és crear lloc perquè tothom hi càpiga, perquè ningú no quedi exclòs per la pobresa, per l’atur, per la mala sort. No es tracta de buscar a corre-cuita un lloc per a mi, és eixamplar aquesta taula, eixamplant el nostre cor, no tancant-nos, sinó sortint al carrer per trobar tots aquells que tenen set del Regne de justícia, amor, llibertat, veritat. I amb ells, anar a buscar tots aquells que han perdut l’esperança, que viuen en la foscor, que sofreixen la injustícia i la insolidaritat i fer-los entrar al banquet.

Germanes, germans, continuem el nostre banquet. Hem menjat la Paraula, presentem ara el pa i el vi que compartirem, i que es convertiran en presència de Jesús enmig nostre i dins nostre. Que la seva presència faci de nosaltres instruments de comunió i de solidaritat.

El Regne de Déu serà donat a un poble que el farà fructificar

27 diumenge durant l'any A
Is 5, 1-7   Mt 21, 33-43

Probablement el profeta Isaïes adapta un cant d’amor humà, per parlar de l’amor de Déu a la seva vinya. La primera frase és important: “Dedico aquest cant al meu estimat, cant de l’enamorat a la seva vinya” Boniques paraules, extretes com deia del llenguatge amorós, per expressar la relació de Déu amb la seva creació, i concretament amb la humanitat: n’està enamorat. I perquè n’està enamorat té cura d’ella, li dóna el bo i millor d’ell mateix que és l’amor.   Déu ha plantat en cada un de nosaltres una llavor d’amor, llavor que cal que doni fruits. Evidentment, fruits d’amor.

Però el cant d’amor esdevé plany. Plany perquè la llavor d’amor no dóna fruits d’amor. Els fruits del seu poble són fruits amargs, fruits d’injustícia i de maldat.

Aquest plany és encara més gran quan el  que Déu ens dóna és el seu propi Fill esdevingut un més de nosaltres.

Un Fill que amb la seva vida ens mostra l’amor de Déu, l’amor plantat en els nostres cors. Jesús que, com diu sant Pere en el llibre dels Fets dels Apòstols, va passar fent el bé, els seus fruits van ser fruits deliciosos, van ser fruits d’amor.

Els homes el van agafar, el van treure fora de la ciutat i el van matar.

Les dues paràboles, la d’Isaïes i la de Jesús mateix, no s’adrecen només als jueus d’aquells temps, als sacerdots i notables. Nosaltres som també la vinya estimada, nosaltres som també els vinyaters a qui l’amo de la vinya ha deixat el món perquè l’edifiquem sobre la bondat i sobre la justícia.

No podem dir que el nostre temps sigui millor que el temps d’Isaïes o el temps de Jesús. Només cal obrir una mica els ulls i les orelles.

Però és que tampoc no podem dir que nosaltres mateixos siguem millors que els contemporanis d’Isaïes o de Jesús.

Els fruits amargs es troben en la nostra vida. No som prou bons, no som prou justos.

I l’enamorat del món i de la humanitat segueix esperant bondat i justícia, segueix escoltant el clam dels oprimits d’avui, oprimits que són països sencers del Tercer Món, barris sencers del nostre món desenvolupat. Oprimits que són avui molts immigrants, molts infants, molta gent gran, molts homes i dones que, durant la crisi econòmica,  han perdut la feina perquè la seva empresa ha fet fallida.  

L’enamorat de la vinya escolta avui aquest clam i ens segueix enviant signes perquè reaccionem. Perquè intentem donar fruits d’amor, de perdó, de servei, d’acolliment, de solidaritat...

Perquè comprenguem d’una vegada que som vinyaters d’una vinya de la que no en som propietaris, sinó només administradors, d’una vinya que podem fer que sigui més justa, més habitable, més agradable.

L’afany de tenir més, d’acumular, de consumir sense fre, oblidant que formem part d’una família, la família humana, no han estat bones respostes a l’amor que Déu ens ha donat, no són els fruits dolços que l’enamorat de la vinya esperava. La situació econòmica actual és en part el fruit que recollim d’una mala administració d’un món que se’ns ha donat per administrar-lo bé.

Germanes i germans, en aquests temps de dificultat, obrim bé les orelles a aquest Déu que ens segueix parlant i que ens segueix estimant.