Ap 7, 2-4. 9-14 1Jn 3, 1-3 Mt 5, 1-12a
La
lectura de l’Apocalipsi ens aporta un missatge d’universalitat. La multitud que ningú no pot comptar és la humanitat de tots els temps i de tots els
llocs que caminen cap a Aquell que la va crear a la seva imatge i semblança.
La
festa de Tots Sants és una festa d’universalitat. La mateixa universalitat que porta
dins seu la bona notícia de Jesús.
Quan
es va acomiadar dels deixebles els va dir: “aneu
per tot el món”. I els primers temps del cristianisme són uns temps en què
les fronteres es van trencant.
És
cert que aquesta universalitat que l’Església hauria de proclamar i viure, en
algunes èpoques de la història es deforma o fins i tot es perd.
És
sobretot a partir del Concili Vaticà II que es recupera aquesta universalitat
com a tret essencial de l’Església: l’esperit que fuig del sectarisme, de
pensar que la bondat només és dins i que tot el de fora és dolent. L’esperit
que dóna més importància als fets que a les paraules. En definitiva, l’esperit
de l’evangeli. El que compta no són les etiquetes, el que compta és la manera
de viure. El qui treballa a favor del Regne, forma part d’aquest Regne, siguin
quines siguin les seves creences.
Es
amb aquest esperit que quan celebrem la festa de Tots Sants, la festa de tots
aquells que ja són al Regne definitiu, hi sabem veure no només els cristians, els
batejats, sinó tots els qui en la seva vida van intentar fer la voluntat del
Pare del cel. I de la mateixa manera que no dubtem que Abraham, que no va ser
cristià, té un lloc, també podem pensar que molts homes i dones no cristians, i
fins i tot no creients, tenen el seu lloc enmig d’aquesta multitud que ningú no pot comptar. La multitud dels qui han estat pobres, humils, nets de cors, dels
qui han posat pau, dels qui han tingut fam de justícia, siguin cristians o
musulmans, creients, agnòstics o ateus.
Es
amb aquest esperit obert i dialogant que la nostra fe ha d’unir i no separar, ens
ha de fer més propers dels altres.
Tota
la vida i l’ensenyament de Jesús són una invitació a la comunió, a cercar
l’ovella perduda, a obrir els braços al fill que torna a casa, a acollir la
dona marginada, el leprós que ha estat exclòs, l’infant que ningú no té en
compte.
En la
festa de Tots Sants i mirant aquesta multitud
que ningú no pot comptar, cerquem la santedat, però cerquem-la fent créixer
en nosaltres l’esperit de l’evangeli, l’esperit de les benaurances. Cerquem-la
donant la mà especialment a tots aquells que no tenen forces, que estan sols,
que passen per dificultats.
Demà celebrarem
la commemoració dels fidels difunts. Però ja avui podem fer aquesta
commemoració, veient com a sants aquells difunts que ens són més propers,
veient-los formant part d’aquella multitud
tan gran que ningú no la pot comptar.
Tan
ells com nosaltres som fills de Déu, però ells ja frueixen plenament d’aquesta
filiació.
I
nosaltres que encara caminem, intentem fer créixer aquesta filiació. La manera
de fer-la créixer és fent créixer la nostra fraternitat. Saber reconèixer en
l’altre un germà, una germana. Aquesta és la primera conseqüència de ser fills
de Déu: viure com a germans, i no només d’aquells que em cauen bé, que pensen
com jo, que són de la meva família. Ser germà d’aquell que en un moment o un
altre em necessita, sigui qui sigui.
Aquest
és el camí de santedat que Jesús ens va ensenyar: estimar Déu i estimar els
altres. Passar per la vida fent el bé, tal com ell ho va fer.
Germanes, germans, que
l’Eucaristia que avui celebrem ens ajudi avançar per aquest camí de santedat.