Ex 22, 20-26 Mt 22, 34-40
Les polèmiques i discussions que al llarg de la seva vida va tenir Jesús
amb els fariseus i Mestres de la Llei primer, i més tard amb els saduceus i els
notables de Jerusalem, encara que fossin fetes amb males intencions i amb la
voluntat de fer-lo caure en el parany, són sovint per a nosaltres ocasió per
rebre ensenyaments preciosos de Jesús.
La pregunta que li fan a l’evangeli d’avui s’emmarca en tot un seguit de
discussions que tenien entre ells els Mestres jueus del temps de Jesús. Cada un d’ells
intentava prioritzar els més de sis cents manaments que es comptaven i que
concretaven el decàleg. Cada mestre hi deia la seva, proposava un ordre d’importància.
Jesús, enlloc d’entrar en aquestes disquisicions una mica inútils, ens
ajuda a anar un cop més al fonament, a la profunditat de la llei.
En primer lloc els fa comprendre que no cal anar massa lluny, perdre’s en
estèrils discussions. El que és fonamental de la llei, els jueus ho repeteixen
cada dia en el que es considera la seva professió de fe, el conegut “Shema Israel: Escolta Israel”. Es tracta
del primer manament, aquell que diu que de Déu només n’hi ha un i que cal
estimar-lo.
Jesús hi afegeix, però, un segon manament, que és segon en l’ordre, però
que té una importància equivalent. I també el treu de la Llei, aquesta vegada del
llibre del Levític: “Estima els altres
com a tu mateix”. L’originalitat de Jesús no es troba en els dos manaments,
que eren coneguts, sinó en el fet
d’unir-los i donar-los un rang d’igualtat i d’inseparabilitat. Sant Joan ho va
comprendre bé quan en una de les seves cartes ens diu: “Si algú
diu «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, és un mentider”
Encara que ho haguem repetit moltes vegades, hem d’insistir en això. No
podem dir que estimem Déu perquè passem moltes hores resant o perquè anem a
missa els diumenges. L’amor a Déu i l’amor als altres són les dues cares d’una
mateixa moneda. Estimant els altres aprenem a estimar Déu. Estimant els altres,
estimem la imatge de Déu que és l’home.
La primera lectura ens fa però una advertència. Estimar no pot quedar en
frases i paraules, sinó en fets i en veritat: estimar es concreta en no oprimir
l’immigrant ni la viuda ni l’orfe, no estafar el pobre. Concrecions que ens cal
actualitzar, encara que alguna com la de no oprimir l’immigrant segueix essent
ben actual.
Com concretem avui, aquí, en el nostre viure de cada dia, el manament de
l’amor? La nostra manera d’estimar se sembla a la de Jesús? Som capaços de
perdonar, d’estimar els enemics, de no venjar-nos, de no buscar els primers
llocs, de posar-nos al servei dels altres, d’ajudar el qui ho necessita sense tenir
en compte el seu origen social, racial, religiós o ideològic?
Podria semblar que Jesús ens hagi simplificat la feina en això dels
manaments. Ens els ha resumit, ens ha dit que tots els altres “estan penjats” diu el text original
d’aquests dos. “Estima i fes el que
vulguis” deia Sant Agustí. Es una altra manera de dir el mateix, encara que
ens pugui semblar una frase perillosa. Però de fet no és gens perillosa, el que
passa és que és difícil de posar en pràctica. Quan la llei se simplifica, el
missatge és molt més senzill, però l’exigència és més gran ja que ens deixa a
nosaltres i a la nostra responsabilitat una bona part de la feina. Jesús ens
tracta com a adults, majors d’edat. No ens cal que ens ho donin tot pastat, que
ens diguin minuciosament el que hem de fer i el que no hem de fer, com
pretenien els fariseus i els Mestres de la Llei amb els més de sis cents
preceptes o com en alguns moments també ha fet l’Església amb un excés de
preceptes, manaments i cànons. Som nosaltres, amb l’ajuda de l’evangeli i també
dels altres que hem d’anar concretant com estimar Déu i com estimar els altres
en el dia a dia.
Germanes,
germans, l’eucaristia ens pot ajudar en aquesta tasca. Hem escoltat la paraula,
mengem també el cos i la sang de Crist, que ens uneix a aquell que ens ensenya
a estimar per tal que en el nostre viure creixi el seu amor.