divendres, 27 de maig del 2011

No us deixaré orfes

Seguim escoltant com diumenge passat paraules que Jesús adreça als deixebles durant el darrer sopar. Paraules de consol en un moment de desconcert.
Jesús els prepara perquè quan ell no hi sigui sàpiguen descobrir la seva presència.
És per això que són paraules importants per a nosaltres que també intentem viure la presència de Jesús en les nostres vides.
“No us deixaré orfes”: L’orfe, com la viuda, en el temps de Jesús eren un exemple de persones abandonades en tots sentits. A més de viure amb dolor l’absència del pare i del marit, quedaven en una situació molt precària. Per això els profetes en moltes ocasions reclamen que se’ls protegeixi.
Quan diu Jesús als deixebles que no els deixarà orfes vol assegurar-los la seva presència, fins i tot en els moments de més dificultat.
Jesús és present en les nostres vides, fins i tot en els moments de més dificultat. No es tracta d’una presència demostrable i evident. Està fonamentada en la confiança.
Es una presència que necessita l’amor: “Si m’estimeu guardareu els meus manaments” Quan Jesús diu que l’hem d’estimar ho hem d’entendre en el context de tot l’evangeli. Estimem Jesús cada vegada que estimem un dels seus estimats: els petits, els pobres. Cada vegada que estimem, Jesús és present.
Jesús estableix un triangle entre el Pare, Ell i nosaltres i ens convida a formar-ne part. “Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres” No és un joc de paraules o un jeroglífic. Es deixar lloc a l’Esperit perquè treballi en nosaltres. Un esperit que ens impulsa a estimar com Jesús va estimar. Amb un amor que va ampliant cercles, que no té fronteres. Que arriba fins a l’enemic, fins a l’estranger o l’immigrant.
L’Esperit que habita a casa nostra i és dins nostre ens ajuda a vèncer les resistències de l’egoisme per anar cada vegada més enllà. On nosaltres aixequem murs i fronteres, l’esperit construeix portes, finestres i camins per fer-nos descobrir que tots els éssers humans són fills de Déu i germans nostres. Que som responsables de la seva sort.
La història de la humanitat no ha anat massa per aquest camí. Des de Caïn i Abel, la violència i la injustícia han estat a l’ordre del dia.
Però no és només la història de la humanitat, són les nostres pròpies històries que no van sovint pel camí de l’evangeli. Posem resistències a aquest esperit que hi ha dins nostre.
Hem d’apropar-nos molt més de Jesús. Ens diem cristians, però la presència de Jesús en les nostres vides és massa superficial.
Això ens passa tant a nivell personal com a nivell d’Església. També aquí la presència de Jesús és sovint superficial, una mica d’aparador, externa.
Cal que a tots els nivells ens centrem molt més en Jesús i en l’evangeli. Que siguem més dòcils a la seva paraula. Que ens decidim a caminar pel camí del seu amor sense fronteres en les situacions més quotidianes, enmig d’aquest món desencisat, que ha perdut confiança en les seves institucions. També en l’Església.
Són els gestos i el testimoni coherent i no les paraules  les que compten avui. Hem de ser més austers en paraules i fer més gestos concrets coherents amb l’evangeli.
Moltes formes, litúrgies, discursos no diuen massa cosa al nostre món. Però Jesús segueix essent vigent.
Anem cap a Jesús per tal que les nostres vides traspuïn el seu esperit.
Que l’eucaristia sigui signe de la presència de Jesús en les nostres vides, que ens ajudi a ser testimonis del seu amor.

dijous, 19 de maig del 2011

Jo sóc el camí, la veritat i la vida

Final de la vida de Jesús… sopar de comiat. Moment difícil per als deixebles, inquietud als cors: “Que els vostres cors s’asserenin...”
No s’assembla una mica als nostres temps actuals? Inquietud, crisi, indignació...: “Que els vostres cors s’asserenin...”
A on podem trobar aquesta serenor, aquesta pau interior? En l’evasió d’aquest món i dels seus problemes? No. La serenor la trobem en la confiança: “Confieu en Déu, confieu també en mi”
La vida humana està construïda sobre la confiança. Les certeses no són massa nombroses, i són certeses sobretot en el món científic, físic.
En allò que és més profondament humà, especialment en el món de les nostres relacions humanes, sempre ens movem en la confiança o en la desconfiança. No som capaços de conèixer el que hi ha en el cor de l’altre. L’altre és un misteri per a nosaltres. En aquesta situació, l’única manera de relacionar-nos amb l’altre, i especialment d’estimar-lo és fent-li confiança. Amb el risc sempre de la decepció, de l’engany, e la mentida.
La nostra relació amb Jesús també es construeix només en la confiança. Li hem fet confiança, confiem en ell, en  tot el que ell ha estat, en tot el que ell ha promès, en tot el que ell ha viscut. I aquesta confiança va més enllà de la confiança que fem als altres. En el sentit que de Jesús no contemplem la possibilitat de l’engany o de la mentida. Es una confiança que esdevé fe. Però no fe en el sentit d’adhesió a uns manaments o a una moral, ni tampoc fe en el sentit de creure en el més enllà.
Es una fe que és confiança en Jesús, és creure que ell és camí, veritat i vida. Es creure que en la seva humanitat Déu s’ha fet visible: “Qui em veu a mi veu el Pare”.
Ens l’acabem de creure aquest retret que Jesús fa a Felip? O volem veure Déu en grans fets meravellosos, en revelacions misterioses, en moments d’èxtasi?
Veiem el Pare en la vida humana de Jesús, en la seva manera de relacionar-se amb les persones, en la seva capacitat d’acollir, de perdonar, de posar-se al servei, de compartir.  
Veiem el Pare quan som capaços de posar en pràctica aquestes actituds de Jesús.
Per això Jesús es fa present al mateix temps en aquell que posa en pràctica el manament d’estimar i també en el petit, en el pobre, en el desvalgut, en el marginat que és estimat: “Qui creu en mi també farà les obres que jo faig”
Està clar doncs que ser cristià no és en primer lloc una teoria, ni tampoc un culte, unes cerimònies o pertànyer a una organització. Ser cristià és en primer lloc una manera de viure que és conseqüència de la confiança que hem posat en Jesús de Nazaret. Per dir-ho d’una altra manera, s’és cristià en primer lloc a la ciutat, a casa, al treball. Enmig del món, al costat dels homes i dones que Déu ens ha posat al costat, des dels més propers, la família, els amics, fins aquells que em són més llunyans perquè pensen diferent, perquè em cauen malament o perquè m’han fet mal, i també al costat d’aquell desconegut que es creua en el meu camí i em necessita. I també d’aquells que en aquests moment de crisi passen per greus dificultats, o manifesten la seva indignació o el seu desencant. És enmig d’aquest món d’avui i d’aquí que hem de ser cristians.
L’església, aquest lloc on ara ens trobem, no és el lloc on som principalment cristians. Es més aviat el lloc on busquem les forces que ens manquen, la paraula que ens cal, que és sobretot la paraula de Déu i la de Jesús, és el lloc on celebrem i donem gràcies i on, en l’eucaristia, fem el gest de Jesús, el de trencar el pa a trossos per recordar-nos que la vida de Jesús va ser una vida feta a trossos per a tothom, i que nosaltres també hem de fer-nos trossos per als altres, vida compartida amb la humanitat que Déu estima.

dissabte, 14 de maig del 2011

Jo sóc la porta

La imatge de Jesús pastor devia ser suggerent i estimada pels primers cristians, ja que va ser una de les representacions més antigues que es van fer de Jesús.
Es una imatge i una paràbola que té com a centre Jesús. Ens vol comparar la bondat del pastor que es preocupa de les ovelles, que se sacrifica per elles.
Es veritat que en ocasions sembla que s’hagi posat al centre l’ovella, que representa el qui vol seguir Jesús, i les característiques de les ovelles com a animals dòcils, obedients, que no protesten, que segueixen el ramat. Penso que no és aquesta la intenció primera de la paràbola.
Jesús no busca en els que el volem seguir, persones passives, que no tenen mai cap iniciativa, que van on va el ramat.
Són altres, en tot cas, les qualitats de l’ovella que la paràbola remarca. La situació de por en què es poden trobar, i també la capacitat de saber escoltar i reconèixer la veu.
La primera, la situació de por o de desorientació, és ben real en les nostres vides. Ho vèiem diumenge passat en els dos deixebles d’Emaús. La vida humana genera en molts moments por, incertesa, desorientació. Tots ens hi hem trobat. I davant d’aquestes situacions, busquem paraules que ens donin seguretat, llum.
Però com Jesús diu, hi ha moltes veus que ens parlen, i no totes ens condueixen al bon lloc. A vegades busquem veus que ens diguin clarament el que hem de fer, tot pastat, sense que hi hagi de la nostra part una reflexió. ¿No és la manera de fer de les sectes, que s’adrecen sovint a persones que es troben en un moment de por, d’incertesa, donant-los consignes clares, però que no deixen lloc a la pròpia reflexió?
La veu de Jesús no és així. Les seves paraules ens donen pistes, ens indiquen una direcció. Cal sempre una resposta personal. Som nosaltres els qui hem de caminar. Jesús no ho fa per nosaltres. Ell ha fet el seu camí i ens ha convidat a seguir-lo, però en el nostre avui i amb el nostre propi camí. Som nosaltres els qui hem d’encarnar la seva paraula a les nostres circumstàncies concretes. Jesús vol seguidors actius, que prenguin riscos, encara que això suposi a vegades equivocar-se.
En l’evangeli hi ha de fet dues paràboles. En la primera Jesús es compara amb el pastor; en la segona, es compara amb la porta. Una porta que ens condueix a la vida. No només una vida en el més-enllà, sinó a viure ja avui seguint l’esperit de les Benaurances, que és l’esperit de Jesús.
La Pasqua va fer descobrir als deixebles, als primers cristians, i ens fa descobrir a nosaltres, quina és la vida veritable, aquella que té llavors d’eternitat. La vida sovint ens fa pensar més aviat en fragilitat, en limitació.
La Pasqua ens anuncia que més enllà d’aquesta fragilitat hi ha llavors d’eternitat cada vegada que estimem, perdonem, acollim, servim, compartim, ens preocupem dels altres.
Es l’exemple de Jesús, que no va voler guardar la seva vida per a ell, sinó que la va donar. Però és també l’exemple de tants homes i dones, cristians o no, creients o no, que han viscut oberts als altres, preocupats de la sort dels altres, i així han trobat el sentit del seu viure.
Que l’eucaristia ens ajudi a saber escoltar la veu de Jesús en la nostra vida de cada dia, a saber trobar la porta que ens condueix al seu Regne.

divendres, 6 de maig del 2011

Queda't amb nosaltres

L’evangeli dels dos deixebles que caminen cap a Emaús és segurament un dels textos més elaborats i suggestius que ens parlen de la resurrecció de Jesús. És un text molt reflexionat. Es difícil que sapiguem ben bé què va passar. Però el que sí sabem és que l’experiència pasqual va canviar radicalment els deixebles. Quan caminen al principi estan tristos, desorientats, cecs. El rencontre amb Jesús, primer en la conversa en el camí i després en el gest a taula, converteix la tristesa en alegria, la desorientació en camí clar, la ceguesa en llum.
Escoltant-lo avui l’hem de llegir com un text que ens ajudi a comprendre el nostre avui. Ens ha d’ajudar a fer el mateix camí que els dos deixebles en les nostres situacions concretes. Perquè nosaltres també tenim els nostres camins a Emaús, camins de decepció, por, tristesa, desorientació i foscor. Qui pot dir que mai no s’hi ha trobat?  Hi ha tants moments en què ho deixaríem córrer tot, en què no comprenem perquè ens passen coses, en què no sabem quin és el camí que cal triar.  
Tantes vegades som deixebles que caminen cap a Emaús!
Segur que ens agradaria en aquestes circumstàncies poder viure l’experiència que ens faci sortir de l’atzucac, que ens obri portes  de futur, que ens indiqui camins clars.
Els dos deixebles fan aquest pas gràcies a la trobada amb Jesús, una trobada que els dóna llum.  
Els dos deixebles vivien en la foscor perquè aquell Jesús de Nazaret, que per a ells era algú que havia passat fent el bé, estimant, perdonant, acollint... havia estat crucificat com si fos un bandit. Viuen en la foscor perquè pensen que l’amor ha estat vençut per l’odi.
La trobada amb Jesús els fa comprendre que no és així. Que malgrat tot, l’amor té la darrera paraula.
Com ha estat aquesta trobada que els fa anar de la decepció a la missió, de la tristor a l’alegria, de la ceguesa a la llum?
Abans que Jesús es posi al seu costat, els dos deixebles parlaven de Jesús. Es feien preguntes, com podia ser tot el que havia passat? Es enmig d’aquest record que Jesús s’ajunta a la seva conversa i l’orienta, els fa comprendre que encara que els ulls humans veuen fracàs, els ulls del cor havien de fer confiança al missatge de Jesús. La darrera paraula no estava en l’odi de la creu sinó en la seva vida, aquella vida plena d’amor que havia recorregut els camins de Palestina.
Però allà on els ulls s’obren del tot és en el gest de trencar el pa. No es tracta d’un gest màgic, és el gest que resumeix el que havia estat la vida de Jesús, una vida que es fa trossos per estimar tothom, un pa compartit que ens diu que quan es comparteix, la foscor, la decepció, la malaltia, la soledat, troben petites llums d’esperança.
El gest de Jesús recorda als dos deixebles que és compartint que es pot passar de la mort a la vida, de la tristesa a l’alegria. I això no són paraules boniques. És el gest del qui comparteix el seu temps amb el qui està malalt per acompanyar-lo, del qui comparteix el seu diner amb el qui està a l’atur, del qui comparteix el seu somriure amb el qui està trist, del qui comparteix els seus talents amb els altres...
 Els dos deixebles, quan han reconegut Jesús, quan han comprès que la darrera paraula es troba en la vida de Jesús, no es queden asseguts. S’aixequen i tornen a Jerusalem d’on havien fugit per anunciar el que havien descobert.
Que també avui el pa que trencarem obri els nostres ulls perquè enmig de les nostres dificultats, de les nostres foscors, sapiguem aixecar-nos i anunciar amb la nostra vida compartida que l’amor és més fort que la mort.