divendres, 27 de maig del 2011

No us deixaré orfes

Seguim escoltant com diumenge passat paraules que Jesús adreça als deixebles durant el darrer sopar. Paraules de consol en un moment de desconcert.
Jesús els prepara perquè quan ell no hi sigui sàpiguen descobrir la seva presència.
És per això que són paraules importants per a nosaltres que també intentem viure la presència de Jesús en les nostres vides.
“No us deixaré orfes”: L’orfe, com la viuda, en el temps de Jesús eren un exemple de persones abandonades en tots sentits. A més de viure amb dolor l’absència del pare i del marit, quedaven en una situació molt precària. Per això els profetes en moltes ocasions reclamen que se’ls protegeixi.
Quan diu Jesús als deixebles que no els deixarà orfes vol assegurar-los la seva presència, fins i tot en els moments de més dificultat.
Jesús és present en les nostres vides, fins i tot en els moments de més dificultat. No es tracta d’una presència demostrable i evident. Està fonamentada en la confiança.
Es una presència que necessita l’amor: “Si m’estimeu guardareu els meus manaments” Quan Jesús diu que l’hem d’estimar ho hem d’entendre en el context de tot l’evangeli. Estimem Jesús cada vegada que estimem un dels seus estimats: els petits, els pobres. Cada vegada que estimem, Jesús és present.
Jesús estableix un triangle entre el Pare, Ell i nosaltres i ens convida a formar-ne part. “Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres” No és un joc de paraules o un jeroglífic. Es deixar lloc a l’Esperit perquè treballi en nosaltres. Un esperit que ens impulsa a estimar com Jesús va estimar. Amb un amor que va ampliant cercles, que no té fronteres. Que arriba fins a l’enemic, fins a l’estranger o l’immigrant.
L’Esperit que habita a casa nostra i és dins nostre ens ajuda a vèncer les resistències de l’egoisme per anar cada vegada més enllà. On nosaltres aixequem murs i fronteres, l’esperit construeix portes, finestres i camins per fer-nos descobrir que tots els éssers humans són fills de Déu i germans nostres. Que som responsables de la seva sort.
La història de la humanitat no ha anat massa per aquest camí. Des de Caïn i Abel, la violència i la injustícia han estat a l’ordre del dia.
Però no és només la història de la humanitat, són les nostres pròpies històries que no van sovint pel camí de l’evangeli. Posem resistències a aquest esperit que hi ha dins nostre.
Hem d’apropar-nos molt més de Jesús. Ens diem cristians, però la presència de Jesús en les nostres vides és massa superficial.
Això ens passa tant a nivell personal com a nivell d’Església. També aquí la presència de Jesús és sovint superficial, una mica d’aparador, externa.
Cal que a tots els nivells ens centrem molt més en Jesús i en l’evangeli. Que siguem més dòcils a la seva paraula. Que ens decidim a caminar pel camí del seu amor sense fronteres en les situacions més quotidianes, enmig d’aquest món desencisat, que ha perdut confiança en les seves institucions. També en l’Església.
Són els gestos i el testimoni coherent i no les paraules  les que compten avui. Hem de ser més austers en paraules i fer més gestos concrets coherents amb l’evangeli.
Moltes formes, litúrgies, discursos no diuen massa cosa al nostre món. Però Jesús segueix essent vigent.
Anem cap a Jesús per tal que les nostres vides traspuïn el seu esperit.
Que l’eucaristia sigui signe de la presència de Jesús en les nostres vides, que ens ajudi a ser testimonis del seu amor.