diumenge, 24 de març del 2019

Era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat

4 diumenge Quaresma C
lectures
En la paràbola coneguda com la del fill pròdig que acabem d’escoltar, hi ha tres personatges, el pare, el fill gran i el fill petit.
A vegades hem donat molta importància al fill petit, sobretot per la seva decisió de tornar a casa, i ens ha servit per pensar en el fet de demanar perdó a Déu. Però si ens hi fixem bé, la conducta d’aquest fill petit és poc exemplar. Agafa, en vida del pare, l’herència. En l’original grec diu fins i tot que es queda els mitjans de viure del pare. S’ho malgasta tot, només s’ho repensa quan està passant gana, i decideix tornar. En tot moment, en el fons, només pensa en ell. En cap moment pensa en el seu pare o en el germà gran.
El fill gran és el fill que es creu perfecte, millor que el germà petit. Quan torna,  no el reconeix com a germà seu. Al pare li diu “aquest fill teu”. És el pare el que li fa comprendre que malgrat tot, segueix sent el seu germà.
És en realitat la figura del pare la que Jesús vol posar en relleu. Aquest pare que estima generosament, que no deixa mai de pensar en la situació en què es deu trobar el seu fill. La seva preocupació és la pèrdua de dignitat del fill, tant per la vida que porta malgastant la fortuna, com en el moment en què ho ha perdut tot i no té res per menjar. Al pare no li preocupen el seu honor, els seus interessos econòmics, ni la manera com el tracten els seus fills. Només pensa en la vida del seu fill, que no s’autodestrueixi, que no sigui un mort en vida, sense conèixer l’alegria de viure com a fill estimat.
La trobada del pare i el fill és sorprenent. És el pare qui va a l’encontre del fill, commogut fins a les entranyes. No el deixa acabar la seva “confessió”, no vol més humiliacions. No li imposa ni càstig ni penitència. Li restitueix la seva dignitat de fill posant-li el vestit, les sandàlies i l’anell. El pare és un exemple de misericòrdia, que en hebreu significa estar commogut fins a les entranyes.
La paràbola la podem interpretar veient en la manera de ser del pare la manera de ser de Déu. Però de fet Jesús l’explica per justificar la seva pròpia manera de fer. No hem d’oblidar que la manera de ser de Déu l’hem descobert en la manera de ser de Jesús. En aquest pare hi hem de veure Jesús, en la mirada amable i acollidora que sempre té envers els altres. En el seu intent de recuperar la dignitat d’aquells que l’havien perdut, fossin dones, recaptadors d’impostos, samaritans, infants... En el pare hi veiem l’amor generós i sense fronteres que Jesús va posar en pràctica, que el feia parar l’altra galta o estimar els enemics. En el pare descobrim l’amor que Jesús ens proposa de viure, un amor que no és el que a vegades vivim. Aquell amor calculador i escarransit, ple de prejudicis i de rancors. Que no oblida el mal que un dia em van fer, que sempre té un roc a la faixa. Aquest és moltes vegades el nostre amor. L’amor de l’evangeli traspassa totes les fronteres i, com el pare, només veu la situació en què es troba l’altre.
Aquest és l’amor que podria canviar el nostre món. L’amor dels homes i dones de bona voluntat, l’amor de tantes dones, de tantes persones voluntàries que fan que hi hagi rostres de tendresa i amabilitat. Que encenen llums d’esperança en els desesperançats.
El món no és tan dolent i negatiu com a vegades ens el pintem. I en qualsevol cas, cada un de nosaltres podem ser instruments perquè el mal reculi una mica. No depèn només dels importants d’aquest món, depèn també de nosaltres.
Que l’eucaristia que celebrem sigui com el banquet de la paràbola. Un lloc on tothom és respectat, on tots són reconeguts com a fills. Una celebració que ens envia a convertir aquesta filiació en fraternitat generosa i sense fronteres.

diumenge, 17 de març del 2019

Anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà

3 diumenge Quaresma C
lectures

Dues notícies que ens parlen del mal i del sofriment. Al temps de Jesús, com avui, aquestes notícies ens acompanyen i ens toquen, a vegades de lluny, a vegades ben a prop.
Des de sempre aquests fets difícils de comprendre fan que ens fem preguntes. Per què això? On és Déu en aquestes situacions? On és en la meva vida quan ho passo malament? I moltes vegades, per a molts, també segurament per a nosaltres, aquests esdeveniments posen a prova la fe.
En temps de Jesús, una matança i un accident, en els nostres temps, genocidis, catàstrofes, malaltia, pobresa, morts a l’oceà o fugint de la guerra, injustícia, violència, accidents... Quants esdeveniments difícils ens acompanyen tot al llarg de la vida.
A vegades donem respostes: he fet un pecat, van pecar els meus pares, potser són les forces del mal, els dimonis...  Necessitem respostes: per què a mi? per què passa això? I malauradament ni Déu ni Jesús ens donen respostes que suprimeixin els dubtes.
Jesús no respon als perquès de la matança de Pilat o l’accident de la torre de Siloè.
Però els diu que qualsevol esdeveniment, si el sabem llegir, pot ser una oportunitat per  a la nostra vida. Pot ser una invitació a canviar la nostra manera de viure per ser millors.
Qualsevol esdeveniment que ens parla de fragilitat, ens fa adonar de la nostra pròpia fragilitat i ens convida a créixer en allò que no és fràgil en nosaltres, que és l’amor, aquest amor que Jesús ens va transmetre amb els seu ensenyament, però sobretot amb la seva vida.
 Reaccionar amb amor en comptes de desesperació, aquesta és la crida que Jesús ens fa. És la reacció dels deixebles i dels primers cristians davant el sense-sentit de la creu.
La petita paràbola de la figuera estèril ens parla d’això. Enmig de les nostres fragilitats hem de donar fruits, i fruits d’amor. No restar en una fragilitat estèril que no ens deixa caminar i aprofitar cada dia que Déu ens dona.
No restar en una fragilitat cega quan les coses ens van bé, quan tenim salut, diners i tot el que necessitem, i ens oblidem dels altres, d’aquells a qui manca tot.
Cal conrear el nostre cor, moure la terra, adobar-la, per tal que la nostra vida doni fruits. Deixar de dir que tot va malament, que només hi ha desgràcies, que tot és corrupte, per aixecar-nos i posar-nos al costat dels que més ens necessiten, compartint el que tenim i el que som.
En aquest temps de Quaresma, que és invitació al canvi, donem preferència a canvis concrets en la nostra vida que ens apropin a Déu i als altres, amb gestos de solidaritat, d’un ritme de vida potser més auster, que no ha de significar més trist, perquè és una austeritat que ens fa més solidaris d’aquells a qui els manquen tantes coses. Aquests gestos poden ser els nostres dejunis i abstinències quaresmals, més lligats a la vida que a unes tradicions ni que siguin molt antigues.
L’eucaristia és signe d’una vida compartida i donada, la vida de Jesús. Ell ens ha obert un camí. Que el pa i el vi que menjarem i beurem ens faci ser més humans i per això  més cristians, més bons seguidors de Jesús.   

diumenge, 10 de març del 2019

Aquest és el meu Fill, el meu elegit ; escolteu-lo

2 diumenge Quaresma C
lectures
El relat de la transfiguració ocupa un lloc important en els evangelis sinòptics. Una importància que es troba no en el que va passar, sinó en el missatge que ens vol donar.
No val la pena perdre massa temps en preguntar-nos pels detalls de l’esdeveniment, sí que val la pena esbrinar quin missatge ens vol donar i veure si en la nostra vida hi ha moments semblants al de la transfiguració.
Una manera de buscar el missatge seria de relacionar-lo amb un altre text dels evangelis, el del baptisme al Jordà. En el text del baptisme les paraules del  Pare són quasi idèntiques a les de la Transfiguració: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut” (Lc 3,22)
La missió de Jesús és la de viure com a Fill de Déu, però no a la manera dels homes, pel poder, la riquesa o la glòria, com li suggereix el dimoni al desert, i escoltàvem diumenge passat, sinó reconeixent-se fill d’un Déu que és Pare i que vol que els seus fills i filles visquin com a germans.
El camí d’Amor que Jesús emprendrà a partir d’aquell moment serà un camí d’entrega i de servei a tots. Un camí  que serà admirat i agraït per uns, aquells que tenen set d’esperança, però també de rebuig per d’altres.  
 Una mica abans de començar el seu camí cap a Jerusalem, allà on la foscor intentarà vèncer sobre la llum, Jesús es transfigura per encendre una llum enmig d’aquesta foscor que s’aproxima.
És una llum per als tres deixebles que, amb els altres,  hauran de travessar per la nit de la passió i de la creu. És una paraula del Pare adreçada també a aquests deixebles: “Aquest és el meu fill, el meu elegit, escolteu-lo”
 Cadascú de nosaltres passem per moments de llum i per moments de foscor. La cendra del primer dia de Quaresma ens recorda la nostra fragilitat. Fragilitat física i fragilitat interior. Els moments en què ens adonem d’aquesta fragilitat són tan freqüents! Malaltia, mort, catàstrofes… però també incoherència, feblesa, egoisme, infidelitat, ruptures…
És enmig d’aquestes foscors que hem d’intentar trobar llum, enmig de la desesperació que hem de trobar l’esperança, enmig de l’odi que hem de trobar gestos d’amor.
Transfigurar la fragilitat i la foscor de la vida, de la mateixa manera com Jesús ho feia, guarint, consolant, acollint, servint.
Transfigurar la fragilitat i la foscor de la vida dels qui ens envolten pels nostres gestos d’acolliment, consol, acolliment, servei.
Un somriure, una paraula poden ser tan lluminosos com el rostre lluminós de Jesús a la muntanya. Gestos i paraules, sovint discrets, que ajuden molta gent a viure enmig de les seves dificultats.
La transfiguració no s’atura dalt de la muntanya. Cal sempre baixar a la plana, allà on hi ha la vida. No podem tancar-nos allà on ens trobem bé. Hem de baixar enmig del món per comunicar la nostra esperança.
A la muntanya cal fer el que diu la veu del cel: escoltar Jesús. Quan baixem a la plana hem de posar en pràctica el que hem escoltat. A l’eucaristia de cada diumenge escoltem la paraula de Jesús. Durant la setmana hem d’intentar viure-la.
Hem de tenir moments de silenci, de pregària, de meditació. Moments que ens ajudin a escoltar el nostre cor, escoltar la paraula de Déu i també escoltar els altres que truquen a la nostra porta. Aquests moments ens han de donar forces per respondre a les crides que Déu i els altres ens fan.
Que aquesta eucaristia d’avui sigui un moment de transfiguració, que ens ajudi a ser testimonis de l’evangeli en la vida de cada dia.