lectures
“Doneu-nos més fe”. Paraula complexa, que té
significats diferents segons qui la digui. Paraula important, central. Què vol
dir tenir fe? Creure el que no veiem, acceptar veritats, ser practicant, ser
pietós...?
Crec que la paraula que millor
lliga amb la fe és la paraula “confiança”.
Confiança en Déu, confiança en Jesús, confiança en els altres, confiança en la
vida... És una confiança en majúscula
però que s’arrela en les confiances en minúscula que vivim contínuament,
sobretot les confiances en les persones. En qualsevol relació personal,
d’amistat, d’amor, hi ha sempre una dosi de confiança, ja que l’ésser humà és
un misteri. Si no som capaços de fer confiança en l’altre, si no arrisquem, mai
no arribarem a estimar. Si no som capaços de fer algun tipus de confiança en la
nostra existència humana, viure se’ns faria insuportable. Fins i tot al no
creient, a l’agnòstic, a l’ateu... li cal fer confiança, ja no només en les
persones que l’envolten, sinó en la seva pròpia existència. Una vida sense gens
ni mica de confiança està abocada al no-res.
La fe que els deixebles demanen a
Jesús, la fe que també nosaltres demanem a Déu, és aquella confiança en el
sentit positiu de l’existència, la confiança que hem de fer enmig de totes
aquelles situacions que ens inclinarien a no confiar, a creure que la vida és
un sense-sentit. I hi ha tantes situacions d’aquestes! En la vida personal,
familiar, social... Malaltia, sofriment, desànim, catàstrofes, injustícia,
pobresa, violència...
Travessar aquest oceà de sense-sentits
només es pot fer amb una confiança que nosaltres, creients, ancorem en Jesús,
en la seva pròpia vida, que va ser una vida de confiança enmig dels
sense-sentits que culminen en la creu.
La nostra fe, la nostra confiança
no es fonamenta en idees, en filosofies, en il·luminacions... es fonamenta en
una vida ben concreta que ens dona llum i ens guia en el nostre camí.
No és una fe que ens fa acumular
mèrits davant Déu ni davant ningú. És una fe que aterra sempre en la vida. Hem
de ser servidors fidels, no perquè ens ho apuntin en una llista, sinó com a
conseqüència d’aquesta confiança que hem posat en la vida, en Jesús, en Déu.
Hem d’estimar, no per guanyar
mèrits, no per por a un càstig, sinó com a conseqüència de la nostra fe. La fe
ens condueix a l’amor, a la justícia, a la solidaritat, perquè aquell en qui
hem posat la nostra confiança ens ha fet descobrir el sentit de la nostra vida, i aquest sentit es
resumeix en un manament: “Estima Déu,
estima els altres”, o bé: “ets fill
estimat de Déu, ets germà de tots els fills de Déu”.
Això que Jesús ens ha fet
descobrir, no ens ve de fora, és dins nostre. És la imatge i semblança de Déu
en la que hem estat creats. Jesús ens ha ajudat a entrar dins nostre, allà on
l’Esperit ens crida a ser fills i germans.
No demanem més fe per pujar de
categoria, per ser millors que els altres. La fe és regal, l’únic que podem fer
és donar-la, fer-la sortir en una vida per als altres.
L’eucaristia que celebrem no és un acte de pietat,
l’acompliment d’una obligació. És
expressió de la nostra fe, de la nostra confiança en una humanitat en comunió,
unida, solidària al voltant de la mateixa taula. Celebrant-la ens comprometem
amb la causa del Regne, amb la causa de Déu.