26 diumenge durant l'any C
lectures
lectures
Tornem a escoltar avui una
paràbola pròpia de l’evangeli de Lluc. Recordeu dues altres que hem escoltat
recentment i que també són pròpies de Lluc: la del bon samarità i la del pare i
els dos fills. Totes dues amb un tema
central: la misericòrdia.
Aquesta paraula, misericòrdia, a vegades sona
malament en el nostre món d’avui. I penso que aquesta mala fama és deguda al
fet que moltes vegades la misericòrdia s’ha quedat en el plany. En el plany de
dir “ai pobrets”, sense fer res més.
Això no és ser misericordiós tal
com Lluc ho entén. La misericòrdia de Lluc és la del samarità que veient l’home
ferit en el camí es commou, se li remouen les entranyes, es posa en el seu lloc
i d’immediat actua, i a més actua amb eficàcia. És l’actitud de l’home, de la
dona, que surten dels seus petit mons, amb els seus petits o grans problemes
per arribar al món d’aquell que encara ho passa pitjor que ell. I al sortir,
busca la manera de millorar la situació de l’altre, d’ajudar-lo, de servir-lo.
La misericòrdia de Lluc és la del pare que sap
perdonar quan el seu fill torna. És la del pare que surt del seu petit món en
el que podria estar dolgut per l’actuació del fill i pels danys que li ha
ocasionat, per arribar al cor d’aquest fill i comprendre que necessita perdó,
acollida i amor.
En unes declaracions del papa Francesc de fa ja un temps deia: “els ministres de l'Església han de ser misericordiosos, fer-se càrrec
de les persones, acompanyant-les com el bon samarità que renta, neteja i
consola el seu proïsme.” o també: “el que l'Església necessita amb major urgència avui és una capacitat de
curar ferides i donar escalf als cors dels fidels, proximitat, acostament.”
En la paràbola de Llàtzer que
hem escoltat avui hi trobem l’exemple contrari al del samarità o al del pare. És
l’home que no és misericordiós. I no perquè faci mal directament a Llàtzer sinó
per no fer res. És l’home que viu tancat en el seu món de benestar, en una
bombolla que no el deixa escoltar ni veure el pobre que viu tan a prop. És
l’home que no sap posar-se a la pell de l’altre, és l’home amb un cor de pedra,
insensible i indiferent a la sort de l’altre.
I també aquí hi ha una bonica
homilia del papa Francesc quan va fer la seva primera visita fora de Roma a
Lampedusa, l’illa al sud d’Itàlia, on arriben moltes embarcacions des del nord
d’Àfrica i on va arribar fa poc l’Open Arms.
Va dir: “La cultura del benestar ens
porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles als clams dels
altres, ens fa viure en bombolles
de sabó, que són maques, però no són res, són el miratge de la futilitat, del
provisional, que porta a la indiferència cap als altres, és més, porta a
la globalització de la indiferència. En aquest món de la globalització hem caigut en la globalització de la
indiferència. Ens hem acostumat al patiment de l’altre, no ens pertany, no ens
interessa, no és cosa nostra!”
Com
ressona en aquestes paraules la paràbola de Llàtzer! No són els homes i dones
del Tercer Món els que voldrien les engrunes que cauen de les taules del nostre
Primer Món?
Al final de la paràbola Lluc ens
dóna una pista per aprendre a ser misericordiosos. Per ser-ho ens cal escoltar.
Fer que el nostre cor sigui capaç d’escoltar el crit del pobre, de l’exclòs, del
refugiat, de l’immigrant, del malalt, de
qui es troba a l’atur, de qui ha d’anar a fer cua per buscar menjar per la seva
família.
Tants homes i dones que ens
parlen i que esperen de nosaltres un gest fraternal que es concreti en una
ajuda material, en un temps dedicat a ell, en un somriure...
Que aquesta
eucaristia sigui l’aliment que ens cal per créixer en amor, en misericòrdia, en
atenció als altres.