diumenge, 26 de juny del 2022

El Regne de Déu és a prop vostre

14 diumenge durant l'any C

lectures


La lectura d’Isaïes i les imatges que utilitza, ens ajuden a completar la imatge que Jesús ens va donar d’un Déu que és pare. Déu no és pare en un sentit masculí, Déu és pare-mare. En Déu descobrim aquest pare-mare que ens amanyaga sobre els genolls, que ens consola, que ens porta als braços.

Imatges potents que Isaïes proclama en un moment tan difícil per als jueus com va ser l’exili a Babilònia. ¿D’on pot treure el profeta la força per parlar així quan tot sembla perdut, quan tots estan desanimats i desesperançats? La força la treu de la confiança, que no és ingènua, que neix en situacions com la d’Abraham que ho deixa tot per anar a una terra desconeguda. És la confiança en moments com els de l’esclavatge d’Egipte, o la travessa del desert. 

És aquesta fe històrica que fa dir a Isaïes “Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu”.

Viure en confiança, fer confiança enmig de les nostres situacions de dificultat, de desànim. Acompanyar els qui ens envolten en totes les seves situacions de pobresa, d’injustícia o de violència. Fer néixer confiança on sembla que no n’hi pot haver.

És també la confiança posada en una persona concreta, Jesús, la que dona força als setanta-dos per caminar cap a llocs a vegades hostils, difícils, com anyells enmig de llops. I fer-ho amb els mitjans senzills que Jesús els proposa, sense bossa ni sarró ni calçat, en coherència amb l’anunci que han de proclamar, l’anunci d’un Regne adreçat especialment als pobres.

És en aquestes condicions on avui ens hem de sentir enviats. Enviats enmig del món, cadascú en la seva situació i les seves possibilitats, per anunciar un Déu pare-mare que ens estima sempre i que vol que ens estimem com a germanes i germans.

Per fer aquest anunci no calen grans mitjans, ni poder, ni influències. Ben al contrari, moltes d’aquestes coses poden desfigurar l’anunci.  

 Com insisteix tant el papa Francesc, el que cal és sortir pels carrers i les places, enmig de totes les situacions, especialment les situacions de perifèria, i enfangar-nos, no tenir por d’embrutar els nostres vestits per ser testimonis de l’amor que en Jesús hem descobert. Un amor sense fronteres, un amor generós i gratuït.

No ser una església malalta perquè està tancada en els seus palaus d’ivori, arriscar-se fins i tot a accidentar-se perquè camina enmig del món sense por.

On som els seguidors de Jesús?  Ens poden trobar en els llocs on es viu la solidaritat? Allà on hi ha persones que no tenen menjar per portar a casa? Allà on hi ha famílies que han perdut l’habitatge? Allà on hi ha persones refugiades i immigrades? O bé restem tancats a casa, o a l’església, en el nostre benestar, tancant els ulls i les orelles a totes aquestes situacions.

L’enviament de Jesús dels setanta-dos és una imatge d’aquest sortir de nosaltres mateixos, dels nostres llocs de confort. Ser capaços d’escoltar, de veure, de dialogar, d’evitar judicis i condemnes. De buscar amb tothom llocs de trobada. Llocs de trobada que, també en paraules de Francesc, són allà on es fa el bé. És aquí on ens podem trobar amb creients d’altres religions i amb no creients perquè junts fem avançar aquest món nostre per fer-lo més digne, més habitable, més humà.  Un món que sigui ja llavor del Regne definitiu.

Celebrem l’eucaristia, i després, sentim-nos enviats com els setanta-dos deixebles.


diumenge, 19 de juny del 2022

Crist vol que siguem lliures

13 diumenge durant l'any C

lectures


“Crist vol que siguem lliures” El text de Pau que hem escoltat aprofundeix en aquesta paraula, llibertat, tan important en la història de la humanitat. Sobre ella s’han escrit milers de llibres, l’utilitzem contínuament, no només a nivell polític, també a nivell social, personal, familiar. 

El que ens diu Pau sobre la llibertat ens ajuda a no banalitzar-la, a no simplificar-la quan la definim com la capacitat que tenim de fer el que vulguem. Ens avisa del fet que exercint la nostra llibertat podem esdevenir esclaus. La bona llibertat és la que allibera, no la que esclavitza. 

Quan la llibertat ens fa esclaus? Quan ens condueix a l’egoisme, a l’autodestrucció, a esdevenir esclaus d’un ídol. 

Quan la llibertat ens fa lliures? Quan ens fa sortir de nosaltres mateixos, quan ens condueix al servei dels altres, a l’amor als altres.

Si en nom de la llibertat devoro els altres, els mossego, com diu Pau d’una manera tan gràfica, esdevinc esclau, em tanco sobre mi mateix.

Si en nom de la llibertat estimo i em poso al servei dels altres, difícilment seré esclau del diner, de la comoditat, del consum exagerat. Tenir en compte les necessitats dels altres, les seves situacions de dificultats, impedirà que caigui en aquests esclavatges.

A l’evangeli de Lluc iniciem una nova etapa en la missió de Jesús. L’etapa en què emprèn decididament el seu camí cap a Jerusalem. Un camí que és camí de llibertat, encara que el destí sigui la creu i la mort. Ni la creu ni la mort faran de Jesús un esclau. Es mantindrà lliure fins al final perquè el seu camí és un camí de servei i d’amor als altres. Malgrat les dificultats i els rebuigs. La reacció de Jesús al rebuig dels samaritans no és d’odi ni de violència, com pretenien els deixebles, sinó de continuar el seu camí.

Tres persones es troben amb Jesús, i a totes tres els fa una proposta de llibertat. Lliures de les possessions, lliures dels lligams familiars massa estrets, lliures del passat.

Les propostes de llibertat que Jesús els fa, ens les fa d’una manera o una altra a cadascun de nosaltres. No en la literalitat de les seves paraules, sinó en l’esperit. 

Les riqueses, els lligams i el passat també avui ens fan perdre la llibertat quan en fem absoluts.

El que tenim, el que posseïm, ens treu llibertat. Quan prenem decisions ens influeix molt. Ens costa alleugerir l’equipatge per caminar sense destorbs.

Les crisis econòmiques i sanitàries dels anys passats ens han fet replantejar la nostra relació amb les coses. Potser havíem construït un benestar exagerat, i ara, forçats per la situació, hem vist que podíem prescindir de moltes coses que ens semblaven imprescindibles. En aquest sentit, beneïdes crisis!

Malauradament, per a molts les crisis els han portat a situacions de pobresa, de necessitat, per sota del llindar de la dignitat humana en aspectes tan importants com l'habitatge, el menjar, la salut o l’educació.

Els qui estem per sobre del que és necessari potser ens caldrà créixer encara més en esperit solidari, en ganes de compartir.

La família, el grup d’amics, el clan, l’ètnia, la raça, la nació, la llengua, poden ser també realitats que ens facin menys lliures, quan tanquem fronteres, quan excloem el qui és diferent. L’esperit de Jesús és esperit sense fronteres. La família, el grup, només han de ser llocs on aprenem a sortir de nosaltres mateixos, però vigilant de no construir barreres ni fronteres. Més enllà sempre hi ha homes i dones que potser quasi no coneixem, però que ens necessiten.  

El qui segueix Jesús i el seu Regne mira sempre endavant. El passat no ha de ser una excusa per aturar-se o per anar enrere. La vida va sempre endavant, i si mirem enrere ha de ser només per ajudar a avançar aquells que per cansament, desil·lusió, dificultat, els costa veure un futur.

Acabo amb una frase del papa Francesc adreçada als cristians: “Tenim por que Déu ens porti per camins nous, traient-nos dels nostres horitzons, sovint limitats, tancats i egoistes, per obrir-nos als seus”.

Deixem doncs enrere la por, siguem homes i dones lliures a punt per estimar i servir.


diumenge, 12 de juny del 2022

Doneu-los menjar vosaltres mateixos

El Cos i la Sang de Crist any C

Les paraules tant dels evangelis com de Sant Pau que ens relaten el darrer sopar, ens recorden el desig expressat per Jesús de què fem memòria del seu gest: “Feu-ho per celebrar el meu memorial”. Cada celebració de l’eucaristia és per als cristians un gest de memòria.

La vida humana és plena de gestos de memòria. La memòria és essencial en la nostra vida. Per això ens amoïna quan veiem que perdem la memòria, que ens falla. I encara més, ens amoïna el pensar que algun dia la puguem perdre completament o que algú del nostre entorn la perdi. Necessitem la memòria per reconèixer la gent que estimem o que hem estimat. Necessitem la memòria per reviure els moments feliços, i també per recordar aquells moments que ens han fet mal i que voldríem que no es tornessin a repetir.
És veritat que a vegades la memòria ens retorna al passat i voldríem restar en aquest passat. Quan pensem que abans tot anava millor, que el futur és negre… És una memòria que no ens ajuda a avançar.
La memòria de Jesús és especial. Ens porta a un fet del passat, la vida de Jesús, però no per quedar-nos-hi, sinó per fer-la real en el present. En l’eucaristia gosem dir que Jesús és present, no ahir sinó avui, en la nostra vida d’avui.
Quan escoltem la seva paraula no és per saber el que va dir ahir, sinó perquè ens parli en la nostra vida d’avui.  Quan repetim el gest del pa trencat i del vi vessat, no és per fer un ritus sagrat i misteriós. És perquè creiem que en aquest gest de trencar el pa, Jesús se segueix donant a cadascun de nosaltres, convidant-nos a encarnar en la nostra vida la seva manera de viure, una vida donada, “trencada” per a tothom.
Per això, la celebració de l’eucaristia hauria de tenir conseqüències en la nostra vida. No és un acte íntim que ens fa més pietosos o més religiosos. És un acte que ens ha de fer més humans, més solidaris, més fraterns, més servicials, més acollidors, a punt de perdonar el qui ens ha ofès. 
Quan hem escoltat la segona lectura en què Pau recorda la tradició del darrer sopar, just abans, Pau havia renyat els corintis perquè després de l’eucaristia sopaven el que es portaven de casa, i mentre alguns no tenien res, d’altres s’afartaven. I Pau els diu “Ja no celebreu el sopar del Senyor”, és a dir, ja no celebreu l’eucaristia per més ben celebrada que sigui, per més que fem i diguem tot el que el ritual ens diu que s’ha de dir i fer.  Igualment, les nostres eucaristies no són eucaristies si la nostra vida no té res a veure amb el gest de Jesús del que fem memòria.
En la multiplicació dels pans, els primers cristians hi van veure de seguida un lligam amb l’eucaristia. Aquest miracle de Jesús és ple de significats. La resposta primera de Jesús als deixebles : «Doneu-los menjar vosaltres mateixos», és una crida a prendre les nostres responsabilitats en la vida i en el món. Som responsables de la fam dels altres. De totes les fams: de la de menjar, en primer lloc, però també de la fam de justícia, de llibertat, de dignitat,... Hem de cercar l’aliment que ha de calmar totes aquestes fams! Déu es val de nosaltres perquè el pa de cada dia arribi a tots els homes i dones d’avui, començant per aquells que tenim més a prop nostre. 
Amics, que aquesta eucaristia en el dia de Corpus ens ajudi a millorar les nostres eucaristies. Que hi hagi cada vegada més lligam entre el que aquí dins celebrem i fora d’aquí vivim.

diumenge, 5 de juny del 2022

L’Esperit de la veritat us guiarà

Trinitat any C

lectures


Durant tot el cicle de Pasqua hem pogut aprofundir en el misteri que se’ns ha manifestat en Jesús, en la seva vida, mort i resurrecció. L’església primitiva va necessitar un bon temps per “digerir” l’experiència de Jesús. I finalment van expressar aquesta experiència dient que Déu és Pare, Fill i Esperit Sant.

Una formulació atrevida, però necessària, per dir la seva fe. Una fe no en un Déu abstracte sinó en el Déu que s’ha revelat en Jesús. Un Déu únic, però no monolític. Un Déu que s’encarna, que vol habitar a prop nostre. Un Déu que és relació. El Déu tri no és el resultat de disquisicions teològiques sinó la resposta a l’experiència viscuda en Jesús.

Aquesta definició d’un Déu tri no neix del no-res, el Déu d’Israel és ja una preparació d’aquest Déu tri. El Déu que parla a Abraham, a Moisès, als profetes, el Déu proper que allibera i acompanya els jueus, el Déu que no abandona en els moments de més dificultat com és l’exili, és ja el Déu tri.

Dir que Déu és tri és parlar d’un Déu que és Paraula, que parla, que acompanya, que salva. Però al mateix temps, un Déu que no es deixa tocar, apropiar, ni domesticar. Sempre és més enllà de les imatges i representacions que ens fem d’ell. Com el Déu d’Israel, és a la vegada proper i llunyà, paraula i silenci.

Hem estat creats a imatge i semblança de Déu, per tant a imatge i semblança del Déu tri. Per ser feliços, per viure amb sentit, hem de viure a semblança del Déu que és relació, relació d’amor. La nostra relació amb els altres es fonamenten en aquest Déu tri. Les nostres relacions socials es fonamenten en aquest Déu tri. El Déu tri ens convida a ser propers, a acompanyar, a posar-nos al servei dels altres. Avui, en la situació del món, amb tantes realitats que són tan lluny de l’acompanyament, de l’acolliment, de l’acceptació de l’altre, creure en un Déu tri és un compromís a actuar en favor dels més desafavorits. A favor d’aquells que busquen un futur millor, sense guerra i sense pobresa. 

Sant Joan ens fa comprendre aquesta unió entre Déu i els altres quan en una de les seves cartes ens diu: “El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor. Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu”.

Podem dir que la formulació “Déu tri” és equivalent a la de “Déu Amor”

La festa d’avui és una invitació a deixar que el Déu tri actuï en nosaltres, deixar que l’Esperit ens guiï, habiti dins nostre, sigui el nostre hoste.

En l’eucaristia donem gràcies a aquest Déu tri, i demanem al Pare que ens renovi per saber encarnar en les nostres vides l’Esperit del seu Fill.

Que la dinàmica d’amor que es realitza en Déu es realitzi en cada un de nosaltres, en les nostres famílies, en el nostre país, en el món sencer. Que siguem imatges del Déu Tri, del Déu Amor.