Ho deixaren tot i se n’anaren amb ell

5 diumenge durant l'any C

lectures

Jesús comença la seva missió, la que va anunciar a la sinagoga de Natzaret: proclamar una bona noticia als pobres, als presoners, als oprimits, als cecs.

Una missió que no vol dur a terme tot sol. S’envolta d’un grup de deixebles. Els busca a la vora del llac de Genesaret. La missió de Jesús a Galilea es realitzarà en un primer moment al voltant d’aquest llac, lloc de pesca, però també lloc de tempesta.

No va a buscar entre els mestres de la sinagoga, ni entre els escribes o els fariseus. Per anunciar una bona noticia que s’adreça en primer lloc als pobres, necessita gent senzilla, no els cal massa estudis ni formació. Li calen persones que anhelen rebre una bona noticia. Persones que no pensin que ja ho saben tot i que són superiors ni millors que els altres. Persones que fàcilment s’obrin a la paraula que ve de Déu.

 Simó, Jaume i Joan, uns pescadors, són els primers cridats.  És el que en podríem dir el nucli dur del grup de deixebles. Aquells que l’acompanyaran en moments especials com la Transfiguració, la guarició de la filla de Jaire o a Getsemaní.

En veure la manera de fer de Jesús, sense fer massa preguntes, accepten de seguir-lo, deixant la seva feina i la seva família. L’acaben de conèixer, però els seus gestos i paraules els sedueixen. Li fan confiança. Ja tindran temps de conèixer-lo.

 És una reacció ben diferent a les que sovint tenim nosaltres. Quan se’ns fa una invitació, una crida, una petició, ens cal analitzar tots els pros i contres, ens ho hem de pensar bé, i fàcilment trobem excuses per rebutjar-les. Estem enfeinats, no estem prou preparats, no ho veiem clar…

Aquells pescadors de Galilea eren més atrevits. Segurament tenien menys coses que els retenien. El seu equipatge era més lleuger que el nostre. Tenien set de novetat enmig de situacions de duresa, d’opressió, de dificultat.

 En la primera lectura, també en un primer moment, Isaïes es considera impur i incapaç de parlar, però al final dirà: “Aquí em teniu: envieu-m’hi”

 En ambdós casos, la resposta és positiva perquè fan confiança, no perquè estiguin segurs de les seves capacitats ni qualitats.

Però, a què ens crida Jesús? En què consisteix aquesta crida?  Hi ha crides a acomplir una funció, a fer un servei concret, però a vegades ens fixem massa en aquestes crides més especialitzades, com pot ser fer de catequista, de capellà, de religiós.

I oblidem que a la base de totes les crides que Jesús fa hi ha la crida a estimar. I per a aquesta crida, no hi valen massa les excuses de no estar preparat o de no saber-ho fer. A aquesta crida tots estem preparats. Si no responem no és per manca de preparació sinó per egoisme, per tancament sobre nosaltres mateixos, per no voler-nos complicar la vida, per mandra…

Aquesta és la crida fonamental, les altres hi han d’estar subordinades. És una crida a la que podem respondre en qualsevol moment, tots els dies de l’any.

És la crida a parlar com Jesús més que no a parlar de Jesús. A vegades ens preocupa que no parlem prou de Jesús, quan el que és fonamental en la vida del cristià no és parlar molt de Jesús sinó parlar com Jesús, que vol dir estimar com ell, perdonar com ell, acollir com ell, consolar com ell, servir com ell.

Això, parlar com Jesús, ho podem fer a tothom, tinguin les creences o conviccions que tinguin. Ho podem fer tant al cristià com al musulmà, a l’ateu com a l’agnòstic, cap d’ells se sentirà molest pel fet de parlar com Jesús. 

En canvi, parlar de Jesús no sempre pot ser convenient. Depèn molt de la situació de l’altre, de la seva predisposició. En segons quina situació pot ser fins i tot contraproduent. Parlar com Jesús, sempre és convenient, sempre ho podem fer, sempre hem d’intentar-ho fer.

La nostra societat actual tan diversa, multicultural, multireligiosa té més necessitat que mai de persones que parlen com Jesús encara que no parlin massa d’ell.

Que l’eucaristia que celebrem ens ajudi a respondre amb gosadia, com els deixebles, a la crida fonamental de Jesús que és la crida a estimar.

No hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal

4 diumenge durant l'any C

lectures

« No és el fill de Josep, aquest ? » Només un instant després d’estranyar-se que sortissin dels seus llavis paraules de gràcia, els seus conciutadans li fan aquest retret. Lloança i retret, admiració i acusació, sorpresa i incomprensió, la vida de Jesús se’ns presenta en els evangelis amb aquesta barreja de reaccions, des del naixement fins a la mort. Una mica de la mateixa manera que també fem nosaltres respecte d’ell: admirem les seves paraules però ens costa posar-les en pràctica. Diem sí amb la boca i no en els fets. 

 En el que diuen la gent de Natzaret s’entreveu la dificultat de reconèixer que Déu es manifesta en la normalitat, en la senzillesa, en els petits gestos. També nosaltres a vegades associem Déu als grans miracles, a fets meravellosos i que trenquen les lleis de la natura.

El que els primers cristians anunciaran és que Déu s’ha encarnat en la vida humana normal, quotidiana, en un home que va passar per la vida fent el bé. I aniran encara més enllà proclamant que Déu s’ha encarnat en el menyspreat, el rebutjat, l’insultat, l’executat... en aquell que no tenia aparença humana de tant desfigurat que estava.

 Sí, el fill de Josep, el fuster, el veí, és el Messies, l’enviat de Déu per anunciar una bona notícia.

 “Hem sentit dir el que has fet a Cafar-Naüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares” Segon retret, ets d’aquí, queda’t aquí, preocupa’t en primer lloc de nosaltres.

La resposta de Jesús és clara: la família, els veïns, el poble, han estat els llocs on Jesús ha après a estimar, però aquest amor no es pot aturar en els petits cercles, s’ha d’obrir cap a aquells que són diferents de nosaltres, anar sobretot cap a aquells que no tenen ningú que s’ocupi d’ells, cap als qui són exclosos o discriminats, cap a aquells que són a les perifèries de la ciutat, del país, del món.

Jesús se situa des del principi a Galilea, i en concret a Cafarnaüm, a un encreuament de camins, a la vora del llac que el pot conduir cap als pagans, cap als allunyats. S’hauria pogut situar a Jerusalem, al Temple i adreçar-se als piadosos, als correctes, als reconeguts com a bons. El lloc on ens situem és important. Depèn d’on ens situem veurem més o veurem menys aquells que són els preferits de Déu, aquells que haurien de ser els nostres preferits. 

L’esperit universal de Jesús guiarà els primers cristians que comprendran que no s’han de quedar en el seu petit món. Aquest mateix esperit hauria de guiar-nos a nosaltres per sortir dels nostres petits mons familiars, socials, ideològics, religiosos.

Així ens ho va dir Francesc en la seva exhortació “la joia de l’evangeli”. Escoltem les seves paraules: “Sortim a oferir a tots la vida de Jesucrist. Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d'aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d'obsessions i procediments. Si quelcom ha d'inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l'amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida. Més que el temor a equivocar-nos, espero que ens mogui el temor a tancar-nos en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens tornen jutges implacables, en els costums on ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: «Doneu-los vosaltres de menjar!»

Seguint doncs la invitació de Francesc, anem sempre  més enllà per anunciar amb fets més que amb paraules que l’amor no passarà mai, que en tot el que fem, si hi manca l’amor, Déu no hi és. I al contrari, que quan estimem, Déu hi és. I que és en el terreny de l’amor on ens podem trobar tots, més enllà de les creences o de les ideologies.

Jesús va davant nostre en aquest camí d’amor. Que l’eucaristia que celebrem sigui signe eficaç de l’amor de Déu que hem d’encarnar en la vida de cada dia. 

L’Esperit del Senyor reposa sobre meu per portar la Bona Nova

3 diumenge durant l'any C

lectures

Jesús, com a bon jueu, de retorn al seu poble, va el dissabte a la sinagoga, el lloc on s’escolta la Paraula. Amb tot detall, el veiem agafar el llibre, obrir-lo i llegir un text que vol ser com un programa. En aquesta paraula Jesús hi troba el que ha de ser l’orientació de la missió que està començant.

El text no parla de crear una nova religió, ni un nou culte més perfecte. És un missatge d’esperança, d’alliberament per a tots, començant per aquells que tenen més dificultats per descobrir en les seves vides esperança i llibertat: els desvalguts, els captius, els cecs, els oprimits.

En Jesús s’acompleixen les paraules d’Isaïes. Jesús anirà pels pobles de Galilea i de Judea intentant donar esperança a tots aquells que l’havien perdut. Aquesta és l’orientació de la vida de Jesús, aquesta hauria de ser l’orientació de la vida dels qui el volem seguir. 

No es tracta en primer lloc d’ensenyar una religió, un culte, unes pregàries. Es tracta abans que res d’encendre llums, de donar esperança als desesperançats d’avui, començant per nosaltres mateixos.

Avui la bona noticia de Jesús s’adreça als que són ben a prop nostre, homes i dones amb cares ben concretes, que ens trobem a vegades diàriament, i que per tantes raons viuen sense esperança. 

S’adreça als refugiats que truquen a les nostres portes, als sense-papers que cerquen un reconeixement legal i una feina.  S’adreça als treballadors que han perdut el treball, als petits empresaris que no han pogut salvar la seva empresa.

S’adreça  als joves desanimats perquè veuen un futur fosc, perquè no aconsegueixen una primera feina, perquè els costa trobar un lloc a la societat. S’adreça a la gent gran que viu amb petites pensions i en condicions materials de pobresa. Als qui es troben sols a casa seva o en una residència.

S’adreça als pares que no saben com arribar a comunicar-se amb els seus fills adolescents i que pateixen per ells. S’adreça als matrimonis que han fracassat en la seva vida en comú i no saben com refer llurs vides. S’adreça a tantes persones, especialment dones i infants, víctimes de violències de tot tipus.

Hi ha tantes situacions de foscor, de manca de llibertat, d’opressió, de pobresa, d’injustícia, de desesperació! Si volem orientar la nostra vida en la mateixa direcció que la de Jesús, feina no ens falta. El que ens falta sovint és decisió.

 Sant Pau, en la segona lectura, s’adreça als cristians de Corint que devien estar força dividits. La història humana, i també la cristiana, són plenes de divisió. Les nostres històries personals, segurament també. És tan fàcil dividir-se, trencar lligams, enfadar-se!

 El cristià ha d’intentar ser un instrument d’unitat en tots els àmbits on es mou. Intentar deixar una mica de banda tot allò que no és essencial. Ser tolerants. Utilitzar un llenguatge que no ofengui. Evitar els prejudicis, els clixés. Aquí tenim també feina. 

El missatge de Jesús i de l’evangeli és precisament el de reconèixer que Déu és Pare i que tots els homes i dones som germanes i germans. És un missatge on no hi cap la divisió. Preguem per la unitat de la humanitat, tan dividida. Pregar amb el compromís d’intentar ser instruments d’unitat.

Que l’eucaristia que celebrem, que és signe d’aquesta unitat on tothom tindrà un lloc i ningú no serà exclòs, ens hi ajudi.

Feu tot el que ell us digui

2 diumenge durant l'any C

lectures

Acabat el temps de Nadal, reprenem el temps de durant l’any amb aquest relat de les noces de Canà. Aquest text de l’evangeli de Joan està situat al començament, després del pròleg que escoltem el dia de Nadal, i després d’escollir un primer grup de deixebles.  

A Joan, aquests esdeveniments especials no són anomenats “miracles” com en els altres evangelis, sinó “signes” I n’hi ha set que es van distribuint tot al llarg de la missió de Jesús. El primer és el que avui hem escoltat. La paraula signe ens fa comprendre que més enllà del fet concret que es relata, hi ha una significació, i a Joan més que a cap altre evangeli, aquesta significació és explicada, sovint, per un llarg discurs de Jesús. No és així en aquest, però aquí el relat està ple de detalls que ens volen parlar més enllà del fet.

Un fet de la vida quotidiana, encara que amb una certa rellevància: un casament. Un fet que ens parla d’amor humà, d’alegria, de festa. Front a l’austeritat de Joan Baptista, Jesús es presenta com algú que aprofita aquests esdeveniments festius, com són el casament, el banquet, per manifestar-se. I per revelar un Déu joiós, festiu i sobretot un Déu que estima. Déu no es revela d’entrada en els esdeveniments tristos, dolorosos… Déu es revela en les nostres alegries. És cert que sovint pensem més en Déu, recorrem a ell, en les nostres tristeses i dificultats. Segurament és normal. Però aquí, Déu comença a revelar-se en un fet joiós.  

Curiosament, en l’evangeli de Joan la vida pública de Jesús s’emmarca entre dos menjars: El de Canà i el darrer sopar. Tots dos tenen la joia que té tot menjar, encara que en el segon s’hi barreja el dolor pel que ha de passar, la passió i la mort.

Però en tots dos Jesús comparteix, Jesús celebra l’amor de Déu, l’un expressat en l’amor dels dos nuvis, l’altre expressat en el seu propi amor de vida donada fins al final per a tota la humanitat.

La significació no s’acaba aquí. Continua en l’acció de Jesús de transformar l’aigua en vi. No qualsevol aigua. Es tracta de l’aigua per a les purificacions rituals dels jueus. El significat sembla clar. Amb Jesús comença una cosa nova, una novetat, una bona notícia. Ja no serveixen les velles pràctiques dels Jueus, cal un nou esperit, una nova manera de fer, deixar de costat la rutina, tot allò que ja no diu res, tot allò que ha perdut significat. 

Podríem pensar que aquesta crida a la novetat Jesús la fa  només als Jueus, però en realitat ens la segueix fent avui a nosaltres, la fa avui a l’Església.

Com percep l’home i la dona d’avui l’anunci de l’Església? El percep com notícia alegre que dona esperança i llum enmig del desesper i de la foscor? O el percep com un anunci que no li diu res, que a vegades té un to d’amenaça, de condemna, d’autoritarisme, o que està lluny de l’experiència diària dels homes i dones d’avui?

No ens cal demanar a Jesús que transformi la nostra manera d’anunciar el nostre testimoni cristià, per tal que no sembli una religió aigualida i poc significativa? 

Què hem de fer? Es Maria qui ens dona la clau: “Feu tot el que ell us digui”. És a dir, saber retornar a la frescor original de Jesús i de l’evangeli, l’alegria de l’evangeli, com deia la primera exhortació apostòlica de Francesc, i alliberar-lo de tot allò que se li ha anat incrustant al llarg del temps i que el desfigura. Tant a nivell personal com eclesial, cal que retornem a Jesús. I deixar de costat la mediocritat, la rutina, l’anar fent el que sempre s’ha fet, per saber encarnar l’evangeli en el nostre món d’avui i intentar que digui alguna cosa a la gent d’avui, que com la del temps de Jesús està necessitada d’acolliment, de mans obertes, d’esperança, de llum, d’amor. Per assolir-ho, també seguint els missatges del papa Francesc, cal sortir a fora. No esperar que els altres vinguin cap a nosaltres, sinó anar a trobar-los allà on són, no amb un esperit proselitista, sinó amb esperit de servei, acolliment, respecte i proximitat.

Intentem que l’eucaristia s’assembli a aquelles noces de Canà, un moment de festa, de pau i d’alegria on hi sabem descobrir un Déu que ens estima i que ens convida a estimar i a renovar les nostres vides.

Aquí teniu el meu servent

Baptisme de Jesús, any C

lectures

El baptisme al Jordà va ser un moment important en la vida de Jesús. Jesús sintonitza amb el moviment de Joan Baptista. Deixa la seva terra, se’n va al Jordà i es fa batejar. La bona notícia que més tard anunciarà, està en sintonia amb la crida a la conversió de Joan.

Jesús es posa a la fila, un de més entre la gent senzilla que se sent atreta per aquell profeta vestit amb pèl de camell. Jesús es posa a la fila, entre els senzills, com ja s’hi van posar Josep i Maria a Betlem, buscant un lloc per néixer, o presentant el seu fill al Temple per ser circumcidat.  

 La veu que ve del cel sortint de l’aigua ens revela  qui és aquest Jesús ja adult: “Ets el meu fill, el meu estimat”. Jesús es reconeix fill estimat, però no per posar-se a sobre dels altres, amb poder, tal com ho feia l’emperador romà de l’època que es feia dir fill dels déus. Per a l’emperador, ser fill li atorga poder, riquesa i superioritat.

La lectura d’Isaïes ens fa comprendre quina classe de fill serà Jesús: “Aquí teniu el meu servent, el meu estimat” Jesús viurà la seva filiació no com a poder sinó com a servei. Servei a la humanitat, però amb una preferència cap als qui viuen a la fosca, a la presó, o són esclaus. Servei a la humanitat defensant la justícia i la dignitat de l’home. Servei a la humanitat sense cridar ni violentar. Intentant mantenir encès el ble que vacil·la.  

També la lectura dels Fets dels Apòstols sap resumir en poques paraules com Jesús va comprendre que havia de ser el fill estimat de Déu: “passà pertot arreu fent el bé”. Quantes vegades intentem explicar amb paraules complicades qui va ser Jesús. Amb quina senzillesa ens ho ha dit Pere: “fer el bé”. Quan diem que volem seguir Jesús, ser els seus deixebles, pensem alguna vegada que fer el bé és seguir Jesús?  I que seguir Jesús potser és en primer lloc intentar fer el bé?

El baptisme de Jesús que avui celebrem ens condueix al nostre propi baptisme. Som capaços de sentir en el nostre cor la frase que Jesús va escoltar sortint del Jordà: “Tu ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.”? 

 Ens reconeixem fills estimats de Déu? Sabem reconèixer en les petites coses de cada dia l’amor que rebem de Déu, un amor que rebem també a través dels qui ens envolten? I, en conseqüència, intentem ser instruments del seu amor, passant per la vida fent el bé, preocupant-nos dels altres, sobretot dels més desvalguts?

Viure com a batejat és intentar ser fill de Déu a la manera de Jesús, posar-nos al servei dels nostres germans en tots els àmbits de la nostra vida: dins de la família, entre els nostres veïns, amb els nostres companys de treball o d’estudi. Descobrir tot allò que hi ha de bo en els altres i ser-ne reconeixents, ser agraïts,... Ser testimonis d’allò que creiem, però sense cridar ni violentar. Amb discreció i amb molt respecte cap als que són diferents de mi. Ser testimonis sobretot amb la manera de fer, més que no amb les paraules.

Veure en l’altre la seva situació de precarietat i de dificultat i no la seva religió o la seva manera de vestir o de parlar. Creixen en la nostra societat corrents xenòfobs que es reflecteixen en declaracions, lleis, o resultats electorals. Són corrents populistes que troben fàcilment adeptes en moments de crisi.   

Seguir Jesús en canvi vol dir ser portadors d’una bona notícia que proclama que tots, sense excepció, som fills d’un mateix Pare i germans de tothom.

Jesús va ser capaç d’escoltar la veu de Déu perquè havia preparat el seu cor a l’escolta. Un cor que podem preparar amb la pregària, però també estant atents a tot el que ens envolta. Escoltar els altres és un bon entrenament per poder escoltar Déu. Qui no sap escoltar els altres, que veu, difícilment podrà escoltar Déu que no veu.

Que l’eucaristia que és també un temps per escoltar, ens ajudi a créixer en l’escolta de Déu per descobrir el que Ell espera de nosaltres.

Hem vist com s'aixecava la seva estrella

Epifania del Senyor 2022

lectures

El relat dels Mags a l’evangeli de Mateu és ben suggeridor. Situat al moment del naixement, ens presenta ja des del començament tres maneres d’apropar-se a Jesús que es repetiran tot al llarg de la seva vida. 

Els mags, uns pagans, vinguts d’Orient. Més que mags en el sentit propi de la paraula, hem de pensar en savis, coneixedors de l’astrologia, com succeïa en els països a l’orient de Palestina. No coneixen la revelació de Déu als jueus. Però en canvi estan oberts al misteri, atents al que passa entorn d’ells. Tenen un esperit obert. No estan tancats en idees fixes ni en tradicions intocables. Tenen un esperit que els fa aixecar i començar un viatge del que no saben el destí.  

Els grans sacerdots i els lletrats del poble són els guardians de la “veritable” religió. Malgrat això no cerquen la veritat. S’han encasellat en les seves tradicions i són incapaços d’escoltar ni de cercar. Saben on ha de néixer el Messies, però cap d’ells anirà a Betlem. Són fidels al culte, als dejunis i als sacrificis, sense saber que el misteri es troba en d’altres llocs, enmig de la humanitat, sobretot la més senzilla i pobra, enmig de pastors incultes.

El rei Herodes és el poder, la brutalitat, només veu en Jesús una amenaça. Farà tot el possible per eliminar-lo però no ho aconseguirà. Però sí ho aconseguiran, trenta anys més tard els que com ell exerceixen el poder amb tirania i crueltat.

Mentrestant els Mags continuaran la seva recerca. No entraran al temple majestuós de Jerusalem. El petit estel els conduirà al petit poble de Betlem, lluny del poder i de la religió oficial.

Quan hi arribin trobaran un nen amb Maria, la seva mare. Res més. En aquesta fragilitat descobriran algú a qui adorar i oferir els seus tresors més valuosos.

El relat és desconcertant. El Déu amagat en la fragilitat humana no el troben els qui viuen instal·lats en el poder o tancats en la seguretat religiosa. Es revela a tots aquells  que guiats per petites llums cerquen l’esperança enmig de la tendresa i la pobresa de la vida.

Ens hem de preguntar avui on busquem Déu, en les nostres seguretats, en el nostre benestar? Sabem escoltar i escrutar, estem disposats a canviar de lloc, no necessàriament geogràfic, sinó d’aquells llocs on ens trobem massa arrecerats i aïllats, però on potser no hi ha l’infant de Betlem? Estem  disposats a anar allà on es fa present el Regne de Déu, el regne de justícia i de pau?

La festa de l’Epifania ens parla també de la universalitat del Regne de Déu, un regne que trenca totes les barreres. En els Mags hi veiem representada la humanitat de totes les cultures i de tots els temps.

Per això, és bo que tinguem un record per totes les organitzacions i persones que no tenen fronteres: metges sense fronteres, cooperants i voluntaris, missioners...  Gent que no té por del desconegut, fins-i-tot prenent riscos, per fer-se germà del que viu en la pobresa, en la malaltia, en la injustícia, en la guerra. 

Tinguem també un record pels qui cercant una vida més digna i fugint de la guerra i la pobresa, emprenen camins desconeguts, com els Mags, i es troben amb els Herodes d’avui, amb barreres de tota mena, murs i fronteres, oïdes tancades, incomprensió i rebuig.

En aquesta festa de l’Epifania preguem perquè l’Església creixi en universalitat, que obri bé els ulls al món d’avui. 

I avui que fem i rebem regals, intentem fer-los des del cor. Regals d’amabilitat, de companyia, d’afecte, de solidaritat, d’alegria. Regals que no costen diners, però que obren llums d’esperança en aquells que els reben. Regals d’amor i tendresa que en el temps de pandèmia que encara vivim s’han fet als hospitals, a les cases, als  serveis socials, a les residències de gent gran i a tants altres llocs.

I que l’eucaristia, regal que Jesús ens fa cada vegada que la celebrem, ens faci créixer en el seu amor.