diumenge, 16 de gener de 2022

L’Esperit del Senyor reposa sobre meu per portar la Bona Nova

3 diumenge durant l'any C

lectures


Jesús, com a bon jueu, de retorn al seu poble, va el dissabte a la sinagoga, el lloc on s’escolta la Paraula. Amb tot detall, el veiem agafar el llibre, obrir-lo i llegir un text que vol ser com un programa. En aquesta paraula Jesús hi troba el que ha de ser l’orientació de la missió que està començant.
El text no parla de crear una nova religió, ni un nou culte més perfecte. És un missatge d’esperança, d’alliberament per a tots, començant per aquells que tenen més dificultats per descobrir en les seves vides esperança i llibertat: els desvalguts, els captius, els cecs, els oprimits.
En Jesús s’acompleixen les paraules d’Isaïes. Jesús anirà pels pobles de Galilea i de Judea intentant donar esperança a tots aquells que l’havien perdut. Aquesta és l’orientació de la vida de Jesús, aquesta hauria de ser l’orientació de la vida dels qui el volem seguir. 
No es tracta en primer lloc d’ensenyar una religió, un culte, unes pregàries. Es tracta abans que res d’encendre llums, de donar esperança als desesperançats d’avui, començant per nosaltres mateixos.
Avui la bona noticia de Jesús s’adreça als que són ben a prop nostre, homes i dones amb cares ben concretes, que ens trobem a vegades diàriament, i que per tantes raons viuen sense esperança. 
S’adreça als refugiats que truquen a les nostres portes, als sense-papers que cerquen un reconeixement legal i una feina.  S’adreça als treballadors que han perdut el treball, als petits empresaris que no han pogut salvar la seva empresa.
S’adreça  als joves desanimats perquè veuen un futur fosc, perquè no aconsegueixen una primera feina, perquè els costa trobar un lloc a la societat. S’adreça a la gent gran que viu amb petites pensions i en condicions materials de pobresa. Als qui es troben sols a casa seva o en una residència.
S’adreça als pares que no saben com arribar a comunicar-se amb els seus fills adolescents i que pateixen per ells. S’adreça als matrimonis que han fracassat en la seva vida en comú i no saben com refer llurs vides. S’adreça a tantes persones, especialment dones i infants, víctimes de violències de tot tipus.
Hi ha tantes situacions de foscor, de manca de llibertat, d’opressió, de pobresa, d’injustícia, de desesperació! Si volem orientar la nostra vida en la mateixa direcció que la de Jesús, feina no ens falta. El que ens falta sovint és decisió.
 Sant Pau, en la segona lectura, s’adreça als cristians de Corint que devien estar força dividits. La història humana, i també la cristiana, són plenes de divisió. Les nostres històries personals, segurament també. És tan fàcil dividir-se, trencar lligams, enfadar-se!
 El cristià ha d’intentar ser un instrument d’unitat en tots els àmbits on es mou. Intentar deixar una mica de banda tot allò que no és essencial. Ser tolerants. Utilitzar un llenguatge que no ofengui. Evitar els prejudicis, els clixés. Aquí tenim també feina. 
El missatge de Jesús i de l’evangeli és precisament el de reconèixer que Déu és Pare i que tots els homes i dones som germanes i germans. És un missatge on no hi cap la divisió. Preguem per la unitat de la humanitat, tan dividida. Pregar amb el compromís d’intentar ser instruments d’unitat.
Que l’eucaristia que celebrem, que és signe d’aquesta unitat on tothom tindrà un lloc i ningú no serà exclòs, ens hi ajudi.

diumenge, 9 de gener de 2022

Feu tot el que ell us digui

2 diumenge durant l'any C

lectures


Acabat el temps de Nadal, reprenem el temps de durant l’any amb aquest relat de les noces de Canà. Aquest text de l’evangeli de Joan està situat al començament, després del pròleg que escoltem el dia de Nadal, i després d’escollir un primer grup de deixebles.  
A Joan, aquests esdeveniments especials no són anomenats “miracles” com en els altres evangelis, sinó “signes” I n’hi ha set que es van distribuint tot al llarg de la missió de Jesús. El primer és el que avui hem escoltat. La paraula signe ens fa comprendre que més enllà del fet concret que es relata, hi ha una significació, i a Joan més que a cap altre evangeli, aquesta significació és explicada, sovint, per un llarg discurs de Jesús. No és així en aquest, però aquí el relat està ple de detalls que ens volen parlar més enllà del fet.
Un fet de la vida quotidiana, encara que amb una certa rellevància: un casament. Un fet que ens parla d’amor humà, d’alegria, de festa. Front a l’austeritat de Joan Baptista, Jesús es presenta com algú que aprofita aquests esdeveniments festius, com són el casament, el banquet, per manifestar-se. I per revelar un Déu joiós, festiu i sobretot un Déu que estima. Déu no es revela d’entrada en els esdeveniments tristos, dolorosos… Déu es revela en les nostres alegries. És cert que sovint pensem més en Déu, recorrem a ell, en les nostres tristeses i dificultats. Segurament és normal. Però aquí, Déu comença a revelar-se en un fet joiós.  
Curiosament, en l’evangeli de Joan la vida pública de Jesús s’emmarca entre dos menjars: El de Canà i el darrer sopar. Tots dos tenen la joia que té tot menjar, encara que en el segon s’hi barreja el dolor pel que ha de passar, la passió i la mort.
Però en tots dos Jesús comparteix, Jesús celebra l’amor de Déu, l’un expressat en l’amor dels dos nuvis, l’altre expressat en el seu propi amor de vida donada fins al final per a tota la humanitat.
La significació no s’acaba aquí. Continua en l’acció de Jesús de transformar l’aigua en vi. No qualsevol aigua. Es tracta de l’aigua per a les purificacions rituals dels jueus. El significat sembla clar. Amb Jesús comença una cosa nova, una novetat, una bona notícia. Ja no serveixen les velles pràctiques dels Jueus, cal un nou esperit, una nova manera de fer, deixar de costat la rutina, tot allò que ja no diu res, tot allò que ha perdut significat. 
Podríem pensar que aquesta crida a la novetat Jesús la fa  només als Jueus, però en realitat ens la segueix fent avui a nosaltres, la fa avui a l’Església.
Com percep l’home i la dona d’avui l’anunci de l’Església? El percep com notícia alegre que dona esperança i llum enmig del desesper i de la foscor? O el percep com un anunci que no li diu res, que a vegades té un to d’amenaça, de condemna, d’autoritarisme, o que està lluny de l’experiència diària dels homes i dones d’avui?
No ens cal demanar a Jesús que transformi la nostra manera d’anunciar el nostre testimoni cristià, per tal que no sembli una religió aigualida i poc significativa? 
Què hem de fer? Es Maria qui ens dona la clau: “Feu tot el que ell us digui”. És a dir, saber retornar a la frescor original de Jesús i de l’evangeli, l’alegria de l’evangeli, com deia la primera exhortació apostòlica de Francesc, i alliberar-lo de tot allò que se li ha anat incrustant al llarg del temps i que el desfigura. Tant a nivell personal com eclesial, cal que retornem a Jesús. I deixar de costat la mediocritat, la rutina, l’anar fent el que sempre s’ha fet, per saber encarnar l’evangeli en el nostre món d’avui i intentar que digui alguna cosa a la gent d’avui, que com la del temps de Jesús està necessitada d’acolliment, de mans obertes, d’esperança, de llum, d’amor. Per assolir-ho, també seguint els missatges del papa Francesc, cal sortir a fora. No esperar que els altres vinguin cap a nosaltres, sinó anar a trobar-los allà on són, no amb un esperit proselitista, sinó amb esperit de servei, acolliment, respecte i proximitat.
Intentem que l’eucaristia s’assembli a aquelles noces de Canà, un moment de festa, de pau i d’alegria on hi sabem descobrir un Déu que ens estima i que ens convida a estimar i a renovar les nostres vides.



dimecres, 5 de gener de 2022

Aquí teniu el meu servent

Baptisme de Jesús, any C

lectures

El baptisme al Jordà va ser un moment important en la vida de Jesús. Jesús sintonitza amb el moviment de Joan Baptista. Deixa la seva terra, se’n va al Jordà i es fa batejar. La bona notícia que més tard anunciarà, està en sintonia amb la crida a la conversió de Joan.

Jesús es posa a la fila, un de més entre la gent senzilla que se sent atreta per aquell profeta vestit amb pèl de camell. Jesús es posa a la fila, entre els senzills, com ja s’hi van posar Josep i Maria a Betlem, buscant un lloc per néixer, o presentant el seu fill al Temple per ser circumcidat.  

 La veu que ve del cel sortint de l’aigua ens revela  qui és aquest Jesús ja adult: “Ets el meu fill, el meu estimat”. Jesús es reconeix fill estimat, però no per posar-se a sobre dels altres, amb poder, tal com ho feia l’emperador romà de l’època que es feia dir fill dels déus. Per a l’emperador, ser fill li atorga poder, riquesa i superioritat.

La lectura d’Isaïes ens fa comprendre quina classe de fill serà Jesús: “Aquí teniu el meu servent, el meu estimat” Jesús viurà la seva filiació no com a poder sinó com a servei. Servei a la humanitat, però amb una preferència cap als qui viuen a la fosca, a la presó, o són esclaus. Servei a la humanitat defensant la justícia i la dignitat de l’home. Servei a la humanitat sense cridar ni violentar. Intentant mantenir encès el ble que vacil·la.  

També la lectura dels Fets dels Apòstols sap resumir en poques paraules com Jesús va comprendre que havia de ser el fill estimat de Déu: “passà pertot arreu fent el bé”. Quantes vegades intentem explicar amb paraules complicades qui va ser Jesús. Amb quina senzillesa ens ho ha dit Pere: “fer el bé”. Quan diem que volem seguir Jesús, ser els seus deixebles, pensem alguna vegada que fer el bé és seguir Jesús?  I que seguir Jesús potser és en primer lloc intentar fer el bé?

El baptisme de Jesús que avui celebrem ens condueix al nostre propi baptisme. Som capaços de sentir en el nostre cor la frase que Jesús va escoltar sortint del Jordà: “Tu ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.”? 

 Ens reconeixem fills estimats de Déu? Sabem reconèixer en les petites coses de cada dia l’amor que rebem de Déu, un amor que rebem també a través dels qui ens envolten? I, en conseqüència, intentem ser instruments del seu amor, passant per la vida fent el bé, preocupant-nos dels altres, sobretot dels més desvalguts?

Viure com a batejat és intentar ser fill de Déu a la manera de Jesús, posar-nos al servei dels nostres germans en tots els àmbits de la nostra vida: dins de la família, entre els nostres veïns, amb els nostres companys de treball o d’estudi. Descobrir tot allò que hi ha de bo en els altres i ser-ne reconeixents, ser agraïts,... Ser testimonis d’allò que creiem, però sense cridar ni violentar. Amb discreció i amb molt respecte cap als que són diferents de mi. Ser testimonis sobretot amb la manera de fer, més que no amb les paraules.

Veure en l’altre la seva situació de precarietat i de dificultat i no la seva religió o la seva manera de vestir o de parlar. Creixen en la nostra societat corrents xenòfobs que es reflecteixen en declaracions, lleis, o resultats electorals. Són corrents populistes que troben fàcilment adeptes en moments de crisi.   

Seguir Jesús en canvi vol dir ser portadors d’una bona notícia que proclama que tots, sense excepció, som fills d’un mateix Pare i germans de tothom.

Jesús va ser capaç d’escoltar la veu de Déu perquè havia preparat el seu cor a l’escolta. Un cor que podem preparar amb la pregària, però també estant atents a tot el que ens envolta. Escoltar els altres és un bon entrenament per poder escoltar Déu. Qui no sap escoltar els altres, que veu, difícilment podrà escoltar Déu que no veu.

Que l’eucaristia que és també un temps per escoltar, ens ajudi a créixer en l’escolta de Déu per descobrir el que Ell espera de nosaltres.


diumenge, 2 de gener de 2022

Hem vist com s'aixecava la seva estrella

Epifania del Senyor 2022

lectures


El relat dels Mags a l’evangeli de Mateu és ben suggeridor. Situat al moment del naixement, ens presenta ja des del començament tres maneres d’apropar-se a Jesús que es repetiran tot al llarg de la seva vida. 

Els mags, uns pagans, vinguts d’Orient. Més que mags en el sentit propi de la paraula, hem de pensar en savis, coneixedors de l’astrologia, com succeïa en els països a l’orient de Palestina. No coneixen la revelació de Déu als jueus. Però en canvi estan oberts al misteri, atents al que passa entorn d’ells. Tenen un esperit obert. No estan tancats en idees fixes ni en tradicions intocables. Tenen un esperit que els fa aixecar i començar un viatge del que no saben el destí.  

Els grans sacerdots i els lletrats del poble són els guardians de la “veritable” religió. Malgrat això no cerquen la veritat. S’han encasellat en les seves tradicions i són incapaços d’escoltar ni de cercar. Saben on ha de néixer el Messies, però cap d’ells anirà a Betlem. Són fidels al culte, als dejunis i als sacrificis, sense saber que el misteri es troba en d’altres llocs, enmig de la humanitat, sobretot la més senzilla i pobra, enmig de pastors incultes.

El rei Herodes és el poder, la brutalitat, només veu en Jesús una amenaça. Farà tot el possible per eliminar-lo però no ho aconseguirà. Però sí ho aconseguiran, trenta anys més tard els que com ell exerceixen el poder amb tirania i crueltat.

Mentrestant els Mags continuaran la seva recerca. No entraran al temple majestuós de Jerusalem. El petit estel els conduirà al petit poble de Betlem, lluny del poder i de la religió oficial.

Quan hi arribin trobaran un nen amb Maria, la seva mare. Res més. En aquesta fragilitat descobriran algú a qui adorar i oferir els seus tresors més valuosos.

El relat és desconcertant. El Déu amagat en la fragilitat humana no el troben els qui viuen instal·lats en el poder o tancats en la seguretat religiosa. Es revela a tots aquells  que guiats per petites llums cerquen l’esperança enmig de la tendresa i la pobresa de la vida.

Ens hem de preguntar avui on busquem Déu, en les nostres seguretats, en el nostre benestar? Sabem escoltar i escrutar, estem disposats a canviar de lloc, no necessàriament geogràfic, sinó d’aquells llocs on ens trobem massa arrecerats i aïllats, però on potser no hi ha l’infant de Betlem? Estem  disposats a anar allà on es fa present el Regne de Déu, el regne de justícia i de pau?

La festa de l’Epifania ens parla també de la universalitat del Regne de Déu, un regne que trenca totes les barreres. En els Mags hi veiem representada la humanitat de totes les cultures i de tots els temps.

Per això, és bo que tinguem un record per totes les organitzacions i persones que no tenen fronteres: metges sense fronteres, cooperants i voluntaris, missioners...  Gent que no té por del desconegut, fins-i-tot prenent riscos, per fer-se germà del que viu en la pobresa, en la malaltia, en la injustícia, en la guerra. 

Tinguem també un record pels qui cercant una vida més digna i fugint de la guerra i la pobresa, emprenen camins desconeguts, com els Mags, i es troben amb els Herodes d’avui, amb barreres de tota mena, murs i fronteres, oïdes tancades, incomprensió i rebuig.

En aquesta festa de l’Epifania preguem perquè l’Església creixi en universalitat, que obri bé els ulls al món d’avui. 

I avui que fem i rebem regals, intentem fer-los des del cor. Regals d’amabilitat, de companyia, d’afecte, de solidaritat, d’alegria. Regals que no costen diners, però que obren llums d’esperança en aquells que els reben. Regals d’amor i tendresa que en el temps de pandèmia que encara vivim s’han fet als hospitals, a les cases, als  serveis socials, a les residències de gent gran i a tants altres llocs.

I que l’eucaristia, regal que Jesús ens fa cada vegada que la celebrem, ens faci créixer en el seu amor.