Jesús prengué el pa, el partí i els el donà

Cos i Sang de Crist any B
lectures

La festa del Cos i la Sang de Crist és una eucaristia sobre l’eucaristia, un segon Dijous Sant. Els dos elements fonamentals de l’eucaristia són la paraula i  la memòria del gest que Jesús va fer el dijous sant. Paraula i memòria que són aliment per a la nostra vida. La paraula ens alimenta, el pa i el vi també ens alimenten.  

El gest de trencar el pa va quedar ben gravat en la memòria dels deixebles. En els primers temps, la celebració de l’eucaristia se’n va dir “fracció del pa”.

És aquesta acció de Jesús de trencar el pa que és important en l’eucaristia, més que el pa en si mateix, malgrat que durant molts anys i potser avui encara, donem més importància al pa que al gest de trencar el pa i la teologia ha gastat moltes energies a explicar com pot ser que en aquest pa es faci present Jesús.

Jesús va agafar pa, aquest aliment que no és el que brilla més en una taula, però que sempre acompanya. I el va trencar amb tota la intenció. Va voler resumir el que havia estat la seva vida en aquest gest, en aquest pa trencat, repartit i compartit.

La vida de Jesús va ser un trencar-se, un donar-se als altres; un fer-se a trossos per arribar a tots aquells que el necessitaven.

 Aquest gest, que nosaltres repetim en cada eucaristia, és el testament de Jesús. I si vol que el repetim no és per fer-ne un ritus màgic. Si vol que mengem aquest pa trencat és perquè ens comprometem a fer de la nostra vida una vida semblant a la seva, una vida donada i trencada en forma de servei, acolliment, escolta, disponibilitat, compassió, perdó...

I aquí és on té importància l’altre element fonamental de l’eucaristia: la paraula.

És escoltant la paraula, i especialment escoltant l’evangeli, que som cridats i interpel·lats per tal que trobem en les nostres vides aquells que avui són els preferits de Jesús. La paraula ens ha d’ajudar a apropar la nostra vida a la vida de Jesús.

La situació econòmica i social en la que vivim no pot ser aliena a les nostres celebracions. El pa de l’eucaristia ens ha de fer pensar en el pa que manca a moltes llars.

El gest de Jesús ha d’ajudar-nos a sortir del nostre individualisme. Els temps que vivim són temps en els que, si obrim els ulls, podem descobrir situacions de dificultat. Una dificultat que ve moltes vegades de pèrdua de feina dels pares o de no trobar feina els fills. Dificultat en la que viuen tants homes i dones en situació precària, perquè han vingut de lluny, perquè no tenen papers, perquè busquen refugi.

El futur és incert, i davant d’aquesta incertesa cal augmentar el nostre esperit solidari i generós. Saber renunciar a coses supèrflues per poder compartir més amb els altres. Uns altres que poden fins i tot ser membres de les nostres pròpies famílies o de les nostres amistats.

No podem combregar amb Jesús si no combreguem amb els altres. No podem donar-nos la pau els uns altres sense estar disposats a donar la mà a aquell que la crisi ha deixat a la vora del camí.

No podem proclamar que Déu és enmig nostre, a prop nostre, si nosaltres som lluny dels altres.

Per això, demanem sobretot en aquesta festa del Cos i la Sang de Crist, que les nostres eucaristies siguin veritables eucaristies, que no els manqui una part essencial que és la de posar en pràctica en la nostra vida el manament d’estimar. 

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món

Trinitat any B
lectures

La festa d’avui, de la Trinitat, ens pot semblar una mica allunyada i de difícil comprensió. De fet, a l’Església li calgué temps per arribar a aquesta definició d’un Déu tri, que d’alguna manera xocava amb el monoteisme radical del Judaisme. Malgrat això, van definir el Déu Pare, Fill i Esperit per explicar el Déu que en Jesucrist havien descobert.

Jesús era un jueu, i en tant que jueu, creia en el Déu únic que suprimeix tots els ídols, tal com es descriu en el text del llibre del Deuteronomi que hem escoltat. 

I més que ningú Jesús ha afirmat i viscut aquest Déu únic que anomenava Pare. I més que ningú ens ha fet comprendre que no s’han d’adorar altres déus: ni el déu diner, ni el déu poder, ni el déu Cèsar, i tampoc s’han d’adorar institucions sagrades del Judaisme com la Llei, el Temple o el Dissabte. Hem d’adorar el Déu únic. 

Però al mateix temps, ens ha revelat que aquest Déu únic no és un Déu aïllat al cel, un Déu impenetrable tancat en ell mateix.

Ens ha revelat que Déu no és solitari, ben al contrari, tot en ell és relació. Aquesta concepció no la treu del no-res, el que fa és aprofundir en el Déu dels seus pares, el Déu que parla al poble d’Israel, el Déu que acompanya, que envia els profetes, en resum, el Déu proper. I d’aquest aprofundiment ens ha quedat una magnífica definició, dient-nos: Aquest Déu proper dels Jueus és el Déu Amor.

 Un amor que es desborda en la creació, especialment en l’home i la dona, creats a la seva imatge. I en aquest desbordament d’amor, ell mateix s’ha fet humà en Jesús. A partir d’aquí alguna cosa de nosaltres és en Déu i alguna cosa de Déu és en nosaltres: el seu Esperit.

 A vegades utilitzem o diem la fórmula “En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, al començar les nostres celebracions, o les pregàries. Vam ser batejats amb aquesta fórmula.

No es tracta d’una fórmula màgica ni un joc de paraules. Cada vegada que l’utilitzem, és una manera de professar i de dir que volem participar de l’Amor de Déu. Que volem col·laborar amb ell per tal que el seu Esperit actuï en el món. Aquest Esperit sense fronteres que celebràvem diumenge passat, que viu en el cor de tot home, de tota dona i que dóna fruits, fruits d’amor, realitzats per homes i dones de qualsevol religió o convicció, que passen pel món fent el bé. Persones i organitzacions que treballen per la pau, pel desenvolupament, pel respecte de la dignitat humana.

La Trinitat no és, doncs, una qüestió teològica, de savis, un misteri, en el sentit d’una cosa que no es pot comprendre. És veritat que Déu no el podrem comprendre mai, però sí que podem intentar viure’l. La Trinitat no és una teoria, és vida. Si Déu és tri, nosaltres, fets a la seva imatge, també som trins. Som trins quan reconeixem, amb la nostra manera de viure, que Déu és el nostre Pare, que som fills, i en conseqüència, germans i germanes. Viure com a fills i germans, és la nostra manera de viure la Trinitat.

Viure dins d’aquesta dinàmica trinitària no ens fa mirar al cel, sinó al voltant nostre, fent créixer actituds de diàleg, sabent escoltar abans de parlar, sabent sortir de nosaltres per anar cap a l’altre intentant posar-nos en la pell de l’altre, essent propers i compassius, amb una compassió que ens fa actuar per tal de millorar la situació en la que estan molts dels nostres germans que viuen en la precarietat, discriminació, exclusió, en situacions de violència.

Amics, que aquest Déu Pare, Fill i Esperit ens ajudi a no aïllar-nos del nostre món, a no ser solitaris sinó solidaris, a reconèixer aquest Déu proper apropant-nos dels altres i de les seves necessitats. Compartir les alegries i les tristeses, les esperances i les angoixes de la humanitat. És així, i no amb discursos i paraules que anunciarem dia rere dia que Déu és amb nosaltres.  

L'Esperit us guiarà

Pentecosta any B
lectures

Cinquanta dies després de Pasqua, festa en la que els jueus celebren la sortida d’Egipte i l’alliberament de l’esclavatge, celebren la Pentecosta (el nom vol dir en grec cinquanta). El motiu de la festa és el lliurament dels deu manaments, de la Llei, l’aliança del Sinaí. En aquesta llei no hi hem de veure tant unes prescripcions morals, com que aquest Déu que els ha alliberat, els vol acompanyar, vol fer-se proper d’ells. I un primer signe d’aquesta proximitat són aquests consells de vida, que els ajudin a relacionar-se millor amb Déu i amb els altres. 

Cinquanta dies després de Pasqua, festa on nosaltres, cristians, vam celebrar l’alliberament, per la resurrecció de Jesús, dels nostres límits, de la nostra feblesa, i fins i tot de la mort, en la festa de Pentecosta, la festa de l’Esperit, celebrem també que aquest Déu que Jesús ens ha ajudat a descobrir, és un Déu proper, que ens vol acompanyar. I aquesta proximitat va molt lluny: Déu ens proposa d’unir el seu Esperit al nostre.

El text dels Fets dels Apòstols ens descriu d’una manera simbòlica un esdeveniment que és difícil d’explicar.

Als Apòstols i a Maria, aquest Esperit els fa passar de la por a la valentia, de la feblesa a la força, de la tristesa de la creu i la mort, a l’alegria de la vida, de la foscor a la llum, de la incomunicació a una comunicació que fa que tothom els comprengui.

Vent, foc, alè, colom... moltes imatges representen l’Esperit Sant, precisament perquè no se’l pot representar. És millor no parlar gaire de l’Esperit, el que cal és deixar-lo parlar a través nostre, sentir-lo dins nostre més que no fer-ne grans afirmacions teològiques.

L’Esperit és dins nostre, fins i tot quan no el reconeixem, fins i tot si no creiem en Ell. És l’Esperit el que ens fa actuar per donar fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de fe, d’humilitat, de domini d’un mateix.

L’Esperit de Déu és un esperit que no té fronteres. En Ell no hi ha llengua, ni raça, ni classe social, ni sexe, ni religió, ni partit polític... El seu únic llenguatge és el de l’amor. Aquesta imatge d’homes i dones de totes les nacionalitats que es comprenen, són la imatge d’una humanitat que es parla en el llenguatge de l’amor, un llenguatge que tothom comprèn i que no té fronteres: un somriure, una mà donada, una abraçada d’acolliment, són paraules que tothom comprèn.

Aquest Esperit de Déu, que tantes vegades està com enfosquit en les nostres vides, va ser transparent en Jesús. Jesús no va posar cap obstacle entre l’Esperit de Déu i el seu esperit humà. Per això és el Fill de Déu, el Déu fet home.

En conseqüència, el camí per aconseguir que l’Esperit de Déu pugui actuar a través nostre és el camí de Jesús.

És aquest Esperit el que  ens ajuda a travessar tot el que és difícil i negatiu: la malaltia, els desenganys, les ruptures... L’Esperit ens dóna llum, no per comprendre’n les causes, les raons, sinó per saber-nos posar en les mans de Déu, saber fer-li confiança.

L’Esperit de Déu és un Esperit que respecta la nostra llibertat. Es dins nostre però no fa de nosaltres una mena de robots o d’autòmats. Ens convida, ens empeny, ens proposa, ens il·lumina, però sempre hem de ser nosaltres els qui caminem, els qui decidim.

L’Esperit de Déu és sempre a la porta dels nostres cors, per trucar suaument cada vegada que, en ús de la llibertat, li tanquem les portes. És allà per donar-nos la mà quan esdevenim esclaus dels ídols del poder, del diner, de l’egoisme.

L’Esperit de Déu és el que en cada eucaristia transforma el pa, el vi i els nostres cors perquè esdevinguem vida de Jesús, Cos de Crist.

Que aquesta eucaristia en la festa de la Pentecosta sigui aquell vent i aquell foc que ens fan aixecar enmig del nostre món d’avui per anunciar que Déu és a prop, per testimoniar pel nostre amor que Déu és Amor.