dilluns, 21 de maig del 2018

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món

Trinitat any B
lectures

La festa d’avui, de la Trinitat, ens pot semblar una mica allunyada i de difícil comprensió. De fet, a l’Església li calgué temps per arribar a aquesta definició d’un Déu tri, que d’alguna manera xocava amb el monoteisme radical del Judaisme. Malgrat això, van definir el Déu Pare, Fill i Esperit per explicar el Déu que en Jesucrist havien descobert.
Jesús era un jueu, i en tant que jueu, creia en el Déu únic que suprimeix tots els ídols, tal com es descriu en el text del llibre del Deuteronomi que hem escoltat. 
I més que ningú Jesús ha afirmat i viscut aquest Déu únic que anomenava Pare. I més que ningú ens ha fet comprendre que no s’han d’adorar altres déus: ni el déu diner, ni el déu poder, ni el déu Cèsar, i tampoc s’han d’adorar institucions sagrades del Judaisme com la Llei, el Temple o el Dissabte. Hem d’adorar el Déu únic. 
Però al mateix temps, ens ha revelat que aquest Déu únic no és un Déu aïllat al cel, un Déu impenetrable tancat en ell mateix.
Ens ha revelat que Déu no és solitari, ben al contrari, tot en ell és relació. Aquesta concepció no la treu del no-res, el que fa és aprofundir en el Déu dels seus pares, el Déu que parla al poble d’Israel, el Déu que acompanya, que envia els profetes, en resum, el Déu proper. I d’aquest aprofundiment ens ha quedat una magnífica definició, dient-nos: Aquest Déu proper dels Jueus és el Déu Amor.
 Un amor que es desborda en la creació, especialment en l’home i la dona, creats a la seva imatge. I en aquest desbordament d’amor, ell mateix s’ha fet humà en Jesús. A partir d’aquí alguna cosa de nosaltres és en Déu i alguna cosa de Déu és en nosaltres: el seu Esperit.
 A vegades utilitzem o diem la fórmula “En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, al començar les nostres celebracions, o les pregàries. Vam ser batejats amb aquesta fórmula.
No es tracta d’una fórmula màgica ni un joc de paraules. Cada vegada que l’utilitzem, és una manera de professar i de dir que volem participar de l’Amor de Déu. Que volem col·laborar amb ell per tal que el seu Esperit actuï en el món. Aquest Esperit sense fronteres que celebràvem diumenge passat, que viu en el cor de tot home, de tota dona i que dóna fruits, fruits d’amor, realitzats per homes i dones de qualsevol religió o convicció, que passen pel món fent el bé. Persones i organitzacions que treballen per la pau, pel desenvolupament, pel respecte de la dignitat humana.
La Trinitat no és, doncs, una qüestió teològica, de savis, un misteri, en el sentit d’una cosa que no es pot comprendre. És veritat que Déu no el podrem comprendre mai, però sí que podem intentar viure’l. La Trinitat no és una teoria, és vida. Si Déu és tri, nosaltres, fets a la seva imatge, també som trins. Som trins quan reconeixem, amb la nostra manera de viure, que Déu és el nostre Pare, que som fills, i en conseqüència, germans i germanes. Viure com a fills i germans, és la nostra manera de viure la Trinitat.
Viure dins d’aquesta dinàmica trinitària no ens fa mirar al cel, sinó al voltant nostre, fent créixer actituds de diàleg, sabent escoltar abans de parlar, sabent sortir de nosaltres per anar cap a l’altre intentant posar-nos en la pell de l’altre, essent propers i compassius, amb una compassió que ens fa actuar per tal de millorar la situació en la que estan molts dels nostres germans que viuen en la precarietat, discriminació, exclusió, en situacions de violència.
Amics, que aquest Déu Pare, Fill i Esperit ens ajudi a no aïllar-nos del nostre món, a no ser solitaris sinó solidaris, a reconèixer aquest Déu proper apropant-nos dels altres i de les seves necessitats. Compartir les alegries i les tristeses, les esperances i les angoixes de la humanitat. És així, i no amb discursos i paraules que anunciarem dia rere dia que Déu és amb nosaltres.