dimarts, 30 de març del 2021

La meva reialesa no és d’aquí

Divendres Sant 2021

lectures


Un any més hem escoltat amb atenció el relat de la passió de Jesús, tal com vam fer-ho també el diumenge de Rams. Una contemplació que ens apropa de Jesús, però que ens ha d’apropar també de totes les històries de passió d’avui. La passió de Jesús il·lumina tants sofriments als que no trobem resposta. El sofriment és un dels grans interrogants de l’ésser humà. Busquem respostes i difícilment en trobem. Tenia Jesús resposta als sofriments amb els que es trobava quasi diàriament? No ho sé, el que sí sabem és de quina manera s’apropava a aquest sofriment: amb paraules plenes de tendresa, amb gestos de proximitat, d’acolliment, amb gestos que alleujaven el sofriment.

Aquest Jesús que no es reservava per a ell, que va passar pel món fent el bé, que denunciava la injustícia i la hipocresia d’aquells que exigien molt i no feien res, d’aquells que no volien que guarís en dissabte o que posés en dubte la magnificència del Temple... Aquest Jesús fa nosa, posa a la llum les mesquineses i els egoismes d’aquells que haurien de ser els guies, els mestres. Per això, aquest guies, aquest mestres, es conjuren amb Pilat per fer-lo fora, per crucificar-lo. 

Jesús no busca la seva mort, però tampoc no la defuig. Hi planta cara per tal de ser fidel fins al final al projecte d’un Pare que estima la humanitat sencera, sense fer divisions com les que fem nosaltres. 

Un projecte de fraternitat universal, on tothom és respectat, on tothom hi té un lloc, és contrari als interessos egoistes d’aquells que només tenen projectes per a uns quants, deixant la resta a la perifèria.

Avui el sofriment segueix essent ben present. Sofriment lluny i a prop, guerra i violència, pobresa i injustícia, exclusió, racisme i discriminació. Sofriment per causes naturals, malaltia, catàstrofes, accidents. I des de fa un any el sofriment derivat de la pandèmia. Sofriment dels malalts, especialment els que han hagut de ser ingressats a les UCIS. Sofriment físic, però també sofriment interior degut a l’aïllament, a no poder ser acompanyats per les persones que els estimen. Un sofriment que ha estat alleujat per la feina del personal sanitari que ha intentat substituir la llunyania de la família.

Sofriment per la pèrdua d’éssers estimats sense poder-los acompanyar i sense poder fer el dol que calia. 

Sofriment també econòmic, persones que han perdut la feina, que han hagut de tancar el negoci o l’empresa. Dificultats per portar a casa el pa de cada dia. Sofriment per haver d’acudir a les ajudes socials.

I aixecant una mica el cap, uns sofriments que en altres latituds s’han vist incrementats, especialment al Tercer Món, amb menys mitjans sanitaris.

Sens dubte la passió de Jesús pot ser llum avui per totes aquestes situacions.

Com a la passió de Jesús en què hi van haver persones que van acompanyar, que van ajudar, com les dones, Josep d’Arimatea o Nicodem, avui també hi ha hagut molts  que en les situacions derivades de la pandèmia, com en totes les altres situacions de passió, han acompanyat, han ajudat, han estat a prop per donar llum als qui ho passen malament.

 Davant del sofriment, a la llum de Jesús, la nostra resposta ha de ser com la que ell ens va ensenyar amb la seva vida. Que els nostres gestos, que les nostres paraules, que les nostres actituds, no facin créixer el sofriment sinó que contribueixin a fer-lo minvar. 

Que la vida de Jesús i els exemples de tants ens encoratgin a ser més radicals en els nostres compromisos i en la fidelitat a Jesús i a l’evangeli per ser instruments de pau, d’amor i de llum en el nostre món d’avui.


diumenge, 28 de març del 2021

Els demostrà fins a quin punt els estimava

Dijous Sant 2021

lectures


Amb el dijous sant, un any més comencem l’acompanyament de Jesús en els darrers dies de la seva vida.

Encara l’ objectiu principal de les celebracions no és el de saber amb detall els esdeveniments històrics, avui el sopar que Jesús fa amb els deixebles,  no seria bo tampoc oblidar-los. Recordar que tenim davant nostre un sopar de comiat. Un menjar, amb la taula, amb els aliments i amb tot allò que hi ha en els menjars especials.

I que per tant, a l’origen de l’eucaristia que celebrem els cristians, hi ha un àpat. Un convit de festa, pasqual, amb molts significats. Com aquells menjars que fem en dies assenyalats i que són moments de fraternitat, d’amistat, de bona convivència, d’alegria. Però també com els àpats que en aquest any de pandèmia hem hagut de fer, sovint en circumstàncies excepcionals, com el passat Nadal, amb menys convidats dels que voldríem.  

No és per casualitat que als evangelis trobem sovint a Jesús en un menjar amb persones ben diverses. Jesús es deixa convidar. No se’ns parla massa o quasi gens de què menjaven, però sí del missatge que Jesús ens dona amb motiu d’aquests menjars: missatge d’acolliment, de reconciliació, d’anunci del Regne de Déu. El menjar li serveix per parlar d’un Déu que és Pare i que vol la comunió dels seus fills. Avui els nostres menjars també ens serveixen per a viure més units, per animar-nos els uns als altres.

 Les lectures que hem escoltat avui ens ajuden a comprendre millor aquests significats. La lectura de sant Pau, que reprodueix les paraules de Jesús durant el darrer sopar, ve a continuació d’unes paraules de Pau als corintis en què els renya perquè abans de celebrar l’eucaristia, hi ha divisions entre ells i, a més, alguns portaven el sopar, i mentre uns s’atipaven, d’altres passaven gana. I els diu clarament : « Això que celebreu no és el Sopar del Senyor »  No poden celebrar la comunió amb Déu i amb Jesús oblidant-se de la comunió amb els seus germans. Les dues comunions estan íntimament unides.

I si ens fixem en l’evangeli, curiosament, sant Joan, que dedica quatre capítols al darrer Sopar, no relata les paraules del pa i del vi. Probablement perquè a l’època en què ha escrit l’evangeli, aquest relat és més que conegut gràcies a la celebració de l’eucaristia. En canvi, li interessa recordar el manament d’estimar-se els uns als altres, i també el gest de Jesús de rentar els peus als deixebles, aquest gest tan radical de servei als altres, posant-se en el lloc dels esclaus que rentaven els peus als seus senyors.

La participació a l’eucaristia doncs no es pot deslligar de la nostra vida de servei i d’amor als altres. Combregar i estimar són dues cares d’una mateixa realitat. Qui vol combregar amb Jesús ha de treballar per la comunió humana, i a més, a la manera de Jesús, sense exclusions i amb una preferència per als pobres i per als petits. 

El dijous sant és un bon moment per revisar quin és el lloc que l’eucaristia ocupa en la nostra vida. Aprofitem bé tot el que se’ns hi dóna com aliment? En primer lloc l’aliment de la paraula. Com l’escoltem? Quina atenció hi posem? Quina digestió en fem? Rellegim alguna vegada les lectures quan arribem a casa? Obrim la bíblia de tant en tant? Aprofitem els temps de pregària, de silenci, de meditació? L’eucaristia ens ajuda a fer créixer la comunió en tots els sentits? Comunió amb Déu, comunió amb els altres? 

 Per això l’eucaristia no s’acaba dins la celebració. L’objectiu últim és que la nostra vida esdevingui eucarística. Una vida en què estiguem disposats a rentar els peus dels altres, els peus de tots els colors, de totes les ideologies, de totes les religions, els peus d’aquells que ho necessiten més. Posar-nos al seu servei, com Jesús ho va fer.

Germans, el sopar pasqual dels jueus celebra el pas de Déu que allibera de l’esclavatge. El menjar eucarístic celebra el pas de Déu per les nostres vides per alliberar-nos de tot allò que ens allunya d’Ell i dels altres.  

Que la celebració del Dijous Sant ens ajudi a viure amb intensitat la Setmana Santa fent que les nostres vides siguin cada vegada més eucarístiques!    


diumenge, 21 de març del 2021

Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat

Diumenge de Rams any B

lectures



La litúrgia d’aquest diumenge ens submergeix en el misteri de la mort de Jesús. És veritat que també ho farem el Divendres Sant, però des de molt antic, el diumenge abans del diumenge de Pasqua, se celebra aquest diumenge de Passió, perquè per comprendre bé la resurrecció s’ha d’haver interioritzat la mort en creu. 

Però aquest mateix diumenge, fem record de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. El contrast d’aquests dos moments, entrada a Jerusalem i mort en creu, ens diuen molt del que va ser tota la vida de Jesús. Una barreja d’acceptació i rebuig, d’obertura i tancament a la seva paraula i als seus gestos, un signe de contradicció que el va conduir a la creu.

Mirem aquesta entrada a Jerusalem, la ciutat de David. David hi havia entrat també triomfalment quan l’havia conquerit amb el seu exèrcit. Entra com a rei poderós, amb una espasa i muntat sobre un cavall

Jesús, en canvi, hi entra sobre un ase, sense soldats ni armes. Jerusalem, que significa etimològicament “ciutat de la pau”, és visitada pel rei de la pau. Al seu voltant s’organitza espontàniament una manifestació. Però segurament molts dels que avui l’aclamen, al cap d’uns dies el condemnaran o se’n desentendran.

Aquest contrast ens diu alguna cosa a cadascú de nosaltres, perquè en les nostres vides hi ha també moments que ens fan anar de l’acceptació al rebuig de Jesús. Els nostres compromisos són sovint compromisos per a un dia. Els bons propòsits es barregen amb la feblesa, amb la tebior, amb la covardia. Volem seguir Jesús, però a l’hora de la veritat la nostra vida segueix camins ben allunyats dels seus.

Hem escoltat una vegada més la passió de Jesús. La passió no ens hauria de portar a una visió masoquista o dolorista d’aquest Jesús en creu, com si Déu es complagués en els seus sofriments. Déu no es complau en la passió del seu Fill. El seu silenci és un silenci de respecte a la humanitat, una humanitat que ha creat lliure per compartir amb ella el seu amor. Només en la llibertat es pot estimar. Déu ha deixat el seu fill morir perquè volia compartir fins al final el destí dels homes, amb totes les conseqüències. 

Déu resta silenciós, no envia àngels, no fa baixar miraculosament Jesús de la creu, no li estalvia res de la seva condició humana, perquè es vol solidaritzar amb la humanitat, sobretot amb la humanitat que sofreix.

El dia de Pasqua celebrarem que Déu ha dit la darrera paraula, que l’amor és més fort que la mort.

En l’espera, contemplem les creus del nostre món d’avui. Les nostres creus personals i les grans creus de la humanitat: la guerra, el terrorisme, la pobresa, la fam. I també especialment la pandèmia que ha estat i és una creu per a molts, per la malaltia, per la pèrdua d’éssers estimats, per les dificultats econòmiques. 

I aquest any, en aquesta contemplació de la mort de Jesús, contemplem tots aquells que com ell han donat la seva vida per la defensa del seu Regne. Penso en Pere Casaldàliga, referent en la lluita per la justícia i la defensa des més pobres i que va morir el passat mes d’agost i que si bé no va morir violentament, va ser amenaçat de mort moltes vegades, i que en qualsevol cas es va donar completament als altres.  

Però penso també en tantes persones que en la pandèmia han estat consol, ajuda, alleujament, llum pels qui ho han passat pitjor. Han estat com Simó de Cirene, com les dones, llum en els moments de foscor.

Que els seus exemples i el de molts d’altres facin que la nostra contemplació de la creu no sigui passiva. Que  ens ajudi a prendre decisions personals i col·lectives, compromisos concrets de solidaritat. Que la  passió del Crist ens ajudi a créixer en l’amor per fer disminuir la passió del nostre món.


diumenge, 14 de març del 2021

El gra de blat, si mor, dóna molt de fruit

5 diumenge de Quaresma any B

lectures


L’evangeli que hem escoltat se situa cap al final de la vida de Jesús. Són moments de tensió, en el marc del Temple de Jerusalem, just després d’haver entrat triomfalment a la ciutat i quan els sacerdots li estan molt a sobre.

Uns grecs-jueus han pujat a Jerusalem per adorar Déu en el Temple, com tot bon jueu. Però al mateix temps busquen Jesús. No només per veure’l amb el ulls, sinó per escoltar-lo, per parlar amb ell, per apropar-se d’ell. Sense saber-ho, estan actuant com a cristians. És en Jesús on a partir d’ara es pot descobrir Déu. No és en el Temple, és en la proximitat del seu Fill.

I en aquesta proximitat, Jesús, a les portes de la passió, revela quin és el sentit més important de la vida. Pocs dies abans que li prenguin la vida a la creu, Jesús ens diu on es troba la vida de veritat, aquella que no mor. En una aparent contradicció ens revela un secret molt important: és la vida donada, perduda als ulls de molts, la que és important. La vida de la mare que es desgasta pel seu fill, la vida d’aquell que gasta el seu temps per visitar un malalt, o algú que està sol, la vida d’aquell voluntari que se’n va a un país del Tercer Món o a un barri del Quart Món, la vida del metge o de l’infermer que es dona completament als malalts, fins i tot arriscant la pròpia vida. Són totes aquestes vides que es donen, aquelles que donen fruit. 

És aquesta vida la que dona llum, fent que la foscor de la pobresa, de la soledat, de la injustícia, del racisme, de l’exclusió social, de l’egoisme, de la violència, deixi lloc a la llum de la solidaritat, la llibertat, la igualtat, la justícia, l’amor, la pau.

Encara que aquest no és mai un discurs que estigui massa de moda, els temps actuals de crisi sanitària i econòmica ens fan veure com el discurs de Jesús val la pena. Com les actituds de solidaritat, de servei als més vulnerables, especialment als malalts per part tant del personal sanitari com dels zeladors o el personal de neteja, com les actituds de generositat dels voluntaris en l’acció social, l’acompanyament dels infants, de la gent gran, han fet que la crisi sigui menys greu. I a l’inrevés, com actituds dels qui busquen guanys desmesurats, dels qui s’aprofiten de la crisi per al propi interès egoista, fan que la crisi s’agreugi.  

En aquest any de pandèmia ha aflorat el millor que hi ha en nosaltres, però també el pitjor. La generositat s’ha barrejat amb l’egoisme. De fet com sempre passa en la història humana. També en temps de Jesús.

Ara, més que mai, el nostre testimoni, la nostra manera d’actuar, seguint les paraules de Jesús, no cercant el benefici egoista, el salvi’s qui pugui, sinó apropant-nos dels altres, posant-nos al seu servei, compartint, sent solidaris, podem ser llum en la foscor. Ser blat que mor per donar fruit.

L’exemple dels sants ens ajuda a veure que tot això és possible. Des d’aquell que va gastar la seva vida pels infants que no tenien escola, a aquella que va gastar la seva vida recollint moribunds o leprosos pel carrer... Molts sants són models de vida donada, de gra de blat que cau a terra per donar molt de fruit. 

En aquest temps de Quaresma, estem convidats a deixar-nos tocar per tantes paraules, tants fets que ens envolten i  a través dels quals Déu ens parla i ens convida a canviar. 

 Preparem-nos a la celebració de la Pasqua amb un cor més generós, un cor que ens impulsi a donar vida, una vida plena de fruits d’amor. 



diumenge, 7 de març del 2021

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic

4 diumenge de Quaresma any B

lectures


Encara que acostumem a pensar que va ser la sortida d’Egipte el fet més important de la història d’Israel, és probable que l’exili a Babilònia fos un moment encara més determinant d'aquesta historia.

De fet és després de l’exili quan els jueus reflexionen més sobre la seva història, és després de l’exili que s’escriuen o es compilen la majoria dels textos bíblics.

La primera lectura ens ha fet un resum de com va anar aquest exili: el rei de Babilònia conquereix Israel, destrueix el Temple i porta a l’exili molts israelites, sobretot els caps religiosos i polítics. En el temps a Babilònia la identitat del poble corre perill i també la religió. Al cap d’uns quants anys, el rei de Pèrsia, que ha guanyat sobre els babilonis, té una manera de fer ben diferent, prefereix que els pobles exiliats tornin al seu país.

Als jueus no els és fàcil de pair que un estranger, un pagà, Cir, sigui qui els salvi de l’exili. La reflexió que faran d'aquest fet els ajudarà a tenir un esperit més obert cap als altres pobles. El Déu que salva, és un Déu universal, que es val de qualsevol persona per salvar, sigui jueu o pagà.

Els anys que segueixen a aquest retorn de l'exili no seran fàcils. Malgrat estar a casa, el perill d'allunyar-se de la fe dels seus pares segueix ben present. Descobriran que l’exili no sempre és geogràfic. Descobriran que l’existència humana és sempre d'alguna manera una existència en exili. Mai no som del tot allà on hauríem de ser. Amb molta facilitat ens allunyem de casa, ens allunyem d'allò que creiem, de les nostres conviccions.

Els babilonis, els romans o els grecs podran allunyar-los de la seva terra o de les seves creences, però el seu veritable enemic es troba molt més a prop.  És un mateix el que s’exilia.

El discurs de Jesús a Nicodem va en aquesta direcció. Hi ha una afirmació fonamental: per més que visquem en un exili que enfosqueix l’amor, Déu estima el món fins a l’extrem, i ens dóna proves d’aquest amor. I la gran prova és el regal del seu Fill. Ni que la nostra vida sigui allunyada d’Ell, ni que tot el que veiem al nostre voltant sigui allunyat de l’amor, Déu ens estima.

I serà en la creu, signe màxim d’aquest exili de l’amor, allà on l’odi i la foscor s’han aliat per matar un innocent, és enmig d’aquesta foscor on es manifesta més clarament l’amor lluminós de Déu.

Aquest missatge no és antic. És avui tan actual com aleshores. També nosaltres vivim en exili. Exili personal quan ens adonem que la nostra vida no transcorre pels camins que voldríem, exili col·lectiu, social, quan veiem el nostre entorn, amb tots els seus problemes, la pobresa, la violència, el racisme, la injustícia...

Enmig de tots aquests exilis, d'aquests intents constants d’apagar la llum de l’amor, el missatge segueix essent el mateix: aquesta llum, que és Déu mateix, no es podrà apagar mai, Déu ens estima fins al final.

Aquest amor incondicional espera respostes i col·laboració. Homes i dones que miren d'encendre petites llums enmig de les foscors. Petites llums que són els gestos d’amor, des del més petit fins al més heroic. Des d’un got d’aigua fresca donat al qui té set, un somriure al qui està trist, una mà al qui està caigut. 

Gestos que han estat ben presents en aquest any de pandèmia. Molts gestos d’amor han estat als hospitals, als centres d’ajuda als més necessitats, als serveis socials.

Cada vegada que intentem estimar, cada vegada que amb la nostra actuació fem que el nostre entorn sigui més agradable, estem col·laborant amb aquest Déu que ens ha estimat tant!

La salvació en la que creiem no és una salvació que cau del cel. És una salvació que s'ha fet carn, que s'ha fet humanitat. En primer lloc en Jesús, home com nosaltres, i després d'ell en tots els qui com ell fan de la seva vida una vida per als altres.

Amics, que el nostre camí de Quaresma sigui un camí de retorn dels nostres exilis, un camí on fem néixer llum enmig de la foscor.