Diumenge de Rams any B
La litúrgia d’aquest diumenge ens submergeix en el misteri de la mort de Jesús. És veritat que també ho farem el Divendres Sant, però des de molt antic, el diumenge abans del diumenge de Pasqua, se celebra aquest diumenge de Passió, perquè per comprendre bé la resurrecció s’ha d’haver interioritzat la mort en creu.
Però aquest mateix diumenge, fem record de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. El contrast d’aquests dos moments, entrada a Jerusalem i mort en creu, ens diuen molt del que va ser tota la vida de Jesús. Una barreja d’acceptació i rebuig, d’obertura i tancament a la seva paraula i als seus gestos, un signe de contradicció que el va conduir a la creu.
Mirem aquesta entrada a Jerusalem, la ciutat de David. David hi havia entrat també triomfalment quan l’havia conquerit amb el seu exèrcit. Entra com a rei poderós, amb una espasa i muntat sobre un cavall
Jesús, en canvi, hi entra sobre un ase, sense soldats ni armes. Jerusalem, que significa etimològicament “ciutat de la pau”, és visitada pel rei de la pau. Al seu voltant s’organitza espontàniament una manifestació. Però segurament molts dels que avui l’aclamen, al cap d’uns dies el condemnaran o se’n desentendran.
Aquest contrast ens diu alguna cosa a cadascú de nosaltres, perquè en les nostres vides hi ha també moments que ens fan anar de l’acceptació al rebuig de Jesús. Els nostres compromisos són sovint compromisos per a un dia. Els bons propòsits es barregen amb la feblesa, amb la tebior, amb la covardia. Volem seguir Jesús, però a l’hora de la veritat la nostra vida segueix camins ben allunyats dels seus.
Hem escoltat una vegada més la passió de Jesús. La passió no ens hauria de portar a una visió masoquista o dolorista d’aquest Jesús en creu, com si Déu es complagués en els seus sofriments. Déu no es complau en la passió del seu Fill. El seu silenci és un silenci de respecte a la humanitat, una humanitat que ha creat lliure per compartir amb ella el seu amor. Només en la llibertat es pot estimar. Déu ha deixat el seu fill morir perquè volia compartir fins al final el destí dels homes, amb totes les conseqüències.
Déu resta silenciós, no envia àngels, no fa baixar miraculosament Jesús de la creu, no li estalvia res de la seva condició humana, perquè es vol solidaritzar amb la humanitat, sobretot amb la humanitat que sofreix.
El dia de Pasqua celebrarem que Déu ha dit la darrera paraula, que l’amor és més fort que la mort.
En l’espera, contemplem les creus del nostre món d’avui. Les nostres creus personals i les grans creus de la humanitat: la guerra, el terrorisme, la pobresa, la fam. I també especialment la pandèmia que ha estat i és una creu per a molts, per la malaltia, per la pèrdua d’éssers estimats, per les dificultats econòmiques.
I aquest any, en aquesta contemplació de la mort de Jesús, contemplem tots aquells que com ell han donat la seva vida per la defensa del seu Regne. Penso en Pere Casaldàliga, referent en la lluita per la justícia i la defensa des més pobres i que va morir el passat mes d’agost i que si bé no va morir violentament, va ser amenaçat de mort moltes vegades, i que en qualsevol cas es va donar completament als altres.
Però penso també en tantes persones que en la pandèmia han estat consol, ajuda, alleujament, llum pels qui ho han passat pitjor. Han estat com Simó de Cirene, com les dones, llum en els moments de foscor.
Que els seus exemples i el de molts d’altres facin que la nostra contemplació de la creu no sigui passiva. Que ens ajudi a prendre decisions personals i col·lectives, compromisos concrets de solidaritat. Que la passió del Crist ens ajudi a créixer en l’amor per fer disminuir la passió del nostre món.
