No hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal

4 diumenge durant l'any C
lectures

« No és el fill de Josep, aquest ? » Només un instant després d’estranyar-se que sortissin dels seus llavis paraules de gràcia, els seus conciutadans li fan aquest retret. Lloança i retret, admiració i acusació, sorpresa i incomprensió, la vida de Jesús se’ns presenta en els evangelis amb aquesta barreja de reaccions, des del naixement fins a la mort. Una mica de la mateixa manera que també fem nosaltres respecte d’ell: admirem les seves paraules però ens costa posar-les en pràctica. Diem sí amb la boca i no en els fets.

 En el que diuen la gent de Natzaret s’entreveu la dificultat de reconèixer que Déu es manifesta en la normalitat, en la senzillesa, en els petits gestos. Nosaltres a vegades associem Déu als grans miracles, a fets meravellosos i que trenquen les lleis de la natura.

El que els primers cristians anunciaran és que Déu s’ha encarnat en la vida humana normal, quotidiana, en un home que va passar per la vida fent el bé. I aniran encara més enllà proclamant que Déu s’ha encarnat en el menyspreat, el rebutjat, l’insultat, l’executat... en aquell que no tenia aparença humana de tant desfigurat que estava.

 Sí, el fill de Josep, el fuster, el veí, és el Messies, l’enviat de Déu per anunciar una bona notícia.

 “Hem sentit dir el que has fet a Cafar-Naüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares” Segon retret, ets d’aquí, queda’t aquí, preocupa’t en primer lloc de nosaltres.

La resposta de Jesús és clara: la família, els veïns, el poble, han estat els llocs on Jesús ha après a estimar, però aquest amor no es pot aturar en els petits cercles, s’ha d’obrir cap a aquells que són diferents de nosaltres, anar sobretot cap a aquells que no tenen ningú que s’ocupi d’ells, cap als qui són exclosos o discriminats, cap a aquells que són a les perifèries de la ciutat, del país, del món.

Jesús se situa des del principi a Galilea, i en concret a Cafarnaüm, a un encreuament de camins, a la vora del llac que el pot conduir cap als pagans, cap als allunyats. S’hauria pogut situar a Jerusalem, al Temple i adreçar-se als piadosos, als correctes, als reconeguts com a bons. El lloc on ens situem és important. Depèn d’on ens situem veurem més o veurem menys aquells que són els preferits de Déu, aquells que haurien de ser els nostres preferits.

L’esperit universal de Jesús guiarà els primers cristians que comprendran que no s’han de quedar en el seu petit món. Aquest mateix esperit hauria de guiar-nos a nosaltres per sortir dels nostres petits mons familiars, socials, ideològics, religiosos.

Així ens ho va dir Francesc en la seva exhortació “la joia de l’evangeli”. Escoltem les seves paraules: “Sortim a oferir a tots la vida de Jesucrist. Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d'aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d'obsessions i procediments. Si quelcom ha d'inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l'amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida. Més que el temor a equivocar-nos, espero que ens mogui el temor a tancar-nos en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens tornen jutges implacables, en els costums on ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: «Doneu-los vosaltres de menjar!»

Seguint doncs la invitació de Francesc, anem sempre  més enllà per anunciar amb fets més que amb paraules que l’amor no passarà mai, que en tot el que fem, si hi manca l’amor, Déu no hi és. I al contrari, que quan estimem, Déu hi és. I que és en el terreny de l’amor on ens podem trobar tots, més enllà de les creences o de les ideologies.

Jesús va davant nostre en aquest camí d’amor. Que l’eucaristia que celebrem sigui signe eficaç de l’amor de Déu que hem d’encarnar en la vida de cada dia. 

L’Esperit del Senyor reposa sobre meu per portar la Bona Nova

3 diumenge durant l'any C
lectures

Jesús, com a bon jueu, de retorn al seu poble, va el dissabte a la sinagoga, el lloc on s’escolta la Paraula. Amb tot detall, el veiem agafar el llibre, obrir-lo i llegir un text que vol ser com un programa. En aquesta paraula Jesús hi troba el que ha de ser l’orientació de la missió que està començant.

El text no parla de crear una nova religió, ni un nou culte més perfecte. És un missatge d’esperança, d’alliberament per a tots, començant per aquells que tenen més dificultats per descobrir en les seves vides esperança i llibertat: els desvalguts, els captius, els cecs, els oprimits.

En Jesús s’acompleixen les paraules d’Isaïes. Jesús anirà pels pobles de Galilea i de Judea intentant donar esperança a tots aquells que l’havien perdut.

Aquesta és l’orientació de la vida de Jesús, aquesta hauria de ser l’orientació de la vida dels qui el volem seguir.

No es tracta en primer lloc d’ensenyar una religió, un culte, unes pregàries. Es tracta abans que res d’encendre llums, de donar esperança als desesperançats d’avui, començant per nosaltres mateixos.

Avui la bona noticia de Jesús s’adreça a aquells que són ben a prop nostre, homes i dones amb cares ben concretes, que ens trobem a vegades diàriament, i que per tantes raons viuen sense esperança. S’adreça als refugiats que truquen a les nostres portes, als sense-papers que cerquen un reconeixement legal i una feina.  S’adreça als treballadors que han perdut el treball, als petits empresaris que no han pogut salvar la seva empresa.

S’adreça  als joves desanimats perquè veuen un futur fosc, perquè no aconsegueixen una primera feina, perquè els costa trobar un lloc a la societat.

S’adreça a la gent gran que viu amb petites pensions i en condicions materials de pobresa. Als qui es troben sols a casa seva o en una residència.

S’adreça als pares que no saben com arribar a comunicar-se amb els seus fills adolescents i que pateixen per ells.

S’adreça als matrimonis que han fracassat en la seva vida en comú i no saben com refer llurs vides.

S’adreça a tantes persones, especialment dones i infants, víctimes de violències de tot tipus.

Hi ha tantes situacions de foscor, de manca de llibertat, d’opressió, de pobresa, d’injustícia, de desesperació! Si volem orientar la nostra vida en la mateixa direcció que la de Jesús, feina no ens falta. El que ens falta sovint és decisió.

 Sant Pau, en la segona lectura, s’adreça als cristians de Corint que devien estar força dividits. La història humana, i també la cristiana, són plenes de divisió. Les nostres històries personals, segurament també. És tan fàcil dividir-se, trencar lligams, enfadar-se!

 El cristià ha d’intentar ser un instrument d’unitat en tots els àmbits on es mou. Intentar deixar una mica de banda tot allò que no és essencial. Ser tolerants. Utilitzar un llenguatge que no ofengui. Evitar els prejudicis, els clixés. Aquí tenim també feina.

El missatge de Jesús i de l’evangeli és precisament el de reconèixer que Déu és Pare i que tots els homes i dones som germanes i germans. És un missatge on no hi cap la divisió.

Preguem per la unitat de la humanitat, tan dividida. Pregar amb el compromís d’intentar ser instruments d’unitat.

Que l’eucaristia que celebrem, que és signe d’aquesta unitat on tothom tindrà un lloc i ningú no serà exclòs, ens hi ajudi.