Això us mano : que us estimeu els uns als altres

6 diumenge de Pasqua 2024

lectures

L’evangeli que acabem d’escoltar se situa en el darrer sopar. Jesús parla als deixebles. Coneix el seu cor. També les seves febleses, a la primera de canvi s’estan preocupant de qui ocuparà el primer lloc. 

Per això aquestes darreres paraules volen ser com un testament. Que no les oblidin mai. Són el resum, l’essencial. No són paraules teòriques: “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”. No és un manament teòric, fa referència a una vida ben concreta. La vida de Jesús, la manera d’estimar de Jesús.

Al llarg de tres anys han pogut veure com és aquest amor, un amor generós, que no fa càlculs, que no espera que l’altre t’estimi per estimar-lo. Un amor que no es fixa en la identitat de l’altre, només es fixa en la seva necessitat de ser estimat. Un amor que va més enllà del que sembla raonable, que para l’altra galta. Un amor universal, que arriba fins i tot als enemics. Un amor compassiu, que sap posar-se al lloc de l’altre. Un amor molt sensible al sofriment, a l’exclusió. Un amor que és capaç de perdonar sense límits. Un amor que és servei.

Aquest és l’amor de Jesús. “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”. Vol que els seus seguidors siguin reconeguts per aquesta manera d’estimar. No pels seus edificis, ni per la seva manera de vestir, ni per les cerimònies que fan: Vol que siguin reconeguts perquè estimen així.

La carta de Sant Joan va una mica més enllà: «Els qui no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor» o també: “Tothom qui estima és fill de Déu”. A nosaltres que ens agrada tant dividir les persones en creients i no creients, en cristians i no cristians, en els qui van a missa els diumenges i els qui no hi van,  Jesús ens diu que el que fa la diferència és l’amor. El qui estima coneix Déu, el qui no estima no coneix Déu. 

Aquesta afirmació trenca moltes barreres, com va trencar-les entre Pere i Corneli. Ni la religió ni la nacionalitat ni la raça no divideixen. Pere arriba a dir que Déu no fa distincions, com fem nosaltres. El criteri de Déu és fer el bé. Precisament una de les definicions que el mateix Pere en un altre moment havia fet de Jesús: “havia passat fent el bé”. 

És aquest el criteri principal que utilitzem quan ens proposem millorar la nostra vida cristiana? O ens preocupem sobretot per altres aspectes? I a nivell de l’Església, quines són les seves preocupacions avui per tal que el seu testimoni respongui al manament de Jesús?  

Avui i aquí, després d’escoltar una vegada més el manament de Jesús, com el posem en pràctica? No ens podem quedar en la teoria. Hem d’actualitzar l’amor de Jesús. Pensant qui són avui aquells que Jesús estimaria amb preferència. 

No són els qui estan vivint al llindar de la pobresa?    Totes les famílies que no tenen feina, aclaparats pels deutes i les hipoteques. No són els habitants d’Ucraïna i Gaza? No són tots els milers d’homes i dones que arrisquen la seva vida travessant el Mediterrani, fugint de situacions de guerra o de pobresa? No són les famílies nouvingudes que moltes vegades mirem amb prevenció perquè vesteixen diferent o parlen diferent? No són ells els qui serien estimats en primer lloc per Jesús?

De quina manera ens podem fer propers d’ells. Potser d’una manera directa, obrint més els ulls a la situació dels nostres familiars, dels nostres amics, dels nostres veïns, potser a través d’organitzacions que estan treballant per ajudar a aquestes famílies, a aquestes persones.

Segurament, avui, respondre amb solidaritat a les situacions de pobresa, és una de les maneres d’estimar tal com Jesús ens ha estimat, és una de les maneres de conèixer Déu, és una de les maneres de ser fills de Déu.

Celebrem l’eucaristia recordant que la comunió amb Jesús no es pot separar de la comunió amb els altres.

Doneu molt de fruit

5 diumenge de Pasqua 2024

lectures

La imatge del cep i les sarments és suggeridora per comprendre quina ha de ser la nostra relació amb Jesús. Seguir-lo no és possible només a nivell intel·lectual, la nostra relació amb ell ha de ser una relació viva, semblant a la que tenim amb un amic o amb algú a qui estimem. 

El que és més important no és saber moltes coses de Jesús, el que és important és actuar com Jesús actuava, viure com Jesús vivia. Evidentment, saber coses de Jesús ho necessitem per viure com ell. És un primer pas. Però el que es queda en aquest primer pas, com va dir Jesús en una ocasió, és com qui construeix una casa sobre la sorra, o quan deia que no n’hi havia prou amb dir “Senyor, senyor...” sinó que cal complir la voluntat del Pare. En l’evangeli d’avui se’ns diu que per fer aquest segon pas, el de complir la voluntat del Pare, o el que és el mateix, el de donar fruit, cal que quan escoltem Jesús ho fem a un nivell vivencial, des del cor. 

I penso que una manera d’aconseguir-ho és fer que el que escoltem, el que llegim a l’evangeli, ho portem de seguida a la vida quotidiana, ho portem a les nostres relacions humanes, a les situacions que vivim. I anant una mica més lluny, a convèncer-nos que a Jesús no el trobem només ni principalment en l’evangeli, en els sagraments, en la pregària o en l’eucaristia, sinó que hem de trobar-lo en aquells en qui Jesús es fa especialment present, aquells que necessiten el nostre amor, el nostre servei, el nostre acolliment, la nostra tendresa.

Déu utilitza les nostres mans per tal que no hi hagi ningú que estigui deixat de la mà de Déu. I en sentit contrari, aquell que fa que algú deixat de la mà de Déu deixi d’estar-ho és un instrument de Déu, es deixa guiar per l’esperit de Déu.

I si nosaltres que tenim uns mitjans privilegiats, com són els evangelis o l’eucaristia, no donem fruits, tenim una responsabilitat encara més gran.  Sant Joan en la seva carta ens ho ha dit també: “Que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat”.

Quantes vegades hauríem de recordar aquesta frase quan ens omplim la boca parlant de l’amor de Déu, o de l’amor a Déu, pensant que aquest amor consisteix només a dedicar temps a Déu en la pregària o en el culte. L’amor a Déu, estimar Déu, es realitza en els fets i de veritat, és a dir, en l’amor concret als altres. No es pot dir que s’estima Déu, que no es veu, si no s’estima els altres que sí que veiem. És estimant els altres, especialment els preferits de Jesús, que estimem Déu amb fets i de veritat. És estimant els altres que complim els seus manaments, que ell està en nosaltres i nosaltres en ell.

El culte, els sagraments, l’eucaristia, fins i tot la lectura dels evangelis, són a un altre nivell. Són instruments que ens ajuden a anar més a fons en l’amor de fets i de veritat. Si comencen i acaben en ells mateixos, culte, sagraments, lectura de l’evangeli, eucaristia, esdevenen ídols. Tots ells han de néixer de la vida i ens han de conduir a la vida, una vida que doni molt de fruit.

Al nostre voltant, malauradament, o benauradament, no manquen ocasions, llocs i persones per donar fruits. 

A prop o lluny, hi ha sempre algú que necessita el nostre fruit. Obrim els ulls i les orelles per no restar sords i muts a les crides que Déu ens fa. Siguem sarments que estan units al cep, que reben la saba de l’amor, un amor a la manera de Jesús, sense fronteres, gratuït i generós, i que donen aquest amor sense reserves.

El bon pastor dona la vida per les ovelles

4 diumenge de Pasqua any B

lectures

La imatge de Jesús com a pastor va ser molt important des del principi. És una imatge que trobem representada abans que no s’utilitzés la imatge de Jesús a la creu, que va trigar més a ser present en la iconografia cristiana, ja que no era fàcil identificar-se amb un sistema d’execució com aquell. 

El pastor amb l’ovella carregada a l’espatlla ens parla molt del significat d’aquesta imatge. Però encara ens diuen més les pròpies paraules de l’evangeli que escoltem en aquest quart diumenge de Pasqua, tradicionalment anomenat diumenge del bon pastor.

Ens parlen de la tendresa i la bondat del bon pastor que es preocupa per totes i cada una de les ovelles per salvar-les del perill, per portar-les en aquells llocs on estaran segures i on trobaran aliment. També ens parlen de l’esforç d’aquest pastor perquè les ovelles estiguin unides i no dispersades.

Com veieu, la insistència de la paràbola està en el pastor més que en les ovelles. Ens vol parlar de Jesús, de la seva manera de fer, de la seva missió, una missió que sempre és invitació a compartir-la per part dels qui volen seguir-lo.

En canvi, la paràbola no parla de les qualitats de l’ovella. De les ovelles només li interessa que estiguin unides.

A vegades ha fet la impressió que el que interessava més de la imatge de Jesús bon pastor era el fet que les ovelles segueixen al pastor sense protestar, de què no tenen massa o gens d’iniciativa. Allà on va una, van les altres. Penso que no és la intencionalitat de la paràbola.

És per això que el que ens interessa sobretot d’aquest evangeli és la manera de fer del pastor, que és la manera de fer de Jesús, per tal de poder ser nosaltres també pastors i no només ovelles. En primer lloc, potser, els que sempre han estat anomenats pastors, com el papa, els bisbes o els sacerdots, però els trets essencials d’aquest Jesús bon pastor, s’adrecen a qualsevol batejat. Donar la vida per les ovelles, conduir-les, portar-les a les espatlles, tot això forma part de la vida de qualsevol cristià, de la seva vocació de servei, acolliment, preocupació pels qui ens envolten.

Jesús ens envia a ser pastors, i, a més, amb una vocació universal, sense fronteres. Tal com diu Jesús “Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat”.  Aquesta vocació universal és molt coherent amb el que hem escoltat a la segona lectura, i que és el resum del missatge  de Jesús: “Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som” Una filiació que no té fronteres. Tota dona, tot home, té la dignitat de fill de Déu.

Una afirmació que potser pot xocar amb aquella altra que diu que pel baptisme esdevenim fills de Déu. Podria semblar, doncs, que només els batejats són fills de Déu.

A mi m’agrada més dir que pel baptisme reconeixem que som fills de Déu. Ser fills de Déu no és un fet estàtic, sinó dinàmic, perquè la nostra realitat humana és dinàmica. No estem ja acabats des del primer moment, sigui el naixement o sigui el baptisme.

Som fills de Déu, que ho reconeguem o no. Ho som perquè hem estat estimats per Déu des del principi. Pel baptisme reconeixem que som fills estimats de Déu, i intentem respondre a aquest reconeixement, estimant. Un amor que també és la manera de fer de molts homes i dones d’altres creences i conviccions, perquè en definitiva la llavor de l’amor Déu l’ha plantat en el cor de tots. 

I encara podem afegir que aquesta dinàmica no s’acaba pel fet que reconeguem que som fills estimats de Déu. Com diu sant Joan “encara no s’ha manifestat com serem”. 

Mentrestant, la nostra vocació és de fer el que deia Sant Agustí: “Esdevé allò que ets!”, viure realment i no teòricament com a fill de Déu, reconeixent els altres com a germans i germanes.  Estimar a la manera de Jesús, que és el Fill en majúscules. 

Amics, participem de la taula del Fill, la taula on tothom hi és convidat, i que prefigura el banquet on tothom hi tindrà un lloc i en el que tots serem en plenitud fills i germans.

Vosaltres en sou testimonis

3 diumenge de Pasqua any B

lectures

Aquest diumenge, com el passat, hem escoltat a l’evangeli una aparició de Jesús ressuscitat als apòstols. Aquesta vegada,  de l’evangeli de Lluc. L’estil és diferent, però els trets essencials són els mateixos.

Jesús acabava d’aparèixer-se als dos deixebles que anaven cap a Emaús i que l’havien reconegut al trencar el pa. S’apareix de nou, ara a tots, sense que s’ho esperin. La iniciativa ve sempre de Jesús. Els deixebles més aviat dubten, tenen por, encara que barrejat amb una gran alegria.

Enmig d’aquestes pors i dubtes, Jesús els transmet un missatge de pau i de perdó « La pau sigui amb vosaltres ». I a continuació els diu: « Teniu aquí res per  a menjar ? »   Jesús es fa present en la vida de cada dia, en aquest gest tan ordinari, però al mateix temps tan ple de significats que és el menjar. Quants de cops durant la seva vida Jesús havia compartit el menjar, i aprofitava aquest moment per insistir sobre els valors del compartir, de la fraternitat, de l’amistat que un menjar pot significar. El valor també de l’acolliment del pecador, del marginat, de l’exclòs que és convidat a la taula. I és durant un sopar, el dijous sant, que Jesús comparteix amb els deixebles el seu destí de passió i de mort.

I avui, aquí, nosaltres estem reunits també al voltant d’una taula recordant aquell sopar per tal que la seva presència continuï enmig nostre. Jesús comparteix un peix a la brasa, i al mateix temps, il·lumina els cors dels apòstols. A la llum de l’Escriptura, els fa reveure els esdeveniments tan difícils de comprendre que han viscut. Podran comprendre allò que semblava que no tenia sentit. Més enllà de la creu poden comprendre el sentit de la vida de Jesús. 

I és en aquesta nova situació que poden ser enviats, ja sense por. Les aparicions sempre acaben en un enviament. No ens ho podem guardar per a nosaltres. N’hem de donar testimoni “Vosaltres en sou testimonis”

 Jesús ve avui a la nostra vida de cada dia. A la vida de família, de treball, a l’escola, al barri, al país; també en el silenci de la nostra pregària, de la nostra lectura. També ve a la nostra celebració de diumenge, a l’eucaristia.

 I en aquestes que també podríem anomenar “aparicions”, Jesús il·lumina els esdeveniments de la vida, les alegries i les esperances, les tristeses i les angoixes. I com als deixebles, Jesús ens envia perquè nosaltres siguem llum per als altres, perquè compartim amb ells les seves alegries i esperances, les seves tristeses i angoixes, sobretot les dels qui ho passen pitjor, els pobres, els malalts, els qui es troben sols,  els qui s’han quedat sense feina. Un compartir que no es pot quedar només en paraules, que s’ha de traduir en gestos concrets.

A la primera lectura, Pere, el qui havia negat tres vegades Jesús, anuncia sense por la bona noticia de la resurrecció. S’adreça als qui han rebutjat Jesús. Però no és una paraula d’acusació, sinó de perdó i de fraternitat. Els diu “germans”. Ell sap bé que va ser el primer que va fallar, que tots, d’una o altra manera, som responsables de la passió de Jesús, i de retruc, de la passió del món. Ell sap també que, malgrat tot, Jesús l’ha perdonat.

 Jesús ens envia a proclamar l’evangeli amb el mateix esperit, sense creure’ns ni superiors ni millors, anunciant un missatge de pau, perdó i fraternitat.  

Nosaltres cristians, des del més petit fins al papa, hem d’anar cap als altres siguin cristians, musulmans, agnòstics o ateus, rics o pobres, amb tendresa, per adreçar un paraula que consola i no que condemna, que acull, i no que margina, una paraula de pau i no d’odi. 

Germanes i germans, cada eucaristia és una aparició. Per la paraula que hem escoltat i pel pa i vi que compartirem, ens unirem més a Jesús ressuscitat present enmig nostre. Però és durant la setmana  que continuarem l’eucaristia, que farem que la presència continuï, fent créixer la nostra comunió amb els altres. Jesús ens diu : « Vosaltres en sou testimonis ».