27 diumenge durant l'any B
En el camí cap a Jerusalem, Jesús aprofita qualsevol ocasió per instruir els seus deixebles i preparar-los en el difícil camí que els espera si el segueixen.
També les discussions, cada vegada més sovintejades, amb els fariseus o els Mestres de la llei són ocasions per ensenyar i per aprendre.
La pregunta que li fan no l’hem de comprendre amb la nostra mentalitat actual. La possibilitat de divorciar-se en temps de Jesús, d’acord amb la llei de Moisès, era asimètrica en contra de la dona. Era el marit l’únic que es podia divorciar, i a la pràctica per raons molt superficials. El divorci deixava la dona en una situació difícil en aquella societat.
Davant d’aquesta realitat Jesús, com fa sempre, es dirigeix cap al que és més fonamental. I ho fa anant al principi, al llibre del Gènesi, a la creació, a un relat on hi ha una afirmació central: “al principi, Déu crea l’home i la dona”, i els creà tots dos com un sol ésser, amb la mateixa dignitat. El precepte de Moisès, doncs, que no respecta aquesta igualtat, respon a un context social de domini de l’home sobre la dona. Un domini que Jesús no pot acceptar.
Jesús no respon en aquest text a les preguntes que ens fem avui, a la situació d’aquells que han fracassat en el seu amor de parella. Per respondre a aquestes situacions haurem d’anar més aviat als moments en què Jesús actua amb una gran comprensió cap als que es troben en situacions de dificultat o d’incomprensió. Pensem per un moment en el passatge de Jesús i la dona adúltera, que també havia incomplert la llei de Moisès. Allà Jesús posarà al descobert la hipocresia i també la desigualtat que en aquests casos hi havia en el tracte cap a la dona.
La desigualtat i la violència que encara als nostres dies pateix la dona, i que és notícia massa sovint, hauria de fer-nos reflexionar tant a nivell de societat com d’Església.
En la segona part de l’evangeli, per segona vegada, Jesús es posa al costat d’un altre col·lectiu que no era prou considerat, el dels infants. Jesús posa l’infant al mig, al centre, i ens el presenta com a model per a tots els qui volen entrar al seu Regne. L’infant és model per la seva dependència, feblesa i en aquella societat, també per la seva obediència. És l’infant el que està més ben situat per comprendre que Déu és Pare, un Pare que estima tots els seus fills sense fer distincions. Un Pare-Mare que obre els braços per acollir-nos.
La problemàtica dels infants d’avui és força diferent de la dels infants del temps de Jesús. Potser avui els infants sí que són al centre i se’ls té en compte. Però potser se’ls posa massa al centre, se’ls dona tot el que demanen o exigeixen, però no se’ls dona prou el que més necessiten: temps de dedicació, temps d’escolta...
Germans, la paraula que aquest diumenge hem rebut ens convida a esdevenir instruments d’unitat en un món que divideix, que exclou i que no respecta prou els drets de les persones i dels pobles. Unitat que no vol dir uniformitat, sinó acceptació de la diversitat, una diversitat que ens fa sortir dels nostres petits mons per anar cap a l’altre, cap a aquell o aquella que són de sexe diferent, d’edat diferent, de raça, de cultura o de llengües diferents.
També per anar cap als homes i dones que fugen de situacions de guerra o d’exclusió i que cerquen refugi a casa nostra. Ser instruments d’unitat és obrir-los les portes de casa nostra, de les nostres escoles, dels nostres barris perquè puguin trobar un lloc on viure amb dignitat i en pau.
Presentant el pa i el vi de l’eucaristia, signes d’una vida donada i compartida, preguem i comprometem-nos amb tots els que pateixen guerra, persecució, exclusió, pobresa, racisme... I pensem avui també en els nostres infants, que siguin respectats i estimats, posats al centre i que trobin en nosaltres exemples de vida.