diumenge, 19 de setembre de 2021

Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres

26 diumenge durant l'any B

lectures


Formar part de grups, de comunitats, és bo, fins i tot necessari. És millor viure acompanyat que sol: Família, amics, religió, partits polítics, sindicats... són grups i comunitats que ens poden ajudar a créixer. Però algunes vegades aquests grups es tanquen sobre ells mateixos. Divideixen entre els de dins i els de fora.

La resposta de Jesús als deixebles quan li diuen que algú ha utilitzat el seu nom i no és del grup va adreçada contra aquest esperit tancat i sectari.

Pensem en l’Església. Hem aixecat fronteres entre els cristians: catòlics, protestants, ortodoxos... I quasi sempre  per aspectes secundaris. També entre els creients, avui sobretot entre cristians, musulmans i jueus. També entre creients i no creients: creients, agnòstics, ateus. Hem donat molta importància a les identitats oblidant que tots i totes tenim moltes coses en comú. El nostre esperit humà és en essència el mateix. Les nostres pors i els nostres dubtes ens agermanen més que les nostres certeses. I sobretot ens agermana el desig d’estimar i de ser estimat.  

Quan els cristians diem que hem estat creats a imatge i semblança de Déu, sabem, perquè Jesús ens ha dit que Déu és Amor, que la semblança i la imatge amb Ell és en aquest desig d’estimar i ser estimat. L’Esperit d’Amor és el denominador comú dels humans, i és aquí on cal que ens trobem tots, més enllà de les diversitats, de les identitats i de les creences. No podem tancar l’Esperit de Déu en un lloc o en una religió. De fet és un Esperit que no es deixa tancar i bufa allà on vol i sovint allà on no l’esperem.

Més enllà de les diferències ideològiques, més enllà dels partits, de les religions i de les races, cal que tots ens trobem en el terreny de la humanitat, de l’humanisme. És el lloc on ens hem de trobar per fer front a tants conflictes que tenim davant nostre: Davant la pobresa, la injustícia, la violència, l’exclusió, cal que actuem amb l’esperit d’amor que hi ha al fons de tots nosaltres. Davant el drama dels refugiats que fugen d’inferns de guerra, cal que actuem amb un esperit solidari, compassiu, generós i sense fronteres.

Davant totes aquestes i altres situacions, tots ens hi podem trobar, donant-nos les mans, amb accions concretes, amb un amor que no sigui només una paraula bonica.

Per això les paraules de la carta de Jaume dirigides als rics són tan directes. No n’hi ha prou amb dir que estimem, cal estimar amb els fets.  D’una banda els acusa perquè les riqueses, quan esdevenen un ídol, ens devoren, i devoren el nostre cor. D’una altra banda, sovint, aquestes riqueses provenen de la injustícia, de no pagar els salaris justos, com diu Jaume a la carta.

No oblidem que encara que potser no siguem rics en el nostre entorn, sí que ho som respecte als països del Tercer Món. El nostre benestar ho és a costa del malestar de molts.  ¿Estem disposats a sacrificar una part d’aquest benestar per tal que hi hagi més justícia, aquí al nostre país i a tot el món? Estem disposats a compartir el que tenim amb els que no en tenen prou per viure amb dignitat?

Fa molts anys, abans del començament de la crisi econòmica, es va fer la campanya del 0,7. Era el tant per cent que es proposava als països desenvolupats per destinar a la cooperació internacional. Amb la crisi econòmica i ara amb la crisi sanitària, aquella campanya ja no és a l’ordre del dia, i els països van començar a disminuir el seu nivell de cooperació. I el resultat és un augment de l’emigració del Sud cap al Nord, ja que l’economia dels països pobres ha empitjorat els darrers quinze anys. 

Germanes, germans, a l’eucaristia repetim aquell gest tan senzill però tan significatiu que Jesús ens va deixar, el signe de trencar el pa. Trencar-lo per poder-lo compartir. Un signe que té molt a veure amb el que dèiem.  Combregar és comprometre’s a què les nostres vides siguin vides trencades i compartides amb tots.  Que l’aliment que compartirem ens doni forces per ser cada vegada més solidaris i més humans.


diumenge, 12 de setembre de 2021

Qui acull un d’aquests nois, m’acull a mi

25 diumenge durant l'any B

lectures


Després de l’episodi a Cesarea de Felip, on Jesús pregunta als deixebles qui és ell per a ells, la seva manera de parlar canvia. Parla més clarament del destí que l’espera. D’ara endavant cal escollir.  

 Escollir el camí de Jesús que no sembla fàcil. No és un camí ample, sinó estret. No a causa de Déu, sinó a causa dels homes. Ho escoltàvem a la primera lectura: el camí del Just desemmascara els propòsits dels injustos. Il·lumina la injustícia. Per això, el Just molesta i s’ha d’eliminar.

Va ser el camí dels profetes, el camí de Joan Baptista i és el camí de Jesús. El camí també de tants màrtirs, testimonis que van donar la seva vida fins a la mort. Jesús vol que els seus deixebles no el segueixin només geogràficament, que el segueixin amb un cor nou. 

Uns cors que es posen a discutir per saber qui és el més important. No sabem si la discussió neix de l’esdeveniment on Pere respon a Jesús. És Pere el més important? És Judes que és el  responsable dels diners? Són discussions estèrils. Per a Jesús el més important és el qui a cada moment se sap posar al servei dels altres. 

Amb aquesta advertència als deixebles Jesús adverteix tots els qui el voldran seguir. Adverteix el papa, els cardenals, els bisbes, els sacerdots. Adverteix tots els que ocupen un càrrec dins l’Església. El papa Francesc en moltes ocasions ha fet seva aquesta advertència quan s’ha adreçat als cardenals, als membres de la Cúria romana, als sacerdots. I ha criticat els que volen escalar dins l’Església, els qui busquen ocupar llocs. 

Jesús també adverteix l’Església en les seves relacions amb els poders del món, especialment els poders polítics. 

Evidentment, l’advertència de Jesús s’adreça també als responsables i governants del món. També a ells els diu que el governant més important no és el que té poder econòmic, un gran exèrcit o un armament potent. El governant més important és el que serveix el seu poble, el que pren decisions per millorar la vida de tots, especialment dels més desafavorits. 

Per fer comprendre això als deixebles, Jesús fa un gest ben entenedor: posa un infant al mig i diu que qui acull un infant l’acull a ell. 

Potser és cert que en els nostres dies l’infant és mes al centre de la societat que en el temps de Jesús. Però també és cert que en tantes situacions de dificultat com és la d’homes i dones que fugen dels països pobres o en guerra, hi veiem infants o fins i tot nounats. Si mirem el món globalment, segueixen havent molts infants en situació de greu dificultat, de malnutrició, de violència de tot tipus, de pobresa. 

I sense anar lluny, dins la nostra societat benestant, l’infant segueix sent víctima de desavinences dels pares, arribant fins i tot a pares que maten els seus fills per fer mal a la seva parella o exparella, com va passar no fa gaire a Barcelona. L’infant segueix sent feble i necessitat de protecció per part de la societat.  La societat que sap protegir els infants, és una societat que protegeix els més desvalguts, els qui estan en risc d’exclusió, és una societat més justa.

Germanes, germans, ens cal obrir bé els ulls i les orelles, no ser sords ni cecs davant les situacions de dificultat que ens envolten, escoltar amb atenció Jesús i l’evangeli per tal de donar respostes que ajudin a fer del nostre món un món més just i més proper del Regne de Déu.


diumenge, 5 de setembre de 2021

I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?

24 diumenge durant l'any B

lectures


L’evangeli que acabem d’escoltar divideix l’evangeli de Marc en dues parts. A la primera, Jesús, després d’haver estat batejat al Jordà, comença la seva missió de proclamar una bona noticia i d’invitar a convertir-se al Regne de Déu que és a prop.  

 A mesura que es manifesta, apareixen dues reaccions: la dels petits, dels malalts, dels pecadors, que senten en els seus cors que la salvació de Déu ha arribat i els ha tocat; i la d’aquells que es creuen superiors i perfectes, que no estan disposats a canviar i a qui no els agrada la llibertat d’esperit amb què Jesús actua.    

Es tracta sobretot dels fariseus, dels mestres de la llei, però també reaccionaran malament els seus veïns de Natzaret, fins i tot en algun moment la seva pròpia família, i a un altre nivell, els mateixos deixebles tenen dificultats per acceptar a fons el missatge de Jesús.   

A Cesarea de Felip, després d’haver guarit un cec, Jesús s’atura amb els dotze per fer un balanç abans d’iniciar el camí que el durà a Jerusalem. I per fer aquest balanç, posa una pregunta crucial: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”  Pere, en nom dels dotze, dona la bona resposta, si més no, les paraules són les correctes: “Vós sou el Messies” Per a un jueu d’aquella època, la paraula messies, que vol dir ungit, era clara. Esperaven un messies, no ungit amb oli com es feia amb els reis, els profetes i els sacerdots, sinó amb una unció que venia directament del cel; el messies que ells esperaven sobrepassava el rei, el profeta o el sacerdot: havia de ser l’enviat definitiu de Déu. Dir que Jesús era el Messies era dir que d’ara endavant no podien prescindir d’ell si volien apropar-se de Déu. Jesús esdevenia el fonament, el centre, el sentit de les seves vides! La resposta de Pere els comprometia completament!

Malgrat això, el sentit profund que donaven a aquest títol de Messies no era sempre el bo. Esperaven segurament un messies polític que organitzaria un exèrcit per tal de prendre el poder i instaurar el Regne de Déu, però a la manera dels homes.

Quan Jesús parla obertament anunciant la seva passió, Pere no està d’acord. La imatge que s’havia fet del messies no és aquesta, no hi ha lloc per al fracàs humà. La reacció de Jesús és dura. Al mateix que fa un instant havia parlat tan bé, li respon literalment: “Posa’t darrera meu, Satanàs” Fa posar Pere al darrera, perquè no coneix el camí, el camí que va cap a Jerusalem, no per agafar el poder, sinó per donar-se fins al final, s’ha de posar al darrera per no ser un entrebanc. 

Per a Pere com per a nosaltres, del que es tracta és de posar-nos sempre darrera de Jesús per seguir-lo. Quan ens avancem, ens posem davant seu, acostumem a acomodar-nos, buscant el camí d’anar a la nostra, de tancar-nos en els nostres petits mons, de tancar els ulls a les necessitats dels altres.

Avui, aquí, Jesús ens posa la mateixa pregunta: “I tu, qui dius que sóc?

 I com per Pere, la resposta serà bona, no tant per les paraules que puguem dir, per les respostes apreses i repetides mecànicament, sinó per la nostra manera d’actuar en el cada dia. La resposta serà bona si en la nostra vida Jesús ocupa un lloc central, que orienta les nostres opcions i decisions, les nostres paraules i els nostres gestos. Paraules que no només han de sortir de la boca sinó del cor.

 Jaume en la seva carta ens ho diu molt clar. La nostra fe, la nostra confiança en Déu i en Jesús ha de ser una fe, una confiança que ens fa actuar; si la fe no actua, és una fe morta, o no és una vertadera fe. No és més que unes quantes paraules buides. La fe cristiana no ens deixa asseure’ns esperant que Déu vingui a nosaltres. La fe ens fa caminar cap a Déu i cap als altres. La fe ens condueix sempre a l’amor, un amor concret que ens fa ser solidaris. Un amor que ens fa descobrir Jesús en els petits, en els pobres que trobem quasi diàriament, en els presoners, en el malalts, en els immigrants i refugiats que arriben a casa nostra.

Déu continua manifestant-se allà on no l’esperem, a les perifèries de la nostra ciutat, del nostre país, del nostre món, a la mar mediterrània per on arriben i tantes vegades moren els refugiats. 

La trobada amb Jesús a l’eucaristia és un sagrament, un signe, de totes les altres trobades amb ell al cor del món. La comunió és l’aliment que fa que els nostres cors siguin capaços de descobrir-lo enmig de les nostres vides.

 Que aquesta eucaristia ens ajudi a respondre amb la nostra vida a la pregunta: “I tu, qui dius que sóc?”