Doneu-los menjar vosaltres mateixos

Mt 14, 13-21
18 diumenge durant l'any A

L’evangeli que acabem d’escoltar ens mostra que Jesús era molt sensible, no només a les necessitats més espirituals dels homes, sinó també a les seves necessitats materials, com són la salut o la necessitat d’aliment.

Jesús quan veu la gentada hi veu la malaltia, hi veu la necessitat d’una paraula o d’un consell, i hi veurà també la necessitat d’aliment. I se’n compadeix. És a dir, sap posar-se al lloc de l’altre per comprendre la seva situació, i no només per dir-los paraules boniques, sinó per ajudar-los concretament.

 Jesús no es tanca en ocupacions “religioses” restant indiferent a aquests problemes tan reals de la gent que l’envolta.

Per això, quan els deixebles li diuen “Ja s’ha fet tard, acomiadeu la gent” la reacció de Jesús és immediata. Al raonament prudent, lògic dels deixebles, la resposta de Jesús és desconcertant: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

Aquesta resposta de Jesús és la que ens diu avui a cadascú de nosaltres, davant les nostres “lògiques i prudents” maneres d’actuar:

 Sí, Jesús ens diu avui: “Doneu menjar vosaltres mateixos als habitants de molts països del tercer Món, i també a moltes famílies de casa nostra, vosaltres que llenceu tones d’aliments a les escombraries, vosaltres que teniu tecnologies que els podrien ajudar, vosaltres que produïu cereals per fer-ne biodiesel que és econòmicament més rendible”

 Jesús en diu: “Llogueu vosaltres mateixos a preus raonables els milers de pisos buits que heu construït i que estan buits per aquells que no tenen un lloc per viure digne”

Jesús ens diu: “Investigueu vosaltres mateixos i produïu medicaments a un preu raonable per vèncer les malalties endèmiques que provoquen tants de morts a l’Àfrica”

 Jesús ens crida, de la mateixa manera que va cridar els deixebles. Ens convida a aportar el poc que tenim, els cinc pans i els dos peixos,  per compartir-ho. El signe de la multiplicació dels pans i dels peixos ens fa comprendre que compartir fa miracles. I que si totes les altres dinàmiques més a la moda, com són la de la producció, del benefici, dels mercats financers... no deixen un espai a la dinàmica del compartir, no hi haurà miracle, la humanitat continuarà dividida entre un món que ho té quasi tot i uns móns als que els manca el més necessari.

 Només l’esperit de solidaritat, de compassió, de compartir, pot produir el miracle. L’esperit que obre els nostres ulls a les angoixes i als problemes de la humanitat i ens dóna força per buscar solucions.

L’esperit que ens convida a canviar algunes coses en la nostra manera de fer, que ens crida a una mica més d’austeritat personal i social.

 Estem celebrant l’eucaristia. Jesús ens dóna com a aliment la seva pròpia vida, una vida plena d’amor, d’un amor ben concret cap a aquell que es creua en el nostre camí i que ens necessita. Ens aturarem, perdrem el nostre temps per ajudar-lo, per curar-lo, per alimentar-lo, per estimar-lo? O continuarem el nostre camí mirant cap a una altra banda?

 Que el pa de l’eucaristia faci créixer en nosaltres l’amor concret, la solidaritat, la compassió, la voluntat de compartir.

Ven tot el que té i compra el camp

1Re 3,5.7-12   Mt 13, 44-52
17 diumenge durant l'any A

Les paràboles del tresor i de la perla tenen un missatge semblant: Algú quan troba alguna cosa important canvia radicalment la vida.

Jesús amb aquestes paràboles comparteix amb la gent la seva pròpia experiència: La descoberta d’un Déu que és Pare bondadós, que vol per a la humanitat el millor, és com una perla o un tresor, que fa que la seva vida no tingui altre objectiu que anunciar el Regne de Déu, aquest Regne que és comunitat de fills i de germans on tothom hi té un lloc, on ningú no rep violència, ni injustícia, ni esclavitud, ni mentida.

Un Regne que mai no veurem del tot en la nostra existència actual, però un Regne que ja és present aquí, en tots els gestos d’humanitat, en tots els gestos que construeixen fraternitat.

La descoberta d’aquest Déu Pare i d’aquest Regne és per  a Jesús com un tresor o una perla per la qual val la pena vendre-ho tot. I és el que el fa sortir de la seva casa de Natzaret per consagrar tota la seva vida, fins a la creu, amb gestos i amb paraules, a anunciar que el Regne ja és aquí i que el podem viure ja aquí, amb l’esperança certa que triomfarà sobre tot allò que l’enfosqueix.

Seguir Jesús, ser cristià, és intentar fer aquesta mateixa experiència: trobar aquest Déu amable, inesperat i sorprenent, que ens crida a ser fills i germans, i posar la seva causa al capdamunt de les nostres prioritats.

Vivim el nostre ser cristians amb aquesta joia de l’home que troba el tresor al camp? Som capaços de vendre tot allò que és menys important per tal de posseir aquest tresor? O ho vivim com una obligació, una tradició i finalment com una rutina.

Creiem que encara podem anar més enllà o bé pensem que ja ho sabem tot i que no hi pot haver cap novetat en la nostra vida.

En el seu temps Jesús va sacsejar la indiferència i la rutina que transmetien els mestres de la Llei, els fariseus, els escribes, els sacerdots, que posaven al capdamunt de tot el Temple, la Llei, el dissabte i que oblidaven el més important: la compassió, el perdó, el servei.

Però potser avui Jesús també ve a sacsejar la nostra indiferència o rutina, i ens diu que no estem posant al damunt de les nostres prioritats el manament d’estimar i ens preocupem més per tradicions, manaments secundaris i altres coses menys fonamentals.

L’actitud del rei Salomó és il·lustrativa: per damunt de la riquesa i fins i tot de la salut, demana a Déu “saber escoltar i saber destriar el bé del mal per fer justícia”.

Segurament hauríem d’aprendre de Salomó: saber escoltar. Quantes vegades jutgem, condemnem abans d’escoltar. Quan sabem escoltar les persones i els esdeveniments, els signes dels temps, estem en millors condicions per discernir, saber destriar el bé del mal per fer justícia.

L’actitud de Salomó va en la mateixa línia de les paràboles de Jesús. Donar importància a allò que és veritablement important, que només es veu amb el cor i que és invisible als ulls. I viure-ho joiosament, amb la joia que neix de descobrir que estimar a fons dóna felicitat, fins i tot sabent que quan s’estima a fons hi ha també moments de dolor i de desagraïment.

Es també l’experiència de Jesús. La resurrecció és el que ens fa creure que val la pena estimar a fons, i que val la pena vendre-ho tot per estimar, en un món tan sacsejat aquests dies per la violència a Ucraïna, a Palestina i a d’altres llocs.

Que l’eucaristia que celebrem alimenti la nostra fe i la nostra esperança per tal que no defallim en les dificultats.

Una part caigué a la terra bona i donà fruit

Is 55, 10-11  Rm 8, 18-23  Mt 13, 1-23
15 diumenge durant l'any A

El Déu de Jesús és un Déu Paraula: “La Paraula es va fer home i va plantar la seva tenda entre nosaltres” ens diu sant Joan al començament del seu evangeli.

Déu és un Déu que parla, però no ens hem d’imaginar una paraula que ens ve com si tinguéssim una línia directa amb Ell.

Déu parla amb paraules humanes. La paraula bíblica, que diem que és paraula de Déu, és al mateix temps paraula humana. I dir això no és devaluar la paraula de Déu. Més aviat és donar més valor a la paraula humana. Es reconèixer que l’Esperit de Déu pot unir-se al nostre esperit humà i parlar a través nostre.

La paràbola del sembrador que avui hem escoltat ens convida a veure el món i l’existència en aquesta perspectiva d’un Déu que parla.

El primer missatge de la paràbola és un missatge d’esperança. Es dir-nos que, malgrat totes les dificultats i entrebancs que aquesta paraula de Déu té per arribar a l’home, finalment donarà fruit. Un missatge d’esperança que també es fa palès en la primera lectura, i casualment, també en la carta de sant Pau. Les tres lectures són un missatge d’esperança. No una esperança ingènua. Una esperança enmig dels entrebancs i de les dificultats.

Aquest missatge esperançat hauria d’ajudar-nos a mirar el món d’una manera diferent. A saber-hi llegir tants signes positius que hi ha amagats, que es fan en la discreció, però que hi són.

A no ser profetes de desgràcies ni a pensar que el món és un desastre i que tot va malament. Hi ha sempre paraules que cauen a la bona terra i que donen fruit. Ni que moltes es perdin en el camí, en el terreny rocós o enmig dels cards, n’hi ha que donen fruit, paraules sovint no massa sorolloses, de solidaritat, de pau, de servei, de justícia, de respecte del planeta, de perdó...

El fet que en la paràbola se’ns parli de diferents situacions en què pot ser acollida la paraula (el camí, el terreny rocós, els cards i la terra bona),  no hauria de fer-nos maniqueus, pensant que o bé sabem acollir sempre la paraula o bé no l’acollim mai. Que o som bons o som dolents. La realitat és molt més complexa. Tots som una barreja de camí, terreny rocós, cards i terra bona. I el que cal és que augmentem cada vegada més el ser terra bona i disminuïm els impediments que posem perquè la paraula doni fruit en nosaltres.

En la paraula no ens hem de veure representats només com la terra on cau la llavor. També podem ser el sembrador que surt a sembrar. Perquè Déu es val de la nostra paraula per parlar. Déu es val de les nostres mans per actuar. Déu es val dels nostres gestos per estimar.

 Sembrar paraules d’amor, un amor a la manera del de Jesús, sense mirar massa la identitat d’aquell que estimem, com el bon samarità; un amor sense fronteres que s’obre a qualsevol home o dona que ens necessita.

Sembrar sense preocupar-nos excessivament en si aquest amor dóna fruits immediats, com el pare o la mare que estima el fill fins i tot quan el fill no respon bé a aquest amor, com l’educador que a vegades li sembla que la seva acció no dóna fruit en els seus alumnes.

Sembrar amb l’esperança que un dia o un altre la llavor donarà fruit.

L’eucaristia és un temps en què acollim la paraula que Déu, sembrador, sembra en les nostres vides. Però al mateix temps l’eucaristia ens envia a sembrar en les nostres famílies, a les nostres comunitats, entre els nostres veïns, a les escoles i als llocs de treball.

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats

Mt 11, 25-30
14 diumenge durant l'any A

L’evangeli d’avui té dues parts diferents, encara que penso que totes dues tenen una certa relació, com ja explicaré.

En la primera part Jesús manifesta la seva alegria perquè la seva missió ha fet forat. Però no ha fet forat en els més savis, en els importants, en els que creuen que ho saben tot, sinó entre els senzills, com aquells pescadors de Galilea, com Pere, Joan, Jaume o Andreu. O com aquelles dones senzilles que li demanen una guarició. O com aquells infants que ningú tenia en consideració.

El Déu que Jesús ens revela és el Déu dels senzills, dels petits. I si això és així deu ser perquè ser senzill és la nostra manera natural de ser. Déu ens ha creat així. Perquè essent senzills siguem feliços. I cada vegada que ens allunyem d’aquesta senzillesa, ens allunyem de la felicitat.

La realitat, però, sembla contradir-ho. Semblaria que la vocació natural de l’home sigui la de ser important, savi, poderós... Ja no només pel que veiem al voltant nostre, sinó pel que ens passa a nosaltres mateixos. La temptació d’ocupar els bons llocs, de ser ben vistos dels altres, de ser importants, la tenim ben arrelada.

Les paraules de Jesús ens diuen que no ens deixem enganyar per aquestes tendències. La felicitat la trobarem en la senzillesa, en la humilitat, en el no creure’ns ni superiors ni millors que els altres. La felicitat la trobem fent-nos infants.

La segona part és una crida de Jesús: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats”. Cansats i afeixugats per tantes situacions que ens pesen. Cansats perquè fem massa coses i no tenim mai temps per aturar-nos i saber perquè les fem. Cansats per aquell familiar malalt, dependent, del que ens hem de cuidar i que no ens deixa el temps que voldríem per a nosaltres. Afeixugats per aquell fill que ens fa patir perquè el veiem desorientat, o del que no acabem de comprendre la seva manera d’actuar. Cansats per la nostra salut física o psíquica que no acaba de rutllar. Afeixugats perquè la nostra vida de parella no funciona prou bé. Cansats per les hores de feina al treball, a casa... i que no ens donen el suficient per arribar a fi de mes.

A tots nosaltres cansats i afeixugats per una raó o altra, Jesús ens crida a anar cap a ell per trobar el repòs. Un repòs que potser no vol dir un descans, un asseure’s i no fer res. Ens crida a ser els seus deixebles, perquè és allà on trobarem el repòs.

I per unir les dues parts de l’evangeli, si precisament els que seguien Jesús eren els senzills, deu ser que per trobar el repòs ens cal cercar la senzillesa. Una senzillesa que ens pot fer abandonar molts farcells dels que potser podem prescindir i que fan que el nostre caminar sigui pesat i difícil. Ser senzill passa també per la nostra vida material, econòmica. El consum exagerat no ens ajuda.

Ser senzill passa per la nostra vida de relació amb els altres. No cal ser herois, a la majoria el que és al nostre abast són petits i senzills gestos quotidians que van en la línia del perdó, del somriure, del servei, de la disponibilitat, de l’acompanyament, de fer costat...

Ser senzill passa també per la nostra vida espiritual, interior. Cercar camins de senzillesa en la nostra pregària, en la nostra manera de viure la fe... Sense pensar que som millors que els que no creuen o els qui tenen una altra religió.

Germanes i germans, l’eucaristia és un temps setmanal on cerquem una mica de repòs. Es la font al costat del camí on ens aturem per beure i reprendre forces. Sapiguem aprofitar-la.