17 diumenge durant l'any A
Les paràboles del tresor i de la perla tenen un missatge semblant: Algú
quan troba alguna cosa important canvia radicalment la vida.
Jesús amb aquestes paràboles comparteix amb la gent la seva pròpia
experiència: La descoberta d’un Déu que és Pare bondadós, que vol per a la
humanitat el millor, és com una perla o un tresor, que fa que la seva vida no
tingui altre objectiu que anunciar el Regne de Déu, aquest Regne que és
comunitat de fills i de germans on tothom hi té un lloc, on ningú no rep
violència, ni injustícia, ni esclavitud, ni mentida.
Un Regne que mai no veurem del tot en la nostra existència actual, però
un Regne que ja és present aquí, en tots els gestos d’humanitat, en tots els gestos
que construeixen fraternitat.
La descoberta d’aquest Déu Pare i d’aquest Regne és per a Jesús com un tresor o una perla per la qual
val la pena vendre-ho tot. I és el que el fa sortir de la seva casa de Natzaret
per consagrar tota la seva vida, fins a la creu, amb gestos i amb paraules, a
anunciar que el Regne ja és aquí i que el podem viure ja aquí, amb l’esperança
certa que triomfarà sobre tot allò que l’enfosqueix.
Seguir Jesús, ser cristià, és intentar fer aquesta mateixa experiència:
trobar aquest Déu amable, inesperat i sorprenent, que ens crida a ser fills i
germans, i posar la seva causa al capdamunt de les nostres prioritats.
Vivim el nostre ser cristians amb aquesta joia de l’home que troba el
tresor al camp? Som capaços de vendre tot allò que és menys important per tal
de posseir aquest tresor? O ho vivim com una obligació, una tradició i
finalment com una rutina.
Creiem que encara podem anar més enllà o bé pensem que ja ho sabem tot i
que no hi pot haver cap novetat en la nostra vida.
En el seu temps Jesús va sacsejar la indiferència i la rutina que
transmetien els mestres de la Llei, els fariseus, els escribes, els sacerdots,
que posaven al capdamunt de tot el Temple, la Llei, el dissabte i que oblidaven
el més important: la compassió, el perdó, el servei.
Però potser avui Jesús també ve a sacsejar la nostra indiferència o
rutina, i ens diu que no estem posant al damunt de les nostres prioritats el
manament d’estimar i ens preocupem més per tradicions, manaments secundaris i altres
coses menys fonamentals.
L’actitud del rei Salomó és il·lustrativa: per damunt de la riquesa i
fins i tot de la salut, demana a Déu “saber
escoltar i saber destriar el bé del mal per fer justícia”.
Segurament hauríem d’aprendre de Salomó: saber escoltar. Quantes vegades
jutgem, condemnem abans d’escoltar. Quan sabem escoltar les persones i els
esdeveniments, els signes dels temps, estem en millors condicions per
discernir, saber destriar el bé del mal per fer justícia.
L’actitud de Salomó va en la mateixa línia de les paràboles de Jesús.
Donar importància a allò que és veritablement important, que només es veu amb
el cor i que és invisible als ulls. I viure-ho joiosament, amb la joia que neix
de descobrir que estimar a fons dóna felicitat, fins i tot sabent que quan
s’estima a fons hi ha també moments de dolor i de desagraïment.
Es també l’experiència de Jesús. La resurrecció és el que ens fa creure
que val la pena estimar a fons, i que val la pena vendre-ho tot per estimar, en
un món tan sacsejat aquests dies per la violència a Ucraïna, a Palestina i a d’altres
llocs.
Que
l’eucaristia que celebrem alimenti la nostra fe i la nostra esperança per tal
que no defallim en les dificultats.