Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món

Ac 1, 1-11  Mt 28, 16-20
L'Ascenció del Senyor any A

Les lectures que acabem d’escoltar ens ajuden a aprofundir el significat de la festa de l’Ascensió que celebrem entre Pasqua i Pentecosta.

Cada una d’aquestes tres festes, Pasqua, Ascensió i Pentecosta, intenten fer-nos comprendre la resurrecció de Jesús des de diferents angles. Cada una insisteix en un aspecte diferent d’aquella experiència difícil d’explicar que van viure els primers testimonis.

Celebrar-ho avui ens pot ajudar a refer nosaltres aquella experiència ni que sigui en un context tan diferent.

L’objectiu de la litúrgia és precisament aquest: actualitzar en el nostre avui concret, en la nostra situació concreta, aquells esdeveniments fonamentals de la vida de Jesús.

Es per això que no hem de donar una excessiva importància als detalls dels esdeveniments, que utilitzen sovint un llenguatge simbòlic, ni tampoc a  la cronologia, que d’altra banda no és la mateixa en els diferents evangelis.

Cal anar al cor dels relats per poder-los actualitzar en el relat de la nostra vida.

Les tres lectures que hem escoltat són ben diferents, però coincideixen a parlar-nos del misteri d’absència i de presència de l’experiència de Déu i de Jesucrist.

Però què és sinó la nostra vida, una experiència contínua de presència i absència? En les nostres relacions humanes ho vivim contínuament. La presència física de l’altre no coincideix sempre amb una presència profunda. Aquells amb qui estem més a prop, no els trobem de tant en tant absents? Pensem en la relació de parella, però també en l’amistat o en les relacions pares-fills. Passem per moments de gran presència, de sentir-se a prop l’un de l’altre i moments d’allunyament, de manca de sintonia... A vegades, aquell que és lluny físicament pot estar molt més a prop i present que algú amb qui convivim.

I amb Déu? Hi ha moments que creuríem que el podem tocar, i altres en què no el veiem enlloc. Dies de llum, dies de foscor.

L’experiència dels deixebles respecte a Jesús passa també per moments d’absència, de foscor, sobretot en la creu, i per altres de gran presència, de llum, com són les experiències de Pasqua, les aparicions del Ressuscitat.

Aquests contrastos no desapareixen amb la resurrecció. L’Ascensió és l’afirmació de què l’absència ens acompanyarà sempre, ja que encara som en el camí de la vida d’aquí baix.  

Però l’Ascensió és també una festa de presència: la presència misteriosa en el quotidià de les nostres vides d’Aquell que va dir: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”

Una presència del Crist que no trobarem mirant al cel, sinó mirant al nostre voltant, estant atents a aquelles situacions i a aquelles persones que són una crida a la nostra solidaritat, compassió, esperit de servei, amor... Una invitació a acollir-los, escoltar-los, perdonar-los, estimar-los, perquè en el germà, en el pròxim, el Crist se’ns fa present per tal que nosaltres actuem com ell va actuar: amb l’esperit d’aquell samarità que deixant de banda pors i prejudicis es va aturar i va socórrer l’home caigut al costat del camí. En qualsevol acte d’amor, de compassió, de servei, Déu es fa present tant en el que estima com en el que necessita ser estimat.

I quan d’aquí una setmana celebrarem la Pentecosta, recordarem que en qualsevol d’aquests actes és l’Esperit de Déu qui entra en acció a través del nostre esperit.

Que l’eucaristia, signe d’aquesta presència, ens ajudi a descobrir-lo, i faci de nosaltres testimonis del seu amor.

Si m’estimeu, guardareu els meus manaments

Jn 14, 15-21
6 diumenge de Pasqua any A

Seguim escoltant com diumenge passat paraules que Jesús adreça als deixebles durant el darrer sopar. Paraules de consol en un moment de desconcert.

Jesús els prepara perquè quan ell no hi sigui sàpiguen descobrir la seva presència.

És per això que són paraules importants per a nosaltres que també intentem viure la presència de Jesús en les nostres vides.

“No us deixaré orfes”: L’orfe, com la viuda, en el temps de Jesús, eren un exemple de persones abandonades en tots sentits. A més de viure amb dolor l’absència del pare i del marit, quedaven en una situació molt precària. Per això els profetes moltes vegades reclamen que se’ls protegeixi.

Quan diu Jesús als deixebles que no els deixarà orfes vol assegurar-los la seva presència, fins i tot en els moments de més dificultat. El mateix que diu als deixebles, ens ho diu avui a nosaltres: fins i tot en els moments de més dificultat, Jesús és present en les nostres vides. No és una presència demostrable i evident. Es fonamenta en la confiança, en la fe, i li cal l’amor: “Si m’estimeu guardareu els meus manaments”. Quan Jesús diu que l’hem d’estimar ho hem d’entendre en el context de tot l’evangeli: estimem Jesús cada vegada que estimem un dels seus estimats, els petits, els pobres. Cada vegada que estimem, Jesús és present.

Hi ha com un triangle d’amor entre el Pare, Jesús i nosaltres i som convidats a formar-ne part. “Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres” No és un joc de paraules o un jeroglífic. Es deixar lloc a l’Esperit perquè treballi en nosaltres. Un esperit que ens impulsa a estimar com Jesús va estimar. Amb un amor sense fronteres, amb un amor gratuït i generós, que no fa càlculs. L’Esperit que habita a casa nostra i és dins nostre ens ajuda a vèncer les resistències de l’egoisme per anar cada vegada més enllà. On nosaltres aixequem murs i fronteres, l’esperit construeix portes, finestres i camins per fer-nos descobrir que tots els éssers humans són fills de Déu i germans nostres. Que som responsables de la seva sort.

La història de la humanitat no ha anat massa per aquest camí. Des de Caín i Abel, la violència i la injustícia hi han estat presents.

Però no és només la història de la humanitat, són les nostres pròpies històries que no van sovint pel camí de l’evangeli. Posem resistències a aquest esperit que hi ha dins nostre. Hem d’apropar-nos molt més de Jesús. Ens diem cristians, però la presència de Jesús en les nostres vides és massa superficial.

Cal que a tots els nivells ens centrem molt més en Jesús i en l’evangeli. Que siguem més dòcils a la seva paraula. Que ens decidim a caminar pel camí del seu amor en les situacions quotidianes, enmig d’aquest món desencisat, que ha perdut confiança en les seves institucions. També en l’Església.

Són els gestos i el testimoni coherent més que les paraules  les que compten avui. Hem de ser més austers en paraules i fer més gestos concrets coherents amb l’evangeli.

Moltes formes, litúrgies, discursos no diuen massa al nostre món. Però Jesús segueix essent vigent.

Anem cap a Jesús per tal que les nostres vides traspuïn el seu esperit.

Que l’eucaristia sigui signe de la presència de Jesús en les nostres vides i ens ajudi a ser testimonis del seu amor.

camí, veritat i vida

Jn 14, 1-12
5 diumenge de Pasqua any A

Final de la vida de Jesús… sopar de comiat. Moment difícil per als deixebles, inquietud als cors: “Que els vostres cors s’asserenin...”

No s’assembla una mica als nostres temps actuals? Inquietud, crisi, indignació...: “Que els vostres cors s’asserenin...”

A on podem trobar aquesta serenor, aquesta pau interior? En l’evasió d’aquest món i dels seus problemes? No. La serenor la trobem en la confiança: “Confieu en Déu, confieu també en mi”

La vida humana està construïda sobre la confiança. Les certeses no són massa nombroses, i són certeses sobretot en el món científic, físic.

En allò que és més profondament humà, especialment en el món de les nostres relacions humanes, sempre ens movem en la confiança o en la desconfiança. No som capaços de conèixer el que hi ha en el cor de l’altre. L’altre és un misteri per a nosaltres. En aquesta situació, l’única manera de relacionar-nos amb l’altre, i especialment d’estimar-lo és fent-li confiança. Amb el risc sempre de la decepció, de l’engany, de la mentida.

La nostra relació amb Jesús també es construeix només en la confiança. Li hem fet confiança, confiem en ell, en  tot el que ell ha estat, en tot el que ell ha promès, en tot el que ell ha viscut. I aquesta confiança va més enllà de la confiança que fem als altres. En el sentit que de Jesús no contemplem la possibilitat de l’engany o de la mentida. Es una confiança que esdevé fe. Però no fe en el sentit d’adhesió a uns manaments o a una moral, ni tampoc fe en el sentit de creure en el més enllà.

És una fe que és confiança en Jesús, és creure que ell és camí, veritat i vida. Es creure que en la seva humanitat Déu s’ha fet visible: “Qui em veu a mi veu el Pare”.

Ens l’acabem de creure aquest retret que Jesús fa a Felip? O volem veure Déu en grans fets meravellosos, en revelacions misterioses, en moments d’èxtasi?

Veiem el Pare en la vida humana de Jesús, en la seva manera de relacionar-se amb les persones, en la seva capacitat d’acollir, de perdonar, de posar-se al servei, de compartir.  

Veiem el Pare quan som capaços de posar en pràctica aquestes actituds de Jesús. Per això Jesús es fa present al mateix temps en aquell que posa en pràctica el manament d’estimar i també en el petit, en el pobre, en el desvalgut, en el marginat que és estimat: “Qui creu en mi també farà les obres que jo faig”

Està clar doncs que ser cristià no és en primer lloc una teoria, ni tampoc un culte, unes cerimònies o pertànyer a una organització. Ser cristià és en primer lloc una manera de viure que és conseqüència de la confiança que hem posat en Jesús de Nazaret. Per dir-ho d’una altra manera, s’és cristià en primer lloc a la ciutat, a casa, al treball. Enmig del món, al costat dels homes i dones amb qui ens relacionem, des dels més propers, la família, els amics, fins aquells que ens són més llunyans perquè pensen diferent, perquè ens cauen malament o perquè ens han fet mal, i també al costat d’aquell desconegut que es creua en el nostre camí i ens necessita. I també d’aquells que en aquests moments de crisi passen per greus dificultats, o manifesten la seva indignació o el seu desencant. És enmig d’aquest món d’avui i d’aquí que hem de ser cristians.

L’església, aquest lloc on ara ens trobem, no és el lloc on som principalment cristians. És més aviat el lloc on fem una parada, on busquem les forces que ens manquen, la paraula que ens cal, que és sobretot la paraula de Déu i la de Jesús, és el lloc on celebrem i donem gràcies i on, en l’eucaristia, repetim el gest de Jesús de trencar el pa a trossos per recordar-nos que la vida de Jesús va ser una vida feta a trossos per a tothom, i que nosaltres també hem de fer-nos a trossos per als altres,  ser vida compartida amb la humanitat que Déu estima.

Tinguin vida i en tinguin a desdir

Jn 10, 1-10
4 diumenge de Pasqua any A

La imatge de Jesús pastor devia ser suggerent i estimada pels primers cristians, ja que va ser una de les representacions més antigues que es van fer de Jesús.

Es una imatge i una al·legoria que té com a centre Jesús. Jesús és el pastor, és cert, però per a poder ser pastor ha hagut de ser abans ovella. El Pare és el seu pastor. Des del primer moment el Fill ha escoltat la veu del Pare, per això el Pare dirà: “Aquest és el meu Fill estimat, escolteu-lo”. L’anyell de Déu esdevé pastor, esdevé Mestre. 

Mestre i pastor d’unes ovelles que no són passives. Les ovelles, cadascú de nosaltres, hem d’escoltar, reconèixer la veu i seguir el pastor, el mestre. No es tracta doncs d’aquella imatge d’ovella que segueix el ramat sense pensar, sense dir res.

El pastor de l’evangeli entra per la porta, el guarda li obre. La seva acció és transparent, no hi ha intencions enganyoses i amagades. Jesús és el net de cor per excel·lència, per això pot ensenyar, pot guiar. Perquè el que diu i el que fa són coherents. És un home en qui es pot confiar. Una confiança que esdevé fe.

La veu del pastor és al costat de moltes altres veus, que no són tan transparents. El pastor intenta educar les ovelles perquè siguin capaces de distingir, de discernir, de tenir criteri. D’aquesta manera podran pasturar lliurement, entrar i sortir del tancat i no caure en els paranys de les veus enganyoses.  

Què ens diu avui a nosaltres aquest evangeli? A qui hem d’imitar, a l’ovella o al pastor. Que da clar que a tots dos. Així com hem dit que Jesús per a nosaltres és pastor, però que també ha estat ovella, també nosaltres hem d’intentar ser, en primer lloc ovelles i en segon lloc pastors.

D’alguna manera, l’ovella és el deixeble, el que escolta el seu mestre, el pastor és l’apòstol, l’enviat. El veritable seguidor de Jesús ha de ser deixeble i apòstol. Ha d’escoltar i ha de parlar. Les dues coses. El que només escolta, queda tancat sobre ell mateix, no posa en pràctica el que ha escoltat. I el que parla o actua sense haver escoltat, acaba perdent el sentit de la seva acció, per més meravellosa que sigui.

Hem de començar, doncs, essent ovelles, deixar-se modelar pel pastor que és Jesús, i per tots els pastors que parlen com Jesús. Escoltar, reconèixer les seves veus, saber discernir la veu de Déu de tantes veus que ens eixorden i que ens esclavitzen. Veus d’individualisme, de consumisme, d’egoisme, que ens conviden a posar-nos al centre i que ens fans sords i cecs a la veu de Déu i dels preferits de Déu.

Hem d’acabar essent pastors, mestres, educadors, portaveus de la veu de Déu, que ajuden els altres a discernir entre les veus diverses, i que ho fan amb el seu testimoni transparent i net, sense males intencions, pensant sempre en el bé dels altres.

Ser homes i dones que donen vida, una vida abundant i de qualitat, i que donen la pròpia vida pels altres.

En el misteri pasqual que estem celebrant, hem vist com els lladres i bandolers de la paràbola no només eren capaços de matar les ovelles, sinó que van matar el pastor, Jesús.

Gràcies a l’experiència pasqual, les ovelles no només no es van dispersar, sinó que van esdevenir pastors de nous ramats.

La vida de Jesús, feta a trossos per a tothom segueix avui donant vida a desdir. Homes i dones pertot arreu viuen oberts als altres, són pastors per als altres.

Que l’eucaristia sigui aquell aliment, aquell pasturatge, que faci de nosaltres ovelles fidels i pastors eficaços.

Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard

Lc 24, 13-35
3 diumenge de Pasqua any A

L’evangeli dels dos deixebles que caminen cap a Emaús és segurament un dels textos més elaborats i suggestius dels que ens parlen de la resurrecció de Jesús. És un text molt reflexionat. No sabem ben bé què els va passar a aquells dos deixebles. Però el que sí sabem és que l’experiència pasqual els va canviar radicalment.  Quan caminen al principi estan tristos, desorientats, cecs. La trobada amb Jesús, primer en la conversa en el camí i després en el gest a taula, converteix la tristesa en alegria, la desorientació en camí, la foscor en llum.

Escoltant-lo avui l’hem de llegir com un text que ens ajudi a comprendre el nostre avui. Ens ha d’ajudar a fer el mateix camí que els dos deixebles en les nostres situacions concretes. Perquè nosaltres també tenim els nostres camins a Emmaús, camins de decepció, por, tristesa, desorientació i foscor. Qui pot dir que mai no s’hi ha trobat?  Hi ha tants moments en què ho deixaríem córrer tot, en què no comprenem el sentit del que ens passa, en què no sabem quin és el camí que cal triar. I a vegades ho vivim en circumstàncies ben doloroses de dificultats familiars, econòmiques, de salut, de mort d’un ésser estimat... Tantes vegades som deixebles que caminem cap a Emmaús!

Segur que ens agradaria en aquestes circumstàncies poder viure una experiència que ens faci sortir de l’atzucac, que ens obri portes  de futur, que ens indiqui camins, que encengui llum.

Els dos deixebles fan aquest pas gràcies a la trobada amb Jesús.  Els dos deixebles vivien en la foscor perquè aquell Jesús de Nazaret, que per a ells era algú que havia passat fent el bé, estimant, perdonant, acollint, guarint... havia estat crucificat com si fos un bandit. Viuen en la foscor perquè pensen que l’amor ha estat vençut per l’odi i per la mort. La trobada amb Jesús els fa comprendre que no és així. Que malgrat tot, l’amor té la darrera paraula.

Com ha estat aquesta trobada que els fa anar de la decepció a la missió, de la tristor a l’alegria, de la foscor a la llum?

Abans que Jesús es posi al seu costat, els dos deixebles ja parlaven de Jesús. Es feien preguntes: com podia ser tot el que havia passat? És enmig d’aquest record que Jesús s’ajunta a la seva conversa i l’orienta, els fa comprendre que encara que els ulls humans veien fracàs, els ulls del cor havien de fer confiança al missatge de Jesús. La darrera paraula no estava en l’odi de la creu sinó en la seva vida, aquella vida plena d’amor que havia recorregut els camins de Palestina.

Però allà on els ulls s’obren del tot és en el gest de trencar el pa. Un gest de Jesús que de fet segueix a un gest dels dos deixebles, i que va molt lligat: “Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard”. Si no hagués hagut aquest gest d’acolliment i d’hospitalitat per part seva, no haurien reconegut Jesús, haurien quedat en la foscor. En les nostres vides no podem esperar que tot vingui del cel o dels altres. Cal que nosaltres posem el nostre gra.

I així com els deixebles comparteixen amb l’home desconegut l’escalfor de la llar, Jesús comparteix amb ells el pa trencat, un gest que resumeix el que havia estat la seva vida, una vida que es fa a trossos per estimar tothom, un pa compartit que ens diu que quan es comparteix, la foscor, la decepció, la malaltia, la soledat, troben petites llums d’esperança.

El gest de Jesús confirma als dos deixebles que és compartint que es pot passar de la mort a la vida, de la tristesa a l’alegria. I això no són paraules boniques. És el gest del qui comparteix el seu temps amb el qui està malalt per acompanyar-lo, del qui comparteix el seu diner amb el qui està a l’atur, del qui comparteix el seu somriure amb el qui està trist, del qui comparteix els seus talents amb els altres...

 Els dos deixebles, quan han reconegut Jesús, quan han comprès que la darrera paraula es troba en la vida de Jesús, no es queden asseguts. S’aixequen i tornen a Jerusalem d’on havien fugit per anunciar el que havien descobert.

Cal que en la nostra vida no hi hagi només camins d’Emmaús, cal que hi hagi camins a Jerusalem, camins on compartim, on estimem. Som enviats.

Que també avui el pa que trencarem obri els nostres ulls perquè enmig de les nostres dificultats, de les nostres foscors, sapiguem aixecar-nos i anunciar amb la nostra vida compartida que l’amor és més fort que la mort.