6 diumenge de Pasqua any A
Seguim escoltant com diumenge passat paraules que Jesús adreça als
deixebles durant el darrer sopar. Paraules de consol en un moment de
desconcert.
Jesús els prepara perquè quan ell no hi sigui sàpiguen descobrir la seva
presència.
És per això que són paraules importants per a nosaltres que també intentem
viure la presència de Jesús en les nostres vides.
“No us deixaré orfes”: L’orfe, com la viuda, en el temps de Jesús, eren un exemple de persones
abandonades en tots sentits. A més de viure amb dolor l’absència del pare i del
marit, quedaven en una situació molt precària. Per això els profetes moltes
vegades reclamen que se’ls protegeixi.
Quan diu Jesús als deixebles que no els deixarà orfes vol assegurar-los
la seva presència, fins i tot en els moments de més dificultat. El mateix que
diu als deixebles, ens ho diu avui a nosaltres: fins i tot en els moments de
més dificultat, Jesús és present en les nostres vides. No és una presència
demostrable i evident. Es fonamenta en la confiança, en la fe, i li cal l’amor:
“Si m’estimeu guardareu els meus
manaments”. Quan Jesús diu que l’hem d’estimar ho hem d’entendre en el
context de tot l’evangeli: estimem Jesús cada vegada que estimem un dels seus
estimats, els petits, els pobres. Cada vegada que estimem, Jesús és present.
Hi ha com un triangle d’amor entre el Pare, Jesús i nosaltres i som
convidats a formar-ne part. “Aquell dia
sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres”
No és un joc de paraules o un jeroglífic. Es deixar lloc a l’Esperit perquè
treballi en nosaltres. Un esperit que ens impulsa a estimar com Jesús va
estimar. Amb un amor sense fronteres, amb un amor gratuït i generós, que no fa
càlculs. L’Esperit que habita a casa
nostra i és dins nostre ens ajuda a vèncer les resistències de l’egoisme
per anar cada vegada més enllà. On nosaltres aixequem murs i fronteres,
l’esperit construeix portes, finestres i camins per fer-nos descobrir que tots
els éssers humans són fills de Déu i germans nostres. Que som responsables de
la seva sort.
La història de la humanitat no ha anat massa per aquest camí. Des de Caín
i Abel, la violència i la injustícia hi han estat presents.
Però no és només la història de la humanitat, són les nostres pròpies
històries que no van sovint pel camí de l’evangeli. Posem resistències a aquest
esperit que hi ha dins nostre. Hem d’apropar-nos molt més de Jesús. Ens diem
cristians, però la presència de Jesús en les nostres vides és massa superficial.
Cal que a tots els nivells ens centrem molt més en Jesús i en l’evangeli.
Que siguem més dòcils a la seva paraula. Que ens decidim a caminar pel camí del
seu amor en les situacions quotidianes, enmig d’aquest món desencisat, que ha
perdut confiança en les seves institucions. També en l’Església.
Són els gestos i el testimoni coherent més que les paraules les que compten avui. Hem de ser més austers
en paraules i fer més gestos concrets coherents amb l’evangeli.
Moltes formes, litúrgies, discursos no diuen massa al nostre món. Però
Jesús segueix essent vigent.
Anem cap a Jesús per tal que les nostres vides traspuïn el seu esperit.
Que
l’eucaristia sigui signe de la presència de Jesús en les nostres vides i ens
ajudi a ser testimonis del seu amor.