3 diumenge de Pasqua any A
L’evangeli dels dos
deixebles que caminen cap a Emaús és segurament un dels textos més elaborats i suggestius dels que ens parlen de la resurrecció de Jesús. És un text molt reflexionat. No
sabem ben bé què els va passar a aquells dos deixebles. Però el que sí sabem és
que l’experiència pasqual els va canviar radicalment. Quan caminen al principi estan tristos,
desorientats, cecs. La trobada amb Jesús, primer en la conversa en el camí i
després en el gest a taula, converteix la tristesa en alegria, la desorientació
en camí, la foscor en llum.
Escoltant-lo avui l’hem
de llegir com un text que ens ajudi a comprendre el nostre avui. Ens ha
d’ajudar a fer el mateix camí que els dos deixebles en les nostres situacions
concretes. Perquè nosaltres també tenim els nostres camins a Emmaús, camins de decepció,
por, tristesa, desorientació i foscor. Qui pot dir que mai no s’hi ha trobat? Hi ha tants moments en què ho deixaríem córrer
tot, en què no comprenem el sentit del que ens passa, en què no sabem quin és el
camí que cal triar. I a vegades ho vivim en circumstàncies ben doloroses de
dificultats familiars, econòmiques, de salut, de mort d’un ésser estimat... Tantes
vegades som deixebles que caminem cap a Emmaús!
Segur que ens
agradaria en aquestes circumstàncies poder viure una experiència que ens faci sortir
de l’atzucac, que ens obri portes de futur,
que ens indiqui camins, que encengui llum.
Els dos deixebles fan
aquest pas gràcies a la trobada amb Jesús. Els dos deixebles vivien en la foscor perquè
aquell Jesús de Nazaret, que per a ells era algú que havia passat fent el bé,
estimant, perdonant, acollint, guarint... havia estat crucificat com si fos un
bandit. Viuen en la foscor perquè pensen que l’amor ha estat vençut per l’odi i
per la mort. La trobada amb Jesús els fa comprendre que no és així. Que malgrat
tot, l’amor té la darrera paraula.
Com ha estat aquesta
trobada que els fa anar de la decepció a la missió, de la tristor a l’alegria,
de la foscor a la llum?
Abans que Jesús es
posi al seu costat, els dos deixebles ja parlaven de Jesús. Es feien preguntes:
com podia ser tot el que havia passat? És enmig d’aquest record que Jesús
s’ajunta a la seva conversa i l’orienta, els fa comprendre que encara que els
ulls humans veien fracàs, els ulls del cor havien de fer confiança al missatge
de Jesús. La darrera paraula no estava en l’odi de la creu sinó en la seva
vida, aquella vida plena d’amor que havia recorregut els camins de Palestina.
Però allà on els ulls
s’obren del tot és en el gest de trencar el pa. Un gest de Jesús que de fet
segueix a un gest dels dos deixebles, i que va molt lligat: “Queda’t amb
nosaltres que ja es fa tard”. Si no hagués hagut aquest gest d’acolliment i d’hospitalitat
per part seva, no haurien reconegut Jesús, haurien quedat en la foscor. En les
nostres vides no podem esperar que tot vingui del cel o dels altres. Cal que
nosaltres posem el nostre gra.
I així com els
deixebles comparteixen amb l’home desconegut l’escalfor de la llar, Jesús
comparteix amb ells el pa trencat, un gest que resumeix el que havia estat la seva
vida, una vida que es fa a trossos per estimar tothom, un pa compartit que ens
diu que quan es comparteix, la foscor, la decepció, la malaltia, la soledat,
troben petites llums d’esperança.
El gest de Jesús confirma
als dos deixebles que és compartint que es pot passar de la mort a la vida, de
la tristesa a l’alegria. I això no són paraules boniques. És el gest del qui
comparteix el seu temps amb el qui està malalt per acompanyar-lo, del qui
comparteix el seu diner amb el qui està a l’atur, del qui comparteix el seu
somriure amb el qui està trist, del qui comparteix els seus talents amb els
altres...
Els dos deixebles, quan han reconegut Jesús,
quan han comprès que la darrera paraula es troba en la vida de Jesús, no es
queden asseguts. S’aixequen i tornen a Jerusalem d’on havien fugit per anunciar
el que havien descobert.
Cal que en la nostra
vida no hi hagi només camins d’Emmaús, cal que hi hagi camins a Jerusalem,
camins on compartim, on estimem. Som enviats.
Que també avui el pa que trencarem
obri els nostres ulls perquè enmig de les nostres dificultats, de les nostres
foscors, sapiguem aixecar-nos i anunciar amb la nostra vida compartida que
l’amor és més fort que la mort.