Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat

Diumenge de Rams any B
Mc 14,22-15,47

La litúrgia d’aquest diumenge ens submergeix en el misteri de la mort de Jesús. Es veritat que també ho farem el Divendres Sant, però des de molt antic, el diumenge abans del diumenge de Pasqua, se celebra aquest diumenge de Passió, perquè per comprendre bé la resurrecció s’ha d’haver interioritzat la mort en creu.

Però aquest mateix diumenge, fem record de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. El contrast d’aquests dos moments, entrada a Jerusalem i mort en creu, ens diuen molt del que va ser tota la vida de Jesús. Una barreja d’acceptació i rebuig, d’obertura i tancament a la seva paraula i als seus gestos, un signe de contradicció que el va conduir a la creu.

Mirem aquesta entrada a Jerusalem, la ciutat de David. David hi havia entrat també triomfalment quan l’havia conquerit amb el seu exèrcit. Entra com a rei poderós.

Jesús hi entra sobre un ase, sense soldats ni armes. Jerusalem, que significa etimològicament “ciutat de la pau”, és visitada pel rei de la pau. Al seu voltant s’organitza espontàniament una manifestació. Però segurament molts dels que avui l’aclamen, al cap d’uns dies el condemnaran o se’n desentendran

Aquest contrast ens diu alguna cosa a cadascú de nosaltres, perquè en les nostres vides hi ha també un contrast que ens fa anar de l’acceptació al rebuig de Jesús.

 Els nostres compromisos són sovint compromisos per a un dia. Els bons propòsits es barregen amb la feblesa, amb la tebior, amb la covardia. Volem seguir Jesús, però a l’hora de la veritat la nostra vida segueix camins ben allunyats dels seus.

Hem escoltat una vegada més la passió de Jesús. La passió no ens hauria de portar a una visió masoquista o dolorista d’aquest Jesús en creu, com si Déu es complagués en els seus sofriments. Déu no es complau en la passió del seu Fill. El seu silenci és un silenci de respecte a la humanitat, aquesta humanitat que ha creat lliure per compartir amb ella el seu amor. Només en la llibertat es pot estimar. Déu ha deixat el seu fill morir perquè volia compartir fins al final el destí dels homes, amb totes les conseqüències.

Déu resta silenciós, no envia àngels, no fa baixar miraculosament Jesús de la creu, no li estalvia res de la seva condició humana, perquè es vol solidaritzar amb la humanitat, sobretot amb la humanitat que sofreix.

El dia de Pasqua celebrarem que Déu ha dit la darrera paraula, que l’amor és més fort que la mort.

En l’espera, contemplem les creus del nostre món d’avui. Les nostres creus personals i les grans creus de la humanitat: la guerra, el terrorisme, la malaltia, la pobresa, la fam, i també aquesta situació actual de crisi econòmica que porta molts dels nostres germans a situacions de gran dificultat.

I aquest any, en aquesta contemplació de la mort de Jesús associem-hi tots aquells que com ell han donat la seva vida per la defensa del seu Regne. El 24 de març va fer 40 anys de l’assassinat del bisbe salvadorenc Oscar Romero mentre celebrava l’eucaristia. Ell, com Jesús, es va posar al costat dels pobres i dels petits, va denunciar la injustícia sense parar. La seva darrera homilia el dia abans de morir era un clam a la vida i a la justícia. El proper mes de maig el bisbe Romero serà finalment beatificat, ell que ja és sant per a molts, tal com deia el bisbe Casaldàliga que en una de les seves poesies l’anomenava “San Romero de América”.

Que el seu exemple faci que la nostra contemplació de la creu no sigui passiva. Que ben al contrari ens ajudi a prendre decisions personals i col·lectives, compromisos concrets de solidaritat. Que la  passió del Crist ens ajudi a créixer en l’amor per fer disminuir la passió del nostre món.

El gra de blat, si mor, dóna molt de fruit

5 diumenge Quaresma any B
Jr 31, 31-34  Jn 12, 20-33

L’evangeli que hem escoltat se situa cap al final de la vida de Jesús. Són moments de tensió, en el marc del Temple de Jerusalem, just després d’haver entrat triomfalment a la ciutat i quan els sacerdots li estan molt a sobre.

Uns grecs-jueus han pujat a Jerusalem per adorar Déu en el Temple, com tot bon jueu. Però al mateix temps busquen Jesús. No només per veure’l amb el ulls, sinó per escoltar-lo, per parlar amb ell, per apropar-se d’ell. Sense saber-ho, estan actuant com a cristians. És en Jesús on a partir d’ara es pot descobrir Déu. No és en el Temple, és en la proximitat del seu Fill.

I en aquesta proximitat, Jesús, a les portes de la passió, revela quin és el sentit més important de la vida. Pocs dies abans que li prenguin la vida a la creu, Jesús ens diu on es troba la vida de veritat, aquella que no mor. En una aparent contradicció ens revela un secret molt important: és la vida donada, perduda als ulls de molts, la que és important. La vida de la mare que es desgasta pel seu fill, la vida d’aquell que gasta el seu temps per visitar un malalt, o algú que està sol, la vida d’aquell voluntari que se’n va a un país del Tercer Món o a un barri del Quart Món... Són totes aquestes vides que es donen, aquelles que donen fruit.

És aquesta vida la que dóna llum, fent que la foscor de la pobresa, de la soledat, de la injustícia, del racisme, de l’exclusió social, de l’egoisme, de la violència, deixi lloc a la llum de la solidaritat, la llibertat, la igualtat, la justícia, l’amor, la pau.

Encara que aquest no és mai un discurs que estigui massa de moda, aquests temps de crisi econòmica ens han fet veure com el discurs de Jesús val la pena. Com les actituds d’aquells que volen obtenir uns guanys desmesurats, només pensant en ells i oblidant el mal que poden fer, com el consum exagerat, el tren de vida excessiu, condueix a situacions de mort, a empreses que tanquen, a augments de l’atur, a dificultat per a molts, a desnonaments, a pobresa, a situacions de desesperació.

Ara, més que mai, el nostre testimoni, la nostra manera d’actuar, seguint les paraules de Jesús, no cercant el benefici egoista, el salvi’s qui pugui, sinó l’apropar-se dels altres, posar-se al seu servei, compartir, ser solidaris, poden ser llum en la foscor.

L’exemple dels sants ens ajuda a veure que tot això és possible. Des d’aquell que va gastar la seva vida pels infants que no tenien escola, a aquella que va gastar la seva vida recollint moribunds o leprosos pel carrer... molts sants són models de vida donada, de gra de blat que cau a terra per donar molt de fruit.

La primera lectura ens ha recordat que Déu ha posat en el nostre cor aquesta llei que en Jesús hem descobert, que no es tracta d’acomplir unes lleis que ens vénen de fora. Només cal que ens deixem guiar per aquest cor, com Jesús es va deixar guiar pel seu cor, un cor net on descobria la voluntat del seu Pare.

En aquest temps de Quaresma, estem convidats a deixar-nos tocar per tantes paraules, tants fets que ens envolten i  a través dels quals Déu ens parla i ens convida a canviar.

 Preparem-nos a la celebració de la Pasqua amb un cor més generós, un cor que ens impulsi a donar la vida, una vida que doni fruit. 

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic

4 diumenge Quaresma any B
2Cr 36, 14-16. 19-23  Jn 3, 14-21

Encara que acostumem a pensar que va ser la sortida d’Egipte el fet més important de la història d’Israel, és probable que l’exili a Babilònia fos un moment encara més determinant d'aquesta historia.

De fet és després de l’exili quan els jueus reflexionen més sobre la seva història, és després de l’exili que s’escriuen o es compilen la majoria dels textos bíblics.

La primera lectura ens ha fet un resum de com va anar aquest exili: el rei de Babilònia conquereix Israel, destrueix el Temple i porta a l’exili molts israelites, sobretot els caps religiosos i polítics. En el temps a Babilònia la identitat del poble corre perill i sobretot la religió. Al cap d’uns quants anys, el rei de Pèrsia, que ha guanyat sobre els babilonis, té una manera de fer ben diferent, prefereix que els pobles exiliats tornin al seu país.

Als jueus no els és fàcil de pair que un estranger, un pagà, Cir, sigui qui els salvi de l’exili. La reflexió que faran d'aquest fet els ajudarà a tenir un esperit més obert cap als altres pobles. El Déu que salva, és un Déu universal, que es val de qualsevol persona per salvar, sigui jueu o pagà.

Els anys que segueixen a aquest retorn de l'exili no seran fàcils. Malgrat estar a casa, el perill d'allunyar-se de la fe dels seus pares segueix ben present. Descobriran que l’exili no sempre és geogràfic. Descobriran que l’existència humana és sempre d'alguna manera una existència en exili. Mai no som del tot allà on hauríem de ser. Amb molta facilitat ens allunyem de casa, ens allunyem d'allò que creiem, de les nostres conviccions.

Els babilonis, els romans o els grecs poden allunyar-los de la seva terra o de les seves creences, però el seu veritable enemic es troba molt més a prop.  És un mateix el que s’exilia.

El discurs de Jesús a Nicodem va en aquesta direcció. Hi ha una afirmació fonamental: per més que visquem en un exili que enfosqueix l’amor, Déu estima el món fins a l’extrem, i ens dóna proves d’aquest amor. I la gran prova és el regal del seu Fill. Ni que la nostra vida sigui ben lluny d’Ell, ni que tot el que veiem al nostre voltant sigui ben lluny de l’amor, Déu ens estima.

I serà en la creu, signe màxim d’aquest exili de l’amor, allà on l’odi i la foscor s’han aliat per matar un innocent, és enmig d’aquella foscor on es manifesta més clarament l’amor lluminós de Déu.

Aquest missatge no és antic. És avui tan actual com aleshores. També nosaltres vivim en exili. Exili personal quan ens adonem que la nostra vida no transcorre pels camins que voldríem, exili col·lectiu, social, quan veiem el nostre entorn, amb tots els seus problemes, la pobresa, la violència, el racisme, la injustícia...

Enmig de tots aquests exilis, d'aquests intents constants d’apagar la llum de l’amor, el missatge segueix essent el mateix: aquesta llum, que és Déu mateix, no es podrà apagar mai, Déu ens estima fins al final.

Aquest amor incondicional espera respostes i col·laboració. Homes i dones que miren d'encendre petites llums enmig de les foscors. Petites llums que són els gestos d’amor, des del més petit fins al més heroic. Des d’un got d’aigua fresca donat al qui té set, un somriure al qui està trist, una mà al qui està caigut.

Cada vegada que intentem estimar, cada vegada que amb la nostra actuació fem que el nostre entorn sigui més agradable, estem col·laborant amb aquest Déu que ens ha estimat tant!

La salvació en la que creiem no és una salvació que cau del cel. És una salvació que s'ha fet carn, que s'ha fet humanitat. En primer lloc en Jesús, home com nosaltres, i després d'ell en tots els qui com ell fan de la seva vida una vida per als altres.

Amics, que el nostre camí de Quaresma sigui un camí de retorn dels nostres exilis, un camí on fem néixer llum enmig de la foscor.

No convertiu en mercat la casa del meu Pare

3 diumenge Quaresma any B
Ex 20, 1-17  1Co 1, 22-25  Jn 2, 13-25

En el nostre camí cap a Pasqua, les lectures que hem escoltat ens parlen del camí que el poble d’Israel va haver de recórrer per guanyar la llibertat. Llibertat enfront en un primer moment de l’esclavatge dels egipcis. Un esclavatge exterior a ells. Un esclavatge no volgut, patit.

Però en la travessa del desert, un cop alliberats d’aquest esclavatge conduïts per Moisès, descobreixen nous esclavatges, aquesta vegada molt més interiors i d’alguna manera, volguts. En ús de la seva llibertat cauen en nous esclavatges més subtils, l’esclavatge de la riquesa, de la cobdícia, de l’odi cap al germà.  

El decàleg, els deu manaments, comencen precisament per recordar que Déu els ha alliberat de l’esclavatge d’Egipte. Aquest Déu els fa una proposta de vida que els permeti de gaudir d’aquesta llibertat sense caure en altres esclavatges. El primer manament és el de no divinitzar res que no sigui Déu. Cap realitat humana, cap bé material. Ni el diner, ni el benestar material, ni el poder sobre els altres poden ser déus. Des del moment en que ho són ens convertim en els seus esclaus. Viure amb els altres relacions de respecte i d’amor ens ajuden a conservar la llibertat.

Es en aquest mateix sentit que Jesús entra en el Temple de Jerusalem i en fa la purificació. Aquell lloc s’havia convertit en un ídol enlloc de ser signe de la presència de Déu.

Amb aquesta purificació, i amb tota la seva vida, Jesús ens farà saber que és en la seva humanitat on Déu es fa present. En la seva humanitat tal com ell la va viure: una humanitat viscuda com a servei, acolliment, sobretot dels més febles, perdó, solidaritat.

És en aquesta manera de viure la vida humana que Déu es fa present. Tots els altres llocs, es diguin mesquites, sinagogues, temples budistes, o esglésies, no són llocs de la presència de Déu si no són llocs on s’ajuda a créixer en humanitat.

Quants de cops aquests llocs religiosos han estat llocs d’absència de Déu perquè hi ha mancat humanitat!

El criteri de verificació d’aquesta presència no es troba ni en la bellesa, ni en l’encens, ni en la sumptuositat, ni en els cants ben cantats, ni en les paraules ben pronunciades. El criteri de verificació es troba en el fet que els qui es reuneixen en aquests llocs creixen en humanitat gràcies al que allí es diu o es fa.

En cas contrari, si Jesús hi entrés, tornaria a fer el que va fer al Temple de Jerusalem, aquell temple del que els jueus se sentien tan orgullosos per la magnificència que tenia, per les seves columnes o pel seu or.

Amics, en aquest temps de Quaresma deixem entrar Jesús en el nostre cor, en la nostra vida, perquè també ens purifiqui, faci neteja, expulsi els nostres ídols, tot allò que no ens ajuda a estimar i que ens esclavitza. Tot allò que ens allunya del Déu de Jesús, un Déu que és un absurd i un escàndol pels jueus i pels grecs, i que potser també és un absurd o un escàndol per a nosaltres quan ens crida a parlar menys d’ell i a actuar més a favor dels seus preferits, els pobres, els immigrants, els sense-sostre, els malalts, els qui viuen en la foscor, en la desesperació, els qui han perdut la feina, els qui pateixen violència i fins i tot són morts a causa de les seves conviccions o creences, en nom d’un pretès Déu. Aquests són l’encarnació avui del Messies crucificat, escàndol per als uns i absurd per als altres.  

Celebrem una vegada més l’eucaristia. Però fem-ho de tal manera que Jesús s’hi trobi còmode, que trobi en nosaltres homes i dones que intentem créixer en humanitat.