Ex 20, 1-17 1Co 1, 22-25 Jn 2, 13-25
En el nostre camí cap a Pasqua, les lectures que hem
escoltat ens parlen del camí que el poble d’Israel va haver de recórrer per
guanyar la llibertat. Llibertat enfront en un primer moment de l’esclavatge
dels egipcis. Un esclavatge exterior a ells. Un esclavatge no volgut, patit.
Però en la travessa del desert, un cop alliberats
d’aquest esclavatge conduïts per Moisès, descobreixen nous esclavatges, aquesta
vegada molt més interiors i d’alguna manera, volguts. En ús de la seva
llibertat cauen en nous esclavatges més subtils, l’esclavatge de la riquesa, de
la cobdícia, de l’odi cap al germà.
El decàleg, els deu manaments, comencen precisament per
recordar que Déu els ha alliberat de l’esclavatge d’Egipte. Aquest Déu els fa
una proposta de vida que els permeti de gaudir d’aquesta llibertat sense caure
en altres esclavatges. El primer manament és el de no divinitzar res que no
sigui Déu. Cap realitat humana, cap bé material. Ni el diner, ni el benestar
material, ni el poder sobre els altres poden ser déus. Des del moment en que ho
són ens convertim en els seus esclaus. Viure amb els altres relacions de
respecte i d’amor ens ajuden a conservar la llibertat.
Es en aquest mateix sentit que Jesús entra en el Temple
de Jerusalem i en fa la purificació. Aquell lloc s’havia convertit en un ídol
enlloc de ser signe de la presència de Déu.
Amb aquesta purificació, i amb tota la seva vida, Jesús
ens farà saber que és en la seva humanitat on Déu es fa present. En la seva
humanitat tal com ell la va viure: una humanitat viscuda com a servei,
acolliment, sobretot dels més febles, perdó, solidaritat.
És en aquesta manera de viure la vida humana que Déu es
fa present. Tots els altres llocs, es diguin mesquites, sinagogues, temples
budistes, o esglésies, no són llocs de la presència de Déu si no són llocs on
s’ajuda a créixer en humanitat.
Quants de cops aquests llocs religiosos han estat llocs
d’absència de Déu perquè hi ha mancat humanitat!
El criteri de verificació d’aquesta presència no es troba
ni en la bellesa, ni en l’encens, ni en la sumptuositat, ni en els cants ben
cantats, ni en les paraules ben pronunciades. El criteri de verificació es
troba en el fet que els qui es reuneixen en aquests llocs creixen en humanitat
gràcies al que allí es diu o es fa.
En cas contrari, si Jesús hi entrés, tornaria a fer el
que va fer al Temple de Jerusalem, aquell temple del que els jueus se sentien
tan orgullosos per la magnificència que tenia, per les seves columnes o pel seu
or.
Amics, en aquest temps de Quaresma deixem entrar Jesús en
el nostre cor, en la nostra vida, perquè també ens purifiqui, faci neteja,
expulsi els nostres ídols, tot allò que no ens ajuda a estimar i que ens
esclavitza. Tot allò que ens allunya del Déu de Jesús, un Déu que és un absurd
i un escàndol pels jueus i pels grecs, i que potser també és un absurd o un
escàndol per a nosaltres quan ens crida a parlar menys d’ell i a actuar més a
favor dels seus preferits, els pobres, els immigrants, els sense-sostre, els
malalts, els qui viuen en la foscor, en la desesperació, els qui han perdut la
feina, els qui pateixen violència i fins i tot són morts a causa de les seves
conviccions o creences, en nom d’un pretès Déu. Aquests són l’encarnació avui
del Messies crucificat, escàndol per als uns i absurd per als altres.
Celebrem una
vegada més l’eucaristia. Però fem-ho de tal manera que Jesús s’hi trobi còmode,
que trobi en nosaltres homes i dones que intentem créixer en humanitat.
