Llum que es reveli a les nacions

Lc 2, 22-40
La Presentació del Senyor 2014

L’evangeli que acabem d’escoltar, de l’evangeli de Lluc, ens fa tornar a la festa que celebràvem ara fa quaranta dies, el naixement de Jesús.

L’infant neix en la discreció, només uns pastors el troben en un indret inesperat, una menjadora en un poble petit, Betlem.

Quaranta dies després, i d’acord amb el que marca la Llei, Jesús és presentat al Temple de Jerusalem. Malgrat la importància i grandesa del lloc, en comparació amb la senzillesa i petitesa del pessebre de Betlem, el relat de Lluc torna a insistir en les mateixes idees. L’ofrena que ofereixen Josep i Maria és l’ofrena dels pobres, un parell de colomins. L’infant no és acollit pels grans de Jerusalem, no és rebut pels Sacerdots del Temple ni pels escribes o els Mestres de la Llei. Aquells que uns anys més tard l’acusaran, el perseguiran i el condemnaran.

Jesús és acollit per dos persones grans, d’una fe senzilla. Simeó i Anna representen aquesta humanitat que no surt a les revistes ni a la televisió. Aquesta humanitat senzilla que viu, com l’infant de Betlem, en la discreció. Aquella humanitat que acollirà Jesús, els seus gestos i les seves paraules. Que s’il·lusionaran amb la bona notícia d’un Regne de pau i de justícia.

Les paraules de Simeó són les que ens donen el significat de la tradició de la festa d’avui la de la Candelera. Hem encès els ciris perquè l’infant presentat al Temple serà una llum que es revela a les nacions. No només al poble d’Israel, sinó a totes les nacions. Des de l’inici de l’evangeli Lluc subratlla la universalitat de la Bona Notícia de Jesús. Des del naixement Lluc evoca ja el Crist ressuscitat que ha vençut la foscor i la mort, el Crist ressuscitat que també simbolitzem amb el ciri.

Però en què consisteix aquesta llum que Jesús ens dóna? Ens fa més intel·ligents? Ens fa més savis? Ens ajuda a descobrir els misteris insondables de l’existència? Així ho van pensar alguns cristians de les primeres esglésies. I aquesta manera de pensar, d’una banda els allunyava de la gent, en considerar-se més savis, més il·luminats, i d’altra banda els allunyava de l’home de Jesús, de l’home de carn i ossos que era com nosaltres i que va morir en una creu.

La primera carta de sant Joan, utilitzant el seu mateix llenguatge, vol respondre a aquesta manera de pensar, explicant quina és aquesta llum que Jesús ens va portar amb les seves paraules i sobretot amb la seva vida. Diu: “els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum”.

A partir de Jesús, la llum fonamental i que està per sobre de totes les altres és la llum de l’amor. Aquesta llum que és a l’abast de tothom. No cal ser savi, ni intel·ligent ni saber molta teologia. És la llum que van descobrir els primers deixebles, els primers seguidors i que va configurar les primeres comunitats, que se’ls coneixia per l’amor que es tenien.

L’amor universal, gratuït i generós, que no espera res a canvi, amarat de misericòrdia, de comprensió, de servei, de perdó... aquesta és la llum de les nacions que el vell Simeó veu en el petit infant presentat al Temple.

El missatge de l’evangeli és avui tan actual com aleshores. Encara més en els moments difícils en què vivim, temps necessitats de solidaritat, de justícia i de pau. De quina manera cadascú de nosaltres podem ser portadors d’aquesta llum dins les nostres famílies, en els llocs de treball o d’estudi, entre els veïns, per tal que el nostre ser cristià es manifesti més en fets que en paraules.

Que l’eucaristia sigui força en aquest camí, sigui aquesta llum que fa de nosaltres llum per als altres.

El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum

Mt 4, 12-23
3 diumenge durant l'any A

 L’evangeli d’avui ens relata l’inici de la missió de Jesús. La detenció de Joan Baptista podria ser un fet important en aquest inici. Tant aquesta detenció com sobretot la mort un temps després a mans d’Herodes, van afectar profundament Jesús.

 Joan ha preparat el camí amb la seva crida al canvi, i Jesús la reprèn, però no en un sentit tan penitencial, auster, sinó que la seva crida està associada a una bona notícia: “El Regne del cel és a prop.”

La conversió que Jesús ens proposa neix de l’alegria de descobrir que enmig de tot el que hi ha de negatiu en el nostre viure, hi ha sempre una llum que il·lumina totes les foscors.

Un aspecte important en aquest inici de missió és el lloc on Jesús se situa. No se’n va ni al Temple, ni als palaus. Se’n va a la Galilea dels pagans, un lloc considerat pels bons jueus com perillós i impur per la barreja de cultures, religions i tradicions que hi ha. Un lloc que se sembla al nostre món d’avui, amb cultures i religions diferents que conviuen

El lloc on ens situem per anunciar la nostra fe és important. Si en aquest món d’avui ens situem en el nostre hivernacle, allà on ens trobem segurs, on tothom pensa i és semblant a nosaltres, el nostre testimoniatge serà ben diferent de si ens situem allà on hi ha el món real dels nostres dies, amb la seva diversitat cultural, religiosa, política.

 La Galilea dels pagans del temps de Jesús és el nostre món actual, globalitzat, amb molts immigrants vinguts de llocs ben diferents. No hauríem de veure aquesta realitat com una amenaça, l’hauríem de veure com una oportunitat que ens ajuda a viure millor aquest Regne de Déu que és a prop, i que no estarà format només de cristians o d’occidentals o de blancs, sinó de tots els homes i dones de qualsevol raça cultura o religió.

Per Jesús situar-se en aquest lloc de barreja va ser una oportunitat per anunciar millor el seu Regne.

El contacte amb aquestes cultures diferents ens poden ajudar a sortir de nosaltres mateixos, a tenir menys prejudicis gràcies al coneixement i al diàleg amb l’altre. Estic convençut que els infants, tant els d’aquí com els d’origen estranger, que a l’escola viuen i conviuen amb la diversitat, seran capaços de superar les nostres dificultats.

Un cop Jesús se situa en el bon lloc, tria els seus col·laboradors més propers. Aquesta tria està lligada al lloc on s’ha situat. No escull sacerdots ni fariseus, ni savis de la cort reial, sinó uns pescadors de Galilea.

A ells com a nosaltres ens convida a seguir-lo. Un seguiment que comença per un coneixement. No podem seguir a cegues. Cal primer conèixer Jesús per tal de seguir-lo i donar testimoni de la bona notícia. No hem de pensar mai: “Ja conec Jesús”.  Sempre el podem conèixer millor. I coneixent-lo millor podrem anunciar-lo als altres, no tant amb els discursos, sinó amb el testimoni del nostre amor. No tant parlant molt de Jesús, sinó intentant parlar com Jesús. És el testimoni el que toca profundament el cor dels altres. Els discursos a vegades es queden a la superfície, el testimoni arriba al cor. 

 Que l’Eucaristia, sagrament d’una humanitat de germans ens ajudi a avançar cap a un món més unit i més fraternal. 

Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu

Is 49, 3.5-6  Jn 1, 29-34
2 diumenge durant l'any A

En reprendre els diumenges de durant l’any, aquells diumenges que acaben d’omplir l’any litúrgic, fora dels temps més específics com són Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua, l’evangeli que acabem d’escoltar és el que parla del baptisme de Jesús en l’evangeli de Joan.

Aquest esdeveniment, el baptisme de Jesús, que celebràvem diumenge passat, va ser un esdeveniment fonamental en la seva vida.

Els evangelistes intenten, amb paraules, símbols i referències de l’antic testament, donar un contingut que va més enllà del fet històric de Jesús batejat per Joan en les aigües del Jordà.

D’entre  totes aquestes paraules o símbols, destaca l’Esperit. Un Esperit que l’ha de moure tot al llarg de la seva vida. Un Esperit que li fa prendre consciència de la seva especial relació de Fill estimat.

Els evangelistes pouen aquesta frase “tu ets el meu Fill estimat”, en el profeta Isaïes que hem escoltat: “Ets el meu servent...”.  És cert, l’Esperit mourà Jesús a ser un Fill que actua com a Servent, que es posa al servei de la humanitat sencera. Que el mourà a portar llum als pobles, no per un augment de la intel·ligència, de la saviesa, dels coneixements d’aquests pobles, sinó per una invitació a estimar. Tal com diu Joan en una de les seves cartes,  “els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum.”

Viure segons l’Esperit, com ho va fer Jesús, en primer lloc ens ha de portar a l’amor. No a ser més savis, ni més religiosos, ni més teòlegs... sinó a créixer en l’amor, i un amor tal com Jesús ens el va ensenyar, amor sense fronteres, amor generós i gratuït, que a vegades va més enllà del que sembla raonable.

El papa Francesc en moltes de les seves paraules ens convida a deixar-nos conduir per l’Esperit, a no crear barreres que potser ens deixen més tranquils, però també més eixuts. Francesc voldria una Església que no tingui por de canviar estructures, costums, per poder arribar a aquesta multitud assedegada de calor humà, d’amistat, de comprensió, d’acolliment. No quedar-nos dins les quatre parets del nostre petit món, intentant que Jesús i el seu Esperit quedin dins d’aquest petit món, perquè aquest Esperit no es deixa tancar i actua pertot arreu on hi ha gestos d’amor. Cal doncs sortir fora, i posar-nos al costat de tots aquells que avui i aquí, des de totes les creences i conviccions actuen en favor de l’altre, especialment del pobre i el desafavorit. No sortim, doncs, per ensenyar ni per convèncer, sinó per escoltar, per compartir i per aprendre. I també per intentar donar, amb humilitat, un  testimoni que neixi de l’Esperit de Jesús i dels valors de l’evangeli.

Ser cristià no és complir uns manaments, no és fer unes pràctiques... és intentar viure mogut per l’Esperit de Jesús. No és una doctrina, no és una saviesa, no és un espiritualisme. És una vida a la llum de l’evangeli, que confrontem amb els signes del nostre temps.

Siguem espirituals en aquest sentit, en el mateix sentit que Francesc quan ens diu que hem de ser “evangelitzadors amb esperit” i que hem de “tornar  a la font per recuperar la frescor original de l’evangeli” i d’aquesta manera “trencar esquemes avorrits en els que pretenem tancar Jesucrist”.

Que aquest mateix Esperit sigui el que ens faci descobrir en el pa i el vi la mateixa vida de Jesús, i així tenir la força de sortir de nosaltres mateixos i compartir amb els altres aquest Esperit i aquesta Vida amb la nostra manera de viure.

Passà pertot arreu fent el bé

Is 42, 1-4.6-7  Ac 10, 34-38  Mt 3, 13-17

Baptisme de Jesús 2014

La festa del Baptisme de Jesús conclou el temps de Nadal. Després de contemplar el misteri del Déu fet home en un infant fràgil, nascut d’una família senzilla d’un poble qualsevol d’un país petit, amb tots els missatges i significats que aquestes històries ens donen, la litúrgia ens situa en el Jesús adult, que deixa la seva casa de Nazaret, la seva família i es disposa a anunciar-nos una bona notícia.

Abans de començar la seva missió, Jesús es posa a la cua amb aquells que a la crida de Joan Baptista s’adonaven que calia canviar alguna cosa, i que aquesta voluntat de canvi havia de començar per ells mateixos. Es la crida a preparar el cor per tal de poder acollir aquesta bona notícia salvadora.

El baptisme de Jesús segurament va passar desapercebut per molts del qui eren al Jordà, però per a Jesús va ser un moment important, on pren consciència de la seva missió i també de la seva especial relació amb el Pare.

Els evangelistes intenten traduir amb paraules i símbols aquesta importància. Les paraules que venen del cel ens ajuden a comprendre-ho: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”. Són paraules que estan tretes del text del profeta Isaïes que hem escoltat en la primera lectura. Allà però, i jugant amb un doble sentit que pot tenir en grec la paraula “fill”, la paraula hebrea és “servent”. No es tracta d’una qüestió lingüística. El missatge de l’evangelista és clar. Jesús viurà la seva filiació divina en clau de servei, d’un servei total a la humanitat, i no en clau de poder.

Jesús vol ser el germà gran que agafa per la mà tota la humanitat per tal que visquin i siguin fills de Déu.

I per això ens ensenyarà a adreçar-nos a Ell dient-li: “pare”. I ens ensenyarà a viure com a fills d’aquest Pare amb el seu exemple de germà gran, un germà que es preocupa dels seus germans, especialment els més petits: els pobres, els infants, els pecadors, els exclosos.

En la lectura dels Fets dels Apòstols, Pere fa un resum de la vida de Jesús, dient que “passà pertot arreu fent el bé.” Ens podria semblar que és un resum massa pobre, poc religiós, poc teològic, poc meravellós... Potser ens agrada més sentir que Jesús és algú que va fer molts miracles... A mi m’agrada més aquesta frase de Pere, pensar en Jesús com aquell que “passà pertot arreu fent el bé.”

Crec que ens ajuda millor en el nostre intent de seguir-lo. Fer miracles, difícilment en farem. Fer el bé en canvi,  és al nostre abast, que no vol dir que sigui fàcil de fer-ho. Però sabem com s’ha de fer.  

Jesús va passar fent el bé perquè se sabia fill estimat de Déu, no en clau de poder o de riquesa, sinó de servei, i per això se sabia germà de tothom.

Aquest missatge és el que celebrem avui amb la festa del Baptisme de Jesús. Celebrem que som fills, i ens comprometem a viure com a germans.

Aquesta joia i aquest compromís és el que vam adquirir el dia del nostre baptisme. Joia de ser fills i compromís de viure com a germans.

Ser germans de tothom, no sempre ho vivim. Potser ho diem, però moltes vegades actuem en sentit contrari.   Per això el missatge de Jesús segueix essent avui un missatge pendent, i no sempre els que ens diem seguidors de Jesús l’anunciem prou amb la nostra vida.

Germanes i germans, que aquesta festa del Baptisme de Jesús ens ajudi a viure amb més frescor el nostre baptisme. Aprofitem aquest moment actual en el que el papa Francesc ens encoratja a descobrir l’alegria de l’evangeli, i a contagiar-la als qui ens envolten. 

La seva alegria en veure l’estrella va ser immensa

Mt 2, 1-12
Epifania 2014

Darrera aquesta bonica història dels Mags hi ha molts missatges i significats. No és tan sols una història per divertir els infants; és un veritable tractat sobre el misteri de Nadal.

Uns Mags vinguts d’Orient; no són jueus, són pagans. Però pagans que busquen. Busquen els secrets de la creació, busquen el sentit de la història. Aquesta vocació de cercador està íntimament unida a l’ésser humà. Podríem inclús dir que és la diferència entre l’home i la resta de la creació: l’home busca, es posa preguntes, d’on vinc, qui sóc, on vaig?

Cada creença, cada religió, cada filosofia intenta donar resposta a aquestes preguntes fonamentals.

Però hem de reconèixer que en el món d’avui sovint s’intenten amagar aquestes preguntes. No és important que l’home reflexioni, cal viure el present, cal consumir, cal divertir-se... S’amaga tot allò que ens crea interrogants: la malaltia, la mort...

 El relat dels Mags ens convida a esdevenir buscadors, a preguntar-nos, a reflexionar... Com Maria que meditava en el seu cor els esdeveniments que li succeïen, com els Mags que escruten els signes del cel, cal que nosaltres meditem, busquem, escrutem.

 Un estel indica el camí que condueix a l’infant de Betlem. Déu posa davant nostre signes que ens condueixen allà on el Crist es fa present. No és en els llocs previstos: Jerusalem; sinó en els llocs imprevistos: un petit poble desconegut. El Crist és present allà on no l’esperàvem. Cal saber interpretar els signes dels temps, cal desplaçar-se allà on l’home és petit, pobre, malalt, exclòs. Cal saber canviar de camí. No hem de restar a Jerusalem, en les nostres cases confortables, en els nostres indrets segurs; cal anar a vegades lluny, cal aixecar-se, cal caminar vers els llocs on Déu passa, on el Crist se’ns fa present, en la perifèria de les ciutats i de la història humana, com tant agrada dir al papa Francesc.

Els Mags aporten regals: or, encens i mirra. També nosaltres hem d’aportar els nostres regals: l’or de les nostres qualitats, del nostre treball, del nostre servei; l’encens de la nostra pregària, de la nostra capacitat de mirar endins, la mirra de la nostra donació, del nostre sacrifici.

Trobar el camí i saber actuar en favor d’aquell que és presència del Crist que sofreix, saber posar en pràctica el manament de l’amor cap als nostres germans i germanes que ens estan cridant.

La festa de l’Epifania completa el cicle de Nadal: Déu s’ha fet un de nosaltres, la llum ha vingut enmig nostre. Un “nostre” que abasta tots els pobles, races, cultures, religions. Déu s’ha manifestat a l’univers sencer. Ningú no és exclòs de l’amor salvador de Déu.

 I de la mateixa manera, tots estem cridats  a comunicar aquesta llum en les nostres foscors, a comunicar esperança allà on quasi no en resta, a comunicar la pau allà on hi ha violència i odi, a socórrer aquells que estan patint dificultats de tota mena, avui molt especialment dificultats econòmiques.

Germanes, germans, l’eucaristia que celebrem és el sagrament de la presència de Déu enmig nostre. El pa i el vi no són els aliments on hauríem esperat trobar-nos amb Déu. Hi ha aliments més suculents i més rics. Però Déu ha volgut deixar-nos signes de pobresa i de senzillesa: un país petit, una noia senzilla, un pessebre, un infant, el pa, el vi...

Per fer-nos comprendre on l’hem de buscar, on el podem trobar. Que aquesta celebració de l’Epifania redreci els nostres camins i que siguem capaços de trobar aquells que ens condueixen a Déu i als altres.

La Paraula era Déu

Jn 1, 1-18
2 diumenge de Nadal 2014

Aquest diumenge entre Nadal i Epifania la litúrgia ens convida a meditar i aprofundir el misteri de Nadal. I ho fa precisament amb el pròleg de l’evangeli de Joan, que és una meditació sobre el Déu fet home, el Déu encarnat.

“La Paraula era Déu.”  La paraula, en la nostra experiència humana és un dels fets més importants de la humanització. Som humans gràcies a la paraula. Ens relacionem amb els altres gràcies a la paraula. Els nostres pensaments els elaborem i els articulem amb la paraula. La paraula té relació amb el diàleg, amb l’acolliment de l’altre, amb el perdó, amb l’agraïment, amb la reconciliació...

Si la paraula és tan important en nosaltres és perquè el que ens ha creat, Déu, és també Paraula: és doncs un Déu que acull, que escolta, que dialoga, que perdona, que es reconcilia...

Descobrir aquesta manera de ser de Déu no és sempre fàcil. Hi ha molts moments de l’existència humana en què estem temptats de pensar que Déu calla, que no parla.

Davant del dolor, de la injustícia, de les catàstrofes, dels genocidis, de la guerra... la reacció humana és sovint de dir que Déu calla, o fins i tot que no hi és.

Aquesta experiència del silenci de Déu és ben present en la vida de Jesús. I el mateix text que hem escoltat ens dóna pistes per comprendre una mica aquest aparent silenci: “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit”. Quan algú pregunta: On era Déu a Auschwitz, on era Déu a Hiroshima, on és Déu a Síria i en tants episodis de la barbàrie humana, hem d’afegir: On era Déu al Gòlgota, on era Déu quan Jesús cridava “Déu meu, perquè m’has abandonat”.

El silenci de Déu sovint el trobem allà on l’home no ha volgut acollir la Paraula d’Amor que ve d’Ell. Allà on l’home ha preferit la foscor a la Llum. Allà on les paraules que s’escolten són paraules d’odi, de venjança, de menyspreu, d’exclusió, de discriminació, de racisme, d’intolerància...

     Però la foscor, ens diu l’evangeli, no pot apagar la Llum. I això ho intuïm quan sabem llegir les paraules de solidaritat, de pau, de justícia, de tendresa, que en la història humana sorgeixen pertot arreu. Encara que no ens ho sembli hi ha al món més gestos d’amor que d’odi. El que passa és que els gestos d’odi són més cridaners i surten més als mitjans de comunicació. Els altres són discrets, però constants. Homes i dones que diàriament encenen petites llums d’esperança enmig de la foscor.

     “El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres la seva tenda”

     El Déu d’Israel va trigar molt a tenir un temple de pedra. Durant molts anys el lloc de Déu era una tenda, el tabernacle. El lloc de Déu era senzill i mòbil. Per significar que Déu no el podem atrapar, ficar entre quatre parets, i també que Déu acompanya els homes per allà on van, al llarg de la seva història.

     És cert que la tendència de totes les religions és d’intentar tancar Déu en un lloc per domesticar-lo. També el cristianisme, que en un primer temps no tenia temples, ni tan sols esglésies, sinó que es reunia a les cases, símbol de la vida quotidiana, a poc a poc va sacralitzar llocs. Ens cal recuperar aquest Déu que no està tancat en cap lloc, en cap edifici. La seva presència més clara és troba en el cor dels homes. Els homes són el lloc de Déu, més que els temples, les esglésies, les sinagogues o les mesquites.

     El temps de Nadal ens ho recorda més que cap altre. Déu s’ha fet un de nosaltres, és enmig nostre i és aquí, en la història humana, en els germans i germanes que ens envolten és on l’hem de trobar.

     Amics, que la nostra trobada amb Déu aquest diumenge ens ajudi a esdevenir com Ell homes i dones de paraula, que parlen i que escolten. Homes i dones que donen esperança, que obren llums, que ajuden els altres a viure. Homes i dones que no es tanquen en les quatre parets d’una casa, sinó que planten la seva tenda enmig de les dels altres, acompanyant-los en les seves alegries i en les seves tristeses.