diumenge, 27 de febrer del 2022

Durant quaranta dies l’Esperit el conduïa pel desert

1 diumenge de Quaresma any C

lectures


Cada vegada que comencem un temps litúrgic correm el perill de caure en una actitud de rutina, d’un tornar a començar. I que aquests quaranta dies els visquem com un any més. 

La nostra existència no gira en rodó, ni que hi hagi factors que ens ho facin pensar i que de fet estan relacionats en el fet que la Terra doni voltes sobre ella mateixa i al voltant del Sol. D’aquí vénen els dies, les setmanes, els anys, les estacions, i també els temps litúrgics i les festes. Aquest perill el podem evitar si som conscients que el temps de Quaresma que iniciem ens troba en una situació diferent de la de l’any passat. No som mai els mateixos, la nostra vida no gira sinó que avança. Per això cal mirar-la amb un esperit obert, nou, que ens faci avançar i créixer. Davant nostre tenim quaranta dies que poden ser un temps favorable, un moment oportú. Tot depèn de nosaltres.

La primera lectura del llibre del Deuteronomi ens descriu la festa jueva de les primícies. Presentaven les primícies de les collites. Però a diferència dels pobles que els envoltaven, que presentaven ofrenes per tal que els déus els fossin favorables, els jueus sabien que Déu ja els havia estimat, sense condicions. Recordant la seva història, especialment l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte, reconeixen per endavant que Déu els estima. Les ofrenes no són més que un reconeixement d’aquest amor, una acció de gràcies.

Els cristians hem heretat aquesta manera de comprendre la nostra relació amb Déu. L’eucaristia és també una acció de gràcies per tot l’amor que rebem de Déu, especialment el que s’ha fet evident en Jesús de Nazaret.

Ara que comencem la quaresma  hem d’intentar viure-la amb esperit d’agraïment. Res del que fem ho fem amb la finalitat que Déu estigui content. Ho fem com a reconeixement del seu amor i com a compromís a respondre a aquest amor amb signes de solidaritat, de servei, d’acolliment i de perdó. Uns signes que són tant o més quaresmals que dejunis o abstinències.

L’evangeli que escoltem el primer diumenge de Quaresma és el de les temptacions de Jesús al desert. Un text que segueix al del Baptisme al Jordà, on una veu del cel deia a Jesús: “Ets el meu Fill estimat, en tu m’he complagut”. El diable reprèn aquestes paraules per a cadascuna de les temptacions: “Si ets Fill de Déu...” 

Jesús hauria pogut comprendre la seva filiació divina com a instrument de riquesa, poder o glòria, que podrien ser els significats de les tres temptacions.

En canvi, agafa un camí ben diferent i defuig aquestes temptacions, en les que fàcilment podia caure algú com ell, que era admirat per la gent.

Jesús agafa el camí del compartir i de la solidaritat enlloc de convertir les pedres en pans només per a ell; el camí del servei i no el de ser servit pels altres; el camí de la compassió i de la misericòrdia davant del sofriment i no el camí de ser admirat i reconegut.

De quina manera cada un de nosaltres podem fer que el temps de quaresma sigui un temps per créixer en totes aquestes actituds evangèliques: ser més solidaris, més servicials i més compassius i misericordiosos. No caure en la temptació de l’egoisme, de la comoditat i de la indiferència davant el sofriment.    

Deixem-nos interpel·lar pel que ens envolta, llegim els signes d’aquests temps de dificultat per a tants: els pobres, els refugiats i immigrants, els qui pateixen  violències de tots tipus. No tanquem els ulls ni les orelles, sapiguem reconèixer ser fills de Déu, tal com va fer Jesús, essent cada dia més germans dels altres.


diumenge, 20 de febrer del 2022

No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents

8 diumenge durant l'any C

Acabem d’escoltar tres proverbis de Jesús, algun molt de sentit comú, com el del cec que vols ser guia d’un altre cec. Darrera d’ells s’hi entreveu l’experiència de Jesús respecte a les reaccions ben diferents que produeixen en la gent els seus ensenyaments. 
Aquest primer i la seva conseqüència que és la de no jutjar els altres, i jutjar-se a si mateix abans, segurament ve del que li passa a Jesús amb els mestres de la llei, amb els escribes i amb els fariseus, a qui en l’evangeli de Mateu dirigirà directament la frase del cec que condueix a un altre cec. El més important, però, és el que aquests Proverbis ens diuen avui a nosaltres, tan avesats a jutjar l’altre abans de veure les nostres cegueses. Què són sinó una mica els tòpics respecte de persones d’altres orígens geogràfics, ideològics, polítics o socials.
Com n’és d’important per viure unes relacions més sanes i més amables deixar de jutjar sense conèixer l’altre amb profunditat, després d’haver-lo escoltat, després d’haver compartit la seva vida, després d’haver-nos posat en la seva pròpia pell. Fer així no és gaire lluny de dues virtuts tan cristianes com són la misericòrdia i la compassió.
Això no vol dir que mai no haguem de fer un judici sobre l’altre. Però l’hem de fer amb aquesta compassió, amb delicadesa i després d’haver-lo escoltat molt. I sempre intentant separar la persona d’allò dolent que pugui haver comès. I intentant també donar-li portes de sortida i de reconciliació. Creient sempre en ell.
Així ho feia Jesús amb les persones amb qui es trobava. Les seves primeres paraules no eren mai de condemna i de judici, sinó paraules per fer-lo aixecar i perquè pugués reconciliar-se amb si mateix, amb els altres i amb Déu.
El segon ensenyament és una invitació a tenir cura del nostre cor, del nostre interior. Amb la imatge de l’arbre i dels fruits, tan familiar en els ensenyaments de Jesús, som convidats a fer néixer els nostres actes d’un cor net. 
Segurament, també aquí, Jesús té present la manera de fer dels fariseus, la seva hipocresia, que no és altra cosa que fer creure externament el que no hi ha a l’interior. Per això els va comparar una vegada amb uns sepulcres blanquejats.
Aquesta hipocresia està sovint en les paraules, en les paraules boniques que utilitzem i que ens serveixen per enganyar, per fer creure als altres una cosa ben diferent del que hi ha al nostre interior.
I per això en una altra ocasió Jesús dirà a la gent que escoltin el que diuen els fariseus, però que no segueixin el seu exemple, perquè diuen i no fan.
Jesús coneix bé l’esperit humà, perquè tot el que diu dels fariseus, en menor o major mesura ho fem tots. Diem i no fem. Som poc sincers, tenim un cor poc net.
La setmana que ve iniciem la Quaresma. Un bon temps per revisar les nostre vides i per canviar. L’evangeli que hem escoltat és ben quaresmal. Rellegim-lo aquesta setmana per fer una bona entrada a la Quaresma a fi que sigui un temps favorable per esdevenir arbres bons que donen fruits bons.

diumenge, 13 de febrer del 2022

Sigueu compassius com ho és el vostre Pare

7 diumenge durant l'any C

lectures


Seguim escoltant el discurs de Lluc que es correspon amb el Sermó de la Muntanya de Mateu. D’una manera més resumida escoltem avui un seguit de frases, que no sempre són fàcils d’escoltar. O com les hem escoltat força vegades en la versió de Mateu o de Lluc, no ens sorprenen. No ens atrevim a dir que no ens les creiem, perquè són de Jesús,  però potser somriem una mica per sota el nas, i ens preguntem si Jesús no era una mica ingenu, si es creia de veritat el que estava dient.

I en canvi, gent com Gandhi, creia que aquests trossos de l’evangeli eren molt importants i els feia seus. Perquè són un missatge profund contra la violència. Aquesta actitud humana tan arrelada i que és una constant al llarg de tota la història de la humanitat des de Caín i Abel.

Jesús coneix bé el cor de l’home, coneix bé la violència que hi habita, l’esperit d’odi i de venjança. Semblaria que tots els progressos de la humanitat no han aconseguit gens ni mica disminuir la violència, ans al contrari, han servit per dissenyar armes més mortíferes.

 Els consells de Jesús són ben actuals quan mirem el món d’avui: Síria, Iraq, Sudan, Palestina... però també al nostre país, a les nostres ciutats, dins les famílies. Quantes històries de violència amb víctimes innocents, infants i dones que en sofreixen les conseqüències.

 Cal rellegir sovint els consells de Jesús d’estimar els enemics, de parar l’altra galta, de fer el bé als qui ens odien. Darrera una pretesa ingenuïtat hi ha un missatge profund. Per aturar la violència cal tallar-la de soca-rel, cal que algú trenqui l’espiral.

Hem de ser portaveus d’aquests consells, amb fets i amb paraules. Cal educar els infants en aquest esperit no violent, de no fer-los creure que només la força arregla els conflictes. Cal educar-los en el diàleg, la tolerància, el respecte.

 La regla d’or que Jesús ens ha proposat hauria de fonamentar la nostra manera de fer: “Feu als altres allò que voleu que ells us facin”. Tots coneixem allò que ens agradaria que els altres ens facin. No cal que esperem a que ens ho facin per fer-ho nosaltres. Prenem la iniciativa sense esperar-ne res a canvi. Fer-ho senzillament perquè estem convençuts que així les relacions amb els altres milloraran.

 La conclusió de Jesús és: “Sigueu compassius com ho és el vostre Pare”. Ser compassiu, no una compassió de “ai pobret”, sinó saber posar-se a la pell de l’altre. Déu ens ha creat a imatge i semblança d’ell. Actuar com ell de segur que ens conduirà a la felicitat, aquells “feliços” que escoltàvem diumenge passat. La finalitat última dels consells de Jesús és ajudar-nos a trobar el camí d’una felicitat profunda i durable, que ens toca el cor.

 Les paraules de Jesús no són sempre  fàcils a digerir, ens cal un camí de conversió. Però com Pere hauríem de poder arribar a dir, inclús quan no ho veiem del tot clar: “Senyor a qui aniríem? Només tu tens paraules de vida eterna”

L’eucaristia alimenta el nostre cor amb paraules de vida eterna com les que avui hem escoltat. A través d’elles podem entrar en comunió amb Jesús, una comunió que sempre ens condueix a la comunió amb els altres, que mai no s’atura en nosaltres mateixos ni tan sols en Jesús. Sempre ens fa caminar cap a l’altre. Trenquem el pa, signe d’aquesta comunió quan compartim amb els altres les nostres vides.


diumenge, 6 de febrer del 2022

Feliços els pobres. Ai de vosaltres els rics

6 diumenge durant l'any C

lectures


Estem acostumats a escoltar les Benaurances de Mateu. Podríem dir que són les més populars. Per això val la pena aprofitar l’ocasió que hem tingut avui d’escoltar la versió que en fa l’evangeli de Lluc.

Hi ha diferències curioses, com el fet que Mateu situï aquest “sermó” de Jesús a la muntanya, i Lluc ho faci al pla.

Però les diferències importants es troben en el contingut mateix. Una, en el fet que després de les “benaurances” Lluc hi afegeixi una llista de “malediccions”: “Ai de vosaltres...”. Això ens pot sobtar: com pot Jesús parlar d’aquesta manera? No és l’únic lloc on hi ha aquesta mena de frases, les trobem també dirigides als fariseus i Mestres de la Llei.

La segona diferència important es troba en el text de les benaurances. N’hi ha menys que a Mateu, i són més curtes. Allà on Mateu diu “Feliços els pobres en l’esperit” Lluc diu senzillament “Feliços els pobres”

Els que hi entenen diuen que la comunitat de Mateu era de gent més aviat pobra. Si els deia “Feliços els pobres”, podien pensar que ja no havien de fer res més, perquè de pobres ja ho eren. Mateu els crida a anar més enllà de la pobresa material.

La comunitat de Lluc, en canvi, era de gent més acomodada. Les seves benaurances, sense necessitat d’afegir-hi res, són molt punyents: “Feliços els pobres” “Ai de vosaltres, els rics...” És un toc d’atenció molt fort. No es tracta de fer un discurs de paraules boniques per tranquil·litzar els pobres, és sobretot un advertiment a aquells que amb la seva riquesa material poden ser una de les causes de la pobresa dels altres.

Déu no vol que hi hagi pobres, ni gent que passi fam, ni gent que plori o gent que sigui odiada o calumniada. A l’origen de totes aquestes situacions hi ha una injustícia provocada directa o indirectament, conscient o inconscientment per unes altres persones, per uns altres països. Sempre ens és fàcil trobar raons que ens desculpabilitzin: no volen treballar, no han tingut sort, no es saben espavilar...

Lluc, amb les seves benaurances tan directes intenta tocar el cor de la seva comunitat perquè no es desentenguin dels pobres, dels qui passen fam, dels qui ploren. Lluc, amb les seves benaurances tan directes vol tocar el nostre cor en el nostre món d’avui que segueix essent tan injust com el del seu temps, que no ha sabut aprofitar tot el seu progrés tecnològic, científic... per intentar avançar cap a un món més solidari, més just i més humà.

Més aviat aquest progrés ens ha fet creure que no necessitem de ningú, i molt menys de Déu, perquè nosaltres sols som capaços de tot. Ha endurit el nostre cor, estem ben lluny d’aquell home de què parla Jeremies: “l’home que es refia de l’ajut del Senyor, i troba en el Senyor la seguretat”.

El cor del ric, del tip, del qui riu, del qui la gent parla sempre bé, és un cor que es torna insensible, sord al crit dels altres. Com va dir Francesc a Lampedusa, en el primer món hi ha una “globalització de la indiferència”.

La crisi d’aquests darrers anys ens podria haver servit per adonar-nos que no ens podem refiar del diner, del consum, del viure per sobre de les nostres possibilitats. Que hem de ser, tots, habitants del primer món, més humils, més austers, més senzills.

Sovint escoltem l’evangeli sense que ressoni dins nostre. Intentem escoltar-lo amb un cor obert, deixant-nos interpel·lar, tocar, per la paraula de Jesús que no vol altra cosa que la nostra felicitat, però una felicitat duradora, que va més enllà de la felicitat enganyosa i fugaç que tantes vegades busquem.