diumenge, 30 d’octubre del 2016

Vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar

Tots Sants 2016
Ap 7, 2-4. 9-14  1Jn 3, 1-3  Mt 5, 1-12a
La lectura de l’Apocalipsi ens dóna un missatge d’universalitat. La multitud que ningú no pot comptar és  la humanitat de tots els temps i de tots els llocs que caminen cap a Aquell que la va crear a la seva imatge i semblança.
La festa de Tots Sants és una festa d’universalitat. La mateixa universalitat que porta dins seu la bona notícia de Jesús. Quan es va acomiadar dels deixebles els va dir: “aneu per tot el món”. I els primers temps del cristianisme són uns temps en què les fronteres es van trencant.
És cert que aquesta universalitat que l’Església hauria de proclamar i viure, en algunes èpoques de la història es deforma o fins i tot es perd.
És sobretot a partir del Concili Vaticà II que es recupera aquesta universalitat com a tret essencial de l’Església: l’esperit que fuig del sectarisme, de pensar que la bondat només és dins i que tot el de fora és dolent. L’esperit que dóna més importància als fets que a les paraules. En definitiva, l’esperit de l’evangeli. El que compta no són les etiquetes, el que compta és la manera de viure. El qui treballa a favor del Regne, forma part d’aquest Regne, siguin quines siguin les seves creences.
És amb aquest esperit que quan celebrem la festa de Tots Sants, la festa de tots aquells que ja són al Regne definitiu, hi sabem veure no només els cristians, els batejats, sinó tots els qui en la seva vida van intentar fer la voluntat del Pare del cel. I de la mateixa manera que no dubtem que Abraham, que no va ser cristià, té un lloc, també podem pensar que molts homes i dones no cristians, i fins i tot no creients, tenen el seu lloc enmig d’aquesta multitud que ningú no pot comptar. La multitud dels qui han estat pobres, humils, nets de cors, dels qui han posat pau, dels qui han tingut fam de justícia, siguin cristians o musulmans, creients, agnòstics o ateus. Deia no fa gaire Francesc recollint l’ensenyament de la primera carta de Joan: “No hi ha alternativa a la caritat: els qui es posen al servei dels germans, encara que no ho sàpiguen, són els que estimen Déu”.
Es amb aquest esperit obert i dialogant que la nostra fe ha d’unir i no separar, ens ha de fer més propers dels altres, trobant-nos en aquell espai que ens és comú, que és l’espai de l’amor.
Tota la vida i l’ensenyament de Jesús són una invitació a la comunió, a cercar l’ovella perduda, a obrir els braços al fill que torna a casa, a acollir la dona marginada, el leprós que ha estat exclòs, l’infant que ningú no té en compte.
En la festa de Tots Sants i mirant aquesta multitud que ningú no pot comptar, cerquem la santedat, però cerquem-la fent créixer en nosaltres l’esperit de l’evangeli, l’esperit de les benaurances. Cerquem-la donant la mà especialment a tots aquells que no tenen forces, que estan sols, que passen per dificultats.
Demà celebrarem la commemoració dels fidels difunts. Però ja avui podem fer aquesta commemoració, veient com a sants aquells difunts que ens són més propers, veient-los formant part d’aquella multitud tan gran que ningú no la pot comptar.
Tan ells com nosaltres som fills de Déu, però ells ja frueixen plenament d’aquesta filiació.
I nosaltres que encara caminem, intentem fer créixer aquesta filiació. La manera de fer-la créixer és fent créixer la nostra fraternitat. Saber reconèixer en l’altre un germà, una germana. Aquesta és la primera conseqüència de ser fills de Déu: viure com a germans, i no només d’aquells que em cauen bé, que pensen com jo, que són de la meva família. Ser germà d’aquell que en un moment o un altre em necessita, sigui qui sigui.
Aquest és el camí de santedat que Jesús ens va ensenyar: estimar Déu i estimar els altres. Passar per la vida fent el bé, tal com ell ho va fer.

Germanes, germans, que l’Eucaristia que avui celebrem ens ajudi avançar per aquest camí de santedat.

dimecres, 26 d’octubre del 2016

Avui m’he de quedar a casa teva

31 diumenge durant l'any C
Lc 19, 1-10
L’arribada de Jesús a Jericó, prop de Jerusalem, ens recorda que el seu camí, que havia començat a Galilea, arriba a la seva fi.
Un camí que havia pres amb decisió, i a través del qual l’evangelista Lluc aprofita per reunir molts dels ensenyaments de Jesús per a qui vol seguir-lo en el camí.
Com ja dèiem diumenge passar, el text que hem escoltat avui, propi de Lluc, té com a protagonista Zaqueu, un publicà, un recaptador d’impostos per compte dels Romans. Aquests publicans, també dèiem, eren menyspreats des de molts punts de vista: polític, perquè col·laborava amb els ocupants; religiós, perquè estava contínuament en contacte amb la moneda romana que per al bon jueu era impura, en tant que fabricada per pagans; i des del punt de vista purament humà, ja que es sospitava que s’enriquien fraudulentament amb els diners que cobraven a la gent.
 Com en d’altres textos propis de Lluc, hi troben un tret comú: el de la misericòrdia. Sempre hi ha algú que per la seva actuació és misericordiós.
Sempre hi ha algú que escolta aquell que es troba en una situació de precarietat, algú que es posa a la seva pell, i sense prejudicis, sense por de les complicacions que pot portar-li, es posa en acció per tal d’acollir-lo, d’ajudar-lo, de perdonar-lo. Aquest home misericordiós pot ser el samarità, pot ser el pare que té dos fills...
En el cas de Zaqueu és Jesús mateix l’home misericordiós, que sap llegir el cor i no les aparences. En Zaqueu no veu un recaptador d’impostos, veu algú que vol canviar i que necessita ajuda per a fer-ho.
La trobada es fa en dos sentits: Zaqueu busca Jesús, i es puja a l’arbre, i Jesús mateix, alça els ulls i provoca la trobada a casa de Zaqueu. En tota relació amb Jesús hi ha aquest doble moviment: Jesús ve al nostre encontre, però cal per part nostra un moviment, un pujar a l’arbre per vèncer les dificultats i resistències, per anar més enllà de la mediocritat de la nostra vida, de l’anar fent, del dia passa any empeny, del pensar que ja no podem canviar, que sempre serem així...
La paraula acollidora de Jesús acceptant de compartir la seva taula és el que fa que Zaqueu pugui dur a terme la seva voluntat de canvi. Jesús té sempre aquesta mirada que no jutja, que no condemna, aquesta mirada tendra, afectuosa, que no considera ningú un cas perdut. Una mirada que no fa comparacions, que ajuda l’altre a descobrir les seves possibilitats, els seus talents.
Que en són de diferents les nostres mirades. Judicis a primera vista, menyspreus, creure que l’altre o fins i tot jo mateix, som casos perduts, que no podem canviar. Creiem en la presó però no en la reinserció... No serà en part perquè impedim, com la gent feia amb Zaqueu, que aquell que voldria canviar pugui canviar?
La història de Jesús i Zaqueu és un doble exemple. Exemple en primer lloc de Jesús. L’exemple de Jesús ens convida a creure en l’altre, a ajudar-lo a créixer en comptes d’enfonsar-lo, a no fer comparacions, a tenir una mirada que va més enllà de les aparences. 
 Però també Zaqueu ens és un exemple. La seva voluntat per superar les dificultats que l’impedeixen avançar, sortir del pou de la seva vida.
Atrevim-nos com ell a acollir Jesús en la nostra vida amb totes les conseqüències. Disposats a  vendre i a abandonar tot allò que ens allunya de Déu i dels altres.

Jesús passa aquest diumenge a prop nostre. Pugem a l’arbre per veure’l, acollim-lo a casa nostra, seguim-lo en el seu camí d’amor.