Lc 18, 1-8
Diumenge passat deia
que el retorn del leprós per donar glòria a Déu i per agrair el gest de Jesús
ens feia veure que l’actitud de lloança i d’agraïment hauria de ser la primera
i més important en la nostra relació envers Déu i també envers els altres.
En la paràbola que
acabem d’escoltar, Jesús ens diu que hem de pregar sempre, sense perdre mai
l’esperança.
I ens explica una
paràbola amb dos personatges, un jutge impiu i una viuda. I aquesta viuda fa el
que en podríem dir una pregària de petició a aquest jutge.
És cert, aquesta
pregària té sentit, perquè neix de la nostra situació real, vital, on en
nombroses ocasions ens veiem com perduts, sense saber on anar, desanimats per
les dificultats de la vida. Igual que la viuda, que representa la humanitat
desprotegida, oblidada, tractada injustament. La viuda en l’Antic Testament, i
també en el temps de Jesús, i encara avui en moltes societats, és el paradigma
de la dona “deixada de la mà de Déu”.
Pel matrimoni havia deixat de pertànyer, sobretot econòmicament, a la seva
família de sang, i per la mort del marit, deixava també de pertànyer a la seva
família d’adopció, la del marit. La viuda encarna doncs l’ésser humà que necessita
pregar sense parar per reclamar justícia. Es des d’aquí que té molt sentit la
pregària de petició.
Però perquè no es
desfiguri, perquè no esdevingui màgica, cal que reuneixi algunes condicions.
Primera, que no sigui
la única pregària que fem. Que hi hagi, com deia diumenge passat, pregària de
lloança i d’acció de gràcies.
Segona, que no sigui
només demanar per nosaltres, que demanem en primer lloc pels altres.
Tercera, que deixem
sempre oberta la porta a la possibilitat que el que demanem no es realitzi. És
la pregària de Jesús a Getsemaní: “Pare,
si ho vols, aparta de mi aquest calze, Però que no es faci la meva voluntat,
sinó la teva”.
Quarta: que sigui un
pregària compromesa. Si preguem per la pau, que siguem instruments de pau. Si preguem
per recobrar la salut, que sapiguem, un cop recobrada, estar al costat dels
malalts... Compromesos sempre amb aquelles persones que són tractades
injustament, com la viuda, compromesos amb tot allò que es fa en favor de la
pau, la justícia, la solidaritat.
Pregant així respectem
el misteri i el silenci de Déu i no el convertim en un ídol que arregla
automàticament els nostres problemes.
Jesús ens convida a no
perdre l’esperança, anunciant-nos que
d’una manera o d’una altra Déu farà justícia, i que està al costat dels qui sofreixen
la injustícia. Aquest anunci ens el fa en aquesta paràbola, però ens el farà
sobretot amb la seva pròpia vida. En l’experiència de la creu Jesús viurà en
pròpia carn aquesta situació tan habitual en la història humana, en què sembla
que Déu calla i no fa justícia. La fe en la resurrecció ens convida a no perdre
mai l’esperança.
Però també la paràbola
és una invitació a escoltar el clam dels qui reclamen justícia. A ser
instruments de justícia i no d’iniquitat com ho és el jutge de la paràbola.
Pensant que no només hi ha injustícia en la política o en les grans decisions
del món. Hi ha petites injustícies ben a prop nostre de les que tal vegada en
som els actors. Injustícies cap als nostres fills o cap als nostres pares. Injustícies
cap als nostres subordinats a la feina. Injustícies cap als nostres veïns...
Per aquí cal començar
si creiem de veritat que el Regne de Déu és un Regne de justícia, i que
nosaltres som constructors d’aquest Regne.