Lc 17, 11-19
Hem escoltat també
aquest diumenge un text que només trobem a l’evangeli de Lluc. Com a la
paràbola de l’home ferit a la vora del camí, en la que és només un samarità el que s’atura
per ajudar, avui també, l’únic que torna per lloar Déu i donar gràcies és un
samarità, un israelita heterodox, menyspreat pels bons jueus.
Sabem que Jesús té una
preferència per tots aquells que estan exclosos, per tots aquells que tenen
mala fama, els publicans, els pecadors, les dones de qualsevol condició... No
per portar la contrària als altres, als “normals”,
sinó perquè el seu projecte és el d’una humanitat unida, fraternal, sense cap
exclusió ni discriminació.
El samarità fa mitja volta quan se n’adona que
està guarit, deixa de banda les prescripcions legals que deien que si un leprós
veia que estava guarit havia d’anar a presentar-se al sacerdot per tal que
certifiqui la guarició. Perquè fa mitja volta, i els altres nou no ho fan?
En la paràbola hi ha
dos gestos per part dels leprosos. El de demanar i el d’agrair. En la nostra
relació amb els altres el gest més espontani que ens surt és el de demanar. Els
fills demanen als pares, els ciutadans demanen als polítics, els clients
demanen als botiguers... Segurament en la nostra vida hi ha molts més moments
en què demanem que moments en què agraïm. I encara, sovint, el gest de demanar
es converteix en exigir.
Quina és la diferència
entre aquests dos gestos, el de demanar i el de donar gràcies?
Els deu leprosos, en
veure Jesús, demanen: “Jesús, mestre,
apiadeu-vos de nosaltres”. En aquest gest de demanar, que és ben legítim,
sobretot quan passes per una greu dificultat, el qui és al centre és el que
demana, amb el seu problema. Quan
demanem, pensem sobretot a nosaltres mateixos, als nostres petits i grans
problemes.
El samarità torna per
lloar Déu i agrair Jesús. En aquest gest, que oblidem tan sovint de fer, el qui
és al centre és l’altre, aquell que ha fet per a tu una bona cosa, aquell que
t’ha ajudat a fer els deures, aquell que t’ha prestat diners, aquell que ha
vingut a visitar-te, aquell que amb la seva feina fa més agradable la teva
vida, aquell que t’ha somrigut, aquell, més aviat aquella, que t’ha preparat el
dinar, t’ha rentat la roba, t’ha netejat la casa...
Els dónes gràcies quan
ja no els necessites, quan ja t’han ajudat. I ho fas perquè penses més en ell i
en el que ha fet per a tu, que en tu mateix.
Per això el gest de
donar gràcies és tan cristià. A més, el gest
de donar gràcies per les petites o grans coses que un rep està relacionat amb
el gran gest de donar gràcies a Déu per la vida, per l’existència, fins i tot
sabent que moltes vegades es viuen situacions en les que es fa difícil lloar
Déu, creure que la vida és una bona cosa. Per la fe, fem confiança fins i tot
quan la vida sembla una mala jugada.
Aquesta actitud de
lloança i d’acció de gràcies ens impulsa a esdevenir nosaltres mateixos
instruments per als altres de la bondat i de l’amor de Déu. Ajudar els altres a
descobrir aquest amor és la missió del cristià. I no els ho farem descobrir a
base de discursos, sinó pels gestos concrets de bondat i de tendresa que puguem
fer envers ells.
L’eucaristia de cada
diumenge és abans que tot una festa d’acció de gràcies. L’etimologia de la
paraula eucaristia és precisament acció de gràcies. Hauria de sobresortir doncs
aquest esperit agraït. Ni que hi hagi moments en què demanem, som aquí en
primer lloc per lloar i donar gràcies per tot el que Déu fa per nosaltres.
Una
lloança que esdevé compromís per ajudar els altres a poder també donar gràcies.
Que sigui doncs amb aquest esperit que celebrem avui i cada diumenge
l’eucaristia.